Joan Puigcorbé: Una casa en dos temps

CASA JP INOUT 24

1_Àmbits

El primer, un espai gran de límits difosos. Que no imprecisos: estem parlant d’una arquitectura que sap a què juga. A sobre, un sostre de fusta. El paviment és més gran que l’espai que cobreix, un espai complex, perceptible en veritable magnitud de bones a primeres tot i estar compartimentat no per parets, sinó a través de tres patis totalment vidrats. Patis que incorporen la natura en tota la seva potència a l’interior de la casa(1). Que, alhora, la delimiten i la contenen sense domesticar-la. Patis com una successió de parets de vidre transparent, opac o translúcid segons la nostra posició relativa vers ells. Patis que descomposen la seva geometria en plans individuals que actuen com vels, filtrant la vista, fent sentir la seva presència, el seu pes(2). L’espai, doncs, té límits interiors i exteriors. Els interiors són sòlids, pesants, fortament geometritzats i, alhora, evanescents. Permeables de manera antiintuïtiva: vista sí, so no. Olors de vegades. El ritus serà essencial per a que aquestes compartimentacions funcionin: vels com un teló transparent i el joc de mirar sense veure i de ser observat sense sentir-s’hi(3). Els límits exteriors són vegetals. Visuals al cel, als arbres. No coincideixen, ni fa falta, amb els límits de propietat, tan sols una dada per saber quan has de deixar de posar formigó, plantar gespa o regar els arbres. L’espai és orgànic en el sentit literal de l’expressió: està tens, dibuixat per uns límits controlats per una vibració biològica. Més la d’un ésser viu d’ordre vegetal que no la produïda per les lleis de la proporció clàssiques. Sense, però, la més mínima voluntat mimètica: no jugar a semblar, sinó a ser(4).

El segon temps correspon a les habitacions, que pengen a banda i banda del gran espai, separades d’ell per portes batents a tota alçada. Les cambres són espais nets, de límits precisos. Caixes. Aules. Halls saxons. Les cambres són la mínima expressió de l’arquitectura(5): un recinte cobert paral·lelepipèdic, on, sistemàticament, una de les cantonades queda ocupada per un diedre de vidre: nou límit, nou vel a enfrontar-se amb un altre vel vegetal que estén la percepció del recinte cap a un exterior més proper i controlat, ocupat de nou per una vegetació exuberant.

CASA JP INOUT 05
La gran sala i una habitació.

CASA JP INOUT 19
El gran espai central.

CASA JP INOUT 54
Habitacions com a cèl·lules obertes.

2_L’arquitecte

Joan Puigcorbé, original de Ripoll, viu i treballa a Costa Rica. Arquitecte, aparellador i constructor de formació, posseïdor d’una obra certament interessant en dos continents(6), ha viscut aquesta casa com una experiència total. No hi ha cap aspecte de l’obra que no hagi estat controlat expressament per ell. La ha projectat, calculat i construït personalment. Ha arribat, fins i tot, no tan sols a dissenyar-ne la il·luminació, sinó també a fabricar personalment les llums(7) encastades. El control del producte ha estat molt superior a l’habitual en una obra d’aquestes característiques. Joan Puigcorbé és un arquitecte que vesteix amb una granota de treball(8), i així s’ha d’entendre aquesta casa. Puigcorbé, doncs, no s’ha limitat a gestionar un pressupost. Les solucions preses in situ són decisions de projecte preses sense intermediari. Projecte i obra, en aquest cas, es confonen radicalment. No hi ha distància ni transició. Una és l’altra de manera directa.

Puigcorbé, doncs, queda incorporat a la llista d’arquitectes-constructors com Schindler o Lautner per dret propi, i els seus habitatges només poden ser entesos d’aquesta manera(9).

261504_176382422508038_1784221162_n
La casa en construcció.

3_La possibilitat del recolliment

Històricament, l’habitatge no comença a respondre a les necessitats de soledat de l’individu fins molt tard. És impossible imaginar qualsevol arquitectura clàssica sense saber que els seus habitants estaven permanentment acompanyats. La casa medieval, i la tipologia nòrdica per excel·lència(10), el hall o aula, són espais únics(11) on qualsevol sensació de privacitat passa pels mobles: llits amb dosser, armaris exempts. Mampares de fusta que no arriben al sostre al millor dels casos. La intimitat no és a l’espai: és a l’actitud. Amb totes les limitacions que això comporta, és clar. La intimitat és filla del barroc. La soledat, del romanticisme. El model burgès d’habitatge(12) no la contempla. Socialitza d’una manera jeràrquica, vertical. Està preparat per a fer-ho tot en companyia, i per que aquesta companyia estigui liderada pel pare de família. Curiós que de les habitacions se’n digui, sense més, dormitoris, quan són l’espai de la casa amb un funcionament més complex, molts cops un petit habitatge individual en elles mateixes.

L’habitar contemporani té un mòdul individual. És l’individu que decideix el quan, de manera voluntària i transitòria(13), el com i l’amb qui socialitzar-se. Aquest fenomen és escalable. La llar, és, aleshores, o bé l’expressió d’aquesta soledat o l’expressió d’un espai on estar sol mes la cèl·lula bàsica, primera, de socialització. La Casa en dos Temps és una mostra d’aquesta manera d’entendre l’habitatge. La cèl·lula individual, el refugi, és aquí la base. És tan la base que és el que, literalment, suporta l’espai comunitari. És tan la base que forma l’estructura de la casa. En mòduls individuals i separats, evidentment. L’arquitectura proposa els dos tipus d’espais i els filtres necessaris per a que la transició entre un i altre funcionin. Primàriament. Després es formalitza.

L’estructura, la cèl·lula individual, suporta el porxo, l’espai central, que funciona, aquí, com la cèl·lula urbana mínima.

VALLEL70_SEC_1

VALLEL70_PLANTA_0

4_Construcció

L’estructura de la casa segueix el programa: les cèl·lules individuals, caixes-pilar de mida controlada realitzades en estructura de bloc de formigó armat(14), suporten l’espai col·lectiu, un porxo cobert mitjançant una estructura primària de bigues-gelosia disposades de caixa a caixa(15). L’estructura secundària, un simple forjadet de jàssera a jàssera es recolza sobre la seva ànima inferior per a crear un cel-ras completament pla que, des de l’interior, no transmet cap mena d’informació sobre com es suporta: un pla que levita sobre els nostres caps, ingràvid, gairebé eteri. Tots els elements de revestiment, majorment fusta, fusta arreu, es disposen de terra a sostre. També els grans panys de vidre, pràcticament sense fusteria, que formen els patis i tanquen la sala vers el jardí. Res més.

533503_176377459175201_58857409_n

483433_176377975841816_689041499_n
La casa en construcció: bigues-calaix i caixes de bloc de formigó.

5_El lloc

Costa Rica, doncs. Interior de l’illa. A una banda de la parcel·la, un carrer de servei que la alimenta. A l’altra, un camp de golf. Dues mitgeres sobre sengles cases. Calor. Vegetació. Molta i exuberant.

La casa és un filtre i uns refugis. Un filtre del carrer a les vistes sobre el camp(16). Un filtre sobre les diverses activitats a realitzar simultàniament a la casa, o sobre els diversos àmbits on ritualitzar la vida domèstica comú, o sobre diversos espais que creen diverses sensacions a la gent que els usa. Tan se val. Un refugi per a les activitats més privades, íntimes, contingudes per quatre parets obertes, o tancades, per aquesta vegetació que actua com un filtre més. Un filtre de privacitat. Una persiana. Un teló de fons agradable per a la soledat, o la companyia íntima.

Les caixes que formen els refugis presenten, sistemàticament, una cantonada rebentada per una finestra. Per un vidre que no destorbi la vista, amb la fusteria mínima per a permetre la seva estabilitat. Refugi, caixa, no vol dir necessàriament tancament opressiu. Vol dir, més aviat, intimitat, i l’arquitectura així ho reconeix, i respon a aquesta sensació. Els espais de la casa no et deixen mai encaixonat(17). Qualsevol espai serà sempre una gradació, un filtre que incorpori l’exterior a l’habitatge.

Els intersticis entre les caixes permeten que la sala, l’espai central, s’escapi també cap als laterals. Cap als veïns. No es tracta d’un porxo a l’ús, d’una successió de pòrtics direccionada(18), sinó d’un espai més complex, no tancat en cap direcció. La seva obertura cap al carrer(19) o cap al camp de golf és franca, directa, només matisada per la presència del vidre, que en aquest cas pot obrir-se. La seva obertura cap als laterals és més subtil però igualment potent(20).

I és que Puigcorbé no dicta una manera de viure, sinó que es limita a establir unes condicions inicials que els usuaris podran desenvolupar de manera complexa.

10492174_511922102287400_6668232194281296568_n

CASA JP INOUT 10
La vegetació i la casa.

CASA JP INOUT 22

CASA JP INOUT 15
Filtres laterals, persianes vegetales i garatge de fusta.

6_Una primera comparació(21)

Josep Lluís Sert decideix convertir la seva casa de Cambridge en un model urbanístic a seriar. La parcel·la, contraintuïtivament, no té tres mitgeres, sinó que només en té dues: és una casa en cantonada. L’arquitecte farà unes proves per a encaixar una casa amb molts patis en aquesta parcel·la a dos carrers i les descartarà ràpidament: massa fàcil. Sert no pot viure a una casa: ha de viure a un manifest(22).

sert prèvia def
Primera versió de la Casa Sert a Cambridge dissenyada expressament per a la parcel·la sense ser encara un manifest.

La casa finalment construïda(23) no respon a la seva parcel·la, sinó a una parcel·la hipotètica amb tres mitgeres(24). Dos petits pavellons a banda i banda tindrien una mitgera pura que es podria connectar pell a pell amb la casa veïna. Els laterals quedarien transformats en dos carrerons a banda i banda, un pels vianants, un pel cotxe. La casa es ventila i il·lumina mitjançant tres patis, i també podria seriar-se per la seva part posterior formant una veritable estora de cases totes iguals que només necessiten dels patis i un carrer d’accés per a funcionar(25)(26).

sert planta

sert foto
La casa-manifest de Sert a Cambridge: un model a seriar.

Freixa Sert UB

La versió descafeïnada de la casa Sert construïda per Jaume Freixa a la UAB. Adéu, llum zenital. Hola, model urbanístic.

La Casa en dos temps de Puigcorbé segueix exactament el mateix model amb una variació que arquitecturitza la obvietat i, per tant, és més intel·ligent, que consisteix en convertir tot el front de la casa en l’accés, sense més, i, així, poder canviar el caràcter i les condicions de vida dels usuaris amb uns laterals completament oberts, tractats amb habilitat infinita: la casa no estaria millor aïllada amb vint-i-cinc metres de buit al seu voltant, sinó que està preparada per aquest tipus específic de parcel·la. Els seus laterals funcionen perfectament amb aquests tres o cinc metres de distància vers la mitgera. Si la casa es seriés canviaria radicalment el model d’agrupació(27) proposat. Les mitgeres són poroses. Ni tan sols necessiten tanca, tan sols una barrera vegetal. Passa l’aire, la vista queda interrompuda, els límits tornen a difuminar-se. És una casa que no necessita cap mena de tanca que no sigui la vegetació que ja creix a la zona. És una casa que es crea el seu propi paisatge i que, a l’hora és capaç de crear un espai urbà infinitament més agradable. És un pla urbanístic per una ciutat-jardí que, per fi, ha solucionat la seva debilitat principal: la dependència de les tanques(28).

CASA JP INOUT 09
La casa independent dels límits de parcel·la com a model urbanístic.

7_Una segona comparació

Tornem a l’interior de l’habitatge i a les maneres de viure contemporànies. Molt recentment vaig glossar en un parell d’articles l’habitatge que Josep Ferrando ha acabat a Sant Cugat. La manera de viure que proposen els dos arquitectes, des de diferents sensibilitats i maneres de procedir, des de països i continents diferents, és exactament la mateixa. L’habitatge de Ferrando, constrenyit per unes mitgeres massisses i invariables, es desenvolupa en secció. L’habitatge de Puigcorbé, un cop definits el pla del sostre i el del terra, es desenvolupa en planta(29). És a dir, els dos habitatges són dos plans d’un cert gruix que defineixen un espai, un volum, indiferenciat pautat per una sèrie d’objectes al seu interior. El volum de Ferrando és vertical. El de Puigcorbé, horitzontal. Però són el mateix volum(30). És a dir, les dues cases són exactament la mateixa casa, el mateix diagrama distributiu amb uns objectes interiors purs que contenen la privacitat mentre pauten un gran espai, un vertical, un horitzontal. Dues conclusions iguals aconseguides simultàniament per dos arquitectes sense contacte entre ells que, després de radiografiar la realitat, prenen la mateixa decisió. Fet que permetrà al lector extreure algunes conclusions sobre la manera contemporània d’entendre un habitatge.

koolhaas-ascot-3
Residència Ascot, Rem Koolhaas: els mateixos plànols poden ser planta o secció.

plantes objectes
Ferrando i Puigcorbé: Una secció que és una planta o una planta que podria ser una secció.

_MG_7365-4
Foto: Adrià Goula.

CASA JP INOUT 36

Fotos: Joan Puigcorbé/ Costa Rica Natural Design

Web Joan Puigcorbé

CASA JP INOUT 04

(1) Aquest espai salvatge que forma el cor de l’habitatge és interior o exterior? Dona per una tesi doctoral.
(2) Recordem aquí els collage de Mies van der Rohe, o la tercera dimensió aconseguida mitjançant una superposició de plànols de dues dimensions. La profunditat de qualsevol d’ells (paret, cambra o, fins i tot, espai exterior) queda negada.
(3) I vidres que funcionen igual de bé nets que bruts.
(4) (De nou) dos temps: Recordem que per l’Egipte clàssic un triangle equilàter era una circumferència. I recordem que la matemàtica no lineal és capaç de descriure i parametritzar les copes dels arbres, el perímetre d’una serralada o les turbulències que genera una hèlix. Puigcorbé estaria per aquest segon grau de complexitat, operat sense forçar la construcció en cap cas.
(5) El grau zero: la Cabana Primitiva, la cel·la d’un temple grec. La caverna o caverneta.
(6) Recordar, també, la seva obra en col·laboració amb RCR. Les dues puntes de llança serien la Lira de Ripoll i la guarderia el Petit Compte de Besalú.
(7) O a escollir-les. Les teories de Puigcorbé sobre il·luminació (tema que he tingut la sort de poder debatre hores i hores amb ell) donen per un article sencer.
(8) Hi havia tota una tradició d’arquitectes que vestien amb granota perquè era guay. L’ETSAB dels 70 i 80 n’anava plena. I el que va durar.
(9) Tan en el cas de Schindler com de Lautner bona part dels seus honoraris depenia d’aquestes decisions preses en obra. Schindler té no poques cases amb la façana rematada pel mateix material de la coberta, més barat que qualsevol altre revestiment. Per a fer això l’arquitecte fixava la planta (document contractual a la seva relació amb el client) i alterava la secció en funció de la manera de resoldre, o d’integrar, la coberta amb la façana. No poques cases que presentaven en projecte una separació clara dels dos elements van acabar confonent-los a posteriori. La casa DeKeyser podria ser un bon exemple d’això.
(10) Base, per exemple, de la masia catalana. La masia entra a Catalunya pel nord, i, avui en dia, a l’Empordà moltes d’elles es segueixen anomenant sales. No cal oblidar que tant Sala com Mas són dos cognoms catalans molt populars. Per alguna cosa serà.
(11) La calefacció mana. Espai únic significa estufa única, o llar de foc única. Un punt de calor que també serveix per a cuinar és suficient per escalfar tota la família.
(12) La seva paròdia més coneguda i estesa és el pis amb zona de dia i zona de nit, cuina petitona, estar amb la tele al lloc de la xemeneia i habitacions totes juntes, la més gran (amb bany) pels pares, i d’aquí avall.
(13) És curiós com és, molts cops, l’economia qui regeix el grau de permanència, i la salut, d’aquestes relacions. Perquè l’economia tampoc va per famílies, sinó per individus.
(14) De fet, la manera més habitual de construir a Costa Rica. Puigcorbé ha usat sistemes constructius que la ma d’obra local domina perfectament.
(15) Puigcorbé les va estandarditzar encara que totes elles no cobreixen exactament la mateixa llum i que algunes suportaran esforços excèntrics per la presència dels patis. És fàcil: es calcula el cas més desfavorable i s’extrapola. El petit sobrecost en material es compensa per la facilitat d’execució. Quan els moment torsor, degut a voladissos laterals, és massa important, les bigues es munten de dos en dos en forma de calaix.
(16) I què diferent, aleshores, d’una casa de programa i solució tan semblant com és la casa Luque, de José Antonio Coderch, ubicada al camp de golf de Sant Cugat: la mateixa entrada pel garatge, patis interiors i habitacions com a cel·les. Però la casa no és un filtre. És un refugi, un bastió (de sensualitat, en aquest cas) des d’on contemplar el camp de golf, on només hi pots viure com Coderch o transformar la casa en una cosa insospitada per al seu arquitecte. Però hey, que Coderch sabia fer viure bé.
(17) Amb tot el pes de la literalitat de la paraula.
(18) Anisòtropa pura, vaja: un espai direccionat. Un túnel representaria l’anisotropia pura. El Panteó de Roma, un temple vestal o la Catedral de Llum, la isotropia pura, que té a veure amb un foc central.
(19) Obertura relativa, perquè allà hi ha el garatge, des del que s’entra, amb paviment i parets de fusta! Aquest garatge no es veu des de l’interior, però, d’alguna manera (i es necessita molta habilitat per això) l’espai passa.
(20) I no oblidem la tercera obertura cap a l’interior més pur de la casa: els patis que pauten l’espai central.
(21) Bé, ja he fet la de la casa Luque, però ja m’enteneu.
(22) Ja ho era la seva primera casa a Nova York, on l’arquitecte comprarà no pas un paller o una ruïna, com es va dir, sinó una casa colonial completament acabada, que rehabilitarà com si hagués estat realment arruïnada, convertint el volum primari en una gran sala i disposant un cos de nova planta especialitzat, que conté les habitacions i els serveis. La casa de Nova York significa un “adéu, formes de vida del passat: això és la modernitat”.
(23) D’on l’arquitecte ja no es mourà fins que mori. Actualment està perfectament conservada. Amb dir que, fa uns deu anys, encara conservava la nevera Westinghouse original que va comprar l’arquitecte n’hi ha prou per entendre el grau de respecte amb que era tractada.
(24) Després fa uns petits ajustos, com l’entrada a peu perpendicular a la casa (sobre un enrajolat quadrat que li permetria endollar el camí original a noranta graus respecte del construït) i virguerietes d’aquestes que indiquin que uau, sóc un crack tenint en compte el lloc.
(25) Tot plegat fa bastanta por, si es pensa bé.
(26) La versió seriada d’aquestes cases va ser construïda per Jaume Freixa com a habitatges pels professors de la UAB a mitjans dels anys 80, en una versió tan retallada que tenia alguna cosa de paròdica que però que segur que segueix conservant alguna cosa. Les tanques es poden veure perfectament des de la línia de Ferrocarrils Catalans. Una versió pija i sofisticada del mateix model són les cases-pati de Matosinhos, construïdes per Eduardo Souto de Moura.
(27) I, per tant, de ciutat.
(28) Periòdicament surten rànquings absurds sobre els llocs més lletjos de Catalunya o d’on sigui. Aquí triomfen les poblacions de l’extraradi de Barcelona: Rubí, Bellvitge, Ciutat Badia, etcètera. Llocs amb un potencial de reforma brutal, carregats d’història i de vivències que amb molt poc esforç podrien ser convertits en un paradís. Sempre responc a aquests rànquings anomenant en primer lloc les ciutats-jardí formades per quilometres de tanques més altes que la vista amb voreres inhòspites on et miren malament si t’hi passeges, consumidores de d’infinitat de recursos, un veritable malson per als seus ajuntaments. Pot ser que visquis bé en una de les cases d’aquestes urbanitzacions, i pots encarregar-la a un arquitecte Premi Pritzker, però res suplirà el fet que vius a un desert anònim, depenent del cotxe i sense identitat. Són el grau zero de la ciutat, el triomf de l’individualisme egoista. Que es fotin els veïns. Que es foti la ciutat. Puigcorbé, amb la seva casa, proposa, almenys, viure en un parc. Que sempre és més humà i urbanísticament més acceptable. Encara que la densitat segueixi essent un problema.
(29) Purament en planta. Pocs elements trobarem que no vagin sencers de terra a sostre.
(30) Podem recordar, també, la Residència Ascot, de Rem Koolhaas, no construïda, oferta en dues versions al client: vertical i horitzontal. Les dues cases tenien exactament la mateixa planta. Les dues cases funcionaven. Exercici formal que, de per sí, permetia extreure tot un seguit de primeres conclusions sobre l’habitatge.

This entry was posted in crítica, Joan Puigcorbé and tagged , . Bookmark the permalink.

3 Responses to Joan Puigcorbé: Una casa en dos temps

  1. Iago López says:

    “… mis proyectos se habían basado en una técnica de diferenciación entre “positivo” y “negativo”, lo cual me permitía no tener que hacer ninguna ventana. Sin embargo, me di cuenta de que había situaciones en las que era absolutamente necesario hacer ventanas. Aquello suponía un problema real que no podía soslayar por más tiempo.
    (…). A la hora de hacer ventanas, el primer problema con el que hoy nos enfrentamos es que la arquitectura carece de “tamaño”-le falta dimensión para poder respirar-, y el segundo es el de la “profundidad”. Cuando recortamos una ventana en un muro, en los muros tal como los hacemos hoy, la ventana parece una superficie que esté vibrando.
    (…) tenía que superar la dificultad y diseñar ventanas; la cosa más difícil de hacer en arquitectura. Para mi es la “prueba” definitiva. Hay pocos arquitectos que sepan hacer ventanas muy bien, con honestidad. De hecho, se hacen tantos muros de vidrio, entre otras cosas, porque no se sabe hacer ventanas”
    (Eduardo Souto de Moura. Entrevista con Luis Rojo en “El Croquis” nº 124, 2005)
    http://tinyurl.com/mcadq4v

  2. Iago López says:

    “… mis proyectos se habían basado en una técnica de diferenciación entre “positivo”y “negativo”, lo cual me permitía no tener que hacer ninguna ventana. Sin embargo, me di cuenta de que había situaciones en las que era absolutamente necesario hacer ventanas. Aquello suponía un problema real que no podía soslayar por más tiempo. (…). A la hora de hacer ventanas, el primer problema con el que hoy nos enfrentamos es que la arquitectura carece de “tamaño”-le falta dimensión para poder respirar-, y el segundo es el de la “profundidad”. Cuando recortamos una ventana en un muro, en los muros tal como los hacemos hoy, la ventana parece una superficie que esté vibrando. (…) tenía que superar la dificultad y diseñar ventanas; la cosa más difícil de hacer en arquitectura. Para mi es la “prueba” definitiva. Hay pocos arquitectos que sepan hacer ventanas muy bien, con honestidad. De hecho, se hacen tantos muros de vidrio, entre otras cosas, porque no se sabe hacer ventanas” (Eduardo Souto de Moura. Entrevista con Luis Rojo en “El Croquis” nº 124, 2005)
    http://bailarsobrearquitectura.com/2012/10/22/modernos-y-ventanas/

  3. Pingback: JOAN PUIGCORBÉ: UNA CASA EN DOS TIEMPOS | Blog de STEPIEN Y BARNO

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *