Netejar l’escena del crim

image_gallery

Un dissabte de principis de maig vaig visitar i fotografiar la Seu Vella de Lleida, que considero un dels complexos arquitectònics més interessants del nostre país. Vaig publicar alguna de les fotos(1) que exploraven els valors espacials de les galeries del claustre per trobar-me amb l’agradable sorpresa d’un fil de comentaris protagonitzat per Santos M. Mateos i Damià Martínez sobre la restauració agressiva que s’havia hagut de fer en aquell espai per a que lluís com llueix ara, restauració qualificada per Mateos com “Gòtic del segle XX”. Aquest article són les quatre ratlles que els vaig acabar prometent sobre el tema de la restauració de patrimoni des del punt de vista d’un arquitecte.

SVLL_4_r
Foto: Jaume Prat.

La Seu Vella de Lleida: sobre el turó del Canyeret (que presideix la ciutat i bona part de la Plana, dotat, per tant, d’un valor estratègic brutal) hi ha actualment la Catedral antiga de la ciutat, una església gòtica primitiva de tres naus assentada sobre pilars romànics amb un claustre més modern (d’un gòtic pur, per tant) amb un dels seus eixos enfilat amb l’eix major de l’església. El claustre, doncs, compleix les funcions de nàrtex i força a una entrada obliqua interessantíssima que, entre altres coses, va obligar a col·locar la porta d’entrada a l’església a l’eix del claustre, gairebé exempta. El campanar queda també exempt. L’eix major del conjunt és paral·lel a la directriu del turó i el claustre acaba essent fortament asimètric: una ala dóna a unes dependències auxiliars també gòtiques, l’altra serveix de balcó a la Plana.

Imagen (42)c

SVLL_6_r

SVLL_2_r

SVLL_5_r
Planta i diverses vistes de la Seu Vella. Fotos: Jaume Prat.

El conjunt proposa una quantitat de valors espacials potents, subtils, lírics. I és alhora un exemple fabulós d’arquitectura incremental: turó enllà hi ha la Suda, la fortificació musulmana prèvia a la Seu, sobre la qual es van anar construint successives fortificacions cristianes. Al segle XVIII es consoliden els canons i les muralles es reconfiguren totalment amb baluards en punta de diamant. L’estat actual és una barreja desconcertant de parts en ús, en ruïnes, excavades, museïtzades, reusades com a restaurant, viscudes per a cerimònies representatives, etcètera.

Sabia, com a dada, que l’arquitecte Cèsar Martinell(2) havia efectuat una important intervenció a la Seu, de la n’estava orgullosíssim, intervenció que, frustrat, no vaig saber trobar quan vaig anar a visitar el lloc. Fins que, gràcies a Santos M. Mateos, hi vaig caure. La intervenció de Martinell és invisible perquè, de fet, la Seu Vella que ara visitem és la seu de Martinell.

Sencera.

Ell la va reconstruir. I la idea de Martinell allà és desaparèixer. Martinell volia deixar-nos la Seu en tot l’esplendor del seu espai sense ser-hi.

TP-0153_P

díptic-abans-després_r
Estat de la Seu previo a la intervenció de Martinell i la comparativa d’un racó abans i després de la reconstrucció. Foto actual: Jaume Prat.

Respecte a la integritat del seu treball només puc dir, sense dades, que crec en Martinell: la seva trajectòria i la seva obra l’avalen. Hem de pressuposar un treball acurat i honrat ajustat als medis i els coneixements que tenia, que eren els de l’autarquia econòmica del període més dur de la dictadura de Franco.
Abans de la seva intervenció l’edifici era un exemple perfecte d’arquitectura reusada: convertit en caserna, les arcades del claustre havien estat cegades i l’espai triturat en horitzontal i en vertical, amb envans i forjats intermedis. L’espai, doncs, era irreconeixible, però amb tot l’encant dels llocs viscuts i cuidats i amb aquell romanticisme(3) de la ruïna habitada, del lloc que ha conegut temps millors.

Ara l’edifici lluu en tot el seu esplendor. L’espai hi és, es reconeix, es pot apreciar.

Santos M. Mateos fa una reivindicació: explicar-ho. Fer possible la traçabilitat de l’obra de restauració.

La reivindicació és tan òbvia que no admet discussió. La història ha de ser accessible in situ, explicada de manera fàcil, total i sense demagògies.
Tot i així el problema mereix ser analitzat des d’altres perspectives si volem extreure’n algunes conclusions que alimentin el debat, si volem saber qui som per tenir una mínima consciència de cap a on anem.
Alguns punts:

1_ El marc Europeu.

Europa té una història complexa, convulsa, tràgica, que ha deixat moltíssimes evidències en forma de patrimoni construït simultàniament usat, commemorat, esborrat, transformat, reinventat, gestionat de mil maneres diferents, algunes respectuoses i d’altres amb intencions destructives.

La història d’Europa no és cosa passada. La història és ara. La història és transitiva, fràgil. La història som nosaltres, en siguem conscients o no. No cal anar massa dies enrere per a veure-ho: fa res que ens acabem de lliurar d’una presidenta d’extrema dreta antieuropeista a un dels països centrals de la Unió Europea: França. Les conseqüències de l’ascens d’aquesta senyora al poder haguessin estat imprevisibles i probablement nefastes. La Unió Europea, amb tots els seus defectes, és el tallafoc d’un conflicte global que podria destrossar el continent un cop més. I no caiguem en l’error de considerar-nos més civilitzats que els nostres predecessors habitants de la Repúlica de Weimar o votants de Sir Neville Chamberlain o incendiaris de convents a la Setmana Tràgica. Tots ells creien que res podia anar enrere. Tots ells es consideraven o pacifistes o lluitadors pel millor dels ordres socials possibles o partidaris del mal menor. Just com ara.

No en va Goya va voler que la Càrrega dels Mamelucs i els Afusellaments del Tres de Maig s’exhibissin en forma de díptic(4): l’exhibició dels dos quatres junts esborra la línia que separa víctimes de botxins, els vencedors d’avui i els vencedors de demà. Esborra la línia que separa la racionalitat de la irracionalitat.

díptic-goya
Francisco de Goya: La Càrrega dels Mamelucs i Els Afusellaments del Tres de Maigtal i com s’exhibeixen avui en dia al Prado per exprés desig de l’autor. N’hi ha prou amb comparar el personatge que degolla al Mameluc al primer quadre amb el que està aixecant els braços al segon per saber-ne la raó.

A nivell arquitectònic: El nostre patrimoni és cuidat, exhibit, usat i gestionat en un joc d’equilibris inestable i constantment canviant entre diversos factors entrellaçats tan complementaris com contradictoris: La ideologia del moment, els usos previs, el respecte acumulat per la construcció, la seva representativitat, el factor econòmic que pot reclamar en qualsevol moment qualsevol construcció per a un ús prosaic i immediat.

És a dir: som a Europa. Som, o estem fent, o procurem no destrossar, la millor de les Europes possibles. I aquesta és la nostra perspectiva.

2_ L’ús de l’edifici.

L’ús d’un edifici ve donat per aquest joc d’equilibris ja esmentat. A més representativitat més joc polític al darrere. I tot això dóna uns invariables a destacar:

El primer d’ells versa sobre la nostra capacitat d’oblidar(5). Esborrem la memòria de les coses fins a desnaturalitzar-les. La gran majoria de la població, fins i tot públic especialitzat, no té ni idea de com és la història d’un edifici o d’un lloc. La seva mirada és sempre contemporània i plena de prejudicis que només poden ser esborrats amb estudi, consciència i voluntat. Essent el primer d’aquest prejudicis la confiança en qualsevol de les versions oficials de la història.
Un factor important de la història europea relatiu a l’ús del nostre patrimoni és el paper de l’Església i les seves relacions amb l’Estat. L’Església és el propietari principal de no pocs estats europeus (l’espanyol entre ells), un immens, incommensurable parc construït que tot sovint, i ara som a un d’aquests moments, és incapaç de gestionar i mantenir. El valor estratègic del parc construït de l’Església és brutal, al tenir edificis presents al centre de totes les ciutats i pobles. Patrimoni susceptible de ser desamortitzat, reusat, transformat i enderrocat, sovint amb poca fortuna o poques bones idees per a fer-ho(6). Entre d’altres coses per que el debat sobre l’ús d’aquest patrimoni no s’ha pensat de manera global.

A una altra escala temporal trobem els rastres de civilitzacions passades, com la romana, definint bona part dels nostres centres urbans i dels nostres llocs de reunió sense que hi parem massa esment ni en siguem conscients ni siguem massa capaços de gestionar-ho de manera eficaç.

3_ La consciència.

La consciència sobre el patrimoni no és òbvia ni immediata, i a més va per fases. Molts cops prenem consciència sobre el que és/ simbolitza un edifici determinat sense ser conscients dels seus valors arquitectònics. Casos com el Capitoli de Washington (o tot el Mall, de fet), els palaus de l’Elisi o Buckingham, el Kremlin i la Plaça Roja, o Downing Street, en serien uns bons exemples. No ser conscient del valor arquitectònic del patrimoni ens porta a gestionar-lo de manera mediocre: només cal fixar-se en la nefasta ampliació del Congrés dels Diputats per a entendre a què em refereixo.

vista_aII_2_g
Ampliació del Congrés dels Diputats Madrid: a la vista d’aquest edifici qui diria que Espanya ha donat tants enormes arquitectes.

El valor del concepte patrimoni és fins i tot més ample que això: es refereix al valor intrínsec d’un edifici fins i tot quan aquest no és obvi. Oblidar-se d’aquest factor ens porta a la situació actual on hi ha una hiperconsciència del que sigui que s’anomeni com a patrimoni (falsa i impostada, de vegades) i un gruix d’obra construïda a la que només es dóna valor d’ús. I quan aquesta obra construïda passa a tenir valor patrimonial és gràcies a iniciatives individuals, no pas socials: és gràcies a propietaris, promotors i arquitectes amb consciència immersos en un panorama on la qualitat ha quedat totalment descartada pel mercat i pels usuaris simultàniament. La qualitat, de fet, el valor afegit, es perceben com una distorsió negativa. Com un factor de complexitat indesitjat.

Les iniciatives que s’hagin fet al respecte per a reparar-ho han fracassat estrepitosament, siguin aquestes directius o normatives estilístiques, siguin comissions de patrimoni, fallides per una barreja d’hostilitat col·lectiva, corrupció estructural(7), inoperància, arbitrarietat i amiguisme.
Per tant: hiperconsciència del que s’anomena patrimoni i un gruix del construït gris i mediocre. Patrimoni, per tant, associat al ritus, a la representativitat i al turisme. O a aquesta entelèquia anomenada experiència(8).

nintchdbpict000321167805
Turistes a Venècia, ciutat considerada com a patrimoni i visitada com a tal sense parar massa atenció ni tenir massa inquietut pel que sigui que hi hagi a deu carrers o a deu kilòmetres d’aquest punt calent.

El patrimoni està format, doncs, per una sèrie de construccions modelades per a que semblin patrimoni. Modelades per a que semblin formar part del tros de passat que s’ha triat per sobre dels altres trossos de passat o, pitjor encara, per sobre d’aquest procés transitiu i perfectament actual que és la història.
I així es restaura o es reconstrueix.

Altres consideracions:

El rigor.

El rigor amb que es tracta una construcció patrimonial ens remet al grau en que es pretén forçar o modelar la història i a les dades disponibles per a modelar aquest edifici. I a més és independent dels resultats arquitectònics, que poden ser excel·lents sobre premisses equivocades, o que ara ens semblen equivocades des de la nostra perspectiva. Les ruïnes inventades del paisatgisme anglès o el treball de Viollet-le-Duc, admiradíssim per Gaudí, en són uns bons exemples.

ruta-paris
Eugène Violet-le-Duc: Agulla de la Catedral de Notre-Dame de Paris: pseudogòtic inventat d’estructura metàl·lica sense rigor històric que per alguns no està malament del tot.

La mitificació del passat.

Sovint el passat és menys interessant que el present. Mitifiquem l’antic perquè és antic sense que tot sovint aquesta la recuperació pura d’aquesta antiguitat sigui més interessant que el que ha passat a la construcció a posteriori. La muralla romana de Tarragona, exemple del que ha passat a tantes altres muralles a tants altres pobles, n’és un bon exemple: el mur pelat va quedar recobert de cases, usat com a mitgera i pedrera fins que les noves construccions es construïen amb aquest material, s’hi adossaven, s’hi fonien. Revertir-ho, com s’ha comprovat prou bé, no tan sols no té el més mínim interès sinó que, a més, pot ser contradictori amb noves mostres de patrimoni interessants, com la casa Ximenis de Jujol, adossada a la muralla, casa que, senzillament, no pot enderrocar ningú que tingui un mínim amor per la cultura o la civilització. Les construccions infraestructurals romanes (circs, teatres, fòrums) tenen el mateix problema, el que torna a ser perceptible a Tarragona, excel·lent cas d’estudi per a aquest debat.

ximenis des de lluny_redux
Josep Maria Jujol: Casa Ximenis, adossada a la muralla romana de Tarragona. Foto: Jaume Prat.

TARR_10-copia
Habitatge excavat a la muralla romana de Tarragona. Foto: Jaume Prat.

TARR_5-copia
Habitatges sobre les grades del circ romà de Tarragona. El seu ritme estructural està heretat de l’estructura de les grades. Foto: Jaume Prat.

4_ I els arquitectes?

L’interès creixent per l’arquitectura d’autor ha portat a reconfigurar la relació de l’arquitecte amb l’edifici existent. És per això que vaig tenir l’equívoc que vaig tenir a la Seu Vella amb Cèsar Martinell: conscient de la potència de l’obra d’aquest arquitecte buscava una intervenció d’autor per trobar-me que la seva decisió allà havia estat desaparèixer(9). Actualment no és el que es demana a un arquitecte. Exemples com Grassi a Sagunt, Moneo a Cartagena, Paredes i Pedrosa a Palència o Zumthor a Chur o Colònia ho expliquen. Sobretot perquè són bons exemples. Però la cosa va més lluny. Ja no es tracta de què es fa o es deixa de fer amb una ruïna. Del que es tracta és de la mirada sobre aquest patrimoni queda filtrada per la intervenció. És aquesta la que conta fins a l’extrem de fer desaparèixer el que existeix. Només així es poden entendre les intervencions recents de Toni Gironès sobre el patrimoni arqueològic català, intervencions narrades i recollides pel darrer número de la revista El Croquis sense la més mínima cura respecte el que no fos la intervenció pura i dura, de tal potència i personalitat(10) que pot llegir-se amb total independència del que la hagi motivat.

La intervenció és ara més important que el patrimoni que suposadament preserva.

paredes pedrosa
Paredes & Pedrosa: Intervenció sobre la Vil·la Romana de l’Olmeda, Palència.

taco_miradas_05_r
Toni Gironès: Parc arqueològic a Can Tacó.

I encara un pas més. Lleida queda presidida pel turó del Canyeret. Al sudoest una carena connecta aquest turó amb el del Gardeny, també de cim pla, on es van col·locar les casernes militars un cop abandonades les de la Seu(11). La Caixa va decidir convertir la falda del turó en la nova seu del Caixafòrum, una seu que havia d’assentar un museu sobre la ruta d’accés a peu a les casernes. El concurs va ser guanyat (de nou) per Toni Gironès. La crisi esclata a les etapes inicials de la construcció i el projecte és abandonat. Amb posterioritat el mateix Toni Gironès ha decidit convertir la ruïna d’aquesta construcció abandonada en el Museu del Clima de Lleida: (un altre cop) una encertadíssima intervenció elaborada exactament amb els mateixos criteris amb que ha realitzat les seves intervencions sobre patrimoni arqueològic: la ruïna moderna i la història es col·lapsen en un mateix pla sense temps, es transformen en context i són usades per a donar sentit a una construcció completament nova que serà llegida únicament com a construcció completament nova.

clima_mirades-09_bn

Lleida. Obres de construcció del Museu de la Ciència i el Clima de Lleida al turó de Gardeny.
Toni Gironès: Museu del Clima de Lleida.

L’estètica de la ruïna ha esborrat la memòria històrica, que actualment només pot ser llegida des d’un aquí i ara que torna l’existent, el substrat, les capes, en irrellevants. I faríem bé de recordar el contrari.

owen-hatherly-opinion-memorial-selfies-berlin-holocaust_dezeen_2364_hero_b
Una turista fent-se selfies a la Topografia del Terror de Peter Eisenman: la bellesa dels blocs de formigó descontextualitzada a un lloc on es commemoren sis milions d’assassinats.

Kingsmere-lincoln-rd
Les ruïnes romàntiques dels jardins de Kingsmere y el 1111 Lincoln rd. de Herzog & de Meuron: variacions sobre l’estètica de la ruïna.

(1) Publicar és una bona manera de forçar-se a retratar i ordenar. I és aquesta la primera raó per que ho faig.
(2) Cèsar Martinell, arquitecte nascut a 1888 i, per tant, un any més jove que Le Corbusier, és un home de lletres i un personatge total d’una potència tal que, d’haver nascut cinc-cents quilòmetres al nord, seria ara una figura de referència. No només estem davant d’un amic de Gaudí capaç de treballar-se una carrera amb caràcter propi fugint de l’allargadíssima ombra del Mestre, sinó d’un polític, d’un activista cultural, d’un escriptor, d’un important degà del Col·legi d’Arquitectes (el que es menja la Guerra Civil), d’un dels introductors de l’arquitectura moderna al nostre país (a través de la seva divulgació més que no pas de la seva obra) i, a més, encara va tenir temps de fundar a 1944 la revista Quaderns. I de dirigir-la uns anys. Quasi res.
(3) Afortunadament ja s’està començant a parlar del mal que el romanticisme ha fet a la cultura occidental. Ni derrotar avantguardes ni res: el moviment a abatre és aquest.
(4) I el fet que per fi li hagin fet cas i ara es puguin trobar d’aquesta manera al Museu del Prado fa una llum fabulosa sobre la civilitat espanyola.
(5) Orwell parla d’això millor que cap filòsof a 1984, novel·la que hauria de ser obligatori llegir.
(6) Paral·lelament a això hi ha l’enorme crisi estructural de la institució, incapaç de renovar-se i d’enganxar amb el seu missatge, el que està reconduint les enormes ànsies d’espiritualitat de la població cap a cultes secundaris inconsistents, pseudocientífics, pagats de sí mateixos com l’animalisme, el veganisme, dretes i esquerres vàries sacralitzades (i per tant acrítiques), l’astrologia i algunes sectes cristianes, entre altres: el pitjor que ha fet l’església, pitjor encara que dilapidar el seu patrimoni construït, és dilapidar el seu ingent patrimoni intel·lectual: li sobra base per renovar el missatge col·locant-se a l’avantguarda dels cultes i no estan fent res de res per aconseguir-ho.
(7) Però en aquest cas la corrupció ha aparegut i s’ha fet estructural a posteriori. A priori hi ha aquesta falta de voluntat col·lectiva per a considerar qualsevol paràmetre qualitatiu de l’arquitectura.
(8) Una de les darreres incorporacions a la llista de paraules que han perdut el seu significat.
(9) Concepte que em va fer comprendre en Souto de Moura explicant-me això que vaig recollir en aquest article.
(10) I sí: també de tal qualitat. No és la qualitat arquitectònica el que es debat en aquest article, ja que he procurat que tots els exemples que mostro la tinguin.
(11) Reusades amb encert i transformades en campus universitari per obra i gràcia de l’estudi Pich Aguilera.

This entry was posted in Cèsar Martinell, crítica, Toni Gironès and tagged , , . Bookmark the permalink.

2 Responses to Netejar l’escena del crim

  1. Pingback: La restauración monumental. Un debate sobre la autenticidad y la ocultación «

  2. Pingback: LIMPIAR LA ESCENA DEL CRIMEN | | Dampoo

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *