Ideogrames musicals

1967 és l’any més important de tota la història del rock. The Beatles es refundaran amb Sgt. Pepper’s Lonely Heart’s Club Band, el disc que mata definitivament els mètodes de composició clàssics al fer inútil qualsevol intent de transcripció d’uns sons alliberats de les partitures, organitzats seguint la lògica de l’estudi de gravació, que eleva el tècnic de so a la categoria d’un instrumentista més i equipara al productor del disc a la figura d’un director d’orquestra. Cream, The Moody Blues, Captain Beekfeart, Tangerine Dream, The Who, Buffalo Springfield, Jefferson Airplane, trauran discos decisius a les seves carreres. The Doors, The Jimi Hendrix Experience, The Velvet Underground trauran primer disc aquest mateix any, juntament amb un grup anomenat The Pink Floyd, molt conegut als circuïts underground londinencs, que han enregistrat The Piper At The Gates Of Dawn al mateix passadís dels estudis Abbey Road on The Beatles enregistren el seu propi disc. Geoff Emerick i Peter Brown, els enginyers de so dels Beatles i dels Floyd respectivament, es fan amics i, a l’ombra, desenvolupen tècniques de gravació comunes als dos discos, enregistrats en paral·lel i produïts, per tant, conjuntament.

Peter Blake: Portada de Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band.

1967 és l’any de la consagració definitiva del format disc. Fins aleshores un disc serà poc més que un recull de singles, cançons soltes enganxades sense ni ordre ni concert, èxits, cares B de farciment per tal d’aconseguir una duració d’entre 35 i 50 minuts. Els discos de Pink Floyd i de The Beatles trenquen aquesta dinàmica en funció de la cohesió interna del treball, lligat per un fil ocult que treballa les transicions entre cançons, el seu contrast, la pulsió rítmica del treball sencer a través de l’ordre de les cançons. La coherència absoluta de tot el treball. Coherència que, gairebé per primer cop, s’estendrà a l’embolcall de la música. Som als temps del vinil. Les fundes són quadrats plans de gairebé trenta centímetres d’aresta que, fins aleshores, s’han farcit amb fotos promocionals dels artistes sense massa ordre ni concert. Aquestes portades seran vistes com suports perfectes per a obres d’art populars i barates que reflecteixin la idea del disc. És el temps del pop art, de les imatges tretes del món quotidià, descontextualitzades, subvertides, canviades de significat. Peter Blake dissenyarà la portada del Sgt. Pepper’s (censurada en la seva versió definitiva, després que els promotors obliguessin l’artista a no considerar com a cors solitaris Gandhi, Hitler i Jesucrist). Andy Warhol, la de The Velvet Underground (el famosíssim plàtan que, al pelar-lo, descobria un fruit de color carn).

Peter Blake, al centre de la imatge, durant la preparació de la portada. Sobre d’ell, una foto de Hitler abans que el retiressin. 

Andy Warhol: Portada de The Velvet Underground & Nico. 

Un dissenyador gràfic completament desconegut, de tan sols 23 anys, Storm Thorgerson, criat a Cambridge, dissenyarà la del Piper At The Gates Of Dawn. La portada, un collage elaborat a partir d’una foto de cada membre del grup repetida tres vegades amb el nom centrat, és l’obra seminal d’un artista en període de formació, i no estarà a l’alçada del treball dels altres dos artistes, ni tan sols del seu propi treball posterior. Únicament conté dos trets destacables: la voluntat d’omplir, com si fos un mosaic, tot el pla, recalcant la homogeneïtat i l’absència de jerarquia del treball, i, derivat d’això, la reafirmació de Pink Floyd com un grup pla per sobre la potència de la personalitat del que encara era el seu líder. Thorgerson, però, es convertirà en l’artista més important per al desenvolupament del nou format. No es limitarà a considerar la portada com un quadre: la seva formació com a dissenyador gràfic atemptarà contra l’etiqueta del propi vinil, contra el llom, la contraportada o les carpetes interiors. El seu treball, l’ambició del seu procediment, serà paral·lel al de l’ambició del grup, que recerca (pràcticament des de la jubilació forçosa de Barrett) l’obra d’art total que lligui no tan sols el que es veu i es sent, sinó la presentació del disc i tot el concepte de la gira. Thorgerson serà el braç visual d’aquesta operació fins als dos darrers discos de la primera etapa del grup, The Wall (on el propi Roger Waters dissenyarà la carpeta del disc, amb dibuixos de Gerald Scarfe) i The Final Cut, un treball menor a tots els efectes. Després de la reunió del grup, sense Waters, Thorgerson tornarà a fer les portades dels discos, que, aquest cop, volaran molt per sobre de la música.

Storm Thorgerson: The Piper At The Gates Of Dawn. La primera portada.

Storm Thorgerson: The Division Bell. Darrer treball per a Pink Floyd, sense Roger Waters. 

Roger Waters, Richard Wright i Nick Mason tenen estudis d’arquitectura. Mason, personatge curiós fill d’una família britànica acomodada, necessita justificar a cada moment qualsevol cosa que emprengui, de manera que, a la facultat, serà considerat un alumne brillant. La seva evolució musical (de tots els membres del grup únicament David Gilmour tenia formació musical) serà la més espectacular del grup: de no haver pres un instrument abans de la seva majoria d’edat a ser un bateria respectat al món sencer. Els tres músics exerciran la seva formació. A un article previ, aparegut per primer cop a Scalae, analitzo la relació del grup amb l’arquitectura. Thorgerson haurà d’enllaçar i visualitzar una arquitectura sonora (literalment) per tornar-la a dotar d’espaialitat. Les portades de l’artista seguiran planes fins a 1971, quan, amb Atom Heart Mother, decideix (gairebé per primer cop a la història) prescindir del nom del grup i del títol en favor d’una vaca retratada d’esquenes que, de manera molt sexy, gira el cap i mira a càmera. Dos anys més tard dissenyarà la portada més famosa del grup, i una de les més famoses de tota la música moderna, la del disc The Dark Side of The Moon. Un altre cop (excepte a les versions on van obligar a col·locar un segell) sense el nom del grup ni del disc. La portada, completament negra, mostra un Prisma de Newton que divergeix la llum. A contraportada, un segon prisma simètric pren els rajos divergits i els torna a concentrar. I així portada i contraportada lliguen completament. A l’interior, el nom del grup, els títols de les cançons, els crèdits i tota la informació necessària. Wish You Were Here, dos anys posterior a The Dark Side… presenta una portada tripartida amb una franja blanca al costat dret (aquest cop amb nom i títol encerclant un ideograma) i un fotomuntatge on, entre dues fileres de naus industrials, un personatge en flames dona la ma a un altre senyor sense elles. Una fotografia estrictament simètrica. Totes les seves composicions posteriors quedaran imbuïdes d’aquest esperit, amb fotografies de composició central que ancoraran el disc al plànol aconseguint unir l’efecte de les primeres portades amb el de la fotografia tridimensional. Dos anys més tard, ja a 1977 (Thorgerson, a l’interludi, ha dissenyat ja portades per altres grups), converteix el disseny de la portada en tota una performance amb final imprevist inclòs: Entre les dues primeres xemeneies de la central elèctrica de Battersea (dissenyada pel mateix Sir Giles Gilbert Scott que ha dissenyat la central que ara allotja la Tate Modern) disposa un porc volador real que trencarà amarres i es posarà a volar, creant el pànic entre els pilots dels vols que s’acosten a Heathrow per aquella ruta. La portada acabarà essent un fotomuntatge per no haver donat temps a fer la foto definitiva. A l’interior apareix un reportatge amb les fotos sense trucar que testimonien el muntatge real del porc.

Storm Thorgerson: The Dark Side Of The Moon. “La” portada.

Storm Thorgerson: Animals. Portada definitiva, amb un fotomuntatge en lloc d’una foto original.

Storm Thorgerson: Animals. Foto interior, amb el porc real abans que sortís volant.

Thorgerson farà les portades del darrer disc de Genesis amb Peter Gabriel, The Lamb Lies Down On Broadway i dels quatre primers discos en solitari del músic. La portada per a Genesis juga amb la idea del personatge sortint de la foto, contextualitzant-la dins la portada en jocs que avui en dia semblen banals, no tan obvis a la seva època. Les quatre portades per a Peter Gabriel tindran més rellevància. Els discos no tenen títol (els fans, a posteriori, i el propi Peter Gabriel al seu darrere, per raons pràctiques, els han titulat, per ordre, Car, Scratch, Melt, Security). Lles portades són un retrat de l’artista amb el seu nom al marge superior esquerre. Al primer, el més radical, l’artista apareix dins un cotxe batut per la pluja. Els seus contorns estan vagues i difuminats. A la segona l’artista rasca la portada i deixa el rastre de les seves mans. La tercera repeteix la primera substituint el parabrisa per una pintura aplicada sobre la foto que li fon, literalment, la cara. La quarta és un fotograma en color d’una càmera de seguretat, borrós i de mala qualitat. Gabriel decideix tancar el cicle de portades aquí, i, a partir de 1992 i fins ara, cada disc que ha tret n’ha tingut una realitzada per un artista de renom, seguint la seva estela.

Storm Thorgerson (signant com a Hipgnosis): portades dels quatre primers discos de Peter Gabriel.


Thorgerson no va oblidar mai la doble condició d’una portada de disc: les seves obsessions personals i les del músic, més la transmissió d’un ambient, d’una idea, que reflexi el que sona. Més les composicions centrals, el diàleg entre el pla i la tercera dimensió, els assajos tipogràfics, fotos de farciment de contraportada que facin projecte global. Qualsevol cosa que intervingui en un disc. O, més tard, a un CD, format molt més repel·lent (quadrat, amb logotips arreu i una funda de plàstic espantosa) que ja no arribarà a dominar amb el mateix virtuosisme.
Thorgerson extraurà la ironia al Pop Art. Més fosc i elegant que els altres artistes del moviment, reivindicarà el format no com a suport d’una pintura atractiva, sinó com a una manera d’expressar-se coherent i global que faci trencar un nou límit a la música popular. És per això que cal reivindicar la seva figura.

Storm Thorgerson: Wish You Were Here.

This entry was posted in crítica, música. Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *