Autofocus dels collons


A l’Olga Felip per haver-me convidat, a en Josep Camps per recodar-me que sempre t’has de carregar el primer paràgraf i a en Josep Ferrando i l’Eugeni Bach perquè hi haurien d’haver estat.

(Totes les fotos són de Carles Sànchez. Gràcies a la vocalia de cultura del COAC Girona)

L’Artista està per sobre. Ni vol ni necessita explicar, relacionar o vestir el Fa, que serà Art en qualsevol circumstància vàlida. Si l’Art val, És. El discurs(1) es retroalimenta en una mena de cercle o espiral o qualsevol raó geomètrica que impliqui moviment i una òrbita al voltant d’un Centre, sigui el Centre que sigui. Res de vectors. A la merda els vectors(2). L’Artista (fotògraf) està al cas de que hi ha alguna cosa que trenca aquesta dinàmica habitual que Li permet anar a un acte poca estona abans de l’acte i fer unes fotos molones de l’acte en qüestió sense malgastar ni la Seva matèria gris ni la de l’espectador de l’acte, que consumeix el seu Art com si fos això, un consumible, i no una cosa que És, que Es queda i roman després de l’acte a aquest mateix Centre de qualsevol raó geomètrica que retroalimenti el discurs abans esmentat, un centre probablement ubicat tan lluny com pugui demanar-se de l’actitud i la imaginació i les intencions dels promotors d’aquests formats d’exposició repetitius, rígids, acrítics, pensats per fer circular les exposicions per l’espai a prestigiar sense que l’una destaqui més que l’altra no fos cas que se’n colés cap de ben feta i es descobrís el pastís. L’Artista (fotògraf) entra al Col·legi i sap que es trobarà amb alguna cosa que És. I que ha de retratar tal qual Sigui sense la més mínima informació sobre el Seu contingut, a veure si el resultat es queda a aquest Centre.

L’espai és fosc. Fosc de debò. L’espai no existeix. L’espai és una puta cambra anecoica de llum. L’espai és un Res gairebé absolut en el que flota un silenci d’aquells de vint o trenta decibels consistent en converses esmorteïdes per unes quantes capes de tela, racons, àmbits i converses més enllà, produït per les poques persones que són a la sala exterior dividides entre les que tenen coses a fer i les que esperen i a més s’han de complimentar d’aquella manera subtil que indica que són benvingudes però que facin el favor de sortir del mig. Incòmode arribar abans als llocs i això combinat amb l’orgull aquest de creure’t la polla i amb una certa mandra configura l’atenció al rellotge que tots coneixem. En certa manera aquest silenci no absolut treu transcendència al no-espai i el dota d’un plus d’intriga: un nivell sonor quotidià i un forat negre. Un forat negre normal. Un forat negre d’estar per casa. El forat negre nostre de cada dia. La música que ha de fer que l’espai Sigui està posada aquell volum que la incorpora a aquest silenci no absolut com una mena de fressa de fons que impedeix adonar-se de la seva estructura i fins i tot del fet que sigui allà. Hi és, però no la notes. El volum baix vulgaritza. El volum alt transcendeix i et clava al lloc. El volum alt és una guia que porta un espai creat per la música, un espai que es crea a l’orella i al cervell de la persona, a coexistir amb l’Espai, o, en aquest cas, amb el no-espai. La suma És. És un aquí i ara. És el no-lloc on ens trobem. La música ha de donar cos al no-espai. L’ha d’oprimir. L’ésser de l’espectador queda aliè a tot. Aïllat. Submergit a una bombolla de no-res(3). La preparació és una paret tota negra d’aquell negre que encara saps que és negra-color i no negra-no-res perquè la pots comparar amb alguna altra cosa que sigui d’un color-que-és, i un gir de noranta graus a l’esquerra i un forat encara més negre, d’aquell negre que ja comences a no saber si és un color o una qualitat, i una paret negra-color-n-estic-gairebé-segur i, quan arribes allà, un nou gir de noranta graus, aquest cop a la dreta, o dos-cents-setanta graus a l’esquerra o qualsevol combinació random, gratuïta i absurdament autoafirmativa que et permeti, aquest cop sentin-te com un idiota, sumar el número suficient de moments angulars que et deixin encarat en la direcció que et porti a l’interior de la cambra anecoica de llum: rituals. Hi ha qui entra a un camp de futbol amb el peu dret o qui es renta els baixos amb la ma esquerra per no contaminar la dreta. Allò del melic com a frontera: rituals. Actes diaris que de per sí signifiquen alguna cosa i que, per tant, no poden ser absurdament gratuïts i autoafirmatius per sí mateixos independentment d’algun tipus de funcionalitat que els impedeix d’Ésser. En fi. Que després dels dos girs de noranta graus en direccions oposades, Mies van der Rohe i tal però torna a ser una palla mental perquè per a Ésser no necessites aquest tipus de referències, ja ho veus tot negre, però negre d’aquell negre-que-no-és, no pas negre-color, rollo atàvic de peli de terror(4), i quan estàs allí ja ets dins el No-espai Que És.

A dins hi ha la foto. Just al bell mig. Al bell mig de no-res, és clar. Al bel mig d’un no-espai. Una cambra anecoica d’espai i una foto allà flotant. Si no fos perquè aquesta informació ens la dona la posició relativa dels nostres ulls i el líquid auricular i la seva sensació d’equilibri i un mínim de context sobre què pot i què no pot contenir aquest no espai basat en les dimensions de la seva envolvent exterior, que tampoc s’ha pogut fer desaparèixer, ni cal. Després els ulls s’acostumen i potser la cambra anecoica de llum ja no ho és tant però com que l’observador s’haurà cansat abans tampoc importa massa. És a dir, que sabem que la foto flota per allò de la gravetat i les unitats del sistema mètric referides al nostre propi cos: massa informació, però què hi farem. Que la fotografia estigui il·luminada implica que no es porta la seva pròpia llum, sinó que en algun lloc o altre del no-espai hi ha un focus ocult(5) que té un con de difusió no reflectit enlloc, entre altres coses perquè si passés ja no podríem estar parlant d’una cambra anecoica de llum. El to vermellós i una mena d’aurèola que l’envolta d’un negre-color que es difumina ràpidament cap al negre-que-no-és. Ah, i també, hi ha una taqueta de llum residual a terra o així. I tot serveix expressament per això, per a disposar aquesta foto en una cambra anecoica de llum o d’espai o un a no-espai, un acte de creació primari que de fet és més un acte d’anihilació, l’assassinat d’un espai primer i una foto després en aquest no-espai, i llàstima que els recursos emprats no permetin matar encara més aquest espai, els tres eixos, el sentit de l’orientació i l’eco del context exterior, tot plegat rollo Guantànamo(6), emprant la privació sensorial no per torturar, sinó per fer Art, si es que hi ha alguna diferència. Curiós com aquest recurs, de manera conscient o inconscient, prové del propi cinema de l’Artista (cineasta), que, després de rodar més de noranta hores per fer una pel·lícula que com a molt en té dues i mitja pren el material, n’analitza els microdetalls i munta cada escena per separat. El cinema de l’Artista (cineasta) és sobre el plaer, no sobre el deure. La història apareix per juxtaposició i a la merda el ràcord, i a la merda la narració, que del que serveixen. A la merda l’espai, també. El plaer és plàstic. El deure, narratiu. Serà que l’espai també és narratiu(7). Fora la narració, fora el deure. Fora l’espai, fora el deure.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

L’Artista (fotògraf) entra. S’ho mira. Surt. I en realitat no ha de pensar massa perquè, de fet, les consideracions filosòfiques són irrellevants: ni tan sols es tracta d’explicar l’espai, sinó de fer-ne notícia en el sentit literal del terme. Fer que es noti, vaja. I aleshores la fotografia només s’ha de Fer, perquè si la Fa l’Artista (fotògraf) sortirà bé, sense més. Treu la càmera. Treu el trípode. Treu quatre coses útils més. Ho desplega amb aquella elegància que obvia el moment de plegar i desplegar l’equip més o menys igual que el moment aquell de treure’s els mitjons abans d’una relació sexual. Apaga aquell focus de llum(8) col·locat a la porta del mecanisme que dels dos girs de noranta graus i el descens gradual d’intensitat lumínica que proporciona l’ingrés a la foscor del negre-que-no-és, és a dir, aquell focus de llum ubicat a la porta més baixet que la vista i fins i tot que el genoll d’una persona estàndard(9) i encara l’espai que podríem anomenar convencionalment com a porta. Clic. Fa la fotografia amb el focus apagat perquè si estès engegat no seria sobre un espai, sinó sobre un focus i el seu Art va sobre espais d’aquests plàstics, no imperatius, perquè no tenen quarta dimensió, vaja. Aleshores el focus queda com un bibelot al bell mig d’un espai, un objecte que passava per allà sense cap funció aparent des del moment en que ha deixat d’emetre fotons, col·locat amb habilitat per algun dissenyador així, en minúscules, perquè aquesta decisió, que ha aconseguit que l’espai sembli més gran, té el mèrit que té i poc més. Allò del barroc i tal. En fi, que millor si el focus de llum està apagat i, de fet, millor si no hi és i tot. Tècnica és tot allò que no és inspiració, resa una inscripció blanc sobre negre-color ubicada més o menys a l’alçada dels ulls a una posició normal respecte de l’observador que vulgui ingressar a la cambra anecoica de llum, al no-espai. Però tota repetició inclou, esdevé, una tècnica de la que t’has de desprendre cas que vulguis estar inspirat. O cas que vulguis Estar(10). Aleshores cada cop que l’Artista És ha de prescindir de tot allò que no és inspiració o l’Obra no Serà. És per això que la foto està presa amb un mòbil i té un filtre vermell i el quadre és justet i el que s’hi explica, plàsticament, és clar, que la narració queda pels que no saben passar sense explicacions, queda aliè al format, un altre cop comprimit, no referit a cap espai, una foto anecoica d’espai i de narració, la il·lusió d’una textura, un gest, passava per aquí i els models i Jimmy el Fotògraf amb el seu mòbil, que ni cal que l’Artista (cineasta) hagi fet la foto, que els Artistes (cineastes) no toquen res com no sigui per fer el que vulguin amb els actors que no els cauen bé com a éssers humans. I el filtre aquell vermellós producte del lliscament del dit sobre la pantalla tàctil, un gest que es fa sense pensar, pura inspiració que És perquè ho ha fet en Jimmy el Fotògraf i ho ha seleccionat l’Artista (cineasta), que si ho fa algú altre ni Serà ni tindrà sentit, i de sobte apareixeran la tècnica i el cànon i tots aquests paràmetres objectius tan del gust dels qui juguen a la lliga de les comparacions: de nou el context. La resolució(11) obliga al format, i el preu, i la impressora. En fi, que tot plegat és contradictori o, millor dit, És contradictori. I què carai, aquesta cadena de decisions tan complexa fixa el focus no en la foto, no en la cambra anecoica d’espai, no en el focus (la làmpada, vaja) apagat o en la inscripció, sinó en l’Artista (cineasta), garant últim del que És, tot amb aquella contradicció d’haver, en algun moment, de recórrer al deure, és a dir, a la narració, sense la que tot funciona igual però els promotors han d’estar contents. És per això que dona la ma tova(12). En fi, que ves que al final el plaer no sigui un deure.

Però la bombeta sobra. Clic. I l’Artista (fotògraf) entra un altre cop al no-espai, si és que s’hi pot entrar, perquè ves que només s’hi pugui estar, i la des-ubicació en el sentit literal de l’expressió, la que es sent als ulls i a les orelles malgrat el cervell encara recordi la Cova i el Col·legi i la Catedral i qualsevol perifèria d’aquelles on Abans Tot Eren Camps(13) i qualsevol context que acabi remetent o plegant alguna representació de l’Univers conegut en forma de qualsevol superfície reglada susceptible de formar part del discurs d’un estudiant d’una facultat privada a Londres prestigiosa però sense títol oficialment reconegut, discurs que se suposa que és intel·lectual però que i una merda serveix per a projectar millor, què ha de servir per projectar si el que serveix és per vendre encara que es parteixi de la hipòtesi de treball de que li obre el cervell i li fa projectar edificis en forma de bucle desconnectats del procés constructiu: espai-narració-deure de nou. I aquell holandès que es va emprenyar i va marxar i ara construeix gratacels amb el títol de periodista.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Però la fotografia. La fotografia i el no-espai que la conté i que redueix l’Obra a dues decisions: quant de negre ha de contenir i la definició geomètrica de la fotografia com a taca, forçada a semblar un rombe, o un trapezi, o un quadrat depenent de l’angle d’atac perquè joder, es que la cosa va de fer la foto d’una foto. I la nova foto Serà en sí mateixa perquè és un acte de l’Artista (fotògraf). I és que l’Artista (fotògraf) ho té clar i tira pel dret sense dubtar-ho: el seu col·lega ha matat l’espai i la tècnica i ell matarà la narració perquè total, amb que després sigui notícia enlloc de que Sigui n’hi ha ben bé prou. La nova foto Serà secretament, per això el camí fàcil i inconscient: odia les deformacions i l’espai, emmarca i de nou context o res, una foto d’una foto i llestos: ho pots arreglar amb Photoshop, tot s’ha de dir. En fi, trípode, distància d’un braç, posició normal respecte de l’objecte i clic.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

(1) I qui el necessita. Però allò de les relacions socials i xecs que s’han de cobrar i tal.
(2) i aquella classe de doctorat que definia vectors en T per organitzar cases. Amb dos pebrots. I després un Catedràtic que sí però que no perquè defensa alhora mà d’obra gratuïta i fàcilment manipulable i una certa qualitat que de ser insuficient sempre pots arranjar mitjançant amb un tribunal amic, i (després) no vol ni sentir a parlar dels vectors i menys encara de la gent que organitza amb vectors perquè és massa obvi que les palles mentals que impliquen els vectors són indicadores del nivell de podrimenta d’algun pobre estudiant disposat a definir vectors en T a veure si la tesi surt d’una puta vegada i les estadístiques de l’escola remunten, carai. I em nego a definir vector.
(3) No veus el Major Tom. Ets el Major Tom.
(4) Aquests atavismes, de fet, estan fora de lloc aquí. Confies, més que res perquè les conseqüències imprevistes d’un desastre, col·lisió, dent o fèmur trencat o estella de fusta clavada a un dit o ensurt monumental podrien ser desagradables per al Col·legi. Denúncies i tal. I què poc elegant. Per si de cas hi ha la cambra de neteja al costat.
(5) La llum podria provenir tranquil·lament d’un focus Erco muntat sobre un carril trifàsic Erco, trifàsic no pas pel tipus de corrent que hi passa sinó la raó bastant més literal (referida al carril, no al tipus de corrent és clar) que el carril té tres fases i, per tant, es pot encendre de tres maneres diferents si ho connectes adequadament o tens l’estri que cal i mous no sé quina palanqueta que hi ha al mecanisme d’acoblament Erco del focus Erco al carril (trifàsic) Erco possibilitant un carril idealment tot farcit de focus d’aquella o altres mides, o tipus, o fins i tot de focus que no siguin Erco si el que hi acobles és un endoll Erco muntat sobre el mateix mecanisme Erco abans esmentat que possibiliti que una o vàries fases quedin convertides en un emissor d’electricitat estàndard de no sé quina potència determinada que possibiliti un focus que pugui anar muntat a un altre lloc, si tens cables suficients i algun tipus de mecanisme que pugui fer un forat al suport del focus o a qualsevol altre suport relativament proper per tal de passar-hi primer un mecanisme X de subjecció. Els focus són replantejables en els tres eixos, poden rotar tres-cents seixanta graus i orientar el seu con de llum des d’una posició normal respecte del paviment fins a una posició normal respecte qualsevol parament vertical existent a les seves immediacions, així l’hagi projectat el mateix Gaudí. El con de llum dispersa molt poc però òbviament sempre costa ajustar-lo a la geometria paral·lelepipèdica d’una fotografia, d’aquí l’aurèola de dispersió que materialitza el tros de paret on està fixada i que passa gradualment del negre-color al negre-que-no-és, sempre amb aquella transició escarosa en forma d’aurèola-de-l’aurèola perimetral d’un color groc esclarit com de pixum aigualit i ja una mica vintage.
(6) On, justament (i justament: entengui’s l’adverbi en les seves dues accepcions), l’Artista volia enviar tots els actors, perquè tothom sap que el cinema es fa a la sala d’edició menys aquestes perxes.
(7) Almenys si li enxufes la quarta dimensió. Potser per això tants d’arquitectes que encara no tenen clar que ni son ni podran ser mai artistes (i això és ontològic, carai) s’entesten a presentar la seva obra en fotografies. Quarta dimensió matada i protagonisme retornat als Artistes de veritat, en aquest cas uns fotògrafs putejats per visions estereotipades i encorsetades, no fos cas que encara es notés més que això no va de l’arquitectura, sinó de l’Heroi que ha matat la quarta dimensió.
(8) Focus de llum vol dir, en aquest cas, un punt emissor de fotons, no pas l’objecte focus que, en aquesta narració, és invariablement de la marca Erco.
(9) D’aquelles per a les que es projecta i que ara es veuen lentament desplaçades per les persones reals. Les unes i les altres tenen en comú el fet de no ser tu.
(10) I ja se sap que algunes cultures nòrdiques, molt sàviament, no distingeixen el ser de l’estar. El matís retorna a l’oralitat, al gest. A la comunicació directa. Al context.
(11) Puta manía amb els megapíxels i qui la té més grossa quan resulta que les fotografies són invariablement petites i no s’imprimeixen mai, que abans també eren petites i s’imprimien i dolentes les fotos i les càmeres, però passar-les pel sedàs del preu feia desaparèixer tan la tècnica com la intenció artística. I ara tenim fotos hiperresolucionades i a sobre amb intenció. Toca’t no sé què.
(12) El gest de l’Artista (cineasta) que més m’ha costat entendre.
(13) Excepte que allà no hi ha hagut mai un Abans on Tot Fossin Camps.

This entry was posted in cuento and tagged . Bookmark the permalink.

3 Responses to Autofocus dels collons

  1. Pingback: Jaume, entre otros arquitectos. - Apuntes de un viajero

  2. Pingback: Jaume, entre otros arquitectos. – Daniel Moyano

  3. Pingback: Jaume, entre otros arquitectos. – daniel moyano punto es

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *