El vell i el nou (Orbitant la Lleialtat Santsenca 3_4)

Un dels mites més populars al voltant de la música clàssica és la definició dels violins produïts a la Cremona del segle XVII per Antonio Stradivari, més coneguts com Stradivarius, com els millors mai fabricats en tota la història de la música: el ritme lent dels artesans, la fixació del tipus, les seves relacions amb l’arquitectura, la selecció de les fustes, la seva factura i sobretot el mític vernís de fórmula secreta que convertia el cos en una caixa de ressonància perfecta.

Ups. És mentida.

La veritat és que Antonio Stradivari fixa el tipus, optimitza el disseny i converteix els seus instruments en l’ideal a assolir. La veritat és que aquests instruments han estat molt estudiats. Les seves tècniques de producció són conegudes. S’han reproduït, assajat, perfeccionat i superat. Hi ha molta literatura sobre com es treballa. Alguns artesans actuals segueixen usant tècniques tradicionals. Altres han incorporat la informàtica al procés. En els dos casos, amb i sense ella, s’ha millorat. El seu vernís secret ha estat sotmès a tècniques d’anàlisi espectrofotomètric. Després d’uns quants intents s’ha millorat. En diverses universitats i conservatoris de prestigi s’han comparat els Stradivarius amb els violins moderns fabricats per millors luthiers, desconeguts, però, fora del seu camp.

En tots els casos s’ha trobat que el so dels nous violins supera el d’un Stradivarius.

Els Stradivarius, actualment, són considerats peces de col·leccionista. Obres d’art(1) a ser tocades en concerts escollits per concertistes escollits, cada una d’elles amb la seva biografia, amb el seu llinatge, amb les seves aventures que han individualitzat cada un d’aquests 650 instruments supervivents.

El violins moderns no tenen mitologia(2). El comptador s’ha posat a zero. La història serà fabricada pels propietaris dels violins. Mereix ser tan agitada i interessant com la dels seus predecessors barrocs.


El músic Christopher Wilkes comparant un violí barroc amb un de modern.

Si obviem el factor preu, que sempre distorsiona aquestes consideracions, trobarem que aquesta situació es pot traslladar perfectament a l’arquitectura.

Prenguem dos exemples ubicats a un passeget a peu de distancia: la Lleialtat Santsenca, obra de Harquitectes, i la Biblioteca Montserrat Abelló de Les Corts, obra de Ricard Mercadé i Aurora Fernández.
Els dos projectes són més o menys contemporanis. Els dos projectes rehabiliten interessants estructures urbanes per destinar-les a usos més o menys diversos dels que havien tingut originalment.

La Lleialtat Santsenca ho ha fet de tal manera que col·lapsa totes les capes de temps a l’obra acabada.

La biblioteca Montserrat Abelló ha rehabilitat l’edifici i ha posat el comptador a zero.

Els dos edificis s’han intervingut intensament. Les obres de condicionament han tingut alguna cosa d’agressiva amb les condicions en que els dos estudis van rebre l’edifici.

En el cas de la Lleialtat Santsenca l’obra explica tot aquest procés. Pot arribar a ser llegida com una mena de camp de batalla en que el moment actual és la suma de tot el que ha passat anteriorment. De decisions preses sobre tot això. El projecte és una jerarquia de decisions que permetin que es pugui expressar mitjançant tot el que li a passat.

La Lleialtat Santsenca és arquitectura transitiva.


Capes de temps col·lapsades a la Lleialtat Santsenca. Foto: Jaume Prat

En el cas de la biblioteca Montserrat Abelló l’obra es deixa com si sempre hagués estat així. Es pren una fàbrica tèxtil, s’analitza amb èmfasi especial amb la seva relació amb la ciutat i es realitza el mínim número d’operacions possibles (que igualment són moltes) per a convertir aquesta estructura en un equipament públic amb una relació intensa amb la ciutat. El resultat final aconsegueix tal naturalitat que resulta difícil pensar que allò no hagi estat sempre una biblioteca. El recondicionament és total. Les estructures s’han netejat i revestit. S’ha pintat tot el conjunt d’un blanc immaculat. Les cobertes han estat reemplaçades per un zenc més pràctic i durador. Els buits de façana s’han uniformitzat. L’equipament respira tranquil·litat. Els arquitectes volen desaparèixer. L’obra es posa a disposició de la ciutat per a que comenci una història nova que no nega un passat reivindicable: és una estructura lleugera, aèria, igualment emocionant, igualment personal. No es renuncia al concepte d’autoria, però aquest queda matisat, emmascarat. L’arquitecte és aquí un demiürg.

La biblioteca Montserrat Abelló ha renunciat a la gravetat del context. Proposa un full en blanc que els ciutadans podran apropiar-se sense càrregues.


El comptador a zero a la Biblioteca Montserrat Abelló. Ricard Mercadé & Aurora Fernández arqs. Foto: Jaume Prat.

Totes dues actituds han proposat molt bones arquitectures al posicionar-se com exemples extrems de com es rehabilita.

Germans de la Lleialtat Santsenca serien la Sala Beckett de Flores & Prats, l’Espai Barberí de RCR arquitectes, qualsevol casa construïda pel darrer Enric Miralles, el Reichstag de Foster + Parters o les intervencions d’Arturo Franco al Matadero de Madrid.


Temps acumulat a l’Espai Barberí, RCR arquitectes. Foto: Hisao Suzuki.


Pintades de soldats russos preservades al Reichstag. Foster + Partners.

Germans de la biblioteca Montserrat Abelló serien la restauració que David Chipperfield està fent-li a la Galeria Nacional de Mies van der Rohe, l’Armory Club de Herzog & de Meuron o la cineteca del Matadero de Madrid.


El comptador a zero a la Galería Nacional de Berlin, restaurada per David Chipperfield, i l’Armory Club, restaurat per Herzog & de Meuron.

Projectes com la Tate Modern de Herzog & de Meuron podrien constituir-se perfectament com un terme mig, amb una intervenció majorment destinada a obrir la instal·lació a la ciutat pacificant tots els elements industrials existents sense esborrar la memòria. Allà queda el pont grua, ara inútil, per testimoniar-ho.

Les dues decisions de projecte són vàlides, capaces de proposar arquitectures intenses i emocionants. Les dues decisions de projecte són alhora estilístiques i ètiques. Respondre a la qüestió de què és millor, si una solució que col·lapsi totes les capes de temps en un resultat coherent, o resetejar l’edifici per a dotar-lo d’una nova vida, és un debat que dependrà del diàleg entre l’arquitecte, els usuaris i els promotors de l’edifici. La resposta només es podrà validar construint-la.


Aquesta foto i la primera: Studio House (1993), Caruso St John arqs. Londres.

(1) En resulta apassionant la relació entre art i artesania. Insondable.
(2) De totes les obres literàries creades al voltant dels violins de Cremona recomano l’excepcional Jo confesso, de Jaume Cabré, novel·la que gira al voltant d’un violí Stronioni, un dels darrers deixebles de Stradivari que va fabricar instruments tan perfectes com els del seu mestre.

This entry was posted in crítica, Harquitectes and tagged , , . Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *