Joan Colom, in memoriam

JC_13_r

Joan Colom va ser el fotògraf de la Rambla de Barcelona. De tota la Rambla. De la Rambla(1) físiques, de la Rambla humana. De la Rambla passada i de la Rambla present.

JC_17_r

Això pren una rellevància especial avui en dia en virtut de dos fets:

El primer d’ells és l’atemptat que van sofrir recentment. La Rambla és un dels carrers més famosos del món, un punt de trobada que forma (o ha format) part de l’imaginari col·lectiu de totes les generacions de barcelonins des de, posem, 1850. Com a tal la Rambla és (i, per desgràcia, seguirà essent) un punt de mira per al terrorisme per ser un dels carrers que millor reflecteix el nostre punt de vida amb tots els seus pros i contres. No es poden explicar la Rambla millor que recordant Rosa Maria Sardà recitant un monòleg de La Rambla de les Floristes, de Josep Maria de Sagarra, per les múltiples capes del gest: la de la bellíssima obra al·ludida, la de l’actriu usuària de l’espai, la de la valentia de congregar desenes de milers de persones al lloc a poques hores d’un atemptat.

El segon fet és la notícia recent de la reforma de la Rambla per part d’un equip multidisciplinar liderat per Itziar González anomenat Kilòmetre Zero. L’equip compta també amb les arquitectes Olga Tarrasó i Lola Domènech(2). Bona notícia: passa massa poc que els encarregats d’un projecte d’aquesta magnitud sigui un equip comandat exclusivament per dones. Del projecte, però, no n’ha transcendit cap detall si exceptuem tres seccions a escollir per noséqui que, sense estar bé ni malament, deixen el camp obert-massa-obert de moment (tan que, de fet, no se’n pot dir res): no hi ha cap noció de materialitat, cap idea força, cap informació que permeti fer-se una idea del projecte. Esperem i veiem.

El que més ha transcendit de l’obra de Joan Colom és el seu compromís. Compromís de tota una vida registrant les Rambles, des de la postguerra fins a 2010 o potser més enllà i tot. Compromís per visibilitzar en que podríem anomenar la cara B d’aquest espai. La vida en sentit ampli. El que ha fet d’aquest carrer el que és. Colom va donar visibilitat a qui no en tenia. Colom van donar visibilitat a qui no es podia defensar. Colom va donar visibilitat als espais que penjaven de les Rambles convertint-se també en el fotògraf del que aleshores s’anomenava el Barri Xino(3).

JC_8_r

JC_10_r

JC_12_r

I més: Joan Colom va captar la bellesa oculta en totes aquestes situacions. La bellesa de la deformació. La bellesa del grotesc. La bellesa del cos estrany, xocant, fora de lloc.

JC_4_r

JC_3_r

JC_20_r

Aquest és el Joan Colom que s’ha fet famós.

Però n’hi ha un altre inextricablement lligat a aquest, un altre Joan Colom que és el que m’agradaria reivindicar aquí: el Joan Colom artista.

Fixem-nos en els seus procediments. Moltes cultures ancestrals (em venen al cap els aborígens australians o els indis nord-americans) es negaven a ser fotografiades sota l’acusació que les fotografies robaven l’ànima del fotografiat.
Aquest fet és cert. Una bona fotografia roba l’ànima de la persona fotografiada i la plasma sobre el seu suport. És exactament aquesta la definició del que succeeix en una imatge contundent.

Sitting_Bull_by_D_F_Barry_ca_1883_Dakota_Territory
El Gran Cap Bou Assegut, immortalitzat en el sentit literal de l’expressió: aquí està la seva ànima.

CB india
Henri Cartier-Bresson (un altre gran), robant ànimes a l’Índia. Segons Salman Rushdie, després de fotrafiar allà es va retirar: s’havia guanyat el dret a perdre intensitat.

Joan Colom feia exactament això.
Joan Colom fotografia amagat. Joan Colom té una de les seves càmeres trucada per a que l’objectiu es desplaci lateralment i dispari de costat. Joan Colom s’amaga una altra càmera compacta a la màniga de l’americana i dispara d’esquenes. Joan Colom mira de reüll. Joan Colom és el fotògraf que no hi vol ser(4).

JC_9_r

JC_2_r

JC_1_r

143287209.tlafj1pl.imgp3597pr1sm

Joan Colom és, conseqüentment, el fotògraf de la postproducció. Punts de vista sempre baixos per la posició de la càmera. Revelats molt contrastats i granulats. Reenquadraments fets al taller.
Joan Colom fotografia per aproximació.
La inspiració del seu treball és, doncs, el procés. Capturar. Revelar. Reenquadrar. Ja no és allò que la inspiració t’ha d’arribar treballant. És que la inspiració és el treball.
Així de fràgil és la seva feina. I així de potent: els resultats han de ser consistents després de moltes capes de feina. La foto és una lluita laboriosa.

JC_18_r

JC_18bis_r

JC_21_r

JC_21bis_r
Fotografies abans i després de ser reenquadrades.

I més: Joan Colom és el fotògraf que dóna sentit a l’arquitectura. Us revelaré una interioritat. Quan, formant equip amb Jelena Prokopjevic i amb Isaki Lacuesta, vaig ocupar-me del Pavelló Català de la Biennal de Venècia 2016 el nostre primer logotip, el que vam presentar al concurs (logotip menyspreat pel jurat del concurs sota la frase “necessiteu un dissenyador gràfic”(5)) eren els ulls de Joan Colom. La seva mirada.

Logotip_aftermath

I es que les fotos de Joan Colom són fotos d’arquitectura. Fotos d’arquitectura viscuda. Fotos amb ànima. Fotos que deixen l’arquitectura com a marc del quadre. Fotos que l’omplen d’històries. Fotos que evidencien les seves virtuts i els seus defectes i les reformes a posteriori i les pintades i la dignitat.

JC_14_r

JC_16_r

JC_15_r

Per tot això Joan Colom va morir després d’una vida plena dedicada a donar sentit no només a la fotografia, sinó també al que registrava: la ciutat, l’arquitectura i la gent que la fa. RIP.

1504457693_525332_1504462459_sumario_normal
Totes les fotos de l’article són, òbviament, de Joan Colom, excepte aquesta darrera i les indicades.

(1) L’arquitecte Enric Massip-Bosch em fa notar que la denominació de la Rambla és en singular i així rectifico l’escrit. Gràcies, Enric!
(2) Lola Domènech és autora d’un dels millors, sinó del millor, projecte d’urbanització que s’ha fet a Barcelona des de 1992: la reforma del Passeig de Sant Joan.
(3) Ara el Raval. Barri xino, no xinès. Res a veure amb el fet que hi visquessin xinesos. Anys més tard vaig descobrir que Barcelona havia tingut de debò un barri xinès: l’anomenada platja de Pequín, ubicada en algun punt entre la Barceloneta i el que ara és la Vil·la Olímpica: barraques col·locades directament a la sorra, periòdicament escombrades per les tempestes marines. Infrahabitatge tan precari que és incapaç de deixar traces per un col·lectiu que la ciutat ha decidit esborrar de la seva història fins a èpoques molt recents.
(4) I aquí trobaríem un primer paral·lelisme amb l’arquitectura d’Eduardo Souto de Moura, l’arquitecte que cada cop més no hi vol ser. I amb allò que ja he comentat algun cop de Shakespeare. Si llegiu articles antics així una estona ho trobareu.
(5) Fidels al fet que estàvem treballant en un projecte públic, la Jelena, l’Isaki i jo vam decidir organitzar un concurs restringit d’urgència per a trobar el dissenyador gràfic. Va guanyar Toormix, l’únic equip que no va portar cap currículum i que va venir a la reunió amb les mans buides. I es que projectar és un fet oral.

This entry was posted in crítica, Fotografia, Joan Colom and tagged , , . Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>