L’habitatge difús

sociedad. (Del lat. sociĕtas, -ātis).
1. f. Reunión mayor o menor de personas, familias, pueblos o naciones.

2. f. Agrupación natural o pactada de personas, que constituyen unidad distinta de cada uno de sus individuos, con el fin de cumplir, mediante la mutua cooperación, todos o alguno de los fines de la vida.

(Extraído del diccionario de la RAE)

Ito difús
Toyo Ito: Proposta per a la Biblioteca del Campus de Jussieu, Paris. 1992

La societat, qualsevol societat, és, per definició, complexa, i en ella coexisteixen un rosari de maneres d’habitar diverses que, sense entrar en consideracions sociològiques que no estic qualificat per fer, es poden pensar com a un dels seus factors estructurals. Un dels seus trets definitoris és el model d’habitant que proposa. El model d’habitant proposat és, invariablement i històricament, algú autosuficient econòmicament. Algú lliure. Algú amb capacitat propositiva, a qui les seves obligacions li permeten pensar. No necessàriament algú creatiu, però sí amb consciència de sí mateix i amb opinió formada respecte el que l’envolta. Algú que, abans de, posem, la Revolució Francesa, necessàriament havia de pertànyer a les classes altes o a la noblesa, i que, des d’aleshores, pertany a alguna banda del mig d’un espectre social més diversificat i complex, amb moltes més capes i ramificacions.

La nostra societat, per primera vegada a la història (sempre per tan sols una part dels seus habitants: entrar a parlar del desequilibri estructural de la societat i dels seus factors de correcció ultrapassa, de nou, aquest article), té consciència global plena. El seu model d’habitant paradigmàtic estaria definit pel flux. Per un moviment físic: desplaçaments diaris amb una base fixada al lloc (necessàriament petit) on dorm, desplaçaments estacionals, desplaçaments laborals més o menys llargs que, idealment, poden abastar el món sencer. L’habitant que defineix la nostra societat és un individu. La seva família és tan sols una dada més mesclada amb moltes altres relacions: relacions d’amistat, laborals, circumstancials. Tot a la seva vida és transitori, fluid: des del seu lloc de treball a la seva parella passant pels seus gustos o, fins i tot, el seu sistema de creences.

Aquest habitant viu majoritàriament a l’espai públic: espais d’ús social, compartits entre vàries persones, escenari d’un entrellaçament constant de relacions socials conegudes i desconegudes. És un habitant urbà. És, per tant, un habitant anònim, i és aquest anonimat la garantia de la seva intimitat en un entorn sistemàticament monitoritzat on del trajecte de casa a un lloc de treball pots ser captat per unes tres-centes càmeres. Viu al flux, i ell mateix és flux. Les xarxes, i la Xarxa, són el seu habitat natural: els transports públics, un cotxe propi o llogat (models de propietat híbrids), els aeroports, les estacions, el propi carrer. Els desplaçaments entre els nodes d’activitat és un dels seus habitats principals. Fins a l’extrem, com veurem més endavant, de poder convertir el propi desplaçament en un node d’activitat, en un model mixt complex.

El que tradicionalment s’ha anomenat habitatge (en realitat una combinació entre límit de propietat i refugi) és un del nodes. Pot ser de propietat de l’habitant o llogat, seu en exclusiva o compartit. La condició d’espai físic immòbil, i, per tant, quantificable econòmicament i subjecte a un encàrrec, una normativa, uns condicionants a subvertir o no i uns honoraris han fet que sigui la part de l’habitatge més evolucionada i ben tractada arquitectònicament parlant. Resulta curiosa la influència desprejudiciada de mètodes constructius que no havien format part de cap tipus d’arquitectura, provinents de sistemes econòmics precaris: els pertanyents a la barraca, al magatzem agrícola, a la nau industrial o a l’arquitectura popular.

casa--garoza
Herreros arquitectos: Casa Garoza. L’estètica de la nau industrial

La ciudad abierta
La Ciudad Abierta: estètica autoconstruida

HOR_X
RCR arquitectes: Casa Horitzó. L’estètica de les construccions auxiliars agrícoles. Foto: Jaume Prat

Aquests habitatges, i la seva transposició, quan es produeixi (més qüestió de model cultural que no pas de solució arquitectònica o de model econòmic) a pressupostos més modestos i escales més grans són tan sols una part de l’habitatge. La resta, espai públic capaç d’encapsular espais privats transitoris o per a petits col·lectius al seu sí, que duren el que dura la presència de l’habitant al lloc, cada cop més ben resolts i abundants, ubicats a programes tan diversos en programa i escala com un aeroport, una biblioteca pública, un centre cívic o un edifici d’oficines. Espais públics que no necessàriament han d’estar identificats amb capital i titularitat pública: resulta significatiu l’exemple de les cafeteries Starbucks i les seves agrupacions de sofàs i tauletes convertides en saletes d’estar, model cada cop més comú a cafeteries no franquiciades, o tendes de roba que incorporen sales d’espera, o cinemes amb butaques més amples que un sofà.

8844676640_07cb89fcb9_k
Les cafeteries Starbucks, o sales d’estar transitòries

Els programes públics, necessàriament lligats a una funció social, han sabut reaccionar bé a la nova condició de l’habitant, convertint-se en illes d’activitat i flux: zones de pas i càpsules privatives, reflexionant sobre models ja existents com el de la biblioteca pública.

Olafur Eliasson - The mediated motion 1 04
Peter Zumthor: Kunsthaus, Bregenz. La sala homogènia

planta rolex learning center

8727858344_fcb87259b6_k
SANAA: Rolex Learning Center, Lausana. Bosses d’activitat i flux

Dins d’aquests espais, aquest habitant compta amb una sèrie de pròtesis que li permeten convertir en privatiu, en individual, part de l’espai públic que ocupa pel temps just que l’ocupa, sense deixar rastre abans o després. Aquestes pròtesis són petites, d’alta tecnologia, dissenyades per a que la seva escassa presència física creï espai. Els tres tipus bàsics són els auriculars, l’ordinador personal i la tauleta.
Els auriculars creen un espai virtual al voltant del seu usuari que, addicionalment, arriba a anular l’espai físic. L’audició d’un concert, d’un disc enregistrat per músics competents (estès a aquest article) o d’un programa de ràdio transporta a qui estigui escoltant atentament a un lloc diferent. La il·lusió es podrà mantenir tanta estona com duri la concentració.
L’ordinador personal, dues peces de plàstic o metall plegades sobre un eix excèntric, defineix, desplegat, una bombolla d’intimitat creada per l’espai comprès entre la pantalla (un entorn de treball, de relació, una finestra) i el cos de l’individu, apte per a la feina i l’oci.
La tauleta (iPad i derivats) és una pantalla tàctil lleugerament més petita que una pantalla d’ordinador portàtil. No es plega sobre sí mateixa i està pensada per a disposar-se plana sobre una taula de treball, o sobre els genolls. Un giroscopi permet obviar la seva orientació física i fer-la funcionar a 360º. La principal diferència respecte d’un ordinador portàtil es que, a l’obrir l’espai i trencar la bombolla, està pensada per al seu ús social: des d’una reunió de feina a un passi de fotografies entre amics, o una vídeo conferència.
Les pròtesis es poden enriquir amb tota una sèrie de sub-pròtesis, bàsicament memòria, que permeten ampliar i combinar tota la parafernàlia tecnològica anterior fins a unes possibilitats de personalització gairebé il·limitades. El seu pes total no excedirà els tres quilos, i poden ser transportades (individualment o en conjunt) en una bossa de ma amb tota facilitat. Desplegades, creen un espai individual, o un petit espai social englobat als espais-node (una biblioteca, un bar, una estació, una oficina de lloguer, etcètera) transitori, que desapareixerà sense deixar rastre tan ràpidament com els artefactes s’apaguin: espais canviants, fluids, suportats per a una infraestructura preparada per a que succeeixin.

L’arquitectura, per les raons abans esmentades, s’ha ocupat poc d’aquesta manera d’habitar presa en conjunt, malgrat hagi aconseguit donar bones respostes per a cada node considerat individualment. Una de les més brillants és el Pao de la Dona Nòmada, que Toyo Ito va desenvolupant d’una manera explícita o implícita des de primers anys 80 en diversos projectes utòpics o en parts de projectes construïts.

Pao sencer

L’anècdota d’aquests espais (no de tots ells) és la seva manera de formalitzar-los, que no ha de fer caure en el parany de considerar el Pao com un exercici d’estil. Ito ha treballat la difusió, la poca matèria, les veladures translúcides, la fluïdesa, com un estil constructiu: malles metàl·liques, teixits, metacrilat, vidres amb diversos graus de transparència, gelosies de diverses escales i materials, exercicis d’estil (aquest cop sí) com la Torre dels vents: maneres d’entendre un espai esmunyedís, sense límits definits, estès per tota la ciutat, ubicat als intersticis. Que embolcalla i acompanya l’habitant en funció de les seves activitats, encapsulant-lo quan s’està quiet, seguint-lo com un rastre quan es mou.
El Pao de la Dona Nòmada està elevat. El seu terra és transparent. A penes té parets. La seva estructura podria ser transportable per una persona, formada per barres metàl·liques de materials lleugers (mai acer) i secció mínima, triangulades per a obtenir la rigidesa necessària. Acabats amb tèxtils, cortines LED, malles metàl·liques. Organitzats (en una posició més radical que el Cabanon o la Casa de Kolonihaven d’Enric Miralles) exclusivament per les activitats que els seus habitants. Dones, escollides aquestes amb tota la intenció. Cal recordar que la tradició japonesa identifica la casa, una casa física, corpòria, feta més d’ombres que de llums, el dipòsit i altar dels déus personals, inamovible i greu, amb la presència de la dona. La casa japonesa no té pany, tan sols uns forrellats interiors amb que la dona, en absència de l’home, es tanca per dins. No pot ser abandonada, el que la converteix, per aquesta dona-cap de família més en una presó que en una llar. La Dona Nòmada es deslliga de l’espai físic. Crea el seu espai, crea habitar, allà on va. La seva relació amb la resta de membres de la seva família és d’igual a igual, no tant un pilar com un node d’una xarxa de suport mutu.

Pao_Paris inf

Pao Nomada dins
Pao de la Dona Nòmada: interior

Silver hut dins
Toyo Ito: Silver hut, 1984. Dormitori dels fills de l’arquitecte

Kolonihaven
Enric Miralles, Benedetta Tagliabue: Casa Kolonihaven, 1996. Els moviments de l’habitant configuren el seu perímetre, confinant-se en ella mateixa

La Dona Nòmada (com a curiositat) serà interpretada, a les fotografies dels prototips, per una Kazuyo Sejima de vint-i-vuit anys d’edat.

El Pao de la Dona Nòmada és un núvol. A dins, el lloc de dormir, el d’estar, el de maquillar-se. El restaurant. El Pao de la Dona Nòmada és el grumoll sobre el que s’organitzen les circulacions de la Mediateca de Sendai. Serà, també, la base conceptual dels seus pilars. Serà l’habitació dels fills de l’arquitecte, la Casa de Groningen o, d’una manera literal, les butaques-espai de la pròpia Sendai o, més radicalment, de la Biblioteca de la universitat de Tama.

Pao global
El Pao nube

Tama
Toyo Ito: Biblioteca de la Universidad de Tama. A dins, fragments del Pao

El Pao de la Dona Nòmada és (d’una manera més implícita que explícita, òbviament) la base de l’espai creat per un ordinador portàtil. Per una tauleta. Sejima, a les fotografies, llueix orgullosa uns auriculars últim model. La Casa Urbana de Ryue Nishizawa i molts d’altres projectes, deslligats dels aspectes estilístics d’Ito, són també un Pao.

Paos sejima

La reflexió sobre aquest tipus d’espais, reflexió que es podria estendre a les civilitzacions que han arquitecturitzat (i espaialitzat) el vestit, reflexió ja no sobre estructures i normatives, sinó sobre tecnologies a desenvolupar, sobre espais virtuals, tauletes de memòria, hologrames, xarxes portàtils, sobre la gestió segura d’espais semioberts per dormir, d’espais de magatzematge, higiene personal, relacions íntimes, juntament amb una reconfiguració cultural del concepte de privacitat i intimitat (no cal preocupar-se: ja ha començat a produir-se, i està en curs) configurarà i permetrà entendre no l’arquitectura del futur, sinó una arquitectura del present perfectament adaptada a les necessitats d’uns usuaris no tan descol·locats com mancats d’una infraestructura que els permetria viure d’una manera més còmoda la vida que molts d’ells ja estan portant.

big_369975_7939_nishizawa
Ryue Nishizawa: Casa Urbana, 2011. Un node de la casa difusa

P.S. per a arquitectes: Convertir-ho en un model de negoci sostenible que permeti a un arquitecte l’estabilitat econòmica com per a seguir reflexionant i investigant el tema és l’altre deure urgent d’una professió cada cop més necessària i més descol·locada al donar pals de cec sobre el seu present.

This entry was posted in crítica, Workshop LABA-RCR and tagged , , , , , . Bookmark the permalink.

One Response to L’habitatge difús

  1. Alejandra says:

    Hola. He estado leyendo tu artículo y estoy trabajando algunos puntos en común que me gustaría compartir y comentar contigo. Estoy estudiando el Pao de las muchachas nómadas de Tokio, y tratando de hacer una reinterpretación actualizada y occidentalizada de éste.
    Me parece muy interesante lo que dices cuando hablas de los espacios de Starbucks o del Rolex Learning Center, que se componen de dispositivos nómadas que el usuario utiliza en el espacio para crear su subespacio. Creo que es evidente la similitud con el mobiliario que Ito crea para el Pao. Se trata de elementos exentos de la estructura de la “vivienda” que marcan las actividades que en él se realizan y crean al fin y al cabo lo que es el Pao, sólo que con este mobiliario el subespacio que se crea es más evidente.
    Leyendo acerca del tema de la vigencia del Pao, me topé con este artículo de RUEspace http://www.ruespace.com/2010/11/25-anos-de-la-chica-nomada.html que defiende la vigencia de este modelo ya que el modo en que vivimos en nuestros hogares no ha cambiado pese a que nuestra manera de afrontar la vida sí lo ha hecho.
    Sin embargo, yo entiendo que si bien nuestras viviendas no están todavía adaptadas a los nuevos modos de vida que muchos de nosotros llevamos, como afirmaba Ito en los comienzos de desarrollo del Pao, sí que se ha producido un cambio importante en la vigencia del Pao en cuanto que ha cambiado el papel de la mujer. Habría que plantearse si los dispositivos que ahora necesita una muchacha nómada en Tokio son los de belleza, inteligencia y descanso. Y más allá, en mi trabajo estoy investigando si serían necesarios estos artilugios, pues como bien indicas en tu texto, la era informática ha permitido que se creen estos subespacios sin necesidad de unos límites físicos.
    Por supuesto los valores económicos son también importantes en esta discusión, pues cambiaria tanto el modelo constructivo que la ciudad sufriría cambios que no se puede permitir ahora mismo. ¿Sería posible adaptar las ciudades actuales a ciudades con estos espacios? Más allá de la magia de Starbucks…

    Gracias por su tiempo, espero que podamos seguir esta conversación ya que me sería de gran ayuda para el desarrollo de mi investigación.
    Un saludo.
    Alejandra Matínez Pina.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *