La casa dels somnis d’algú altre 1/3

Fa uns mesos, la immobiliària Solvia, lligada al Banc de Sabadell, va convocar un concurs que portava per títol Benvingut a casa per a sondejar els arquitectes sobre l’estat de la qüestió en matèria d’habitatge.

La mecànica del concurs posava de manifest les intencions del seu promotor: no es tractava tant d’obrir un ventall de possibilitats, una matriu que permetés reflexionar d’una manera estructurada sobre el tema, com d’una gran operació comercial en que la pastanaga (un, i només un, sucós premi en metàl·lic acompanyat d’uns pocs finalistes) remetia a una promoció explosiva, instantània, d’aquelles que promet una bonica cerimònia d’entrega de premis i una nul·la reflexió posterior abans que a un procés més madur però menys espectacular en que la matèria es pogués estudiar amb la intensitat que mereix.

Aquest article proposa una sèrie de reflexions sobre l’habitatge que parteixen de les que proposava el concurs per incidir en el que aquest oblida, menysté o ignora per, al marge d’eslògans i pirotècnies comercials, plantejar alguns temes de reflexió.

1.- Sobre el promotor del concurs.

Solvia és una entitat separada del Banc de Sabadell que s’ocupa de la seva divisió immobiliària. Aquesta separació és indicativa de la manera de pensar del propi banc i de com aquest tracta l’arquitectura. Quan aquesta és de consum intern el banc la sol cuidar i mimar bastant. Les seves oficines centrals de Sant Cugat s’allotgen en un complex molt interessant construït en dues fases, la primera per Jaume Bach i la segona per Jaume i Eugeni Bach. Les oficines d’atenció ciutadana es deuen a un llibre d’estil redactat per Josep Lluís Mateo, que també s’ocupa d’algunes oficines singulars. A Can Dragó existeix una torre d’oficines del grup dels arquitectes Brullet/de Luna, de llarg la millor intervenció de la zona.

001_MG_-2511+13_1200ppp
Bach arquitectes: Seu del Banc de Sabadell a Sant Cugat. Foto: Adrià Goula.

Quan l’arquitectura és per vendre perd tota intensitat i tota cura. El gruix del parc d’habitatges promogut per Solvia és anodí. D’una manera massa recurrent com perquè el fet sigui casual, l’empresa fa una cosa pitjor que mala arquitectura: fa arquitectura mediocre. La mala arquitectura pot tenir intenció i fins i tot personalitat. Pot ser un monument a l’ego, pot ser producte d’una cadena d’errors greu, de la corrupció o de l’estupidesa. Però rars cops és neutra. Òbviament ni la defenso ni l’elogio. Senzillament constato que la mala arquitectura pot ser la cara B de la que coneixem i acceptem com a bona. Les promocions de Solvia(1) són d’una perfecta mediocritat. No es distingeixen. No es reconeixen. No tenen personalitat. No tenen intenció. Ni tan sols són neutres: són anodines(2).

img856175
Edifici d’habitatges promogut per Solvia que aparexia a la portada del seu web el 09-01-2015.

Aquesta mediocritat que alguns trobem insultant té un efecte psicològic obvi en tothom que intervé en la transacció. Proporciona tranquil·litat. Calma. La tranquil·litat del comprador, que accepta un model no tan sols d’habitatge, sinó molts cops de vida, sense qüestionar-se’l ni reflexionar-lo. Que accepta, com a reflex d’això, un habitatge prêt-à-porter i, podríem dir, prêt-a-habitar d’una manera automàtica i acrítica. Per a entendre això descriuré els tres agents implicats.

La roda comercial comença a girar pel venedor, que usa models provats, ben resolts constructivament, que no donaran excessius problemes en un futur: promoure i tirar. La responsabilitat d’aquest despropòsit, però, no es atribuïble tan sols als promotors. És triple, i val la pena analitzar-la.

a) El promotor

La promoció era, i, si es segueix realitzant amb cura, és, una feina que proporciona rèdits econòmics entre raonables i molt bons. Cap d’ells s’ha invertit en R+D. La promoció d’habitatge és una de les disciplines més conservadores que conec. Això era cert especialment abans de la crisi, quan els diners corrien i ningú, absolutament ningú, volia arriscar-se amb ells. Es feia i es venia. Es venia qualsevol cosa. Es venia tot. I tot era un únic model que anava degenerant cada cop que sorgia una mínima dificultat en aplicar-lo acríticament, degut a que no hi havia voluntat de canvi ni flexibilitat. Cal entendre, també, que si es venia tot és perquè algú ho comprava, i aquí és on entra el segon agent.

b) La societat

Representada, en aquest cas, per la classe mitja, la més desenvolupada abans de la crisi, ara en franca recessió, que, d’una manera majoritària, va escollir invertir abans que viure. Fins i tot quan es tractava d’una primera residència. El panorama estava suficientment estudiat, però tampoc calia fer-ho massa per adonar-se de que això anava així: els preus anaven pujant, i hom no comprava fixant-se en el valor actual d’un habitatge, sinó en el que s’especulava que podia arribar a tenir. Per, acte seguit, seguir immers en aquesta roda. Fins que aquesta es va parar.

c) L’administració

Que va negligir el seu paper regulador. Va fer poc i ho va fer malament, fos per creure cegament en aquest model desesperat, fos per corrupció estructural, fos per estupidesa. L’administració no va equilibrar la balança. No va promoure cap experiment. No va promoure cap reflexió. Va limitar-se a sobrenormativitzar el panorama (el que s’analitzarà posteriorment) esclerotitzant-lo, reduint-lo fins que tot el que es promogués fos la paròdia d’un únic model. Insistint en el model sense canviar-lo. Deixant fer i mirant cap a una altra banda. I, en el pitjor(3) dels casos, omplint-se les butxaques.

d) Els arquitectes

Que van tirar la tovallola. Com a molt, i per pocs, per molt pocs, el camp d’experimentació va ser l’habitatge unifamiliar aïllat per a gent més o menys benestant, amb cultura suficient com per a entendre què es proposava. En el més comú dels casos, refugiant-se en el formalisme. Un habitatge interessant és aquell que té una façana interessant. La reflexió urbana, la tipològica, l’estructural, la tecnologia, van quedar negligides o relegades a posicions marginals: en tot cas s’insinuaven, o eren seguides sense mitjans per alguns arquitectes voluntariosos que, com a molt, podien arribar-les a proposar si quedaven disfressades de la més pura convencionalitat, sense poder-ne fer bandera(4): l’arquitectura s’identificava, al millor dels casos, amb la decoració, amb exercicis combinats d’interiorisme i exteriorisme. O tornava a la Tomba i el Monument.

Tot això no era gratuït. El que estic descrivint no és un cúmul de despropòsits. El que estic descrivint és la cadena de decisions conscient i meditada que va permetre fer de l’habitatge el que va ser abans de la crisi. El que segueix essent ara. I, per descomptat, el que Solvia segueix buscant: una moneda. Una moneda de curs al·legal que es pugui quantificar fàcilment. La descripció i formalització d’un model mediocre i gris té com a objecte estandarditzar l’habitatge per a fer-lo fàcilment comparable i intercanviable: com un bitllet. Com una moneda física, espacial, on pots entrar i per la que t’hi pots passejar. On pots dormir. Només s’admetien, o s’admeten, dues variables: la mida i la zona. A millor zona i a més gran mida, més preu. Les diferències queden fora del mercat, fins i tot si aquestes(5) revaloritzen l’habitatge.

Aquesta és la realitat: l’habitatge era, o és, un valor de canvi. I l’arquitectura, el confort, l’hedonisme, la intenció, la personalitat, queden descartats. No venen.

L’objecte del concurs, doncs, no era donar-te la benvinguda a casa. No era trobar un habitatge adequat. L’objecte és trobar la propera tipologia susceptible de convertir-se en aquest model mediocre o mediocritzable(6) que pugui servir de moneda. Perquè, no ens enganyem, els propòsits del concurs no pretenien variar la manera de treballar ni el model de negoci: no es contemplaven paràmetres claus, sobre els que incidiré posteriorment, encara que la proposta guanyadora, dels arquitectes Gonzalo Gutierrez i Adrià Escolano, un projecte certament interessant, sí incideix en alguns temes calents.

Informe de Solvia sobre l’habitatge, base del concurs Benvingut a casa.

(1) I no només les de Solvia. Aquest panorama és comú a qualsevol promotora lligada a un banc, i al gruix de les independents. Si hi ha excepcions a això les desconec completament.
(2) I sóc conscient que ja he fet servir aquesta paraula. No crec que sigui el darrer cop que surti.
(3) I comú, massa comú.
(4) Seria el cas, per exeple, de l’Illa del Cel de Clotet-Paricio a Diagonal Mar: L’habitatge és un espai verge, sense instal·lacions, registrables des de l’espai comú, servit per un accés i una façana de tres metres de gruix formada per una línia de finestres industrialitzades que contenia l’estructura, una terrassa i una protecció solar exterior. Tot això es va disfressar i vendre amb una distribució burgesa, convencional, anodina, odiada pels propis arquitectes que la van proposar, per bé que, dins els paràmetres mediocres que la havien inspirat, estava resolta amb eficàcia, fins i tot amb brillantor.
(5) Com passa a algunes cases d’allò que anomenem autor.
(6) Vulgaritzable, de nou, fins la paròdia.

This entry was posted in crítica, vivienda and tagged , . Bookmark the permalink.

2 Responses to La casa dels somnis d’algú altre 1/3

  1. Daniel says:

    estuve pensando en presentarme a este concurso y, tras un par de ratos pensando en ello, lo único que se me ocurría era entregar un texto en el que explicar que lo que hace falta, precisamente, es dejar de modular y estandarizar soluciones. Si hubiera podido, mi propuesta hubiera sido este texto que has escrito.
    “Promover y tirar”, qué dardo!

  2. Iago López says:

    Interesante artículo! Por poner una pequeña nota de esperanza, sí existen algunos promotores “ilustrados”, como Otero Pombo (en Santiago de Compostela) y sus interesantes promociones con Víctor López Cotelo.
    Saludos y enhorabuena por el excelente blog!
    Iago López

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *