Els jardins penjants de Babel 1/2

hanging-gardens-babylon-01
Marten Heemskerk, els Jardins Penjants de Babilònia. Al fons, la Torre de Babel.

L’Origen de l’Arquitectura no és un mite. L’Origen de l’Arquitectura és un factor que cada època, cada moviment, cada manifest, cada arquitecte rellevat es qüestionen com a punt de partida per a la seva pròpia arquitectura. Cada Origen de l’Arquitectura estableix un punt de partida. Estableix la raó d’una manera d’entendre la disciplina. El no qüestionament d’aquest factor porta immediatament a acceptar el que sigui que estableixi el grau superior a la individualitat: el moviment, la nació o allò que t’identifiqui, que, de ben segur, serà un moviment es vulgui o no.

Als nostres temps en que crítica s’associa a crisi i crisi a una deficiència econòmica més o menys definitòria i estructural dels temps que corren al lloc on som l’origen de l’arquitectura tendeix a fixar-se en petits gestos, en petites decisions que, treballades per acumulació, donen resultats de gran escala: la unió fa la força. Un d’aquests possibles orígens de l’arquitectura podria fixar-se en la preparació de la terra per fer-la apte per l’agricultura. Els desmunts, el gest de desbrossar un terreny de pedres acumulant-les als límits per a formar murs de contenció, aplanar terrenys, fer terrasses o simples divisòries entre camps. Els marges de pedra seca com a origen de l’arquitectura(1).

marges pedra seca def_bn

L’arquitecte Juan Navarro Baldeweg ha parlat sobre la Cabana Primitiva com a Origen de l’Arquitectura(2). A les seves ensenyances, amb el pas dels anys, he estat capaç de sumar-hi es següents reflexions:

a) El mite de la Cabana Primitiva és, abans que res, això: un mite. Una ficció, per tant. Una ficció que viu, que respira, que es defineix a través de les seves representacions.

Sense representació no hi ha arquitectura. Com sense representació no hi ha vida. Vida humana, s’entén. Vida social(3).

b) El Mite de la Cabana Primitiva considerat des de la nostra perspectiva de principis del segle XXI es pot investigar de dues maneres: des de l’origen del propi mite(4) i des de la consideració sobre les condicions reals o històriques que reflecteix aquest mite.

El Mite de la Cabana Primitiva té el seu origen a l’arquitectura quotidiana. A l’habitatge en sentit ampli; No només el recer per a una família, sinó també els seus espais accessoris: sitges, estables. Forns. Eres. La Cabana Primitiva transcendeix tot això i, en un primer moment, ho sacralitza. La Cabana Primitiva és, per tant, el temple(5). Però la Cabana Primitiva és, també, l’arquitectura dels programes quotidians. No l’arquitectura quotidiana, sinó l’arquitectura capaç de representar aquesta quotidianitat.

Laugier-Primitive-Hut-Frontispiece-to-Essai
La Cabanaa Primitiva representada per l’Abat Laugier.

L’agricultura, els moviments de terres, ens han llegat l’horitzontalitat. L’harmonia de l’entorn. La Cabana Primitiva la noció que qualsevol construcció, qualsevol programa pot ser arquitectura. La transcendència de l’entorn social.

Però encara queda un factor rellevant per a l’arquitectura. Un factor previ a aquestes dues consideracions. Probablement la primera i més essencial acció que defineixi l’arquitectura, prèvia a l’habitar les construccions, prèvia al moviment de terres. Prèvia a l’agricultura. És l’acció que crea el paisatge. És l’acció que l’humanitza i, probablement, sigui l’equivalent humà al marcatge del territori propi dels grans mamífers. Em refereixo a la fita.

Considero la fita com el primer origen de l’arquitectura. És un aquí i ara. Un gest d’identificació d’un lloc. És més: la fita crea el lloc. La fita és un gest, per tant, agressiu. La fita té alguna cosa de violenta. De joc amb els límits. La fita flirteja amb la idea de fracàs que porta associat qualsevol repte, per buit que aquest sigui. La fita és risc. La fita és un repte: mirar i ser vist. Comprovar que s’és el més fort de la zona.

Encara que qualsevol programa funcional associat als dos orígens anteriors pugui ser considerat una fita la seva essència és la verticalitat. La fita és una construcció perpendicular al terra. Un desafiament a la gravetat. La fita, tot i ocupar poca superfície en planta per definició, és la forma arquitectònica més influent en el sentit literal de l’expressió que existeix.

La fita és el menhir. Una construcció sòlidament clavada a terra, pur eix Z, que s’erigeix i significa un lloc. Crea un lloc. La fita és un gest masculí. És un penis erecte. O un ceptre, que ve a ser més o menys el mateix. Un instrument de possessió i de dominació.

La fita és identificada pel que probablement sigui el mite arquitectònic més rellevant de tots els que existeixen: la Torre de Babel, el desafiament perdut de la humanitat a Déu. Perdre el poder de desafiar-lo comporta perdre, també, el domini de la primera civilització primigènia(6), que es dividirà per a formar el món tal i com el coneixem avui en dia: un mosaic de cultures ric i divers que, paradoxalment, és vist com l’enemic per a qualsevol cultura conqueridora(7).

Ballinagree

Brueghel-tower-of-babel
Un menhir al terreny i la més famosa representació de la Torre de Babel, deguda al pinzell de Peter Brueghel el Vell.

La fita no ha deixat de tenir plena vigència al llarg de la història. Del menhir a l’obelisc. Les piràmides, construïdes sempre per sobre de l’angle d’apilament natural del material que les forma. Els fars(8). Un mínim de quatre de les Set Meravelles del Món Antic poden ser considerades, directament, fites.

Però la fita pateix una mutació, fins ara, definitiva, a partir de les darreries del segle XIX. La revolució és, primer, tècnica. Les estructures d’acer i l’ascensor permeten assolir alçades inèdites fins aquell dia. Per fi es poden fer construccions més altes que una muntanya.

La segona fase d’aquesta revolució té a veure amb el desenvolupament de la indústria del vidre i amb un fet econòmic: aquestes construccions tan altes, aquestes fites, aquests menhirs moderns, han de ser rendibilitzats i amortitzats. Han de ser, per tant, domesticats i habitats.

I neix el grata-cels.

El grata-cels és el menhir, el far modern. El grata-cels, hereu de les primeres construccions en alçada, evoluciona ràpidament fins a convertir-se en la construcció que defineix el segle XX. Que permet l’evolució i la promiscuïtat del tipus. El desenvolupament del grata-cels està associat a un país: els Estats Units d’Àmèrica. A Europa li va costar entendre el grata-cels i, fins dates molt recents, no l’ha acabat d’assimilar, pretenent constrenyir-lo, planificar-lo i contenir-lo amb plans absurds. El grata-cels americà, el grata-cel plenament desenvolupat, es planifica en secció, tan agosarat com l’emprenedor més agosarat que el vulgui promoure o habitar.

menhirs
La John Hancock Tower de Chicago, projectada per Bruce Graham i SOM, i un menhir celta. L’única diferencia és la complexitat.

El grata-cels americà tendeix a acumular-se. Són molt rars els exemples de grans torres americanes aïllades, sense context. El grata-cels americà crea barris de grata-cels que acaben formant, o identificant, ciutats de grata-cels, sempre diversos en usos, formes, qualitats arquitectòniques, alçades, mètodes constructius i, fins i tot, en materials. Els grata-cels americans formen boscos. Boscos de grata-cels, purs, abstractes i, precisament, gràcies a aquesta qualitat, amb la mateixa complexitat i diversitat que els boscos d’arbres. Dins aquesta complexitat de ciutat, a l’igual que a un bosc d’arbres, la competició es dona, sovint, en alçada. I, eventualment, poden aparèixer, o, millor dit, destacar fites que recuperen, per uns anys, l’esperit original del grata-cel.

los angeles downtown DEF
Downtown de los Ángeles, o un bosc de grata-cels.

La ciutat americana, doncs, és un metagrata-cels, expressada a través del seu eix Z. Una ciutat complexa i vertical, estratificada.

L’exemple més pur d’això és la ciutat de Nova York, un veritable ecosistema, una fita en sí mateixa o, si es vol, una metafita que recicla, re-usa i canibalitza les diverses fites individuals. Nova York presenta milers d’exemples individuals d’arquitectura d’enorme qualitat(9), però el que identifica la ciutat és la ciutat mateixa.

manhattan_wallpaper

La gènesi de l’alçada a Nova York comença, de nou, per la fita pura, per l’anunci. Per la torre sense cap programa funcional associat que destorbi la seva funció primària de símbol pur. Per a entendre-ho només cal pensar en la Giralda de Nova York, projectada i construïda pels arquitectes McKim, Mead & White(10) com a element vertical del Madison Square Garden, el centre d’oci més important de la ciutat a principis del segle XX. La Giralda de Nova York, germà hipertrofiat de la de Sevilla(11), va ser l’edifici més alt de la ciutat des de la seva terminació l’any 1899 fins a l’any 1908, quan va ser reemplaçada per l’edifici Singer, ja un grata-cels a l’ús. Des d’aleshores fins ara la ciutat s’ha vist coronada per edificis comercials.

giralda nueva york
La Giralda de Nova York (1899-1925), o l’alçada celebrant-se a sí mateixa.

11 de setembre de 2001: Bin Laden aconsegueix enderrocar les Torres Bessones del World Trade Centre de la ciutat, dos bellíssims edificis projectats per Minoru Yamasaki(11), retornant per uns anys a l’Empire State Building l’honor (ara, trist honor) de ser la construcció més alta de la ciutat. Els Estats Units d’Amèrica, profundament tocats al seu orgull per aquesta acció, necessiten restituir, sinó ampliar, l’edificabilitat perduda per l’atemptat, ja que el World Trade Centre, lluny de ser només una fita, funcionava com un immens parc d’oficines clau per al funcionament econòmic de la ciutat. Complementàriament a això apareixien tota una sèrie de funcions secundàries associades a la seva funció simbòlica d’edifici més alt de la ciutat.

Robert Byrne 1st wolrd trade centre
El World Trade Center de Yamasaki presidint la ciutat. Foto: Robert Byrne.

La primera decisió que pren el govern, titular dels edificis, és no reconstruir el projecte original de Yamasaki, la petja del qual constitueix ara un memorial a les víctimes de l’atemptat.

La segona és construir una fita.

Es presenten tota una sèrie de propostes per a reedificar la zona elaborades per associacions d’alguns dels equips d’arquitectes més prestigiosos del món, que guanyarà la comandada per l’equip de Daniel Libeskind. Totes elles presenten una característica comuna: el seu caràcter de fita col·lectiva, de metaedifici elaborat, format, definit per la suma de les diverses torres que es requereixen a l’operació seguint estratègies de projecte que van des d’un èmul a enorme escala de l’estratègia de l’edifici The Economist a St. James’ St, Londres, fins a unir físicament les diverses torres de la intervenció.

meier-partners-concept

WTC foster
Propostes de metaedificis per a reconstruir el World Trade Centre: Steven Holl, Richard Meier et al. a dalt y Foster + Partners a baix.

Però no és el que el govern vol. Els Estats Units d’Amèrica volen un enorme, gegantí, edifici individual, el més alt de la ciutat, que coroni i culmini de nou Nova York. Un monòlit. Aquesta nova fita serà encarregada a dit a SOM(12), amb David Childs com a cap de disseny. El resultat serà la torre coneguda com a World Trade Centre 1 (WTC1 a partir d’ara), o la Torre de la Llibertat: la Freedom Tower.

El WTC1 és un menhir pur. Amb gairebé sis-cents metres constitueix actualment el sostre de Nova York i no sé si dels Estats Units o de tota Amèrica. Un sostre curiós: la batalla dels edificis en alçada s’està tornant, amb la construcció del Bjurg Khalifa i els seus homòlegs de la Meca o Shanghai, completament absurda. Les limitacions tècniques de l’alçada han desaparegut, o l’èpica per resoldre-les s’ha tornat quotidiana, i ara es tracta, tan sols, d’esbrinar qui serà el primer promotor en portar l’empresa a la bancarrota per haver ultrapassat el límit comercial: la Torre de Babel revisitada.

Però el govern va considerar convenient plantar un monòlit pur a Nova York. La planta sembla un mandala: jocs de diagonals a quaranta-cinc graus que menen el quasi-quadrat de la planta baixa al petit cercle de la coronació mitjançant successives aproximacions poligonals a una circumferència, concèntriques i ordenades de més simple a més complexa conforme avancem al centre de la planta. La silueta de l’edifici defineix una sageta de parets inclinades per a fer-se més aerodinàmica, més esvelta: trucs barrocs per augmentar alçades relatives. El WTC1 no grata el cel: l’agredeix. El fereix.

FT plan

freedom tower foto
David Childs – SOM: Freedom Tower. Planta + vista amb la ciutat.

(1) L’arquitecte Juan Domingo Santos em va manifestar en certa ocasió que, per a ell, aquest és l’origen de l’arquitectura. La seva obra, des de les cases a terrenys agrícoles inclinats als afores de Granada fins a l’Atri de l’Alhambra, realitzat en col·laboració amb Álvaro Siza, n’és un digne testimoni.
(2) El que vaig explorar en un escrit directe i arrauxat que relacionava les successives representacions del mite amb l’obra de Herzog & de Meuron i Peter Zumthor.
(3) Sí, podria començar a reflexionar sobre els organismes autoreplicants amb base carboni i sobre àcids ribonucleics o desoxiribonucleics, però això és un escrit sobre arquitectura i les palles mentals a base d’algoritmes informàtics que traslladen aquests conceptes a formes random a cobrir gràcies al talent de determinats vidriers o ceramistes catalans me la porten bastant fluixa.
(4) Aquesta seria la postura del propi Juan Navarro Baldeweg. I, millor encara, aquesta seria la postura de la pròpia obra de Juan Navarro Baldeweg.
(5) Curiós com, en determinades cultures, aquest temple conté la sagrera, és a dir, l’espai on es desa el gra comunal. La sublimació, la representació, d’una sitja ha acabat recuperant la seva funció primigènia. I res pot conceptualitzar l’arquitectura d’una forma tan precisa com aquest diàleg.
(6) Un altre dels mites per excel·lència de la Humanitat. La relació i el negociat d’aquest mite amb la nostra cultura donaria per varies tesis doctorals.
(7) La contraposició al Mite de la Torre de Babel són els Jardins Penjants de Babilònia. Curiós: en totes les versions d’aquest mite el promotor d’aquests jardins és una dona, la reina Seriamis, que decideix verticalitzar els jardins del rei com a ofrena al poble. El mite és riquíssim: la verticalització dels jardins és el que els converteix en paisatge (encara que qualsevol jardí ja ho sigui. Però si és horitzontal esdevé, com a màxim, un paisatge secret. És només la vertical el que els transforma en fita.). Però es tracta d’una verticalització femenina. Dolça. Amable. El gest és alhora l’exaltació d’un poder, però, en aquest cas, d’un poder amable que busca convèncer, que busca representar-se mitjançant el confort visual dels súbdits. És també remarcable el fet que alguns gravadors representessin juntes la Torre de Babel i els Jardins Penjants, l’un al costat de l’altre. Masculí i femení. Yin i Yang.
(8) Probablement la mutació definitiva del Menhir, com ja vaig apuntar a l’article sobre les torres Eiffel i Shukhov realitzat a mitges amb la doctora Jelena Prokopljevic, a qui també es deu l’observació del bosc.
(9) Que jo sàpiga, Nova York és l’única ciutat que té com a guia d’arquitectura definitiva una enciclopèdia editada per Robert Stern que es pot comprar per toms individuals ordenats cronològicament. Un document imprescindible, per cert.
(10) L’equip d’arquitectes més importat a la ciutat a finals del segle XIX i principis del segle XX, que ha deixat un llegat de desenes i desenes d’edificis historicistes d’enorme qualitat, sovint construïts pel valencià format a Barcelona Rafael Guastavino, que, emigrat als Estats Units, va patentar la volta catalana al país, es va fer constructor i en va fer un ús intensiu a projectes d’aquests i d’altres arquitectes.
(11) Arquitecte americà fill d’immigrants japonesos, no pas un arquitecte japonès com molta gent creu.
(12) Skidmore, Owings & Merrill, durant temps (sinó ara mateix) la principal firma d’arquitectura dels Estats Units, que, havent format dissenyadors com Gordon Bunshaft (el Pritzker més divertit de la història), Bruce Graham o Myron Goldsmith s’ha fet per sí sola un nom a la història de l’arquitectura. Es va fundar entre els anys 20 i 30 del segle XX a Nova York, pel que és a punt de ser centenària.

This entry was posted in BIG, crítica and tagged , , , . Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *