Les altres Pedreres (i 4): Un Le Corbusier possible.

appartement-24-rue-nungesser-et-coli-boulogne-billancourt-atelier

0_ La decisió.

Mostrar, per un dia, la lògica de treball d’aquest blog de manera explícita i directa. Aquesta sèrie d’articles sobre les altres Pedreres està, i ho sé, pillada, així que m’ha semblat interessant explicar-ne la raó, pel que he decidit evidenciar l’estructura de punts que conforma l’esquema en brut d’un article, estructura que normalment acaba emmascarada o fosa perquè no té per què destorbar el lector. Presentar-ho en una etapa intermèdia farà el procés traçable i permetrà reflexionar no només sobre el fons de l’article, sinó també sobre la seva estructura. Penjar procés i contingut pot il·luminar les intencions d’haver fet aquesta sèrie tan agosarada.
Comencem.

1_ Sherlock Holmes no deduïa.

Tot sovint trobem que quan s’interpel·la a certa gent creativa (arquitectes entre ells) sobre el seu procés de treball apareix el nom d’aquest detectiu(1). Aquesta pregunta sempre m’ha interessat molt tan pel que té d’estrany associar el procés creatiu a la deducció com pel fet que és fals que Sherlock Holmes deduís.

El problema és, com sempre, fer cas a l’autor, obsessionat per a fer submergir al seu personatge en una vida lògica que ell, consumat membre de societats espiritistes, ni somniava. Holmes no sap explicar-se, tampoc. Afortunadament l’escriptura(2) parla per sí sola.
Sherlock Holmes resol els seus casos convertint-los en una obra d’art. Sherlock Holmes és un creador pur. Sherlock Holmes, doncs, no és només un creador: és un artista total que inventa una explicació possible, la mínima, la més precisa a enllaçar totes les dades disponibles.
Quantes més dades millor. Sense llacunes.

No hi ha passos lògics en el seu procediment, que té dues fases: la primera és de preparació. La segona és un salt. I el salt és necessàriament creatiu.

Un arquitecte fa el mateix. Ja no diguem un crític d’arquitectura.

La crítica d’arquitectura no és tampoc un procés lògic. És tan creativa com un projecte perquè, com un projecte, és també inventada. El que no vol dir que s’hi valgui tot, evidentment. En absolut. El que vol dir és que la primera fase és fonamental. Sí, la de la lupa i tal. És el coneixement, el rigor, la profunditat de la investigació el que permet saltar. Si es fa sense xarxa el resultat final serà inconsistent, inconsistentment perillós. Xungo.

2_ Les cartes sobre la taula.

La crítica d’arquitectura inventa. Els historiadors inventen. No existeixen aproximacions objectives a temes que forçosament treballa sobre esquemes construïts. Les explicacions, siguin crítiques o historiogràfiques, dialoguen amb la realitat i fins i tot tenen capacitat per crear-la.

El problema comença amb les segones generacions d’interpretadors que assumeixen premisses inicials, bases fonamentals elaborades per altres persones, com a objectives, obviant-ne (perquè em resisteixo a creure que siguin tan tontos com per creure-s’ho de debò) el seu origen.

Un petit exemple d’història de l’arquitectura que pugui fer comprensible aquesta reflexió:
L’arquitectura nacional catalana és una construcció artificial que simplifica, obvia i enganya sobre la realitat patrimonial d’un país estructurat per comarques naturals on el pas d’un port de muntanya pot fer-nos passar de clima mediterrani a continental o pot implicar un salt de temperatura de cinc graus o passar d’un cel assolellat a un bon ruixat.

L’equívoc vigent avui en dia ha estat identificar arquitectura mediterrània amb arquitectura catalana. Fals. Arquitectura mediterrània és la que es dóna a la franja de terreny compresa entre la serralada litoral i el mar, i encara l’arquitectura tradicional i prou. S’han comès errors com considerar l’excepcional monestir de Sant Pere de Rodes, derivat d’un model nòrdic d’edificació, com arquitectura mediterrània només per l’excepcional talent dels seu arquitectes. Arquitectes que van limitar-se(3) a adaptar amb encert (amb molt d’encert) un projecte tipus estranger.

L’arquitectura catalana proposa moltes maneres diferents d’entendre la llum, diversos conceptes diferents d’intimitat, diverses tipologies edificatòries, diversos models de privacitat, diversos acabats, colors, olors, models de compacitat.
Ja no parlem del diàleg entre les arquitectures cultes i les tradicionals. Sant Pere de Rodes en podria ser un bon exemple, també.

El-Port-de-la-Selva-Monestir-de-Sant-Pere-de-Rodes-Ass.-Empordà-Turisme

En suma: aquesta confusió entre arquitectura mediterrània i arquitectura catalana ha arribat a portar a construir mostres d’arquitectura mediterrània a Viella, en ple Pirineu (i a la conca del Garona, que desemboca a Bordeus), a Pla de Lleida, amb clima continental, o a la Plana de Vic.

Estrany com a mínim. I demostra com les explicacions, amb tot el seu poder reduccionista, tenen aquest enorme poder de configurar i estructurar la realitat.

399-VIELHA-FOTO-01-1024x658
(Bona) arquitectura pirinenca dissenyada i construïda des de Barcelona: creant context.

3_ Explicacions pillades.

Sí, aquesta sèrie està pillada. Ho està perquè és un projecte fet a base d’edificis existents que, sense haver estat falsejats ni manipulats, havent estat presos tal com són i pel que són, es llegeixen d’una manera possible sense que aquesta manera tingui per què haver estat la manera en que han estat concebuts. El que és important, però, és que això respecti i entengui la realitat com és i pel que és.

4_ Tots els Le Corbusier possibles.

Sobre Le Corbusier hi ha molta literatura, essent com és l’arquitecte que ha estat objecte de més tesis doctorals en tota la història. Hi ha moltes explicacions de Le Corbusier. I algunes d’elles són molt bones. Aquestes explicacions bones de Le Corbusier són un projecte en elles mateixes.
El Corbusier sobre el que podem reflexionar(4), doncs, és un Corbusier projectat. Hi ha el Corbusier de Colin Rowe. Hi ha el de Richard Meier. Hi ha el de Queglas. El de Stirling. El de Koolhaas. El de Ito. El de Graves: diversos Corbusiers amb més o menys grau de profunditat, més o menys instrumentalitzats per tal que siguin operatius i puguin crear corpus teòric o obres relacionades. I es segueix revisant constantment.

imgstirlingjan10b1
El Corbusier de James Stirling.

5_ Le Corbusier coneix Gaudí.

Le Corbusier el vampir. Le Corbusier l’arquitecte que aprèn mirant, bevent de qualsevol influència que li pugui interessar. La seva és una mirada directa i profunda, immediata. Només cal explorar els seus carnets de viatge per a entendre-ho: formes, colors, tècniques, detalls… la seva pròpia obra filtra, fixa i assumeix.

I no cal ser massa despert per entendre què li dóna Catalunya i què li dóna Gaudí. Catalunya el reconnectarà amb l’estil que més ha denostat: el gòtic, sobretot a través de la Basílica de Santa Maria del Mar, on l’espai esclata lateralment. A Santa Maria del Mar Le Corbusier aprèn (tot i que ja s’ho ha trobat a les mesquites) un espai expressat exclusivament a través de l’estructura. Però ull: un espai on és la idea d’espai que governa l’estructura, i no a l’inrevés, com passa al gòtic nòrdic, on les naus laterals de les esglésies s’expressen com a contraforts de la nau central. Aquí les naus laterals tenen gairebé la mateixa dimensió que la nau central, i l’espai se’n va cap als costats, i s’obté un saló, l’espai anisòtrop que Le Corbusier buscarà incessantment tota la seva vida.

6_Santa_Maria_del_Mar_interior
Foto: Jaume Prat

I més: Catalunya dóna a l’arquitecte la volta catalana, clau per a entendre la seva obra, expressada en diverses escales a diverses tipologies ubicades a diversos llocs, des de l’Índia fins a Paris.

Gaudí donarà a Le Corbusier la superació d’aquests elements. Gaudí és un arquitecte sistemàtic capaç d’anular el seu propi sistema fins a l’extrem que sembla que construeixi a sentiment. Una mirada menys ensinistrada que la de Le Corbusier seria incapaç de veure-ho. El sistema de Gaudí és narratiu: plantes centrals cobertes per estructures impossibles que només prenen coherència quan tens el dibuix complert al cap. O sinó què hi pinta un pilar de maó a quaranta-cinc graus penjat sobre l’accés de la Cripta de la Colònia Güell?

Cripta_de_la_Colònia_Gu ell_(Santa_Coloma_de_Cervelló)_-_13

És per això que Le Corbusier quedarà fascinat per les Escoles de la Sagrada Família. No és que sigui el millor projecte de Gaudí, es que és el seu projecte complex més sintètic i comprensible, i Le Corbusier no és un investigador ni un erudit. No té temps de més, però amb el temps que hi dedica farà meravelles.

Le Corbusier es trobarà amb Gaudí, i pel que sé la trobada no va anar gaire més enllà: molta distància comunicativa tan lingüística com cultural.

Le Corbusier no és un arquitecte gaudinià. Le Corbusier usa Gaudí: la seva força plàstica, la seva ambició formal i expressiva(5).

Le Corbusier visitarà la Sagrada Família. I, més important, visitarà el taller de la Sagrada Família, l’obra que més li interessarà i probablement l’obra més interessant de Gaudí.

taller-sg-2

taller-sg-4

taller-sg-6
Antoni Gaudí, Taller de la Sagrada Família (cremat a 1936). Poso la foto perquè l’edifici és tan al·lucinant fins i tot per a en Gaudí que pot arribar a semblar inventat.

No crec que pogués deixar de conèixer la Pedrera (més aviat sembla impossible), però no li conec cap manifestació al respecte(6). Així que treballaré sobre la base que Le Corbusier no la coneix en profunditat. Le Corbusier arriba a fer la seva pròpia Pedrera estudiant el que estudia Gaudí. No estudiant Gaudí.

6_ Viure sota una volta

Després d’uns inicis econòmicament incerts (ens hem d’imaginar Le Corbusier dibuixant la Vil·la Contemporània per a tres milions d’habitants mentre viu a una mansarda insalubre: la necessitat de l’higienisme la vivia en carns pròpies. Les ganes d’enderrocar-ho tot, també), Le Corbusier podrà, cap als anys trenta, projectar i construir el seu propi habitatge, un principal a la Porte Molitor de París, davant del Parc dels Prínceps. I l’arquitecte escollirà viure en la seva pròpia Pedrera.

porte molitor
L’edifici al seu emplaçament. Notar la dimensió del pati interior mancomunat.

La Pedrera original, com la majoria de les cases de pisos que Gaudí construirà a Barcelona, pot ser entesa també(7) com un habitatge unifamiliar adossat a d’altres habitatges secundaris i estances de servei fins a completar el volum edificable proposat. O sigui: un principal i el que l’envolta. Les circumstàncies urbanístiques i les ànsies de control social, i potser una rèmora de quan no hi havia ascensors, possibiliten la col·locació del principal a la primera planta de l’edifici, que a Espanya acabarà prenent aquest nom fins i tot quan el pis o pisos ja no són pròpiament principals.

immeuble-molitor-le-corbusier_dezeen_936_4

La Pedrera de Le Corbusier serà un projecte de paisatge.

gerome_galland_lecorbusier_10
El llit de Le Corbusier, aixecat per tal de poder gaudir de la vista del Parc dels Prínceps estant estirat.

El principal serà traslladat a l’àtic de l’edifici ocupant les dues darreres plantes. L’ascensor ho permet. La parcel·la ha estat escollida expressament per a això, ja que a l’enfrontar-se al Parc dels Prínceps mai no tindrà veïns al davant. Cosa que es manté en l’actualitat amb l’excepció que la darrera remodelació del Parc dels Prínceps ja no permetria l’arquitecte veure els partits del Paris Saint Germain des del seu menjador.

porte-molitor-parc-princeps
Foto d’època en que es mostra la probable afició de Le Corbusier pel Paris Saint Germain: la seva casa com a projecte de paisatge.

La volumetria de l’edifici, una parcel·la ampla entre mitgeres de vuit plantes d’alçada, deixa dues pilotes d’espai sobre les façanes al carrer i un nucli interior ample d’escala i serveis més o menys creuat a la zona central definint dos patis, un de rectangular (el pati de servei pròpiament dit, ventilant cuines i escala) i un pati amb una forma estranya de trapezi amb cantó convex destinat a zones de relació, pati que suma la seva dimensió al pati de la finca del costat creant un pati interior de mides més que respectables.

La planta tipus té dos habitatges que usen el pati per a disposar aquestes zones de relació xules. L’habitatge de Le Corbusier ocupa una planta sencera i la coberta, però amb truc: en realitat les zones d’habitatge convencionals no són gaire diferents en planta dels habitatges tipus inferiors.
L’altra meitat de la casa contindrà el taller. L’escala comú es reúsa com a escala interior per a connectar aquesta planta amb una terrassa-jardí amb un petit despatxet.

900x720_2049_120
L’estar interior de l’habitatge respirant pel pati i relacionant totes les parts.

Tot a la vida de Le Corbusier és dual: des de la seva sexualitat fins a la seva lògica de treball o l’organització de la casa on viu, i això es transmet a la seva plàstica i a la seva arquitectura (el que ve a ser el mateix, vaja), que no és que sigui asimètrica: és una altra cosa. És un paisatge amb dues meitats clarament oposades confrontades, tensades per eixos(8).

Serà coherent, doncs, que l’habitatge de Le Corbusier tingui aquesta estructura i s’expressi així ja en el seu propi nom: habitatge-taller. Tot és habitatge, entenguem-nos. És habitatge on es menja i on es dorm i on es relaxa(9), és habitatge on pintes i on llegeixes i on fas gimnàstica i on treballes tots els matins. Habitatge és una determinada condició d’estar.

Si busquem habitar al diccionari el resultat és descoratjador, perquè ens trobem amb una d’aquelles odiades definicions circulars que no diuen res. Habitar és morar i morar és habitar. El cercle es trenca quan apareix el verb residir. Residir és un verb interessant: remet a la permanència continuada en un lloc no només per regenerar-te o relaxar-te, sinó també per exercir altres tipus d’activitat com pot ser el treball. És per això que alguns menestrals anomenen al lloc de la feina “casa” seva.

Per a Le Corbusier el que marca la diferència entre el seu habitatge i el seu estudi d’arquitectura de la Rue des Sèvres és el treball en solitari. A casa es treballa així.
Al taller en grup.

A casa seva les zones d’activitat estan curosament segregades i polaritzades: dormir, menjar, rentar-se són activitats que es realitzen en l’espai abocat a una façana. Pintar en l’espai abocat a l’altra.

L’espai físic marcarà això. I, en aquest cas, l’espai quedarà marcat i condicionat per la seva secció. I serà així per primer cop en quatre articles.

La secció de l’habitatge de la Porte Molitor serà la inversa d’una secció clàssica, que sol definir-se com la meitat de la planta aixecada, o abatuda sobre l’eix Z. A la Porte Molitor el pati es torna còncau en planta. Els extrems de l’habitatge són ortogonals. En secció: la part del pati, sostre pla. Les parts ortogonals s’arrauleixen sota sengles grans voltes relativament semblant a la forma del pati en planta. Les voltes podrien recordar l’àtic de la Pedrera, aquell que no sabem si Le Corbusier va visitar o no.

planta tipus molitor

planta-secció-porte-molitor
Planta tipus d’apartaments i la planta del principal de Le Corbusier amb la seva secció.

Excepte que a l’àtic de la Pedrera no hi ha ni una sola volta.

L’àtic de la Pedrera surt de la necessitat de remuntar un pis sobre una estructura no calculada per suportar-lo. Aquest pis ha de pesar el menys possible, el que vol dir que no pot tenir biguetes de ferro. Gaudí el resoldrà cobrint-lo amb una simple solera plana de quatre gruixos de rajola (deu o dotze centímetres, no més) amb una certa inclinació per escopir l’aigua, ja que no porta cap tipus d’impermeabilització. L’estructura de suport de la solera són una sèrie d’arcs parabòlics de cinc centímetres d’ample fets amb maó de pla (com es fa un envà) disposats cada seixanta o vuitanta centímetres. Els arcs van acomodat la seva llum a les crugies variables, pel que es van obrint i pujant de secció creant un dels paisatges més al·lucinants de tota la història de l’arquitectura moderna. La successió d’arcs, vista a l’escorç, crea la il·lusió d’una volta sense que realment n’hi hagi cap.

passenger
La coberta de la Pedrera a Professione: reporter (1975), de Antonioni: la Pedrera passa a l’imaginari col·lectiu. Sí, són Jack Nicholson i Maria Schneider sobre una solera de rajola.

Le Corbusier sí la construirà, i la posarà perpendicular a les vistes, de manera que la seva part baixa les emmarqui, les cridi i les intensifiqui. L’interior és un dipòsit de penombra revocat de blanc.

espai-gaudi-lapedrera-web-021

gerome_galland_lecorbusier_09

a-Living-Laboratory-Richard-Pare-on-Le-Corbusier-and-Konstantin-Melnikov-yatzer
Els arcs de Gaudí, les voltes de Le Corbusier i la seva relació amb el paisatge.

7_ La ciutat que vols fer.

Le Corbusier: edificis alimentats per un repositori de verd i aire, és a dir, un exterior descontrolat on hi ha sol i brisa i vent i tot és net. Els edificis, sobre pilots: una bombolla.

1445984_Screen-shot-2015-08-12-at-10.23.57

Gaudí: els edificis són una esponja, un mecanisme relacional i agressiu que s’estén per tota la ciutat. Que surt de la parcel·la. Que es porta el seu propi verd. Que excedeix i abassega.

Els dos, amb les seves Pedreres respectives, fan la ciutat que volen fer. I la fan amb tipologies relativament semblants.

Le Corbusier, fins on sé, no repetirà la tipologia del seu habitatge excepte en habitatges unifamiliars(10). És molt simptomàtic que aquesta excepció es produeixi precisament al seu propi habitatge, un experiment a la seva carrera. Un experiment reeixit que no repetirà: un experiment amb pati, un experiment amb ombres, un experiment subjectiu, emocionant, un punt irracional dins la seva racionalitat (just com l’arquitectura de Gaudí) amb tantes i tantes excepcions i amb aquestes aclucades d’ull al romanticisme: la paret de pedra sense revocar, les herbes descuidades a la coberta, el bidet a la sala d’estar que tan fastiguejava la seva dona… Tot això converteix l’habitatge de Le Corbusier en una obra gaudiniana. L’obra gaudiniana d’algú que ha menjat el mateix que el mestre.

No és fàcil saber què hagués passat amb l’arquitectura de Le Corbusier si hagués tirat per aquí.

ma-maison
Le Corbusier: Ma maison, o la casa ideal que va projectar-se: dualitats i voltes catalanes.

8_ Un Le Corbusier possible.

Aquest article ha proposat una interpretació d’una obra concreta de Le Corbusier i la seva relació amb un edifici que orbita problemes i intencions (intencions de tot tipus) similars.

És un projecte possible, i m’interessa més això que no pas que sigui un projecte real, sempre i quan les premisses sobre les que es basa aquesta interpretació respectin la totalitat de la realitat construïda d’aquest i de tots els altres projectes aquí al·ludits.

I és d’això, de fet, del que ha anat tota aquesta sèrie.

le-corbusier-vue-de-l-atelier

seccions-pedrera
Les voltes de l’àtic de Le Corbusier i les seccions de les dues Pedreres més o menys a la mateixa escala: pot estar pillat, però hi ha motiu.

(1) Tot i que Coderch preferia Maigret.
(2) Alta literatura, diguin el que diguin.
(3) I vull que s’entengui que aquest mot, “limitar-se”, no implica que no sigui una de les millors obres d’arquitectura del món i que no tingui, per tant, un mèrit brutal aquesta adaptació. Un mèrit genial, de fet.
(4) Altra cosa és quan decideixes anar a la font primària (documents, llibres, edificis, pintures produïdes pel propi Le Corbusier) i treballar a partir d’elles. Però dubto que ni tan sols així estiguis lliure d’influències.
(5) Perquè si parlem de qualsevol altre tipus d’ambició Le Corbusier no necessita mestres.
(6) I agrairé qualsevol pista que se’m pugui donar.
(7) Sí: és una lectura que no havia fet encara. Me la guardava per ara.
(8) Si he aconseguit entendre-ho i transmetre-ho bé el mèrit serà d’en Pep Quetglas, que ens ho explicava a classe. Si he fracassat el demèrit serà meu.
(9) I et relaxes contra el pati interior, en aquella zona de relació. Una raresa en l’arquitectura del mestre. No serà l’única.
(10) Hi ha aquesta excepció meravellosa que és l’Escola d’Arquitectura de Chandigardh, una adaptació passada d’escala d’un habitatge que es projectarà per ell mateix. Mai es parlarà prou de la importància d’aquest edifici tan pel Le Corbusier més sentimental com per la seva obra d’una manera més objectiva.

This entry was posted in Gaudí, la Pedrera, Le Corbusier, Uncategorized and tagged , , , , . Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *