La privatització de la democràcia

55158444e58eced778000147_chandigarh-under-siege-le-corbusier-s-capitol-complex-threatened-by-housing-development_9-1000x750

Una Metròpoli no colonitza per a respectar singularitats culturals, no fotem. Els territoris s’ocupen en vistes de la seva explotació, habitats per oportunistes o colonitzadors amb voluntat de fugida endavant que negocien el seu benestar entre la creació una paròdia dels trets més significatius del seu lloc d’origen i els trets més avantatjosos d’una cultura local vista a vol d’ocell, és a dir, des de dalt, des d’una pretesa superioritat econòmica, racial i/o religiosa. I sense gaires ganes d’entendre-la, evidentment. Un dels primers actes de la Metròpoli vers el seu territori és nombrar-lo amb una sola paraula que esborri, o englobi, tots els seus trets. És el cas dels anglesos amb l’Índia. El més exacte que es pot dir de l’Índia és que és una mena de península a lo bèstia limitada al seu contacte amb el continent per l’Himàlaia(1). La seva diversitat cultural és tal que és dubtós que hi hagués massa consciència de la seva unitat territorial fins al domini anglès. La seva divisió territorial comptava amb desenes i desenes d’estats, alguns més grans que l’estat més gran d’Europa, d’altres petits com una ciutat. La seva organització social es produeix per castes, el que va facilitar, poc més tard del segle X, la irrupció de l’Islam, religió que va captar milions d’adeptes entre els Intocables, la casta més baixa i desafavorida de la societat, fins a l’extrem de crear el paradigma de l’associació Islam-Intocables. Una tercera religió apareix, pels volts del segle XV o XVI, al nord del continent, sota l’empara dels anglesos: els Sikhs, propugnats per oposició a l’Islam.

El final de la Segona Guerra Mundial significarà, també, el final de l’Imperi Britànic. La immediata postguerra portarà associada un procés de descolonització que liquidarà gairebé totes les colònies sobre 1947(2). La voluntat de l’Imperi Britànic, associat, en aquest cas, amb les classes dominants budistes, és mantenir íntegre el territori, que, degut a la pressió de la minoria musulmana(3), que es sent greument perjudicada per aquest tracte, partirà, menys de vint-i-cinc anys més tard, el continent en tres grans països: Índia, Pakistan i Bangla Desh(4). El punt més calent de les negociacions per a la partició és el Punjab, estat on el percentatge de població budista i musulmana és semblant, i estat mare dels Sikhs. Després de tensar la situació fins a un nivell prebèl·lic es decideix partir en dos(5). La capital històrica, Lahore, ubicada a l’est, quedarà en territori musulmà. La part índia necessita urgentment una nova capital, ubicada al nord de l’estat, a una plana controlada per l’Himàlaia. El seu nom serà Chandigarh.

Governar l’Índia serà un fet d’una enorme complexitat. Primer hi ha l’estela de Gandhi, que aposta per una societat rural i destecnologitzada(6) enfront la societat urbana i moderna que vol Nehru. Després l’herència colonial l’Índia tenia, al moment de la seva partició, gairebé sis-cents idiomes oficials. L’anglès és mantingut, fins i tot avui en dia, com a principal llengua de relació del país(7), que s’incorporarà a la Commonwealth. El seu primer governador serà, de fet, un anglès cosí de la Reina, Lord Mountbatten(8). De l’estructura colonial s’heretarà, també, la gestió del territori i la manera de fer i emplaçar noves ciutats. Així, Chandigarh serà planificada originalment per l’equip de l’arquitecte americà Alfred Mayer. Nehru, però, conscient del paper simbòlic de la capital, decideix incorporar-hi una capa més de complexitat proposant un director nou per l’equip d’arquitectes encarregats de la construcció de la ciutat: Le Corbusier, aleshores a la cimera del seu prestigi.

Le Corbusier s’atorgarà un paper d’arquitecte vigilant d’una manera que ara ens sembla molt normal però que, en aquell moment, era tot just incipient: l’arquitecte no emigrarà a l’Índia(9), sinó que hi viatjarà puntualment, deixant a càrrec de les obres els arquitctes britànics Maxwell Fry i Jane Drew complementats amb el seu vell soci de tota la vida: Pierre Jeanneret(10), que sí es desplaçarà a viure a Chandigarh. Le Corbusier acceptarà sense traves el treball inicial de Mayer i el complementarà amb dues operacions paral·leles: la primera d’elles és relativa al planejament urbà, incorporant la jerarquia de vies que l’ha fet famós i, singularment, la setena via(11) que converteix la ciutat en una mena d’híbrid entre vil·la verda, ciutat jardí i ciutat convencional amb una organització brillant dels seus interiors de mançana, que donen la volta com un mitjó per convertir-se en els espais per on respira tota l’edificació. La segona modificació serà relativa al Capitoli(12).

mayer corbu
El pla original d’Albert Mayer i la transformació de Le Corbusier.

Le Corbusier convertirà la ciutat en una mena d’organisme antropomorf(13) que culmina en aquest Capitoli, que quedarà convertit en el cap de la ciutat. I aquí és on Le Corbusier cometrà l’error que, un cop esmenat pels promotors, convertirà la ciutat en la meravella paisatgística que és avui en dia.

Le Corbusier no és un demòcrata. Les seves idees polítiques, molt bàsiques, es limiten a trobar un promotor amb la quantitat suficient de poder com per a poder-li encarregar intervencions de magnitud suficient com per a poder imposar les seves idees. L’Autoritat no sol estar representada per un parlament, o per una cort de justícia, o pels Tres Poders(14), sinó per una persona o grup reduït de persones. En aquest cas, pel Governador. Així que el Palau del Governador, un palau gegantí, desproporcionat, presideix el Capitoli de Le Corbusier. A ma dreta, el Parlament(15). A ma esquerra, el Palau de Justícia. Els dos edificis constitueixen el marc d’un quadre, una mena d’excusa genial per a significar aquest Palau del Governador al bell mig de tot, relacionat amb l’Himàlaia, poderosament vertical.

seccions corbu
Alçats del Capitoli amb el Palai de Congressos i l’Himàlaia.

palau governador
Interior del Palau de Congressos, o la representació de l’Autoritat.

El primer edifici a ser enllestit serà el Palau de Justícia, seguit del Secretariat i el Parlament. L’Estat comença a donar llargues per la construcció del Palau. El Governador marxarà a viure al barri diplomàtic de la ciutat, a una casa més o menys estàndard(16). Le Corbusier es desgastarà en va publicitat els fantàstics espais de relació del lloc: les seves sales de reunió, els seus menjadors, els seus jardins. El reduirà de mida. Li variarà, finalment, el programa i provarà de convertir-lo en Museu del Coneixement. Tot en va. Per als indis el Capitoli és el Palau de Justícia i el Parlament. El sentit del Capitoli serà, aleshores, un altre: aquests dos edificis no emmarcaran un Palau, una Persona, l’Autoritat, el Poder Executiu capaç d’encarregar-li projectes a l’Arquitecte, sinó el paisatge. L’Himàlaia.

Le Corbusier respondrà a això demanant, expressament, que al nord del Capitoli no s’hi construeixi res. Hi haurà dues excepcions: el Club Nàutic, necessari per explotar un llac, no aixecarà més de tres metres de terra i es disposarà sota una falla. El Palau de Justícia necessitarà ser ampliat, i el mateix Le Corbusier disposarà uns annexos modulars que, actualment, estan executats al 100% respectant la integritat de l’edifici original. El Govern local ho té clar: el Capitoli és una peça acabada, respectada, catalogada, on s’han executat totes les peces de Le Corbusier restants(17) excepte el Palau, o el Museu, o el que hi hagués d’haver a aquell buit maleït.

club nàutic
El Club Nàutic al nord del Capitoli.

ampliació
L’ampliació del Palau de Justícia, finalment executada segons els desitjos de Le Corbusier, amb més superfície que el projecte original.

Fins avui.

La Índia tecnològica actual, cada cop més incorporada a la cultura asiàtica de les grans empreses, corporacions paraestatals que fabriquen des de llapis a armes(18), amb matèries primeres, centrals energètiques i ciutats pròpies, té en l’empresa Tata una de les seves joies de la corona. Tata és una empresa familiar(19) que presenta múltiples divisions i gradients de tecnologia que van des de la més bàsica fins un grau de sofisticació desconegut, coneguda en positiu per haver estat capaç de democratitzar aquesta tecnologia fins a fer-la accessible a grans masses de població.

A partir d’aquí tot es torça(20).

Tata és, en aquests moments, un dels principals contrapoders a l’Índia. La seva riquesa, fins i tot després dels impostos, rivalitza amb la de molts estats. Al Punjab han decidit simbolitzar el seu poder simbolitzant, de la manera més burda, barroera i grollera possible el seu estar per sobre del bé i del mal. La manera de fer-ho ha estat planejar, al nord del Capitoli, la construcció de vint-i-set torres de fins a trenta cinc plantes d’alçada que el controlin i el sotmetin. El nom del complex és Tata Camelot(21). No he parlat de subtilesa(22) perquè està fora de lloc fer-ho. Una OPA hostil a un govern no la permet.

El Govern del Punjab, amb el seu gest de no construir el palau, va aconseguir la seva representació ideal de la Democràcia unida al respecte al paisatge, al lloc. I això és, també, l’arquitectura: context. Si el primer gest arquitectònic és desafiar la gravetat posant una pedra dreta, o creuant-na una per sobre d’altres dues, gravetat acaba essent tot: el temps és gravetat. La història és gravetat. El context creat per tot això és gravetat. Hi ha moltes maneres d’influïr-lo, d’alterar-lo, de variar-lo, d’ampliar-lo. La proposada en aquest cas té unes implicacions òbvies: és la construcció d’un altre Capitoli que, aquest sí, de debò, governarà el Punjab. Mr. Tata, des de la planta 35 d’una de les torres altes, controlant el Palau de Justícia i les dues cambres del Parlament. I que no se m’enfadin, que tanco l’aixeta.

5515846be58eceba3f00013d_chandigarh-under-siege-le-corbusier-s-capitol-complex-threatened-by-housing-development_12

55158456e58eced778000148_chandigarh-under-siege-le-corbusier-s-capitol-complex-threatened-by-housing-development_11
Col·locació i impacte de Tata Camelot sobre el Capitoli.

Chandigarh, la ciutat, ha creat territori. Teixit. L’ha creat, l’ha governat i l’ha estructurat. Tata Camelot neix amb voluntat de ghetto. És l’antiurbanitat. És el Comitè d’Empresa de l’Índia, finalment construït.

S’ha endegat una campanya de recollida de signatures(23) contra aquest fet. Si n’esteu interessats podeu signar aquí.

CODA: el patrimoni modern al món.

Al primer terç del segle XIX es comença a usar el formigó armat a França. A 1887, el mateix any que neix Le Corbusier, es construeix a Anglaterra la primera casa de formigó prefabricat. El moviment Arts & Crafts i, singularment, l’arquitecte Richard Bailie Scott el faran servir intensament, convertint-se en els seus apòstols. El segle XIX és també el de la construcció amb ferro: enginyers com Eiffel o Labrouste així ho confirmen(24). Les arquitectures produïdes d’aquesta manera en aquesta època presenten dues característiques importants a tenir en compte: la primera d’elles són els préstecs formals històrics. Eiffel treballa amb arcs de mig punt, no tan optimitzats als esforços de les seves estructures com, posem, els arcs catenàrics o els hiperbòlics. I ho fa perquè aquests arcs, perfectament calculables, d’altra banda, tenen una tradició històrica que els primers no tenen. El seu pensament enginyeril mor a l’hora d’optimitzar les formes: no té la formació necessària per a fer-ho(25).

La segona característica és l’artesanalitat de la tecnologia empleada: encofrats complexos, estructures metàl·liques composades in situ a partir de platines i perfils en L, els únics disponibles a l’època. Milers i milers de reblons que atorguen el seu aspecte característic a les obres.

Gaudí, un altre arquitecte que no dubtarà a fer servir el formigó quan li convé, parlarà ja de la dificultat d’aconseguir la ma d’obra que li interessa: sap que s’acosta un canvi de paradigma. L’intueix i fins i tot l’arriba a prefigurar(26).

El canvi arriba amb el Moviment Modern, que neix com un canvi de paradigma conscient amb més respecte, o amb més inèrcia respecte de la història de la que els seus impulsors estan disposats a admetre. O a admetre’s. Les referències s’amplien: no són ja només històriques. També són naturals. Matemàtiques. Biològiques. Primitives(27). És, sobretot, un nou llenguatge. Un nou signe del temps. Abstracte. Dur. També sensual.

El Moviment Modern posa l’èmfasi al procediment. Al procés. A l’intel·lecte. La ma, al primer moment, queda descartada. Res es pot tocar directament. Es trenca amb la perspectiva i la seva jerarquia visual. El Renaixement s’ha acabat. El Moviment Modern és un salt al buit. Els encàrrecs s’amplien i diversifiquen. El model de l’arquitecte canvia radicalment. La construcció es fa infinitament més complexa. Entren els paràmetres sanitaris, el confort.

Tot això encara no s’ha digerit. Senzillament, la societat encara no ha superat el segle XIX i la seva passió per l’artesania(28). Les obres modernes, fins i tot les més rellevants, van caient una rere l’altra, negant-nos un dels patrimonis més importants que el segle XX ha llegat a la humanitat. Obres de Paul Rudolph, Wright, el mateix Le Corbusier, Fisac, de la Sota, Coderch, fins i tot d’Enric Miralles, entre molts d’altres, massa d’altres, han estat enderrocades o irremeiablement mutilades. Educar en el respecte en el que és ja una part important de la nostra història és un fet imperiós abans no sigui esborrada, vulgaritzada i convertida en una joguina a major glòria de l’especulació d’empreses com Tata(29). De totes les Tates del món.

(1) De fet, temps geològic ençà, l’Índia formava l’extrem sud d’Àfrica. Un cataclisme la va desenganxar i va anar derivant per l’Oceà Índic, formant la seva dorsal, fins a xocar amb Àsia. El resultat d’aquesta hòstia de proporcions planetàries és la serralada de l’Himàlaia, serralada de nova creació, sempre considerada en temps geològic, que conté les muntanyes més altes del planeta: és el que passa quan fas xocar dues masses de terra d’aquesta magnitud.
(2) L’any de la independència d’Israel i Palestina, també. Un altre procés descolonitzador que va portar associada la partició del territori i el sorgiment d’un conflicte encara vigent avui en dia.
(3) És clau recordar el paper de l’advocat Muhammad Alí Jinnah, nèmesi de Gandhi i Nehru, que, des de la seva exquisida educació britànica, i sense parlar una paraula de parsi, serà l’artífex de la creació del Pakistan, considerat pels seus promotors com a garant de la dignitat dels musulmans indis.
(4) Dos a 1947. El Pakistan neix com un país partit en dos meitats desiguals unides per un pont aeri ubicades a les parts del territori amb més presència musulmana als extrems est i oest. L’extraordinari desgavell logístic que significa organitzar un país així el partirà en dos sobre 1970, quan l’est s’escindeix i es transforma en Bangla Desh.
(5) En aquest cas la població no es troba distribuïda territorialment, sinó mesclada. Així que la partició originarà dos migracions paral·leles. Milers de persones es veuran desplaçades. Els conflictes entre les dues columnes de refugiats, que sovint correran juntes en sentit oposat separades només per uns centenars de metres, suposaran milers de morts i una ferida oberta encara avui en dia.
(6) El conflicte arriba, fins i tot, a la bandera del país. Gandhi hi vol col·locar un petit i humil teler manual front al símbol solar que s’acabarà imposant, i arriba a amenaçar amb la seva enèsima vaga de fam de no aconseguir-ho.
(7) Amb el conseqüent avantatge per a la gent educada del país, que disposa d’aquest idioma a un nivell gairebé natal a la seva educació bàsica.
(8) Addicionalment, l’amistat i l’estimació que Lady Mountbatten professava a Gandhi (mútua, per altra banda) evitarà al país més d’un conflicte greu intern.
(9) Cosa que, curiosament, sí solien fer els arquitectes de la Metròpoli, el que els atorgava un plus de sensibilitat cultural prou interessant.
(10) Pierre Jeanneret està, en aquell moment, cansat i irreconciliablement barallat amb Le Corbusier a causa del seu paper a la Segona Guerra Mundial: mentre Jeanneret haurà col·laborat activament amb la resistència, Le Corbusier s’haurà exiliat interiorment, esperant el seu moment i, essencialment, actuant com si el conflicte no anés amb ell. Acceptarà la feina per gana, produint un treball absolutament excepcional.
(11) Aquelles tires verdes tan orgàniques que recorren la trama urbana i s’orienten, com no, a l’Himàlaia.
(12) Presumiblement Nehru el va contractar per a que fes una cosa com aquesta més que no pas per a que posés quatre arbrets en una via verda. Que els arquitectes fem monuments, carai.
(13) Que culmina bona part del que havia proposat al llarg de tota la seva vida. Un dia escriuré un article sobre el tema, promès.
(14) Que constitueixen, arquitecturitzats en forma de plaça, o d’alguna cosa semblant a una plaça, el centre de Brasília, per exemple.
(15) I, rere seu, ben apartadet, que no destorbi, el Secretariat amb aquella pinta fantàstica d’Unité passada de voltes.
(16) Lo pillas, lo pillas?
(17) Un cop definits els edificis mourà el terra al mig d’ells: la Fossa de la Consideració, l’estupenda Torre de les Ombres o el Monument de la Ma Oberta, en realitat el perfil de les muntanyes de davant de casa de sa mare transformats en un fabulós símbol de pau, molt superior, per cert, al suggerit per Gandhi, un altre senyor que creia poc en la democràcia: volia derrotar-la a base de vagues de fam.
(18) És un secret a veus que les grans corporacions nipones, la mare de totes plegades, disposen de plans de contingència per a bel·licitzar bona part de la seva producció en cas necessari.
(19) I no cal oblidar el que pot significar família a l’Índia. El que, unit a la polarització extrema de la societat, porta a l’extrem que algun dels habitatges unifamiliars més grans del món estiguin ubicats allà. A Mumbai, sense anar més lluny, n’hi ha un que ocupa un gratacels sencer. Literalment. Eh, i que no és un mal projecte.
(20) Per exemple, la irrupció al mercat europeu de Tata, perfectament comprensible des d’un punt de vista estrictament liberal, ha estat frenada en virtut de no sé quins pactes d’estat. I és que el seu automòbil estàndard comercialitzat a dos o tres mil euros podia ensorrar el mercat automobilístic local. Es pacten compensacions i a córrer.
(21) Amb dos collons. Vaig escriure alguna cosa sobre el mite de Camelot l’any passat.
(22) Subtilesa: el Palau de Justícia quedarà petit ràpidament. Le Corbusier proposa una ampliació per mòduls quadrats que es van addicionant per la seva diagonal, un sistema després intensament usat pel seu excol·laborador Rogelio Salmona a la seva Colòmbia natal, per cert. La discreció de l’edifici és tal que molta gent ni tan sols sap que ha estat ampliat pel propi arquitecte.
(23) Ui, sí, mireu com tremola Mt. Tata. Però mai se sap.
(24) Òbviament no són casos aïllats.
(25) L’estructura portant interna de la Catedral de Sant Pau, a Londres, barroca, calculada per Hooke i Wren, arquitectes i matemàtics, sí serà parabòlica. Massa d’hora com per a acabar de plasmar-ho formalment, però ja és un pas important que Eiffel no tindrà en compte.
(26) Busqueu informació sobre el seu propi taller a la Sagrada Família, probablement el seu millor edifici, incendiat durant la Guerra Civil, i flipeu.
(27) És una època rosseauniana. El bon salvatge no contaminat és la clau. D’aquí interessos africans o Viatges a Orient, per exemple.
(28) Només compta el que és gran o el que és extravagant. I així és com s’ha forjat el mite popular modern. Res més. Per desgràcia.
(29) Quan van anar a queixar-se als promotors per la desgràcia arquitectònica que suposa la intervenció, aquests van contestar que no podien queixar-se de res, ja que les torres eren verdes. Tal qual.

This entry was posted in Chandigarh, crítica, Le Corbusier and tagged , , . Bookmark the permalink.

2 Responses to La privatització de la democràcia

  1. Pingback: Blog de Fundación Arquia | ¿ VALORAMOS ADECUADAMENTE NUESTRO PATRIMONIO ARQUITECTÓNICO MODERNO ?   

  2. José Ramón says:

    Lúcido, como siempre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *