Les altres Pedreres 3_4: Miradors apilats.

8-Edificio-de-viviendas.Urumea.-San-Sebastián-España-1969-1973-_-Rafael-Moneo_Cortesía-Fundación-Barrié

(Aquest article és l’origen de tota la sèrie i neix d’una observació de l’arquitecte Joan Roig, a qui dono les gràcies)

Hi ha arquitectes que no es deixen anar, obsessionats per aquesta mania de conceptualitzar i racionalitzar cada decisió de projecte fins i tot quan els sobra intel·ligència com per adonar-se que moltes d’elles no són justificables a priori. I és que l’acció de projectar consisteix majorment en parir no sé si un sistema o una obra individual que, animada pel cúmul d’aquestes decisions fins a l’extrem que moltes d’elles, quan el que tens entre mans s’acosti a un sistema, no són preses per l’autor, sinó pel propi projecte. Aquest dubte entre la sistematització i la individualització d’una obra podria alimentar mil debats arquitectònics on només tenen sentit les argumentacions, no les conclusions.

En fi: que la tercera Pedrera ens ve de la mà d’un arquitecte d’aquests que ho racionalitzen i conceptualitzen tot i que, a més, és un bon lector de classes magistrals i un escriptor més que acceptable. Aquest arquitecte va escriure un capítol sencer d’un llibre sobre aquesta Pedrera dècades després de la seva entrega sense mencionar enlloc aquesta relació tan directa i clara amb l’obra de Gaudí. El que, com es veurà, no el fa quedar com un plagiador vulgar, sinó que tindrà el seu sentit. Aquesta Pedrera, la més literal de totes, ha estat prou estudiada i és prou coneguda: Es tracta de l’edifici Urumea, entregat a 1974 per l’equip format per Moneo, Marquet, Unzurrunzaga i Zulaica, per bé que des de Donostia m’han confirmat l’evidència del gran protagonisme de Rafael Moneo en aquest edifici.

L’encàrrec és el d’una casa d’habitatges cooperatius on cada una de les unitats hauria de tenir una qualitat homogènia respecte de les altres. El solar que la cooperativa ha adquirit per fer el projecte es disposa a un dels límits d’un dels eixamples de traçat decimonònic de la ciutat de Donostia, en aquest cas el límit format pel traç del riu Urumea, paral·lel a la directriu major del solar. El solar és una planta rectangular perfecta que ocupa ben bé mitja mançana on es pot disposar una corona edificable alta i profunda en forma de C. El Urumea desemboca a pocs metres d’allà a un lloc significat pel record de la presència del casino de Donostia, anomenat, com a tants altres llocs, pel seu terme alemany: Kursaal. Anys a venir el mateix Moneo edificarà a la petja del Kursaal un cèlebre palau de congressos que definirà la relació ciutat-Urumea-mar, aconseguint que l’imaginari col·lectiu deixi d’identificar la ciutat exclusivament amb la platja de la Concha.

urumeakursaal
Edifici Urumea amb el Kursaal al fons.

A l’igual que el Kursaal de Moneo és una peça de paisatge capaç de definir aquesta relació el seu edifici Urumea pot ser llegit també com una peça de paisatge, concretament la que proposa la millor relació de qualsevol edifici donostiarra amb el riu, i fins i tot la que proposa aquest edifici com un paradigma de com un edifici pot relacionar-se amb un riu fent que els seu habitatges respirin a través d’ell alhora que defineix una façana fluvial potent i amb capacitat per fer ciutat. L’amplada del riu és en aquell punt suficient com per a que els habitatges puguin gaudir d’una bona relació addicional amb el mar.

La demanda de la cooperativa serà, doncs, que cap dels habitatges disposats a l’edifici es perdi aquesta relació. Els habitatges són majorment bastant grans, de varies habitacions i una gran zona de dia, per bé que n’hi ha de més petits, alguns d’una sola habitació.
Per tant la planta serà el cavall de batalla per a resoldre l’edifici. Un cop es tingui la resta serà fàcil.

La incorporació de Moneo a l’equip d’arquitectes respon precisament a aquesta demanda, i l’arquitecte es sumarà en primera instància a aquest esforç col·lectiu de trobar una estructura màximament democràtica. Moneo ha deixat a Barcelona, ciutat on ensenya projectes a l’ETSAB(1), un bon amic que ha fet un edifici en circumstàncies similars: l’arquitecte Manuel de Solà-Morales.
Ja hem descrit aquest edifici a l’article anterior.
La seva relació és patent des del moment en que signaran un bon número de projectes junts, essent el més famós l’Illa Diagonal de Barcelona: no és un mal lloc per on començar a estudiar la relació del navarrès amb la Pedrera.

La clau per a resoldre la planta de l’edifici Urumea és la disposició d’un sistema de patis interiors quadrats que estirin la profunditat edificable al límit i creïn aquesta tercera zona de relació entre la zona de dia i la zona de nit. Ja ens hem topat amb la Pedrera.

L’edifici Urumea no sembla a priori tan especial com per ocupar-nos d’ell: una planta ben resolta repetida, seriada, apilada, els accessos ben resolts, una façana maca i aire.
La gràcia del projecte és el seu èxit. No és que l’edifici Urumea hagi sortit bé. Es que ha sortit tan bé que desborda, transcendeix, emana. És una obra contundent, gairebé un cop de puny sobre la taula, alhora potent pel que té de sistèmica, delicada pels seus detalls i inspirada per la façana i uns quants detalls més. L’edifici Urumea ha sortit tan bé que és, de fet, un dels ferms candidats a millor edifici de Moneo.

I una de les coses que ha sortit millor són els patis interiors. I aquí és on l’arquitecte prescindeix de parlar-nos del seu origen evident (la Pedrera) per a parlar-nos, a l’explicació del projecte elaborada anys a venir, de Pompeia i de les cases romanes. Perquè Moneo no haurà projectat tan una casa de pisos com un habitatge ideal, perfecte, un habitatge unifamiliar que s’haurà de seriar i apilar per a crear el conjunt. Per tant Moneo no parla dels patis com a entitat autònoma, sinó del pati com a ens que relaciona les diverses parts d’un habitatge entre sí, prescindint de la globalitat.

I d’aquí a Pompeia.

cof
Exemples de tipologies romanes donades pel mateix Moneo al seu article sobre l’Edifici Urumea.

L’embrió de l’edifici és, doncs, aquest habitatge unifamiliar a acumular i repetir, aquesta casa gran dividida en tres parts en plan burgès amb el que canònicament coneixem com la zona de dia mirant al riu. Però Moneo vol una màxima democràcia que es tradueix en un front continu d’estars mirant al riu. El que implica que les plantes girin la cantonada. Girar-la assumint una contradicció a priori: girar la planta i afirmar la cantonada. L’aresta, doncs, es marcarà, el volum es marcarà i tot i així s’aconseguirà una continuïtat espacial total.

Els habitatges, però, estan seriats i apilats. Queda per resoldre la qüestió dels accessos, que a un habitatge burgès com Déu mana apilat en alçada només poden formalitzar-se mitjançant els ascensors. Així els ascensors desemboquen a un petit pre-rebedor que s’aboca al rebedor. L’escala i l’ascensor de servei es segreguen i es disposen a l’altre extrem de l’habitatge, com si fossin d’una altra porteria.

Un altre cop l’esquema de la Pedrera. Literal.

<pedreres_sp
Planta d’un habitatge de la Pedrera i la d’un habitatge de l’Edifici Urumea.

Moneo resoldrà aquest ball de porteries d’una bellíssima manera que comentarem al final.

La clau és organitzar les cantonades girant-les mitjançant la disposició d’una bisectriu del volum, d’una directriu a 45º que donarà uns interessants pisos en cantonada amb el millor estar de tots de llarg i una sèrie de pisos més petits que acomodin aquest pis girat als pisos rectes. L’habilitat necessària per aconseguir aquesta planta frega el diabòlic. Més quan en resultat final no sembla forçat en absolut.

EDIFICIO URUMEA

El front resultant es vol amb una relació absolutament directa i franca amb el Urumea. El que portarà els arquitectes a una conclusió lògica: la formalització d’aquest front es realitzarà mitjançant una gegantina finestra correguda. O un apilament de finestres corregudes, una finestra correguda lligada, com totes les finestres corregudes dignes d’aquest món, a un ampit baixet i a una disposició hàbil de les instal·lacions: una finestra correguda no és una fusteria i un tros de vidre. És un organisme de relació amb gruix i unes parts massisses tan importants com les fixes. L’aigua queda incorporada al menjador. Bé, l’aigua i els elements: la brisa, el vent, la pluja que de vegades xoca contra la finestra horitzontalment: clima cantàbric, amb tots els problemes de manteniment que això genera. Problemes que, em consta, la majoria accepta i assumeix en virtut de la increïble qualitat espacial que la façana dóna a aquests estars.

interior
La finestra correguda-mirador d’un pis tipus de l’Edifici Urumea.

Les finestres es transformen eventualment en tribunes lobulades (semblant al front interior dels habitatges del carrer Muntaner o a les Torres Blancas del mestre Oíza), en aquest cas un híbrid estrany que atorga una vibració molt maca al conjunt.

Sola_Morales5
La casa del carrer Muntaner de Solà-Morales.

torres-blancas-2
Les Torres Blancas. Foto: Jaume Prat.

61340224652989.56338926d4e30
Edifici Urumea: una volta més.

Però, per desgràcia, Moneo cometrà un error i la continuïtat del front es perdrà a la cantonada. Enamorat d’aquelles sales d’estar privilegiades, Moneo les rebentarà en tota la seva superfície amb vidre. Apareixen unes baranes metàl·liques, l’edifici queda ancorat a la seva mançana i la continuïtat espacial aconseguida en planta queda espatllada en alçat. Les cantonades són un tret clàssic fora de lloc a un edifici completament modern, i l’edifici, un edifici on totes les decisions estan ben preses, no acaba de resoldre’s bé i, visuals com som, el conjunt es desvirtua.

Contra els meus principis no puc més que projectar una mica pensar què hagués pogut ser d’aquest edifici si la façana hagués girat amb la mateixa naturalitat que la planta: la materialització de la versió de la Pedrera que és. Una Pedrera en un nou solar, perfectament integrada i amb encara més capacitat per fer ciutat que l’edifici tal com està avui en dia.

composició-de-façanes

croquis
Estudis de l’Edifici Urumea amb la cantonada construida i amb la cantonada alternativa amb la façana girant simplement.

794px-Casa_Milà_(1914)
La Pedrera de Gaudí o l’edifici sense cantonades.

Reflexió addicional sobre les finestres corregudes, o, per ser coherents amb els plantejaments de Gaudí, sobre grans finestrals on l’horitzontalitat predomina: són una de les essències de la Pedrera, potser el primer edifici de Barcelona on la seva distribució crida a tenir aquest tipus de façana. La Pedrera, com bona part de les voluntats espacials de Gaudí, crida la finestra correguda i en constitueix un dels seus antecessors(2).

La secció, no la secció dels detalls, no les seccions que tenen a veure amb la formalització dels habitatges, sinó la secció global de l’edifici, és la gran perdedora de l’edifici Urumea. Moneo reflexiona: després de veure com l’enorme pati dels habitatges de Solà-Morales queda quartejat(3) per les passarel·les ell, que en té una creuant cada pati interior per l’eix, es resistirà a això, traient-se de la màniga unes semipassarel·les de servei descobertes que no tanquen el volum: cintes de formigó, uns tirants metàl·lics i unes baranes altes de vidre armat. L’aire, la llum, el vent passen. La integritat del pati és total. La qualitat del disseny d’aquestes passarel·les, altíssima. I un altre cop amb aquesta naturalitat que amaga els esforços de projecte.
Menció especial a l’habilitat amb que es disposen els accessos, lligats tots ells per un carrer interior a l’alçada de la primera planta que dóna accés a tots els ascensors i a totes les escales: només dos conserges aconsegueixen controlar tot l’edifici. Les porteries, doncs, passen a ser una dada: unes vidrieres, unes escales d’accés al carrer interior i llestos.
D’això se’n diu fer ciutat.
La qualitat d’aquesta porteria unificada, d’aquest carrer interior, és tan alta que la gent gran de l’habitatge el fa servir de carrer privat quan el clima es torna advers.
I el contacte amb el terra es realitza únicament mitjançant locals comercials que fan ciutat i donen rendibilitat al conjunt.

planta-baixa
Planta del carrer interior. Els accessos punxen fins a nivell de terra. Locals a doble alçada.

Però la secció global de l’edifici poc compta, excepte com a comprovació menor de l’acumulació de plantes: l’edifici Urumea és més un milfulles, una acumulació d’estrats horitzontals més o menys ben rematat per dalt i per baix(4), que un organisme plantejat des de la globalitat com la Pedrera.

Però Moneo, relacionat amb ella, farà una cosa interessant: la seva relectura de l’edifici pateix d’una reinterpretació del mateix molt radical. Per Moneo la Pedrera no serà tant aquest edifici organitzat des dels seus buits, aquesta esponja porosa amb els buits emplenats per uns forjats suportats per uns pilars i distribuïda mitjançant envans com aquesta manera de disposar habitatges unifamiliars molt profunds de gran qualitat espacial. Com una manera de fer pisos a partir d’una casa pompeiana.
La relectura que Moneo fa de la Pedrera fa que puguem parlar de la Pedrera de Moneo: la Pedrera de Moneo de Barcelona, embrió de la Pedrera de Donostia. Moneo, doncs, no adapta la Pedrera de Gaudí. Adapta la seva pròpia Pedrera, una Pedrera llegida des de la cèl·lula. Potser per això no la menciona: ha quedat tan incorporada al seu imaginari, se la ha fet tan seva que la ha interioritzat del tot.

La quarta Pedrera representarà un canvi total de terç.

urumea1

(1) Moneo entra a l’ETSAB rebotat des de Madrid i posa la facultat literalment cap per avall, revolucionant la manera en com s’hi havia ensenyat. L’ETSAB actual és, pel bo i pel dolent, hereva d’aquest sistema. El bo és obvi. El dolent és una capacitat de renovació gairebé nul·la: l’edat mitja dels professors ronda els seixanta anys. De vegades em penso que algun dia que visiti l’ETSAB em trobaré l’equivalent català del professor Binns de Hogwarts, tan insuportablement avorrit que no s’ha adonat que ha mort. El seu fantasma segueix anant cada dia a impartir una classe d’Història de la Màgia sense importar-li si l’aula està plena o buida.
(2) De nou aquesta reflexió ve motivada per uns comentaris de Joan Roig, tot i que he anat més enllà (i ho podria demostrar amb un parell d’hores de parlar i molts dibuixos) i ell no té per què estar necessàriament d’acord amb aquestes darreres afirmacions.
(3) No diré que miserablement, però sí desafortunadament. Segur.
(4) Pitjor per dalt, espectacularment bé per baix: un edifici que fa ciutat ha de tenir una bona relació amb el terra.

This entry was posted in crítica, Gaudí, Rafael Moneo and tagged , , , . Bookmark the permalink.

One Response to Les altres Pedreres 3_4: Miradors apilats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *