La casa dels somnis d’algú altre 2/3

2.- Sobre el problema de l’habitatge al marge del promotor.

El principal problema que té l’habitatge és la seva plena incorporació al mercat(1). Això no és un fet tan intuïtiu com ens podria semblar. Hi ha dos elements bàsics, dos drets humans, que Espanya, i Europa, han tret del mercat: la sanitat i l’educació. Es considera que tothom té dret a unes prestacions bàsiques en els dos camps, i que aquestes prestacions bàsiques haurien de ser universals i gratuïtes. La vulgarització d’aquest sistema comença quan no es té en compte el nivell de renda dels ciutadans i, per tant, no s’introdueixen mecanismes de correcció: tan cert és pels ciutadans que mengen en menjadors socials com pels que viuen en barris benestants. A despit d’aquests problemes, les seves prestacions són altes i el seu funcionament, abans de les retallades introduïdes recentment, d’acceptable a bo. Molt bo en no pocs casos. I, el millor, perfectament compatible amb una economia de mercat. Existeixen sanitat i educació privades, i la incorporació al mercat d’aquestes s’ha fet compatible amb eficàcia amb la parcel·la pública del sector.

Per què no l’habitatge? Perquè, no ens enganyem, en aquests moments l’habitatge no és un dret: és un luxe. I és precisament aquesta consideració el que ha podrit el panorama de la manera que ho està avui en dia. I és precisament aquesta consideració el que l’ha tornat un valor especulable: la seva consideració d’inversió, de valor de canvi, de coixí econòmic. La seva consciència de luxe, de privilegi. Fins i tot el seu valor com a instrument de promoció i/o prestigi social. Les conseqüències d’això són sobradament conegudes, tot i que molts cops s’han obviat o fins i tot amagat per obviar o amagar la dimensió del problema: edat d’emancipació tardana. I això abans de la crisi. Ara s’emancipa qui s’emancipa. I, per tant, ser un dels països amb la natalitat més baixa del món. Algun cop encapçalant el rànquing i tot. Descontentament social. Desesperança: si no es té on desenvolupar-se com a persona, un espai privatiu, digne i de mida suficient serà complicat plantejar-se aquest pas.

o-NATALIDAD-ESPAA-2011-570
Evolució de la natalitat a Espanya. Dades del INE.

Una segona conseqüència d’aquesta incorporació de l’habitatge al mercat és la identificació entre metres quadrats i diners: un habitatge gran és més car que un de petit. Generalment no es compra l’habitatge que es necessita, sinó el que es pot pagar, obviant de nou els mecanismes de correcció que l’arquitectura pot plantejar. Exemple: la construcció en formigó prefabricat permet una estructura secundària de gran llum a preu molt raonable. Que, amb un planteig adequat de les instal·lacions i els accessos, permet construir grans espais de manera econòmica. Reflexió que es torna absurda a la llum del punt següent.

I és que Espanya(2) Viu d’especular amb les dues coses que més té: sol i sòl. El país explota les seves platges i el seu clima i construeix per a tothom: per als locals i per als turistes, fins espatllar irremissiblement el mateix paisatge que es ve a visitar. Dos dels models econòmics primaris del país no requereixen de cap esforç d’explotació. Espanya no és, o no era, un país de paletes. És, o era, un país de promotors. El que es tradueix en una indústria de la construcció desfasada, impotent per afrontar una renovació del sector(3). El que posa èmfasi en el principal problema del sector: el preu del sòl. Fins i tot el seu règim de propietat.

El mercat ha escombrat, també, qualsevol consideració urbanística del habitatge. Els de nova planta no estan dissenyats per fer ciutat. Mai. Estan dissenyats per ser rendibles. Els plans urbanístics, en conseqüència, estan dissenyats en funció dels desitjos del promotor abans que per la seva capacitat de fer ciutat. La mitgera ha desaparegut: implica negociació. Implica fonaments excèntrics. Implica un planteig diferent de les instal·lacions. Alineacions als carrers. Pot implicar mancomunar patis. Negociació amb les elèctriques per la col·locació de les Estacions Transformadores(4). I mil etcèteres. És sempre més barat, i més ràpid, plantejar unitats de promoció aïllades, al bell mig d’un solar, on puguis equivocar-te en el replanteig, on no hi hagi alineacions que mantenir, on no hi hagi veïns amb qui negociar. La barreja d’usos ha desaparegut, també. Impera un zoning estricte, no establer en funció de la ciutat(5), sinó dels interessos econòmics dels mitjancers. La barreja d’usos es redueix a, com a molt, uns locals comercials complicats de vendre perquè, senzillament, s’ubiquen on no hi cap l’habitatge, no pas on puguin haver estat planejats a priori. Als nous barris perifèrics el planejament és doncs, mesquí: públic i privat separat. Equipaments, habitatges i comerços separats. Sempre seguint la lògica de l’edifici aïllat i de l’espai públic més pobre, barat i cutre als intersticis. És a dir, de l’espai públic com a residu. I ull amb la cartera.

seseña nuevo
Una part de Seseña nuevo.

martorell
Martorell. Ull a la mida del creixement respecte del nucli antic.

coll favà
Coll Favà, Sant Cugat. El creixement en trident del marge inferior dret, dels anys setanta, està format per magnífiques cases autoconstruides a la seva major part, ja que el barri estava (està) habitat principalment per paletes. I tenen molt més interès.

El marc normatiu s’ha desajustat fins a l’extrem de tornar-se una rèmora inútil de la que, a més, no es pot prescindir, perquè els mínims són ara l’estàndard. Es fa el que es regula i res més. Es pressuposa una deshonestedat estructural i aquesta arriba, o potser aquesta (també víctima de la desprofessionalització del sector) el crea. De fet no es legisla pensant en el client final d’un habitatge, és a dir, el seu habitant. Es legisla pensant en el promotor. És a dir, en el mitjancer. En tot cas, el resultat és el mateix: regular per protegir. No l’habitant, sinó aquest promotor. I la supervivència d’un sistema que tira d’inèrcia. La desconfiança del client final, que no s’enganya respecte les intencions de l’administració, es torna estructural. El caràcter propositiu de les lleis és nul. I neixen mortes per no tenir la valentia o els mitjans per ser aplicades, com un peatge a ser pagat als tècnics del sector, un paper inútil sense cap mena de contraprestació ni utilitat. Quan podria ser un marc d’oportunitat si hagués estat regulat per una acció decidida. Addicionalment els processos són molt poc àgils, les excepcions no es poden regular, vacunats com estem contra elles per pressuposar-se frau o corrupció enlloc de la possible bona voluntat que pugui portar associada, i el Codi Tècnic de l’Edificació ho ha marejat tot, uniformitzant encara més el panorama. En resum: la situació segueix punt per punt la definició canònica del que es pot descriure com un sistema kafkià.

Per tot això, i per la falta d’expertesa o honradesa del sector, la rehabilitació s’ha desprestigiat. Els exemples interessants del tema, i n’hi han, són poc coneguts i poc publicitats. Els exemples anodins o directament equivocats sovintegen. El camp està abonat per les solucions circumstancials, pels pegats, per la immediatesa, i l’arquitectura s’ha descartat encara més que en la construcció de nova planta. Qualsevol arquitecte competent sap que una adequació energètica, un canvi de coberta o mil factors més per l’estil són oportunitats arquitectòniques que permeten canviar la cara d’un edifici i aportar-li(6). molt valor afegit. Però ni es sap explicar ni s’entén. I el marc legal tampoc ajuda. No és estrany: a l’haver desaparegut el mitjancer, atomitzat en una miríada de petits propietaris que, aquest cop sí, necessiten ajut i recursos, desapareix el sistema. Pensant malament(7) es podria dir que a l’haver desaparegut el mitjancer han desaparegut, també, les possibilitats de suborn i d’alimentar aquesta maquinària corrupta i ineficaç(8). Pensant una mica menys malament, el problema de la gestió és complicadíssim i a penes hi ha legislació àgil i ajuts de qualsevol altre tipus per a que aquesta sigui eficaç.

politicosenconsejodeadminitraciondeempressprivadas-1[1]
Gràfic que relaciona empreses de l’IBEX 35 amb expolítics, i el capital que controlen aquests darrers.

Falten referents. Molts arquitectes no estan, o no estem, preparats per a afrontar problemes. Manquen coneixements específics sobre molts temes clau. Hi ha un recel estructural vers la tecnologia, molts cops alimentat pel formalisme buit de la nostra professió. S’ha malentès l’arquitectura paramètrica, hi ha poc o nul coneixement de nous materials, de tècniques com la nanotecnologia, que podria canviar en pocs anys el paradigma de la nostra professió(9). L’acadèmia porta una inèrcia negativa de dècades. El diàleg intergeneracional està trencat. I, òbviament, hi ha una crisi de confiança profunda en els professionals del sector, per aquesta i moltes altres raons: no tan sols hem deixat de ser un referent, sinó que, globalment, se’ns considera una part del problema.

CALATRAVA
Santiago Calatrava, arquitecte amb títol vigent a l’estat espanyol, fent amics. I és complicat distingir.

(1) Amb el problema ja descrit de la seva transformació en moneda.
(2) I, pel cas, Catalunya, que li va al darrere o li fa de llebre, segons l’època.
(3) Exceptuant excepcions. Sé que tenim indústria puntera, i fins tinc la sort de conèixer alguns industrials d’excel·lència. Però són massa pocs.
(4) I tots sabem qui hi ha rere les elèctriques, peça clau de la corrupció estructural d’aquest país i monument a la ineficiència, l’egoisme, i posicions que, de tan allunyades com estan del client final, freguen, sinó cauen, en el feixisme.
(5) Fins i tot en un cas així es podria debatre, i molt, si funciona.
(6) A ell i als seus habitants, és clar.
(7) I tendeixo a fer-ho: perdoneu.
(8) Penseu en la Llotja del Bernabéu o en com es va pagar el deute del Partido Reformista, entre tants milers d’exemples que resulta absurd nombrar-los.
(9) Des d’ultraconductors a materials d’alta resistència, autorreparables, autonetejables o, fins i tot, autorreplicables. Fa por i tot.

This entry was posted in crítica and tagged . Bookmark the permalink.

One Response to La casa dels somnis d’algú altre 2/3

  1. Pere Joan Martorell says:

    Una precisión si me permites.
    En la foto aerea de Martorell no se ve el nucleo antiguo ya que este se encuentra al otro lado de los ríos Anoia y Llobregat. Lo que se ve es parte de un barrio originario de los 60-70, y la puerta de entrada al polígono de Buenos Aires, una zona residencial que se ve en primer plano des de la autopista, mucho mayor que el crecimiento de la foto que se construyó entre los años 60 y los 80.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *