L’ombra de Jujol*

LLPR_13
(Sobre 44 habitatges al Poble Nou projectats per Josep Llinàs). Fotos: Jaume Prat, excepte indicades.

El Poble Nou de Barcelona és territori protegit. Un passeig atent pels seus carrers, places i altres espais urbans difícils de nombrar(1) plega la història de la ciutat des del període iber fins l’actualitat a través dels materials, la multiplicitat de traces, de la traçabilitat de la història a través dels vestigis que han quedat i fins a través la manera en que els arbres hi creixen.

És consultar les cròniques del setge de Barcelona i adonar-se de les dificultats que les tropes borbòniques troben per tractar amb aquest tros de terra, uns aiguamolls plens de vegetació exuberant, ubèrrims, inestables. Terra de pas tan inhòspita que gran part dels viatges a Mataró es feien per mar(2). Serà precisament la derrota catalana de 1714 el que motivarà que Joris Prosper van Verboom posi l’embrió de la colonització del barri creant la Barceloneta i consolidant els terrenys per a fortificacions militars com el Fort Pienc(3), instal·lació més petita, de gran potència de foc, que tenia per objecte evitar el setge de la Ciutadella, centre i símbol de l’opressió que sofreix el país.

línia de costa segle X

xxxx
Plànols de la línia de costa de Barcelona. El primer, sobre el segle X. El segon, just després dels fets de 1714. El Poble Nou és una zona d’aiguamolls amb part del seu territori encara negat. Als dos plànols manca l’illa de Maians, ubicada a la part alta de la Barceloneta, de substrat sorrenc, que, segons algunes fonts, va arribar a estar fortificada.

El Poble Nou presenta, doncs, un parcel·lari agrícola de base orientat en funció del pendent i de l’escorrentia, travessat per les vies d’accés a Barcelona des del nord, establertes en funció d’accidents i fluxos geogràfics naturals més que d’una trama prefixada.

Aquestes traces, perfectament visibles al plànol topogràfic que Ildefons Cerdà(4) traça com a document bàsic per al seu Pla de Reforma i Eixample de Barcelona, es superposaran literalment a aquest pla creant el barri urbanísticament més fascinant de tot Barcelona fins l’actualitat: els carrers es construiran per trams, quedant sovint tallats, i els interiors de mançana seguiran la trama original sense ser reparcel·lats. Els camins d’accés a la ciutat es mantindran amb el seu traçat original creant tot un rosari de mançanes irregulars allà on intersequen amb les mançanes Cerdà: una trama feta de racons i episodis, gairebé tota excepció sense regla.

Topogràfic de Cerdà 1855. 12-24_1_2 Baixa
Plànol base per a l’Eixample. Autor: Ildefons Cerdà, amb Josep Fontserè com a ajudant. 1855

El barri es convertirà en el motor industrial de la Ciutat de Barcelona al allotjar moltes fàbriques tèxtils, tallers associats, i, més tard, empreses de construcció de trens (com la Maquinista Terrestre i Marítima), tallers mecànics, empreses del sector alimentari i, al costat de les fàbriques, habitatges per bona part dels obrers i les instal·lacions cíviques que aquests necessitaven: esglésies, teatres, casinos, bars, tendes. El Poble Nou esdevindrà un barri de caràcter marcat, orgullosament independent, definit per una barreja d’usos (gairebé una confusió d’usos) superposats en funció d’horaris, jerarquies verticals i mida i funcionament en xarxa de cada fàbrica: grans naus convivint amb habitatges mitgera per mitgera, petits barris de cases baixes, barraques, edificis d’habitatges i oficines muntats sobre un sòcol de naus industrials.

PN_1
Habitatges al carrer Pallars muntats sobre un sòcol de naus industrials

3977_770x564
Indústria i habitatge mesclats al carrer Pere IV. Foto: Jaume Orpinell

PN_5
Indústria i habitatge mesclats a Pere IV amb Selva de Mar

L’Olimpíada permetrà al barri obrir-se al mar. La trama Cerdà anirà obrint poc a poc carrers que acabaven tallats contra fàbriques de més d’una mançana de superfície. Gran part del patrimoni industrial es començarà a perdre. Anys a venir (molt recentment), la Diagonal, perduda després de la plaça de les Glòries, s’obrirà fins al mar.

PN_6
El carrer Bolívia, encara tallat

Actualment s’ha decidit que les indústries –TIC(5) han de convertir-se en un dels motors econòmics de la ciutat. Indústria amb indústria i bona part del Poble Nou convertit en el Districte 22@: el nyap urbanístic més important que ha sofert la nostra ciutat des de Can Tunis, com a mínim. El districte 22@ es defineix a base d’un zoning banal, de curta volada, episòdic no tant per intenció com per incompetència. Tipològicament s’ha perdut una de les bases de l’arquitectura mediterrània, la mitgera, element que destorba els promotors en el seu desig de fer unitats d’actuació exemptes, normalment sense barreja d’usos ni cap mena d’intenció arquitectònica o urbanística fora d’encaixar un programa i dotar-lo del grau de representativitat que l’empresa en qüestió cregui adient per la seva activitat.

Els edificis d’oficines es construeixen en base a uns pocs paràmetres: llums estructurals tan amples com sigui possible(6), façanes diàfanes, pocs racons. Vidre. Materials durs, minerals. Metall. Volumetries quadrades. Xamfrans obviats: la idea que una part de la ciutadania i seus representants polítics tenen de la modernitat, com si no fos possible construir bons edificis d’oficines inserts en una trama Cerdà canònica, de materials com maó o formigó aparent o composats per murs de càrrega. Etcètera.

0406-ua2-02
Eduard Gascón-TAC arquitectes: Edifici d’oficinas al 22@. La despersonalizació del Poble Nou. Foto: Lluís Casals

El fracàs urbanístic del 22@ és producte d’una planificació excloent, totalment insensible a la història i al lloc on s’ha decidit emplaçar el barri, que, de veure’s completat segons els desitjos d’ajuntament i promotors, s’assemblaria bastant al resultat final d’una partida del Monopoly: tot d’edificis iguals, exempts, d’un sol ús, que contemplen les singularitats del seu emplaçament com un destorb a esborrar més que com una oportunitat per a crear bona arquitectura. L’única esperança de que aquest barri pugui arribar a funcionar rau en la incompetència dels seus promotors: un ajuntament sense voluntat ni valentia per portar les seves decisions fins al final, uns promotors sense la potència econòmica suficient com per a acabar d’imposar del tot la seva llei.

En aquest panorama, un edifici sol no pot canviar res. Sí pot tenir, en canvi, la capacitat de plegar la història del lloc, de condensar-la. De convertir-se en un embrió que resisteixi contra un entorn que ha embogit degut a l’empobriment cultural de la ciutat. Aquest és el cas de l’edifici de 44 habitatges que Josep Llinàs entregarà el mes que bé a CCOO, els seus promotors.

LLPR_8

És un edifici urbà. Decididament urbà. L’edifici encaixa perfectament al seu entorn, i hi seguirà encaixant mentre aquest mantingui les seves característiques actuals. Si l’entorn muta i acaba fagocitat pel 22@, l’edifici, que compleix la normativa definida ad hoc per a aquest barri, es convertirà en un record del que hi havia, en una protesta contra un entorn probablement eficaç, però pobre, impersonal, desangelat.

LLPR_4

L’entorn proper de l’edifici, ubicat al carrer del Perú, 190, que dobla una Gran Via amb secció d’autopista soterrada bordejada per alguns dels edificis més grans de la ciutat de Barcelona(7) que, per la seva part sud, estan doblats amb una franja d’equipaments, ja sobre el carrer del Perú, més petits que els edificis d’habitatge(8), servits per una vorera amplíssima definida per una triple filera de plataners ben crescuts(9), de fins a cinc plantes d’alçada. Presenta una barreja d’usos curiosa: traces del passat industrial, oficines (moltes oficines), outlets de bona mida, centres comercials, tendes al detall, benzineres, edificis enrunats amb escàs interès per a ser preservats i el rastre de la molta gent que viu unes desenes de metres al nord en habitatges abocats a aquesta franja. Un barri escassament conegut, vital, agradable, destinat a ser esborrat, fagocitat per aquest districte 22@ amb voluntat d’esborrar la història i uniformitzar-ho tot.

LLPR_5

L’edifici conviu perfectament amb tot això com un organisme que, més que estar recent acabat, porti cinquanta anys allà. És molt difícil de fotografiar. Si bé és capaç de fer respirar a la perfecció els seus habitatges, la seva volumetria, els arbres crescuts i les peces del seu entorn a penes deixen perspectiva suficient per a la mitja distància adient per a prendre vistes. Tampoc crec que faci falta descobrir-lo com a objecte autònom quan és capaç de teixir una xarxa de relacions tan rica. Quan l’encaix amb l’entorn és un dels seus valors fonamentals.

LLPR_9

La seva volumetria, dos prismes enganxats, un més alt contra el carrer, l’altre més baix contra l’interior de mançana, defineix una façana curta contra el carrer del Perú, orientada a nord-oest, dues façanes llargues que tenen alguna cosa de tester a conviure ara amb la petja d’una fàbrica enderrocada a est i un edifici d’oficines(10) modest, d’una certa qualitat, a oest, presenten la incertesa de no saber què se’ls ha d’adossar. A sud, vistes al mar. L’edifici presenta una composició complexa capaç de compensar l’austeritat del seu plantejament: obra de fàbrica, arrebossat monocapa, buits optimitzats. Prohibició de voladissos laterals(11): sembla ser que els volums purs són més moderns(12). Llinàs opera per deformació, usant l’escàs marge de maniobra que se li deixa per a alterar la percepció de l’edifici enriquint-la, complexificant-la, personalitzant-la i, en darrera instància, per a millorar, quan li ha estat possible, les condicions dels habitatges.

LLPR_12

Un dels trets fonamentals de la composició és la presència de finestres en cantonada. Als quatre extrems de l’edifici unes terrasses buiden part d’aquesta cantonada de manera que el volum es pot llegir sempre íntegre mentre les façanes es llegeixen de manera continua(13): no dos testers i una façana curta, sinó una façana continua doblegada quatre cops. La resta de buits estan perforats sobre el pla ters i continu d’arrebossat monocapa tractat en dos colors diferents: gris i blanc. El blanc no toca mai a terra. El gris pot pujar, eventualment, fins la coberta definint sempre una caixa continua i inalterable. Les parts pintades de blanc presenten una coronació retallada, torturada, que reclama com elements arquitectònics els badalots i les xemeneies de coberta. Que els integra a la composició no provant d’amagar-los rere un parapet més o menys alt, sinó convertint-los en paisatge formant una coberta més hereva de les golfes de la Pedrera que de l’Unité d’Habitation.

LLPR_7

LLPR_2
Finestres en cantonada i coberta-paisatge

L’edifici vol complexificar la seva percepció. Fugir de la monotonia, de la caixa, del contenidor neutre per, a petita escala, reproduir la complexitat del barri que l’allotja. Per fusionar-se i reclamar-se hereu de les construccions prèvies a la Guerra Civil, projectades per arquitectes conscients que la coronació d’un edifici fa ciutat. Que un mirador, un templet, una barana ben dissenyada, animen un carrer, el singularitzen. En circumstàncies com les plantejades amb la construcció d’aquest edifici, l’ornamentació té sentit urbà.

En aquest cas, el patró ornamental que defineix l’edifici és una fotografia de Francesc Català-Roca anomenada Corre, que te pillo!, on apareixen dues gallines empaitant-se per la platja del Somorrostro. Idealment(14) la fotografia podria haver estat presa a l’eix de l’edifici seixanta anys abans: temps plegat. Les gallines ponen ous. Es persegueixen. S’enfronten. El seu perfil no seria tan diferent al de l’edifici en sí: un cos més baix, un cap que s’aixeca cap al nord. El patró ornamental, doncs, sembla no tenir escala. 2014 ous (per allò de l’any d’entrega) pauten la façana. Les crestes de l’edifici podrien abstraure’s de la d’un gall, convenientment filtrades, desfigurativitzades, abstretes fins a que siguin autònomes per elles mateixes i de les lleis de la mimesi passin a les de l’edifici. Les gallines de la fotografia de Català-Roca apareixen pintades blanc sobre blau(15), repetides com una mena de sanefa baixa que mena els usuaris fins les porteries, laterals a l’edifici per la configuració de la planta.

LLPR_16

B-366-31
Francesc Català-Roca: Corre que te pillo. c. 1953 © Fons Fotogràfic F. Català-Roca – Arxiu Fotogràfic de l’Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya

LLPR_15
Corre, que te pillo! de Català-Roca, al sòcol de l’edifici

Però l’arquitecte va més enllà: un cop definit el patró ornamental s’ha de passar de l’obra original (la bellíssima fotografia de Català-Roca) a l’edifici sense que una cosa desvirtuï l’altra. El que es pot aconseguir prescindint de les gallines del fotògraf prenent-ne unes altres d’Internet: un motiu figuratiu banal basat en una fotografia al millor dels casos tècnicament ben feta(16) pren valor artístic per composició, col·locació i seriació, per acabar constituint part indestriable de l’edifici. L’ornamentació actua com una capa més que no esborra la resta d’operacions: ni els canvis de color, ni les faixes horitzontals, ni la coronació. Tot està integrat indestriablement.

LLPR_11
Les gallines d’Internet, ja col·locades

L’edifici parteix d’un projecte a la contra: contra una normativa i una volumetria imposades, contra unes tipologies sense marge de maniobra, contra la impossibilitat de fer balcons, contra la voluntat d’uniformització del pla 22@, que contradiu la pròpia naturalesa de l’encàrrec pel seu mòdul de pressupost, pels mitjans precaris. Llinàs positivitza aquest anar en contra i ho converteix en una proposta en tota llei. Si no es poden fer balcons fora, es fan contra el propi edifici a l’únic lloc on són possibles: sobre la teulada, marcant el seu volum, exhibint orgullosament els seus voladissos, autonomiztant cada peça per a fer-los més evidents, per a obtenir un mòdul que jugui més eficaçment amb el patró de finestres, amb les xemeneies, amb els retalls de la coronació: just allà ni tan sols són necessàries les finestres en cantonada.

LLPR_17

Llinàs positivitza el material: el monocapa industrial convertit en un manifest contra la tersura del vidre i els materials que es degraden més que envelleixen. Llinàs poitivitza tots els accidents d’un edifici d’habitatges convertint-los en arquitectura(17). Llinàs enfronta un projecte complex al simplisme banal(18) del 22@ mitjançant un edifici on l’ús, l’envelliment, l’entorn, s’incorporen a la seva arquitectura per millorar-la.

LLPR_10

A la Barcelona que ens imposen Llinàs enfronta una petita peça de la Barcelona que volem. Prenguem-ne nota.

(*) Títol suggerit per Jordi Badia.
(1) … i ni falta que fa. Posar un nom a una cosa és el primer pas per deixar de pensar en la seva naturalesa. Allò de Déu demanant a Adam que bategi la terra i l’acte de possessió i supèrbia que representa.
(2) És molt difícil, per altra banda, fer-se la idea de fins a quin punt el territori estava descohesionat en aquella època. No serà fins ben entrat el segle XIX que el gruix del tràfic de mercaderies entre Tarragona i Barcelona començarà a fer-se per carretera. El viatge es feia, també, per mar.
(3) Part dels terrenys que ocupava el Fort Pienc van ser objecte d’una intervenció de Josep Llinàs per a edificar-hi un mercat, una biblioteca i una llar d’avis tractats com una intervenció unitària que és, de per sí, un manifest anti-zoning.
(4) Amb el concurs del mestre d’obres Josep Fontserè.
(5) Associades al món electrònic en sentit ampli: software i continguts, pocs cops hardware.
(6) Òbviament optimitzades en funció del binomi llum estructural-cost d’aquesta estructura.
(7) Monstres que allotgen centenars i centenars d’habitatges, algun d’ells (com l’ubicat immediatament al nord de l’edifici) de tres-cents metres de longitud. No tots mal projectats: a pocs metres se’n troba un projectat per l’equip Clotet-Tusquets, que van fer l’única cosa que es podia fer a l’enfrontar-se amb una massa així: dignificar-la habitatge a habitatge juxtaposant unes plantes exquisidament ben dissenyades que, almenys, siguin capaces de dignificar i convertir en arquitectura un programa així. I quin tester.
(8) És a dir, de dues a quatre plantes d’alçada.
(9) El Poble Nou (un aiguamoll dessecat, recordem) té tanta aigua al subsòl que els arbres que hi creixen sempre estan més sans i més macos que a qualsevol altre lloc de la ciutat: només cal mirar els de la Vil·la Olímpica (comprats a les terres de l’Ebre una mica més crescuts de l’habitual), que creixen sans i formosos.
(10) Que allotja la cooperativa Abacus i un outlet de material d’oficina pertanyent a la mateixa empresa en planta baixa.
(11) No fos cas que aquests veïns-que-no-sabem-quí-son s’ofenguessin.
(12) Uso aquesta paraula d’una forma imprecisa, vaga, indefinida i ridícula expressament, procurant posar-me al cap dels autors de la planificació.
(13) No en va l’arquitecte va imposar que es dibuixessin abatudes i desplegades.
(14) I sense que l’argument estigui pillat en absolut: causalitats de la vida.
(15) Això sí podria estar pillat, però blanc sobre blau és el negatiu habitual de les còpies de plànols a l’amoníac: com que és igualment temps plegat, aquí ho deixo. Més causalitats.
(16) i prou.
(17) I en un segon terrat de la Pedrera.
(18) I perillós.

This entry was posted in crítica, Josep Llinàs and tagged , , , . Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *