Memorials incòmodes

(Fotos: Jaume Prat)
BOR_9_bis

La Història és una disciplina instrumental. La societat, globalment, la usa més que la coneix, consensua interpretacions i fabrica llocs comuns, allunyada d’un sentit crític que podria qüestionar explicacions oficials. La interpretació es realitza creant una història, no “la” història, que expliqui tota una sèrie de fets considerats rellevants. La selecció i jerarquització d’aquests fets és, per tant, la primera tasca de l’historiador. Que, sovint, maquilla o menysprea la complexitat de la realitat per tal de no embrutar la seva hipòtesi convertida en explicació oficial. Les històries de la història es van acomodant constantment en funció de tractats més o menys rellevants que troben el seu eco a obres que solen barrejar realitat i ficció per a divulgar-les. Hi ha diversos exemples en diversos temes: la concepció d’un dinosaure o el descobriment d’Amèrica podrien servir; les teories divulgades pel paleontòleg Stephen Jay Gould fixen el nou arquetip del dinosaure de sang calenta i moviments ràpids en una explicació oposada a la dels tractats científics anteriors, que descrivien unes bèsties de sang freda, escassa o nul·la intel·ligència i moviments lents i matussers, incapaces, fins i tot, de resistir el seu pes propi. A 1978 la UNESCO declara Patrimoni Mundial de la Humanitat el jaciment de Anse aux Meadows, descobert a Terranova a 1960, que prova l’existència d’una colònia víking en territori americà pels volts de l’any 1000. Evidències documentals allarguen aquesta presència fins al segle XIV en forma de colònies de fins a 5000 habitants lligades, fins i tot, a una diòcesi cristiana: Cristòfol Colom ha deixat de ser el descobridor d’Amèrica per passar a ser el desencadenant d’un dels fenòmens socioeconòmics clau per entendre l’Edat Moderna. L’explicació de la història és sempre contingent i circumstancial. Un canvi en la seva concepció pot reconfigurar la nostra visió del món i, a través d’ella, del present.

La relació Catalunya-Espanya està arribant a un canvi de paradigma. La nul·la sensibilitat mostrada pel govern espanyol en qüestions com l’educació o l’idioma, unides al dèficit fiscal agreujat per una crisi econòmica enquistada al país ha portat a bona part dels catalans a demanar la secessió. En aquestes circumstàncies pren especial rellevància fixar l’origen de la relació actual entre els dos països en la Guerra de Successió de 1700-1715, que té com a conseqüència directa el Decret de Nova Planta de 1716 que dinamita les llibertats de Catalunya, convertint-la, de fet, en un país ocupat. La ciutat de Barcelona, caiguda en mans espanyoles l’11 de setembre de 1714 després de gairebé catorze mesos de setge, serà el símbol de la repressió. La ciutat pagarà un preu altíssim per la seva resistència: les muralles són reconstruïdes per a contenir la població. Els terrenys adjacents a tir de canó passen a jurisdicció militar i són declarats no urbanitzables. La ciutat quedarà controlada per les tropes invasores des de quatre punts de foc: dues fortaleses militars principals, el castell de Montjuïc i la Ciutadella, el Fort Pienc, petita fortalesa de menor mida que tenia per objecte evitar que la Ciutadella pogués quedar assetjada, i els vaixells que podien acostar-se a la ciutat per mar. Instal·lacions que es faran servir per bombardejar la ciutat en més d’una ocasió.

BNE.Barcelona.Montjuic.Bombardeo.1842.detalle
Il·lustració del bombardeig de Barcelona per part del General Espartero a 1842.

La construcció de la Ciutadella constituirà per la ciutat un drama urbanístic de primera magnitud. La fortalesa, obra de l’enginyer holandès Joris Prosper van Verboom, obligarà a l’enderroc del Barri de la Ribera, que ocupava al voltant del 25% de la ciutat. Definida aquesta situació, es prohibirà el creixement extramurs de la ciutat fins gairebé 1850, provocant uns problemes de salubritat tals que, quan comencen les obres d’enderroc de la Muralla de Barcelona, a 1854, l’esperança de vida dels homes de la ciutat és de 27 anys per les classes populars i 37 per a les benestants. L’enderroc de les muralles provocarà l’enderroc de la Ciutadella i del Fort Pienc. La fortalesa de Montjuïc continua, a 2013, en mans militars. A 1870, el mestre d’obres, que no arquitecte, Josep Fontserè, rodat en la disciplina de l’urbanisme gràcies a haver-se presentat al concurs per a l’Eixample de Barcelona i, prèviament, per haver estat ajudant del mateix Ildefons Cerdà, guanyarà el concurs per a la urbanització dels terrenys de la Ciutadella. Fontserè no guanya el concurs pel parc proposat, sinó pel projecte urbanístic accessori que entrega el parc amb el que queda de la Ciutat Vella i amb l’Eixample Cerdà, que arriba pel nord, a base de mançanes irregulars que respecten les directrius de l’Eixample mentre es van estavellant contra la traça del carrer Comerç, usada de vora del casc antic. El cor de tota la intervenció és el nou Mercat del Born, projectat per Antoni Rovira i Trias, el mateix Fontserè i l’enginyer Josep Maria Cornet i Mas, que afina el càlcul fins arribar a unes esvelteses realment notables. El mercat, d’una extensió considerable, deixarà enterrades (i, per tant, protegides) sota el seu paviment les ruïnes de bona part del barri de la Ribera, que cauran en l’oblit fins que les excavadores entren dins l’estructura del mercat per a adequar-lo com a seu de la Biblioteca Provincial de Barcelona. La quantitat i la qualitat de les ruïnes és gairebé comparable a una Pompeia en miniatura: allà està el traçat dels carrers, les plantes de les cases, els materials originals. El jaciment portarà els responsables polítics de l’Ajuntament i de la Generalitat a reconsiderar el destí de l’edifici, que passarà a convertir-se en un memorial dels fets de 1714 i la repressió posterior. El projecte resultant és obra dels arquitectes Enric Sòria i Rafael de Cáceres. L’estructura original es restaura. Els fonaments dels pilars centrals queden recalçats per tal de poder deixar el jaciment, ubicat uns tres metres sota la cota actual de la ciutat, al descobert. La diferència de cota s’usa per a crear un deambulatori perimetral amb unes passeres recolzades als recalços dels fonaments que permeten crear un passatge a través de l’eix principal de l’edifici (el seu eix menor) que converteixi l’edifici en un passatge. Les naus laterals allotgen diversos espais museístics, una biblioteca, un restaurant i l’accés al nivell inferior.

rec-1745
Barcelona al segle XVIII, abans del setge.

800px-BNE.Barcelona.planos.1806
Barcelona després de la construcció de la Ciutadella.

DSC_7035
El Memorial del Born.

L’aspecte més rellevant de tota la intervenció és el tractament de l’espai exterior adjacent al mercat. El projecte és obra de Vora Arquitectura i consisteix, bàsicament, en una gran plataforma pavimentada amb dos tipus de llamborda de dues mides diferents i dos tonalitats de gris diferent. Amb aquestes dos qualitats de paviment es marquen les traces dels carrers del barri de la Ribera, que tenen continuïtat amb els carrers de la ciutat que es conserva, i les enllacen amb les ruïnes de l’interior del mercat. L’espai es vianalitza i el seu perímetre exterior conté un anell amb fanals i arbres. Res més. La instal·lació, molt contestada, té la virtut de respectar i unir tots els diversos tipus d’usuari: des del veí que hi viu fins al passejant casual, el turista o el que viatja al lloc un o dos cops l’any per usar el lloc com un memorial. Vora arquitectura ha aconseguit, amb la seva intervenció, recolzar i donar viabilitat a una opció política que no pot estar renyida amb l’ús quotidià de l’únic espai buit d’una zona tan densament poblada i usada. La intervenció sorprèn per la seva discreció, pel seu caràcter de baula entre les diverses realitats existents: el passeig del Born, els edificis de traçat medieval, les mançanes projectades i construïdes per Josep Fontserè acompanyant el mercat, ara memorial, més al centre de tot que mai: els arquitectes han sabut fer una obra autònoma que és poc més que una infraestructura que realça tots els referents del voltant. I encara més: els arquitectes han sabut convertir un buit urbà de la ciutat creat per unes tropes invasores per a tenir un angle de tir adequat per als canons de la Ciutadella, un buit que mai havia perdut aquest caràcter militar, en un buit que la ciutat pugui assimilar en positiu d’una manera activa. Un buit que és, en sí mateix, un memorial. Un buit que és un pulmó urbà. Un buit que és una esplanada a la mida de l’estructura del mercat. Un buit cívic en majúscules realitzat en unes circumstàncies molt difícils tan per les circumstàncies urbanístiques com per la càrrega històrica del lloc.

BOR_4_bis

BOR_6

BOR_7

This entry was posted in crítica, Scalae and tagged , , , , , , . Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *