La casa dels somnis d’algú altre 3/3

3.- Algunes propostes.

Qualsevol proposta coherent sobre l’habitatge parteix no de l’arquitectura, sinó de la sociopolítica: els debats sobre la propietat del sòl, l’educació, la professionalització de la gestió immobiliària són estructurals al tema. Els arquitectes tan sols som, en aquest cas, un agent social més. En aquest punt cal tornar a remarcar la desconfiança social, que ha esdevingut estructural. El negoci immobiliari és vist com una mostra d’economia ultraliberal guiada exclusivament per la recerca de beneficis. Per tant, els agents que hi intervenen, fonamentalment els polítics que les gestionen i els tècnics que les fan possibles, són vistos com uns venuts. És a dir: els arquitectes, englobats dins aquest sector, tenim un problema seriós de credibilitat.

Descendint (i sóc conscient que obviar aquest debat és temerari com a mínim) al món de l’arquitectura estricta i al que es pot proposar a través d’ella surten una sèrie de consideracions que es poden reflexionar més o menys a part d’aquestes primeres consideracions. És a dir: posant-nos optimistes, els arquitectes podem fer molt.

La primera consideració és sobre la ciutat. La ciutat és la mostra per excel·lència d’arquitectura additiva i incremental. És complexitat, i és, o pot ser, sensible als projectes arquitectònics individuals, o singulars: tan als que creen teixit com als que destaquen sobre ell. L’efecte papallona és possible, i fins i tot usual, a la ciutat. De fet constitueix unes de les maneres de crear-la. L’efecte papallona presenta una altra característica important: és escalable. El que vol dir que un petit habitatge, o un pis, és un tros de ciutat, pot fer ciutat (fa ciutat) i pot funcionar en sí mateix com una ciutat(1). Òbviament un sol habitatge aïllat és irrellevant, però l’acumulació de bons habitatges relacionats amb ells segons unes regles precises forma bona part dels teixits que qualsevol de nosaltres percep com agradables i humanitzats arreu del món. Acumular arquitectura decent amb capacitat de relació forma ciutat.

GE Pelican Bay
Pelican Bay, a la costa oest de Florida, al límit dels Everglades. Una anticiutat.

GE kashbah

GE Lucca
La Kashbah d’Argel i la ciutat històrica de Lucca. Dos exemples d’arquitectura que es va adaptant i evolucionant al llarg de la història.

Un habitatge, singularment, presenta a priori tres elements imprescindibles per a la creació de la ciutat:

la façana

l’accés

el recorregut entre el carrer i l’accés (o sigui: els espais comuns si parlem d’habitatge plurifamiliar o, en qualsevol cas, els espais semipúblics o semiprivats entre el carrer i la porta d’entrada).

Els tres elements comparteixen una característica comú: com més complexos, i com més complexes siguin les relacions que creen, més bé crearan, o es relacionaran, amb la ciutat(2). Les façanes poden (han de ser) gruixudes. Els accessos defineixen llindes, zones d’influència, espais no delimitats que poden ser negociats entre l’interior privat i l’exterior públic. Les bústies, la vegetació, els ràfecs, els brancals engreixats, els espiells, són elements que, adequadament dissenyats, són arquitectura i fan ciutat, perquè la multiplicació de petites decisions crea decisions a gran escala. Els recorreguts poden ser espais de relació, i fins i tot una font d’ingressos per la comunitat. Recordar, tot i que s’estan perdent, espais com les petites tendes(3) a l’entrada dels portals a la ciutat. Tenint en compte que molts habitatges necessiten mancomunar serveis, incorporar a les comunitats espais, petits comerços, serveix, que permetin gestionar això, o que, eventualment, puguin ser privatitzats, pot arribar a constituir una font d’ingressos addicional i una manera d’animar els espais comuns(4).

lacaton vassal

lacaton vassal esquema
Transformació de la Tour bois le Pêtre, de Druot, Lacaton & Vassal, o com dignificar un edifici simplement engreixant la façana.

52387_105421299530951_7074003_o
Un petit bar ubicat a una porteria de Barcelona.

ferrando
Casa a Sant Cugat. Josep Ferrando arquitecte. Els espais públics concebuts com a prolongació del carrer i els privats, com a petites casetes penjats d’aquest. Foto: Adrià Goula

Un quart punt que, per la seva complexitat, mereix ser tractat a part és la gestió de l’energia que alimenta l’habitatge (o habitatges) i la gestió dels seus residus. En el primer cas el tema és no duplicar recursos, i, sigui quin sigui el sistema triat (des d’endollar-se sense més a la xarxa fins a l’autogeneració) fer ciutat amb ell: sigui aprofitant obra civil, sigui venent excedents, sigui senzillament gestionant la decisió que s’ha pres. El que ens porta amb una confrontació amb el marc legal que analitzaré posteriorment.

La gestió dels residus, en aquests moments, és encara molt pobra i una font de corrupció important. No es tracta tant de reciclar (que es fa, quan es fa, en pocs casos) com de reusar. Quin percentatge d’envasos de qualsevol material (vidre, plàstic, fusta) són enviats a reciclar completament indemnes? És a dir, s’obre una ampolla de vidre, es consumeix el seu contingut, surt indemne de tot el procés… i es porta al contenidor per a que sigui trencada i, amb els fragments, després d’un procés car i consumidor de gran quantitat d’energia, produir exactament la mateixa ampolla de vidre. O les aigües grises, o pluvials, que podrien revertir al mateix edifici, o la gestió de mobles, material informàtic, sempre ple de metalls rars i elements cars d’extreure i difícils de produir, o electrodomèstics que no es volen seguir usant, etcètera. La gestió responsable dels residus passa pel seu reaprofitament quan això és possible. El que pot crear ma d’obra dins una comunitat: petites feines, segones feines, complements de sou o possibilitats de formació: ens hem afanyat a eliminar la figura del porter quan aquest és perfectament reciclable a la vida contemporània, fins i tot (o especialment) convivint amb els nous avenços tecnològics i les maneres ja conegudes de gestionar els accessos a una finca o a un recinte semiprivat.

El marc normatiu mereix un comentari a part. Senzillament està mal fet i, a més, sobrelegislat, sense que aquesta sobrelegislació hagi fet més que complicar el procés sense aportar el més mínim valor afegit. La legislació és, recordem, a la contra a quasi la totalitat dels casos: es fa en contra dels tècnics i dels promotors perquè es desconfia d’ells. Es procura crear un mínim que esdevé estàndard i es penalitza qualsevol cosa del passat que hagi fallat sense analitzar per què ha fallat. El canvi, o, més que canvi, la redefinició de les normatives és un dels marcs d’oportunitat més importants per als arquitectes. També una oportunitat laboral, i, més important encara, una oportunitat d’or per a revaloritzar les seves institucions, principalment els col·legis professionals.

paderne-2
Casa a Paderne. Carlos Quintáns, arquitecte. Habitatge il·legal que a qualsevol marc normatiu raonable hauria d’estar legalitzat.

Capítol a part mereixen les normatives sobre energia. Ras i curt: les grans companyies dedicades al tema han, literalment, comprat una gran quantitat d’expolítics i promès una jubilació dorada als que encara estan en actiu. De manera que tota la legislació pública s’ha fet per protegir interessos privats exclusivament econòmics. La sectorial ha proposat un frau a gran escala quasi impossible de desfer sense un canvi polític important. I els tècnics implicats es veuen abocats a solucions possibilistes, al·legals i no seriables a escala urbana per culpa de la terrible corrupció associada al tema. De nou, el reconeixement i l’impuls d’aquestes iniciatives al·legals, i, òbviament, la seva legalització, seria un punt important per a la recuperació de la credibilitat dels arquitectes.

La relació i la confiança en la tecnologia són un factor a tenir en compte. Se’ns ha ensenyat que la bona arquitectura minimitza les instal·lacions, però s’han fet molt poques reflexions serioses, estructurals, al respecte, produint un desajust ja perceptible per la ciutadania que aprofundeix en la desconfiança vers el tècnic. I és que l’arquitectura és tecnologia des dels seus inicis: es requereix tecnologia per adaptar una caverna, per expulsar el fum o per mantenir un monòlit de pedra dret, desafiant la gravetat. Es requereix tecnologia (i molta) per a bastir una piràmide on l’angle de les seves cares sigui superior a l’angle natural provocat per l’apilament del material en que estigui realitzada.

roman_pantheon
No acostumem a pensar en el Panteó com en un edifici High-tech, però certament ho és per la seva època. I per qualsevol època.

L’arquitectura contemporània és deutora d’una enorme quantitat de tecnologia sobre la que a penes s’ha reflexionat. Però falten passos importants a fer. La revolució digital no ha arribat a incorporar-se a l’arquitectura de la llar. Ni materials contraintuïtius, com aïllaments tèrmics translúcids o ceràmiques reguladores del so, o superconductores(5). S’objectarà la llei de l’oferta i la demanda oblidant que sol funcionar a l’inrevés de com es postula: no és l’oferta el que crea la demanda, sinó a l’inrevés. I els arquitectes seguim ancorats a una mena de passat edènic, conceptual, que ja no és però que ens pensem que sí. Amb tot el que això indica(6). Incidir, investigar, desenvolupar, mullar-se, impulsar, explicar aquesta relació de la tecnologia i l’arquitectura és fonamental.

tato architects  ken'ichi suzuki yamasaki03
Tato architects: casa amb aïllament tèrmic translúcid. Foto: Ken’ichi Suzuki.

Tornant pròpiament i directament a l’arquitectura de l’habitatge trobem d’una manera immediata com hi ha trets que es van repetint a alguns projectes interessants que costen molt (que es troba una resistència important a) d’incorporar a l’habitatge massiu. El primer d’ells seria la ja esmentada desconfiança estructural en la tecnologia. Analitzem-ne dos més:

La percepció en veritable magnitud. És a dir, poder comptar, i usar, l’habitatge en tota la seva dimensió, mesurada aquesta en metres quadrats o cúbics. Molt millor si són metres cúbics que metres quadrats. El confort visual, i vital, que això implica ho torna gairebé irrenunciable. L’arquitecte Òscar Tusquets explica una anècdota(7) sobre una promoció d’habitatges que va fer per la promotora Núñez y Navarro(8), que va comprar la seva enèsima parcel·la en cantonada(9)(10) on hi cabien tres pisos per planta, dos d’ells distribuïts d’una manera compacta i el tercer amb tot penjant d’un passadís lineal que culminava a l’estar. Aquest tercer tipus, es queixava Tusquets, era el que primer es va vendre. Per ensenyar-lo millor, deia. Ara tinc una altra teoria: no era tan per ensenyar-lo com perquè s’entenia millor. Perquè es percebia millor. I, per tant, perquè es podia usar millor. Com si el coneixement creés la funció.

morger degelo
Habitatges socials a Basilea, Morger & Degelo arquitectes: a despit de la compartimentació l’espai es percebeix íntegre i s’entén millor.

peris toral can caralleu
Habitatges a Can Caralleu, Peris + Toral arquitectes. L’eliminació d’algun envà clau mitiplica les possibilitats d’ús i la qualitat espacial de la distribució convencional d’un petit apartament.

Les possibilitats d’ús de l’habitatge, que, de sobte, s’obren en un pis percebut en veritable magnitud permeten activitats que tradicionalment s’han expulsat del mateix. Per a possibilitar això es compta, de nou, amb la tecnologia. Un envà corredís pot ser millor aïllant acústic que una paret de quinze. Els aparells d’aigua, fins i tot els que depenen del gran sanejament, poden ser mòbils, o portàtils.

Nyerges-03
El barri de Brooklyn a Nova York és la zona del Primer Món amb més cobertes reciclades com a horts urbans. La tecnologia ho permet. Aquesta iniciativa seria il·legal a Espanya.

La percepció en veritable magnitud d’un habitatge el retorna el seu planteig als temes principals de l’arquitectura: l’estructura i les instal·lacions. La resta, decoració.

rius coll portell
Casa de pisos a l’Av. Coll Portell, Barcelona. Francesc Quico Rius, arquitecte. L’estructura i els forjats de malla espacial de gran cantell. Distribució i mitgeres lliures completament. Circulacions verticals exteriors. Tota la resta es podria canviar.

Recupero els punts que he anomenat anteriorment amb que un habitatge pot crear ciutat per enumerar el que expressament he deixat pel final, i que vull explicar a part per ser el més obviat de tots: l’ús.

Un habitatge, doncs, crea ciutat a través del seu ús. Els models familiars han canviat radicalment. S’han diversificat, gairebé atomitzat, al ritme en que la nostra societat ha (de fet, està) dignificat i regularitzat maneres de viure que fins ara estaven demonitzades, socialment excloses. Aquests nous models familiars, deutors de les possibilitats gairebé totals que un individu té a Europa de poder viure una vida plena i digna, constitueixen, de fet, el principal actiu, el patrimoni més valuós d’Europa. Em refereixo a l’abandó del paradigma constituït per una parella home-dona(11) amb fills com a expressió plena i última de la societat. Per una banda, el matrimoni s’ha estès a les persones del mateix sexe(12) i, per altra, apareix gent vivint sola, i tota la varietat possible de famílies monoparentals, relacions a distància, relacions a tres, parelles que viuen juntes i gairebé qualsevol cosa que hom pugui imaginar en termes de relació. Sense oblidar les de conveniència, essent la principal d’elles les persones(13) que comparteixen pis per motius econòmics.

Mm_houses_bellaterra_barcel
Casa MM a Bellaterra, Roldán + Berengué arquitectes, construida per a una família que té com a nucli un trio.

jaque rolling house
Rolling House, de Andrés Jaque, concebuda expressament com una casa compartible que contempla nous models de convivència i privacitat.

El primer factor a tenir en compte si es parla d’ús d’un habitatge i si es relaciona aquest ús amb una manera de fer ciutat és la privacitat. L’habitatge actual és encara hereu de la concepció de l’habitatge burgès trinuclear: dia-nit-servei. Fins i tot quan no hi ha servei. Fins i tot quan activitats habitualment associades als àmbits de servei, com cuinar, planxar o banyar-se, es tornen lúdiques i vehicles de relació interpersonal/social. Fins i tot quan els àmbits nocturns (dormitoris) esdevenen sales d’estar pels membres de la família que no tenen cap altre lloc on estar sols i que, per tant, compten només amb aquest espai per satisfer les seves necessitats de privacitat.

SANAA plànol
Plànol d’una casa a la Xina sense passadissos. L’absència d’espais de pas és un recurs recurrent de SANAA, els seus arquitectes.

Un altre element important en aquesta variable és la presència, o l’ús, de la televisió i dels aparells que tendeixen a omplir un espai amb la seva presència. En alguns models familiars la televisió ha passat a ocupar el lloc que ocupava la xemeneia, amb una presència sonora que envaeix l’espai i contamina qualsevol activitat exercida al seu voltant: obliga a atendre, i una desatenció implica una expulsió de l’espai.

La relació dia-nit-servei-espais envaïts pel so(14) no s’ha explotat en l’arquitectura, i el model bàsic d’habitatge, en conseqüència, no ha variat: l’habitació principal i més gran és associada, en molts casos, als membres de la família que més intensivament usen la sala d’estar i menys necessiten una cambra privada gran. La presència d’un bany associat en exclusiva a aquesta habitació l’especialitza i li resta flexibilitat. I privacitat entre els membres de la parella, és clar. De fet aquest model és hereu d’un model encara més complex de cambra burgesa amb dos llits, on l’home(15) dorm a un llit individual(16) i la dona, al llit doble o “de matrimoni”. Si l’home vol disposar de la dona, hi va. A l’inrevés, òbviament, no es contemplava. Aquest tipus de reflexió es pot aplicar a absolutament totes les peces d’un habitatge convencional.

coderch espolla hab
Habitació de l’arquitecte Coderch al seu mas d’Espolla, a l’altíssim Empordà. La seva dona dormia al llit gran, Coderch a l’individual. Des de la taula de dibuix (Coderch projectava sempre al seu dormitori, sovint al llit) es domina tot l’habitatge.

SANAA habitació
Habitació del nen a la Casa a un hort de pruners, de Kazuyo Sejima. Té la mida justa del llit. Gradacions de privacitat. Espais de treball i de relació relacionats per les visuals i la posició del cos a una altra banda de l’habitatge.

Però anem més lluny. La societat contemporània ha reconfigurat enterament la idea de privacitat: la relació amb la nuesa, les necessitats fisiològiques, l’acte de cuinar, el dormir, el menjar, etcètera, ha canviat radicalment. Però les cases segueixen recollint el model burgès en exclusiva: espais de relació- activitats privades- rebre com a cerimònia. O la percepció que determinats ritus que es produeixen pocs cops l’any (nadal, celebracions d’algun triomf laboral, aniversaris, etcètera) han de fixar l’estructura de la casa, deixant habitacions o mobles desusats la resta del temps: rastres de la percepció de l’habitatge com un espai, o un objecte, destecnologitzat.

SANAA bany exterior
Bany exterior amb tancament translúcid volcat sobre un espai d’estar. SANAA.

casa SANAA retorçada
Casa Petita. SANAA. Reconfiguració completa de la privacitat i la relació amb l’exterior.

En suma: l’estar atents a les maneres de viure existents a la nostra societat, el no jerarquitzar-les ni jutjar-les des de l’arquitectura. L’escoltar, el mirar atentament el que existeix i la seva voluntat d’extrapolació associats a un retorn als elements que configuren realment l’arquitectura és el que hauria de servir per a iniciar qualsevol reflexió vàlida sobre el tema.

mies despatx
Habitatge de Mies van der Rohe a Berlin, any 1924. Observi’s que el llit de l’arquitecte (rotulat MIES) és al bany, paral·lel a la dutxa, l’única habitació que no es pot rellogar i que no necessiten els dibuixants (el wàter està separat).

Deixo pel final dues petites consideracions, una d’elles sorgida d’un comentari a la primera part de l’article: el paper dels promotors. És de justícia recalcar que hi ha hagut promotors privats d’habitatge col·lectiu(17) que han sabut fer molt bé les coses. El mecenes Juan Huarte(18) seria el paradigma de tots ells. O, actualment, Otero Pombo, que ha portat l’arquitecte Víctor López Cotelo al seu punt més alt com arquitecte. O, dècades ençà, el gran Herbert Greenwald, artífex entusiasta d’alguns dels millors edificis americans de Mies van der Rohe(19) Serveixi aquest paràgraf com a homenatge a tots ells, i no només a aquests tres.

conjunto-residencial-caramonina-06
Conjunt Caramonina a Santiago de Compostela, al costat d’un parc projectat per Álvaro Siza. Promoció d’Otero Pombo realitzada per Víctor López Cotelo.

Mies_van_der_Rohe_Residential_District
Lafayette Park, Detroit. Promoció de Herbert Greenwald realitzada per Mies van der Rohe amb urbanisme de Ludwig Hilberseimer.

La segona consideració és respecte l’administració. Aquesta hauria de tenir més voluntat exemplaritzant de la que té. És cert que tan a Madrid com a Barcelona s’han promogut edificis certament interessants(20), però no en grau suficient. Ni amb una voluntat urbana decidida i marcada. Una actualització de les fires d’habitatge del període entreguerres(21), aprofitant la qualitat dels arquitectes locals, es faria necessària, per no dir imperiosa. I, probablement, no exercint-la de nova planta, sinó sobre alguna àrea degradada, amb tots els problemes econòmics, socials i de gestió que això comporta. Amb actuacions quirúrgiques i tan sols uns pocs enderrocs selectius i bones rehabilitacions. L’habitatge, i, sobretot, l’habitatge col·lectiu ha estat el tema per excel·lència de l’arquitectura del segle XX. La relació d’aquest habitatge amb la ciutat i amb la natura hauria de ser el tema principal de reflexió de l’arquitectura del segle XXI.

aranguren gallegos
Aranguren y Gallegos emulando a Le Corbusier en Carabanchel.

GE malmo
Barri ecològic a Malmö. Bo01, arquitectes del pla director. A despit del nom aquest i de l’error majúscul del Turning Torso de Calatrava, que el presideix, una de les poques fires d’habitatge exemplars contemporànies. Un exemple a imitar.

(1) Recordar, aquí, a l’arquitecte sud-africà Peter Rich declarant (el darrer cop a una conferència recent al COAC, on ho vaig poder sentir) que un habitatge és un llogarret, o, ja al panorama local, als arquitectes Anna i Eugeni Bach organitzant la seva casa MMMMS (moltes emes) com un carrer on van passant coses tan a banda i banda com sobre la seva pròpia superfície. I no han estat, afortunadament, els únics.
(2) Complexitat no és complicació. Els dissenys poden ser senzills, fins i tot ridículament senzills. El que no poden ser és simples, o simplistes.
(3) De vegades poden arribar a ser bars. Imagineu! Un bon exemple d’això és l’administració de loteria del carrer Pelai a Barcelona.
(4) No estic parlant, òbviament, dels locals comercials. Aquests es promouen i es venen o lloguen per separat i no entren a aquest punt, excepte quan (recordar l’article anterior) són promoguts no com a instrument de fer ciutat, sinó com una resta amb la que poder especular.
(5) És curiós com els elements que més aïllen de l’electricitat i alguns superconductors puguin estar fets exactament de mateix material.
(6) És curiós com les arts que parlen de la distòpia (literatura, còmic, cinema) l’han arquitecturitzat sempre, incorporant per a fer-ho avenços tecnològics que actualment ja s’han incorporat perfectament a la nostra vida i al mercat. Se’ls ha fet poc cas.
(7) Que em va arribar de la ma d’Ignacio Paricio.
(8) Promotor mimat del règim franquista campió a l’hora de destrossar patrimoni modernista, va voler-se dignificar presidint el FC Barcelona més anys dels que puc recordar (la seva investidura va ser celebrada pels membres del seu equip de campanya cantant el Cara al Sol), i, en pagament pels serveis prestats a no sé quina pàtria, se li ha concedit un tercer grau exprés quan, per fi, la justícia (si és que aquest concepte existeix al nostre país) l’ha portat a la presó.
(9) … i recordar que moltes de les més desprestigiades van ser signades pel poeta Margarit conjuntament amb el seu soci Carles Buixadé. Potser si aquest sentit poètic hagués estat aplicat a l’arquitectura enlloc de veure’s separat d’ella i traslladat a una quartilla la història de Barcelona hauria canviat.
(10) Tinc les meves sospites sobre quina cantonada és, per cert.
(11) I si poden estar casats per l’església ja flipes.
(12) I allà d’elles les diverses religions si segueixen negant aquesta evidència.
(13) Estudiants universitaris, per exemple.
(14) O el contrari: hi ha models de llar on la televisió ha esdevingut un aparell individual o ha desaparegut, fusionada amb l’ordinador, fins i tot pel seu ús passiu.
(15) Òbviament la consideració de la dona com a ésser sexuat que tingui desitjos per ella mateixa no es contemplava. Amb un parell de dallonses.
(16) Que en no pocs casos podia arribar a estar situat a l’armari!
(17) Pocs, massa pocs, per desgràcia.
(18) Amb dir que Huarte va pagar les Torres Blancas de Sáenz de Oiza n’hi ha prou, però és que el seu currículum és molt més que tot això. També va ser mecenes d’art, pagant, entre d’altres coses, els Catorze Apòstols (es que amb dotze se li descompensava el fris, deia) de basalt d’Oteiza col·locats a l’entrada principal d’Arantzazu, o les primeres pel·lícules de José Luís Garci. No és estrany, doncs, que una de les escenes de la seva fonamental El Crack succeeixi al restaurant de Torres Blancas.
(19) Herbert Greenwald mor d’accident d’avió l’any 1959 als quaranta-quatre anys. D’hora, massa d’hora. Prèviament haurà insistit a Mies sobre la necessitat que ell mateix prepari els projectes d’execució dels seus edificis. Mies tendia a fer només projectes bàsics i associar-se amb un altre estudi per tal de rematar l’edifici. Mies quedarà destrossat, i és possible notar-ho a la seva arquitectura, que perd aquella guspira, aquella ràbia: quedarà el mètode, l’interès, la intensitat. Però el sentit de la novetat i la frescor quedarà seriosament ressentit per sempre més.
(20) I clarament són més agosarats a Madrid que a Barcelona: recordar només MVRDV a Sanchinarro, ACM amb contenidors o Aranguren i Gallegos emulant Le Corbusier, moments que no tenen parangó a la capital catalana, excepte, potser a la Torre Júlia. Aquí s’ha promogut habitatge de qualitat. Potser més percentatge. Però més conservador, també.
(21) Recordar les de Stuttgart, dirigida per Mies van der Rohe, a 1927 o una o dues a Viena, i, després de la guerra, la Interbau a Berlin: habitatge de qualitat perquè la gent anés a viure a una ciutat assetjada.

This entry was posted in crítica, vivienda. Bookmark the permalink.

One Response to La casa dels somnis d’algú altre 3/3

  1. Apreciat Jaume,
    Felicitats per la série, Jaume. L’hem de comentar en profunditat.
    Per ara, voldria afegir un dels tres autors (Mies sempre el va considerar al mateix nivell, tot i ser ex-alumne d’ell) de Lafayette Park: Alfred Caldwell, que en va fer, podríem dir, l’articulació entre l’arquitectura i el planejament a través del projecte de paisatge. Des d’Europa tendim a menystenir-lo perquè entenem sovint aquesta feina com un afegit o com un ‘exteriorisme’ (Bohigas dixit), i en massa casos és així (vegi’s Martha Schwartz i la seva escola, per exemple). Però als EEUU han entès de sempre (i ho han encarregat sempre, això és el que compta) el potencial arquitectònic en un sentit fort de l’enjardinament i la vegetalització, deixa-m’ho dir així.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *