La màquina humana

(A en Josep Lluís Mateo, que on posa l’ull posa la bala)

Kraftwerk-performs-Trans-Europe-Express__credit-Daniel_Boud-004

A les darreries de la dècada dels 60 dos estudiants del Conservatori Robert Schumann de Düsseldorf, Florian Schneider i Ralf Hütter, formen Kraftwerk, grup hereu de tota la corrent d’experimentació que trasbalsava els conservatoris clàssics alemanys en aquells anys. Els fundadors donaran la volta a tot allò que han après als seus anys de formació formant un pont estrany entre la música clàssica i la música popular a través d’un artifici que lliga inextricablement la posada en escena amb la forma musical. La inspiració inicial de Kraftwerk descarta completament la idea de l’artista romàntic en favor de la idea de la cadena de muntatge musical. El grup sortirà a l’escenari amb vestit i corbata, pentinats com un oficinista, en actitud hieràtica, cada intèrpret rere una consola exactament igual que la del seu company, que amaga els instruments(1), tots ells electrònics. Kraftwerk(2) serà un dels grups pioners a digitalitzar la música, decisió que ultrapassa en molt la pura formalitat.

La tecnologia digital redueix la informació a un flux discret de zeros i uns, informació en estat pur que tan pot pertànyer a una cançó com als Pressupostos Generals d’un estat qualsevol com a un vídeo pornogràfic, una plana d’un diari o una seqüència de comandaments per detonar un míssil nuclear estratègic. La tecnologia digital, doncs, és mitjancera passiva entre un emissor i un receptor universals, abstractes, independentment de la seva activitat: el mitjà ja no és el missatge(3). Kraftwerk rebutjarà aquesta idea d’intermediació de l’única manera possible: si el vehicle sonor primari són zeros i uns(4) l’intèrpret s’ha de convertir en una màquina. Kraftwerk voldrà ser(5) una ment-grupal, un centre de càlcul. Un algoritme. Fins i tot la veu solista de Ralf Hütter, un cantant prou dotat, serà processada mitjançant un vocoder(6). Els instruments digitals, addicionalment, presenten una característica seminal que canvia la música de paradigma: són programables en forma de seqüències de so repetides ad infinitum (els anomenats loop) que, modulades en bloc o, senzillament, no modulades en absolut, formen la base de les cançons. El loop atempta frontalment contra el caràcter lineal de la música clàssica, s’entronca amb les músiques sacres, amb la música popular o amb les músiques orientals. El loop es fica al cervell de l’oient per immersió, sense requerir l’atenció constant que demanda la música clàssica(7). El loop trenca, addicionalment, la idea del single que fins aleshores dominava el mercat. La duració estàndard d’una peça de Kraftwerk quadruplica o quintuplica aquest format i porta el grup a fixar-se en el format LP(8), obrint la possibilitat dels discs temàtics.

El so del loop és més versàtil i democràtic que el d’una orquestra: dissenyat per a ser enregistrat i amplificat, els auditoris podran ser més grans i no requeriran d’un espai tan específic i car de llogar com un auditori convencional. Els instruments són més barats. La seva reproducció en disc, més fidel: és música per a ser distribuïda en massa sense la més mínima pèrdua de qualitat.

A 1978, Kraftwerk, ja al cim del seu prestigi, edita Die mensch Machine(9). Al disc hi apareix la cançó Das Model, prou curta com per a ser editada en format single, que arribarà a número u de vendes a Alemanya i la Gran Bretanya(10). Das Model està composta per Ralf Hütter i Florian Schneider. L’artista plàstica Emil Schult en posarà la lletra, que descriu la història d’una supermodel vista per un ex que no sap si té o no ganes de recuperar-la. No és una gran lletra, el que redunda a favor de la música, deixada sola com a únic agent transmissor d’emocions. La seva estructura musical és molt bàsica(11): un loop arpegiat tònica-dominant-tònica(12) en A- amb un pont en C+ que porta a un acord E+ que lliga amb el to principal com la seva dominant major. Cap altra variació. Principi de la cançó-on, final de la cançó-off. Sobre aquesta estructura Ralf Hütter canta una melodia tan repetitiva i plana com la pròpia base harmònica i els teclats, en contrapunt, matisen la melodia. Les percussions, en compàs binari, estan programades. El resultat transcendeix completament aquesta interpretació aparentment banal, i es converteix en una cançó ràpida, dotada d’una profunditat sonora sorprenent. Mil detalls l’animen, i el grup serà suficientment hàbil com per a culminar-la amb una nota sostinguda durant tres cicles sencers, com una mena de queixa final: no és necessari cap solo virtuós. Tan sols polsar una tecla durant el temps suficient. El contrast entre el ritme animat i el to menor fa la resta.

kraftwerk-live-1981
Kraftwerk, en concert a principis dels vuitanta

Catorze anys més tard, a 1993, Das Model serà versionada pel violinista Alexander Balanescu amb el seu grup de nova formació, el Balanescu Quartet, al seu disc de debut Posessed, dedicat íntegrament a Kraftwerk. Balanescu és, com Hütter i Schneider, un músic de conservatori, vuit anys més jove que aquests. Violinista virtuós format a Romania, d’on és oriünd, Tel Aviv i Nova York, als vint-i-un anys serà el líder de l’orquestra de Michael Nyman, amb qui girarà durant lustres. Nyman, rendit a la seva manera d’interpretar, composarà expressament per a ell els seus quartets de corda. Però Balanescu no es pararà allà i trencarà fronteres entre gèneres, al seu cas com a intèrpret, col·laborant amb músics de la talla de David Byrne, Blixa Bargeld(13) Goldfrapp, Philip Glass o John Lurie.

Julia-Kretsch-Alexander-Balanescu-BMFF-0027
Alexander Balanescu, per Julia Kresch

El darrer Alexander Balanescu és fill de l’ordinador portàtil i el programa ProTools. Dels micròfons barats. De la fi de la dictadura de l’estudi de gravació, que imposa temps de treball curts, poca experimentació i, en suma, una àncora a un espai dotat de llargues llistes d’espera i un temps de lloguer entre molt car i prohibitiu, que deixa només els músics suportats per una gran infraestructura amb capacitat de gravar. Així, per a Balanescu les condicions inicials per a enfrontar-se a les gravacions han canviat: el Balanescu Quartet pot enregistrar discs amb qualitat professional literalment al menjador de casa o a una suite d’hotel. O, ja posats, a un centre cívic públic(14).

Das Model(15) serà el tema estrella de Posessed. El Balanescu quartet la interpreta recurrentment als seus concerts, gravats sovint en vídeo. El quartet executa els loops a ma(16), repetint-los incessantment amb els seus instruments mentre Alexander Balanescu executa la línia melòdica amb el seu violí(17). El quartet no és una màquina. Ni vol ni pot ser-ho. La interpretació, per mecànica que es vulgui, està subjecta a variacions d’intensitat, de tempo, de textura. Pot sonar diferent de concert a concert. El propi Alexander Balanescu interpreta la línia melòdica usant a fons el seu virtuosisme per a distorsionar el so, gairebé com si simulés el pas d’un violí per un amplificador de guitarra, tan sols amb les seves mans i el seu arc. La interpretació és voluntàriament tosca. Força errors(18), porta el violí al límit de les seves possibilitats expressives i, en suma, dona completament la volta a l’estil expressiu de Kraftwerk. A la fredor aparent dels primers s’hi correspon una calidesa, una passió, una emotivitat que vol arrossegar de manera conscient.

img_8552
El Balanescu Quartet

El Balanescu Quartet és un grup d’artesans de la música: instrumentistes virtuosos, versàtils tan en temàtica com en repertori. La seva música és filla de l’anècdota, de la versatilitat. De l’emotivitat, de la variació: música filla del Romanticisme, d’autor. Música per a ser representada, música de llum blanca a l’escenari que permeti observar, sense pirotècnies estranyes, les mans i les cares dels instrumentistes. Música d’auditori i entrada cara. Matisada, això sí, pel fet que el grup acostuma a fer servir amplificació als seus concerts, aprofitant la tecnologia de sonorització d’orquestres disponible al mercat. El que permet ampliar una mica, però només una mica, l’aforament i la versatilitat dels auditoris.

Kraftwerk, en canvi, són fills de l’estudi. Dels concerts multitudinaris. De la posta en escena, dels grans estadis. De la producció en sèrie, de la còpia, dels instruments barats. Del concepte. No es tracta tant de comparar músics com maneres d’entendre la producció musical. S’objectarà amb raó que tan complicat resulta extrapolar un model musical com un altre. S’objectarà, també, que els instruments usats per Kraftwerk gairebé des del principi són tan artesanals com els usats per Balanescu: sintetitzadors, vocoders i taules mescladores fabricades ad hoc. S’objectarà, també, l’exquisida formació de conservatori de Krafkwerk, grup format per dues persones amb una educació i una cultura(19) molt superiors a la mitjana. El que és indiscutible, però, és la diferència de confiança en l’artesania dels dos grups. El que és indiscutible, però, és el preu actual d’un violí de qualitat respecte un ordinador portàtil de poc més de tres-cents euros amb el que, actualment, és possible reproduir el 99% del so de Kraftwerk de sèrie. No es tracta tan de primar un model sobre un altre com de reflexionar sobre els potencials dels dos models: en un país ben format musicalment es pot pensar fàcilment en produir molts Balanescus i fer viable una artesania de qualitat. Els mitjans proposats per Kraftwerk, fent bones les seves intencions inicials, són a l’abast d’una enorme quantitat de la població mundial. El que això significa, i la relació entre els dos models, així com les possibles implicacions que una possible transposició directa a l’arquitectura implica, queda a criteri del lector.

Enllaç a Das Model interpretada per Kraftwerk

Enllaç a Das Model interpretada pel Balanescu Quartet

(1) Fins que es fan fabricar les consoles a mida, moment en que la posada en escena pot tancar el cercle.
(2) La pròpia escena musical alemanya propiciarà una escissió primerenca al grup, i dos dels seus components inicials, Michael Rother i Klaus Dinger, formaran Neu! poc temps després dels primers assajos de Kraftwerk.
(3) Marshall McLuhan va escriure exactament el contrari. L’arquitecte Miguel Villegas és qui va donar la volta a la frase, i jo qui va trigar quaranta-vuit hores a començar a entendre’l.
(4) Pensem, i és important, que som en plena era analògica: les gravacions es realitzen en cintes de màster multipista, es mesclen artesanalment i el so passa, sense cap mena de transformació ni compressió, a ser imprès a un disc de vinil o a una cinta de cassette. La completa digitalització del procés era, en aquells anys, ciència-ficció.
(5) És a dir, representarà.
(6) El vocoder neix com un mitjà de comprimir digitalment la veu humana desenvolupat per companyies de comunicació com Bell. La idea és extreure de la veu tota la informació prescindible per tal que aquesta ocupi el menor ample de banda possible i, així, es pugui dotar de major número de línies les ja col·lapsades centraletes telefòniques dels anys trenta. El resultat final, ja prou conegut pel gran públic, robotitzarà la veu i la desnaturalitzarà completament al prescindir dels seus harmònics naturals. Serà a posteriori (gràcies, entre altres, al propi concurs de Kraftwerk, que se’ls feia fabricar a mida) que es descobriran les seves possibilitats com a instrument musical.
(7) Finalment, un recurs de classe: la música clàssica és filla d’auditoris sonoritzats sense micròfons on es demana atenció i concentració constant a un públic que considera una qüestió de prestigi entendre el recorregut mental del compositor que ofereixi una peça dissenyada per a ser escoltada en exclusiva, amb atenció i esforç. O, com a mínim, per a que ho sembli. La seva dificultat d’execució requerirà d’orquestres molt cares mantingudes per entrades més cares encara i subvencions, moltes subvencions: l’aparença i el prestigi social han fixat un paradigma molt difícil de canviar.
(8) Recollint l’herència dels darrers discs dels Beatles, de grups com Pink Floyd, Soft Machine o de músics com Frank Zappa, que ja haurà tret al mercat el seu disc unitari Lumpy Gravy.
(9) La Màquina Humana.
(10) Tota religió ha de tenir una meca, i la Gran Bretanya és el que decideix qui és qui al món de la música: Londres, Bristol, Manchester, Liverpool, Birmingham, Glasgow, Brighton, Belfast. Cada ciutat té per sí sola una història musical més rica que la de molts països sencers.
(11) Escric els acords a l’anglesa. A és la nota la. Cada nota, una lletra fins al sol, que és una G. La B és un si natural (en notació alemanya, un si bemoll). El + ó – al final de cada lletra la transforma en un acord major o menor, segons el cas. Quan els acord són de sèptima o de novena, el que no és el cas d’aquest article, s’indica amb un número. Els acords superposats al text en vers de la cançó són la notació bàsica (i la única necessària el 99% dels cops) del món pop i rock.
(12) Les notes, o els acords, es compten a partir del to de la mateixa. La dominant és la cinquena, que en cas de la menor correspondria a mi menor. La sensible és la setena i només sol usar-se als tons menors. La tercera és la tercera, sense cap altre nom, i aquests números corresponen a les combinacions de notes que sonen més agradables a l’orella humana.
(13) Amb qui ha fet un treball veritablement impressionant al seu penúltim disc, Still Smiling (2013), signat a mitges amb Teho Teardo.
(14) El músic Quimi Portet va expicar-me, com a exemple de com han canviat les tècniques de gravació, que ha enregistrat els seus darrers discs amb les finestres del seu estudi obertes. Fa pocs lustres la sola presència d’una finestra (oberta o tancada) a un estudi de gravació era considerada un anatema.
(15) Sota el seu títol anglès The Model. Kraftwerk treu, molt d’hora, versions en alemany i en anglès dels seus discos. En aquest article he fet servir els noms en alemany perquè les composicions es realitzen originàriament en aquest idioma.
(16) El que es pot anomenar com a fals loop. Tom Waits basa tota l’estructura musical del seu disc Real Gone en el fals loop.
(17) Existeix una versió en directe, molt inferior, en que David Byrne canta la lletra sobre la versió del Balanescu Quartet reforçat, en aquest cas, amb dos músics addicionals. El virtuosisme vocal, el sentit de la ironia i el carisma de Byrne li van a favor. L’ambigüitat dels arranjaments, però, li treu intensitat.
(18) La història dels errors forçats, o trobats, al món de la música és molt potent. La veu al principi de Sweet Home Alabama, de Lynyrd Skynyrd, és una instrucció que Ronnie van Zandt, el cantant, dona al tècnic de so sense saber que el micròfon està obert. Al disc Made in Japan de Deep Purple el guitarrista Richie Blackmore s’equivoca al riff inicial de Smoke on the Water. Moltes interpretacions de les dues cançons recullen i executen expressament aquests errors com a part integrant de la cançó.
(19) Cultura general. Kraftwerk és producte d’una sèrie de reflexions intel·lectuals radicals sobre la música i la seva història a l’abast de molt poca gent. Però també són un model seriable.

This entry was posted in crítica, música and tagged , , . Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *