Les altres Pedreres 2_4: el discret encant de la burgesia.

IMG_20170407_204815_997

A mitjans dels anys seixanta l’arquitectura catalana s’està començant a preparar pel que significarà l’explosió de principis dels setanta, el moment de més qualitat sostinguda de tota la segona meitat del segle XX, que s’estendrà fins al 81-82, 83 màxim. Aquesta explosió, animada i impulsada per arquitectes com Coderch(1), el jove Bofill i l’equip format per Bohigas, Martorell i Mackay, erigits en institució per sí mateixos, amb vocació de crear escola, serà tan central i important per una peculiaritat molt fàcil d’explicar: està impulsada, centralitzada, expressada màximament pel que hauria de ser el cavall de batalla principal de l’arquitectura: l’habitatge. L’arquitectura dels setanta va de donar condició urbana als projectes d’habitatge col·lectiu. I va de construir les altres mostres d’excel·lència com si fossin ciutats(2).

Així, l’arquitectura dels setanta va d’habitatge i urbanisme. I són els anys on tot passa: des de les Cotxeres de Coderch a propostes més radicals i interessants com el Frègoli d’Esteve Bonell, la casa Fullà de Clotet i Tusquets, les cases del Guinardó o els Xaudiera dels MBM, els habitatges bioclimàtics de Quico Rius (en dues promocions adjacents) i, per sobre de tot, per ambició, per voluntat, els esforços de Bofill: el Castell de Kafka, el barri Gaudí o, sobretot, el Walden 7, potser l’edifici d’habitatge més ambiciós mai construït a Catalunya des de la pròpia Pedrera. I no és que no s’hagi superat: es que ni tan sols s’ha intentat igualar. I no, aquestes mostres no són flor d’estiu: se’n poden trobar més d’una qualitat similar(3).

IMG_20160811_092408
RIcardo Bofill / Taller d’Arquitectura: Walden 7. Foto: Pedro Pegenaute

Una de les cases de pisos que prepararà això serà la proposada per Manuel de Solà-Morales l’any 1964 al carrer Muntaner de Barcelona. Les mostres més significatives de la seva carrera vindran quan l’arquitecte sigui capaç de combinar arquitectura i urbanisme en un sol projecte, com és el cas del seu barri a Terrassa, tan recent que encara no s’ha completat(4), o l’excepcional Barri de la Sang d’Alcoi. La casa del carrer Muntaner serà un bon laboratori de tot això.

Alcoy_2

solà morales torre sana
Manuel de Solà-Morales et al: Barri de la Sang a Alcoi i intervenció a la Torre-Sana de Terrassa.

La cantonada on s’ubica la casa, Muntaner amb Avenir, s’ubica a un parell de centenars de metres al nord de la Diagonal, on la trama Cerdà s’ha perdut i els carrers són més estrets. No hi ha xamfrans. L’edifici es col·loca a la mançana en la parcel·la oposada a la de la Pedrera per la seva diagonal nord-sud, és a dir, amb el carrer d’accés a nord, on l’edifici presentarà la seva major superfície de façana, i amb la banda sud oberta al pati interior, abocada sobre un petit pati on se li pot oferir molt poca superfície de façana. El sol, doncs, serà un problema. La parcel·la on s’ubica l’edifici serà molt semblant a la que es trobarà Ricardo Bofill per a ubicar els seu edifici del carrer Nicaragua (una altra cantonada sense cantonada resolta en un bellíssim gest que unifica els fers de Gaudí i Coderch), en realitat un sòcol d’apartaments molt ben resolts per a la gran vil·la en tríplex superior on viurà l’arquitecte fins al seu trasllat a la Fàbrica de Sant Just(5).

emplaçament_d

Tornant a la casa de Muntaner ens trobem amb que el problema principal és com casar la possible distribució homogènia i regular que permet la gran façana al carrer amb la dificultat de fer que tots els habitatges treguin el nas al pati interior i al sol, el que obliga a una distribució radial. Solà-Morales no intentarà casar les dues geometries en cap moment. En lloc d’això l’arquitecte es traurà de la màniga un enorme pati que parteix en dos l’edifici longitudinalment, creant tres franges independents: la del carrer, distribuïda ortogonalment, que li permet, a més, disposar les caixes d’escala en façana sense que els habitatges pateixin, el buit del pati interior i el cos abocat al pati de mançana, distribuït radialment. Solà-Morales, doncs, crearà habitatges de gran profunditat edificable partits en dos per un enorme pati interior, tan gran que també ajudarà a assolellar la banda nord. Al sol s’hi viu. A nord i al carrer s’hi dorm. Les dues parts de l’habitatge queden connectades per unes passarel·les que serveixen dos habitatges cada una, i que connecten en línia recta un dels extrems del cos de dia amb un dels extrems del cos de nit, parcel·lant el pati en sub-patis que sacrifiquen dimensió per una certa intimitat: l’edifici ja està fet.

Sola_MoralesPB

Sola_MoralesPAtic
Plantes tipus i alta de la intervenció. A la planta alta s’hi pot apreciar el valor dels passadissos en aquest projecte.

Sola_Morales7
Vista del pati que parteix en dos l’edifici.

Els pisos funcionen exactament igual que els de la Pedrera: cases burgeses fortament zonificades i jerarquitzades on tot els espais tenen vida i qualitat, tanta que s’ha creat una tercera zona en torn del pati tan interessant (probablement per a un arquitecte més interessant i tot) com les altres dues.

La consideració d’aquests habitatges com fills de la Pedrera no pot ser vista com altra cosa que com un elogi a Manuel de Solà-Morales, un arquitecte que és capaç de llegir per sobre de l’enorme carisma i la complexitat del projecte de Gaudí per tal de poder-lo transformar en un recurs aplicable amb l’energia justa, sense voluntat mimètica, sense homenatges estrafets. I més: Solà-Morales sabrà quan parar per tal d’aconseguir que el seu projecte s’expressi amb regles pròpies i pugui seguir fins a crear un organisme travat i conseqüent.
És per això que l’arquitecte prescindirà de la unificació de les façanes proposada per Gaudí a la Pedrera a favor d’una façana diferent per a cada una de les situacions que pugui optimitzar-ne la manera de viure.

Sola_Morales_pis

pis pedrera
Comparativa d’un pis tipus de Muntaner amb un pis tipus de la Pedrera.

Així, al pati interior la façana resultant seguirà la lògica de les façanes interiors del pla Cerdà (encara que ben bé ja no hi siguem), formalitzant-se en unes interessants terrasses semicirculars que, juxtaposades, creen un interessantíssim alçat lobulat en la línia de les Torres Blancas d’Oiza. Alçat que avui en dia es conserva bé (a l’igual que la resta de l’edifici) tot i que la majoria de les terrasses han acabat cobertes amb vidre. Alçat que tindrà conseqüències a posteriori en alguna altra Pedrera, per cert.

Sola_Morales5

La façana al carrer es posarà com a mínim tan interessant com la façana interior, seguint un llenguatge tan diferent que sembla feta per un altre arquitecte. El primer gest important de la façana al carrer és afirmar la cantonada. Expressar-se a través de l’aresta vertical que la defineix i fer que aquesta provoqui un ritme vertical que s’estendrà per tota la seva superfície. Les finestres de les habitacions seran balconeres enfaixades verticalment i es llegiran com una gran esquerda vertical. Les caixes de les escales, formalitzades amb prefabricats de formigó, sobresurten en un voladís de punta de diamant i es projecten sobre el carrer. El pla principal es resol en maó massís manual d’un color marronós. El resultat final unifica tota una sèrie de referències interessants, entre les que podrien destacar experiències paral·leles de l’estudi MBM(6) i l’excepcional obra de James Stirling i James Gowan(7) a la Gran Bretanya. Probablement hi hagi altres referències més directes que en cap cas anul·len aquestes que m’ha semblat adient destacar. La façana al carrer, finalment, tindrà aquest sentiment tan noucentista de discreció í d’anonimat tan en boga amb un sector de la burgesia catalana, tan allunyada(8) del que Gaudí pretenia.

Sola_Morales1
La casa del carrer Muntaner.

cof
James Stirling, James Gowan, residència de gent gran a Blackheath, quatre anys anterior a Muntaner.

tumblr_mgvqdfopUZ1qzglyyo1_1280
Casa Schreiber, projectada per James Gowan contemporàniament a la casa de Muntaner.

Solà-Morales, doncs, no pretendrà homenatges explícits ni implícits. Pretendrà enfrontar-se amb un projecte emplaçat en un solar complicat del que es poden extreure unes analogies bastant directes amb el de la Pedrera. Pretendrà, doncs, incorporar-la a un sistema de referències viu, complex, un corpus amb recorregut propi que portarà aquest projecte a ser per ell mateix una referència vàlida, una lliçó d’arquitectura extrapolable i que, de fet tindrà una influència molt directa en la nostra següent Pedrera.

Sola_Morales6

(planimetría sacada de Quaderns, 70. Disponible gratuïtament al arxiu digital del COAC)

(1) Coderch no és que fes res que no fos treballar bé. Tampoc té una excessiva voluntat de lideratge, però es que era un arquitecte tan bo que només existint ho canviava tot.
(2) No és casual que el mestre Oriol Bohigas declarés que el seu major orgull com a arquitecte que construïa fossin les seves escoles dels setanta, les parts de les quals tenen nom de ciutat: àgores, places, carrers. Ni ho és que l’arquitecte es queixés que posteriorment les normatives no li deixaven construir les seves idees sobre l’educació. Ni ho és que un dels principals interessos de MBM a l’hora de construir les seves magnífiques cases (Bohigas en diu cases) d’habitatge col·lectiu fos expressar, significar i dignificar la societat.
(3) I ja no parlem del que passava als habitatges unifamiliars. Però, actualment, l’habitatge unifamiliar presenta també una salut acceptable: només cal pensar en el fet que els RCR hagin obtingut el Pritzker fent servir l’habitatge com a laboratori.
(4) Solà-Morales, en aquest barri, es va fer bo ell i va fer bons els arquitectes que hi van construir. Només cal pensar en la famosa promoció de Flores-Prats que representa un brutal esforç de projecte impulsat per la singularitat del planejament del lloc.
(5) L’edifici de Nicaragua de Bofill seguirà també la noble tradició de la casa Cambó (de Florensa) i del Casal Sant Jordi per a Tecla Sala (de Folguera, dos arquitectes injustament oblidats, per cert) de posar el principal a l’àtic.
(6) Els patriarques i dominadors absoluts de l’escena del moment, erigit Coderch com a outsider capaç de caviar l’orientació de tota la nostra arquitectura en un sol projecte.
(7) “Big Jim” Stirling i Gowan, amb un virtuosisme insultant, feien de la ciutat el que volien. I ull: tothom sap què va fer Stirling fins al final, però (sense desmerèixer-la, ja que, confessió, és un dels meus arquitectes preferits) no es pot menystenir una carrera tan excepcional com la de Gowan. Investigueu.
(8) I novament no és una crítica parlar d’aquest allunyament. Gaudí tenia els clients que tenia. I alguns eren uns indesitjables amb bon gust. Voler-se distanciar d’ells és prou lògic.

This entry was posted in crítica, Gaudí, Ricardo Bofill and tagged , , , , , . Bookmark the permalink.

2 Responses to Les altres Pedreres 2_4: el discret encant de la burgesia.

  1. Iago López says:

    Interesantísima la solución del edificio de Solá-Morales. Muchas gracias por compartirla (y por el inteligente análisis relacionándola con la Pedrera)
    Saludos,
    Iago.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>