Titelles

dolls 3

L’escriptor japonès Osamu Dazai és un dels paradigmes del geni turmentat. Dotat d’una personalitat inestable i autodestructiva, morfinòman i alcohòlic impenitent, pels volts de 1948(1), després d’entregar la seva obra mestra Ningen shikkaku (Indigne d’ésser humà, sense traducció catalana coneguda) deixarà (al llindar de la pobresa) la seva dona i els seus tres fills petits per emprendre un viatge crepuscular pels suburbis de Tòquio amb la seva amant vídua de guerra que acabarà amb el suïcidi de la parella. Els cossos seran trobats sis dies més tard al canal on s’havien tirat lligats per una corda vermella.

Quan l’any 2002 Takeshi Kitano es proposa portar el bunraku(2) al cinema filmant el que serà una de les seves obres mestres, Dolls(3). Kitano vol filmar l’home com una titella del destí. El bunraku és, doncs, una metàfora de la vida. La pel·lícula, que consta de diverses històries quasi independents, culmina en la història de dos amants vagabunds que, col·locats d’alcohol o morfina(4), caminen pel Japó modern lligats per una corda vermella. Cal pensar en aquest argument no des del nostre punt de vista, sinó des del punt de vista de qualsevol japonès mitjanament culte, que quan veu els dos amants lligats per la corda vermella pensa immediatament en Osamu Dazai i la seva amant i sap com acabarà la història. Kitano pot usar-la sense necessitat d’explicar-la(5).

El següent pas és incidir en la relació del que hi ha i del que es vol veure pròpia del gènere. Per a fer-ho l’autor decideix posar-se en mans d’un dels seus col·laboradors principals, el modista Yohji Yamamoto. Yamamoto vestirà els dos vagabunds amb un vestit entallat per a ell i un preciós kimono per a ella. És absolutament impossible pensar en uns vagabunds vestits d’aquesta manera a la vida real: impecables, elegants. El seu aspecte digne es contraposa a cada fotograma amb la profunda desesperació que transmeten. Yamamoto va posar especial èmfasi al disseny de la corda vermella que els lliga i els uneix sense necessitat de paraules: els amants miren al buit, absents de tot, fins i tot d’ells mateixos. Kitano respon disposant als dos amants sota un sostre de cirerers florits. Les interpretacions dels actors són extremes, hieràtiques, de moviments exactes, precisos, quasi maquinals. La pel·lícula no és una finestra a la vida, sinó a la representació de la vida. No ens podem ficar a l’argument, sinó només a la pel·lícula (tota la pel·lícula: les localitzacions, la fotografia, la música, els vestits) a través de la bellesa sobrenatural de les imatges. Kitano no homenatja al bunraku. Kitano fa bunraku. Som sempre dins i fora. Som els actors. Som els amants. Som, pel simple fet de mirar la pel·lícula, els titellaires que mouen els seus fils sense que, alhora, puguem fer res per canviar-ho.

Dolls 1

La representació és a la base de la domesticitat. El com ens comportem, el com vivim, fins i tot a la nostra cèl·lula més íntima, està basat en rituals, en codis de conducta filtrats per les formes, que apareixen com unes mitjanceres entre el nostre pensament, la nostra voluntat interior i la relació amb els altres. La civilització és un filtre. La casa, una escenografia, i fins i tot a un petit apartament de pocs metres quadrats els espais es codifiquen per ritus, per hàbits. Per filtres entre les diverses activitats domèstiques. I quan això desapareix la sensació és de precarietat, de marginalitat, de provisionalitat.

L’arquitectura és també representació. Representació de la construcció. Representació de la ciutat. Representació d’una determinada idea del treball. De la vida. De la mort. De la festa. De la domesticitat. L’arquitectura és un filtre. És, com el bunraku, el que es representa i com es representa, unit i codificat per a ensenyar-ho sempre però no estar-ho veient constantment.

peter-zumthor-designrulz-003

L’arquitecte Peter Zumthor viu al petit poble de Haldenstein, a una vall alpina de Suïssa. L’èxit de la seva empresa li ha permès construir en una mateixa parcel·la el seu habitatge i el seu taller. Els dos àmbits estan físicament separats. Un és el centre de la seva vida domèstica. L’altre és el centre de la seva vida pública. Passar de l’un a l’altre implica travessar una llinda important. Implica, per tant, vestir-se de carrer. Posar-se la màscara pública, diferent de la més privada i íntima que marca la domesticitat. És important adonar-se que és possible saber-ho perquè Zumthor ha documentat les dues parts. Existeixen fotografies i pel·lícules rodades a l’interior de casa seva, com un documental que Wim Wenders va filmar per la Biennal de Venècia de 2012 sobre l’arquitecte, exhibit a un estand dissenyat pel propi arquitecte. El documental, exquisidament fotografiat, mostra les dues facetes de la vida de l’arquitecte, la privada i la pública. A la primera l’arquitecte apareix a casa seva preparant-se el cafè d’abans de començar a treballar. La casa és un prisma enfrontat al bellíssim paisatge que envolta la construcció. Només la vista relaciona els dos elements, separats per un vidre enorme que tenia fama de ser el més gran muntat mai a un habitatge unifamiliar a Europa(6). Un vidre fix que separa dos àmbits i, de fet, els incomunica. Dins, la civilització. L’elegància. Una gran alçada de sostre dignifica qualsevol que es trobi en aquell espai. L’arquitecte, descalç, vestit enterament de negre, és el paradigma del gentleman: sol davant la natura, sense veure res més que paisatge pur, la mínima cèl·lula de civilització en un entorn simultàniament d’una gran espiritualitat i d’un gran hedonisme: com aquelles jaquetes de vellut i aquelles butaques orelleres que servien per llegir qualsevol clàssic grec. L’arquitecte representa aquesta escena per les càmeres, però és igualment senzill adonar-se que aquesta representació no té res a veure amb la presència d’una càmera. És la representació íntima, personal, diària d’una manera de viure. És alhora la vida i la representació de la vida. Una casa així(7) imposa la vida que representa. Com al cas d’Osamu Dazai la casa és una condició inicial, la primera plana, i potser bona part de les següents, del guió que hem triat per ser representats: el senyor vestit de negre(8) movent-nos com si fóssim titelles.

dolls 4

(Article publicat a Scalae el 18-12-2014)

(1) La Segona Guerra Mundial representa la derrota de la tradició vers la flexibilitat, l’adaptabilitat, la capacitat de qüestionar-se qualsevol decisió partint de cero. La derrota de la tradició vers la modernitat. El que portarà al país a la crisi profunda que es coneix, la resolució de la qual canviarà la cara del món sencer.
(2) El bunraku és el teatre de titelles japonès. Titelles d’una mida considerable, des de ben bé seixanta centímetres fins una mida gairebé humana, mogudes no amb fils, sinó directament per la ma del titellaire, present a l’escenari rere la titella, vestit de negre per a fondre’s amb l’escenografia. Present i evident però, alhora, obviat més que esborrat en un joc ambigu, complex i tremendament ric del que hi ha i el que es vol veure. Les interpretacions del bunraku (de fet les de tota l’escena japonesa) són extremes. Per a qualsevol occidental un actor japonès sobreactua per definició. Per ells es limita a emfatitzar gestos naturals.
(3) En realitat té un punt absurd parlar d’obres mestres referint-nos a Takeshi Kitano, tenint en compte que totes les seves pel·lícules, des de la primera escena kubrickiana de Violent Cop fins a la darrera, són obres mestres sense excepcions ni fissures.
(4) Com el propi Dazai, drogoaddicte impenitent. Takeshi Kitano també sap què és ser alcohòlic. (5) Gran part de les escenes culminants de les pel·lícules de Kitano passen fora de pla. Tal és l’economia de mitjans de la seva narrativa.
(6) Però no he pogut comprovar la certesa d’aquesta dada.
(7) I, potser, qualsevol casa. Com a mínim qualsevol casa propietat d’algú amb poder econòmic suficient com per haver-se-la pagat.
(8) No seria aquesta una mala raó perquè hi hagi tants arquitectes vestint aquest color.

This entry was posted in cinema, crítica, Peter Zumthor, Takeshi Kitano and tagged , , , . Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *