Grosvenor Estate Housing: Lutyens a Westminster

(Text: Cecilia Ferrer i Jaume Prat. Fotografies: Cecilia Ferrer)
LUT_W_30_r

Un tros de verd privat (el contacte amb el terra, el record de la natura) sembla ser la màxima aspiració de bona part dels habitants de la ciutat de Londres. Desig que, a l’hora de materialitzar-se, es tradueix en una relació entre la superfície d’aquest verd privat i la distància al centre de la ciutat, concretat en successions de fileres interminables de cases aparellades (detached houses) que, més que degradar el paisatge, han esdevingut paisatge en sí mateixes: arquitectura additiva formada per successions de la paròdia d’un jardí de benvinguda, la casa com a barrera, un tros de terra definit per una façana i tres mitgeres: un model que no ha canviat massa des dels temps de Howard.

led zeppelin IV
Portada de Led Zeppelin IV. Disseny: Hamish Grahpreaks Grimes. La nostàlgia de la casa amb jardí, darrer rastre de la granja

La Corona Anglesa, per altra banda, ha estat capaç de mantenir-se al llarg dels segles gràcies a la seva capacitat de fer negocis. Un dels més lucratius dels quals, per cert, continua essent la gestió de la propietat de sòl al centre de Londres. Bona part de la city, doncs, paga lloguer a la Reina(1), que també ha cedit i gestionat terrenys d’ús públic com els grans parcs: Hyde Park, Regent’s Park o St James’s Park són de propietat privada en règim de servitud pública.

Quan, a principis del segle XX, una inundació d’un Tàmesi encara sense controlar afecta part del barri(2) de Westminster, el Regidor de Salut Pública de l’ajuntament local(3) condemna bona part dels habitatges populars del barri a la picota al trobar-los insalubres. Per al reallotjament dels diversos centenars de famílies afectades, entre les que es compten algunes de les més pobres del lloc, el Duc de Westminster cedirà Grosvernor, una finca ubicada al mateix barri, lluny de la primera zona inundable, col·locada molt avantatjosament tan sols uns centenars de metres al sud del Parlament(4), i ho farà amb una sola condició: l’arquitecte autor del projecte haurà de ser Sir Edwin Lutyens. Lutyens està, en aquella època, al cim del seu prestigi: s’ha ocupat de planificar i construir parcialment Nova Delhi, ha omplert el centre de Londres d’edificis privats d’altíssima qualitat convertint-se, pel camí, en l’arquitecte mimat de la Casa Reial, per la que construirà des d’una casa de nines(5) fins als memorials que avui en dia segueixen guardant les tombes dels soldats britànics morts a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial.

page street flooded
Page Street, inundada abans de la construcció dels habitatges de Lutyens. Font: The Huffington Post

Lutyens és, doncs, l’arquitecte institucional per excel·lència, al servei del govern, la classe alta del país i la pròpia Casa Reial. I, paradoxalment, serà aquesta darrera qui el porti a enfrontar-se a l’habitatge social, programa encara inèdit a la seva carrera. Som a mitjans dels anys 20. El Moviment Modern ja ha arrencat amb tota la seva força i està produint habitatge social de qualitat a països com França, Itàlia, Àustria i, singularment, Holanda i Alemanya. Al Regne Unit el moviment es resisteix a entrar gràcies a l’oposició de, entre altres, el propi Lutyens: arquitectes que, des de la nostra perspectiva, percebem com reaccionaris sense adonar-nos que la seva reacció és propositiva. Al Regne Unit s’ha construït en metall abans que a cap altre lloc, amb mostres de qualitat tan indiscutible com el Crystal Palace. Edificis com l’hotel Ritz de Londres, del propi Lutyens, munten avenços tecnològics gairebé inèdits a l’Europa de l’època. El propi Parlament d’Anglaterra es pot considerar un projecte high-tech. Els arquitectes britànics, senzillament, no estan interessats, en el seu conjunt(6), en trobar un sistema d’expressió alternatiu al rosari de llenguatges que s’usa a l’època. I és per això que serà tan important com Lutyens afronta aquest encàrrec d’habitatge social, ja que ha de significar una alternativa coherent als habitatges socials proposats pel Moviment Modern.

Crystal_Palace_General_view_from_Water_Temple
Crystal Palace: Joseph Paxton combina tècniques avançades de construcció en metall amb un llenguatge completament clàssic

Compatibilitzar el tros de verd privat, el viure rodejat de natura, la il·lusió d’un habitatge unifamiliar, amb la posició dels habitatges al bell mig de Westminster, un entorn fortament urbà, és la premissa inicial de l’arquitecte. L’encàrrec és enorme: estem parlant d’uns sis-cents habitatges, un barri sencer de la mida d’una població petita a enclavar en uns terrenys creuats per dos carrers, Page Street i Vincent Street, perpendiculars al curs del riu. Lutyens treballarà amb la repetició, la seriació i la variació. Tot estarà estandaritzat, dels sistemes constructius als materials de construcció passant pels elements de projecte: accessos, habitatges, habitacions, espais comuns, blocs d’habitatge. El complex es parteix en set edificis. Tots set tenen sis alçades i una mateixa tipologia capaç de produir tres models d’edifici diferents (un repetit tres cops i els altres, dos): els que es repeteixen tres cops formalitzen el front a Page Street, i els altres defineixen una mena de centre urbà (o suburbà, perquè serà, naturalment, un parc) obert a Vincent Street. Addicionalment, una sèrie de pavellons formalitzats en un bell estil clàssic acabarà d’organitzar els espais públics mentre allotgen el programa comercial del conjunt. Trobarem onze d’aquests pavellons i, posteriorment, se’n construirà un dotzè enclavat al centre del parc a manera de centre cívic, un edifici discret construït amb els mateixos maons del complex que, sense ser cap obra mestra, no desvirtua el conjunt.

Grosvernor
Emplaçament dels habitatges en relació al curs del Tàmesi

LUT_W_25_r
Pati d’accés com a primer filtre de privacitat

El barri en sí i cada una de les set unitats que el formen es podran llegir com un microcosmos: un tros de verd encapsulat, envoltat d’espai públic que alimenta, serveix i contextualitza els habitatges, servits per corredors d’accés formalitzats com si de carrers es tractessin. Entre unitat i unitat els edificis es separen per una franja d’espai públic de la mateixa entitat que l’espai d’accés: Lutyens evita l’efecte passatge i dona espais de respir coherents als habitatges, demostrant que el conjunt és unitari: no es tracta de juxtaposar uns quants blocs d’habitatge correctament resolts, sinó d’aconseguir fer ciutat, també, amb el seu conjunt. El corredor d’accés donarà dues façanes radicalment diferents al conjunt: les abocades a l’interior del bloc, resoltes per les passarel·les exteriors, i les exteriors, per on els habitatges respiren de manera privada. Aquests habitatges tindran una tipologia diferent a la que acostuma a plantejar el Moviment Modern: cada un d’ells comptarà amb un determinat número de peces sense especialitzar i, associat a l’accés, un punt d’aigua i sanejament per a allotjar una cuina i un bany per a cada habitatge en un moment on aquestes instal·lacions encara eren comunitàries(7).

LUT_W_34_r
Pati interior amb l’estructura de les passarel·les en damer

Lutyens construirà els edificis en tan sols dues crugies i mitja: una exterior, una interior i la passarel·la d’accés. Aquest sistema constructiu té una derivada tipològica immediata: evita els passadissos interiors i els espais no il·luminats, abocant totes les peçes a una façana. Tot el sistema constructiu estandarditza o prefabrica els elements, molts d’ells resolts en formigó prefabricat, com les passarel·les interiors. Els gruixos estructurals són mínims, tractant-se d’edificis de sis plantes(8). La composició de les façanes exteriors es fa en funció d’un sol element: una gran finestra amb ampit baix que proporciona un bon nivell d’il·luminació als interiors, realitzada amb una fusteria de fusta en guillotina. Els vidres són de petita dimensió, muntats en quarterons. Tot el conjunt es pinta de blanc i s’enrasa a l’exterior. Lutyens disposarà aquestes finestres en matriu i resoldrà els vanos massissos en damer, quartejant-los en funció del mòdul de la finestra i resolent els ampits amb llenços alternatius de maó marró fosc i panells de formigó prefabricat d’un gris clar quasi blanc, que s’arriba a mimetitzar amb la pròpia finestra sense voler-s’hi confondre, donant al conjunt la seva imatge característica mentre treu pes als edificis. Excepte a les cantonades, que giren del mateix material, ancorant l’edifici al terra: una cosa és treure pes a l’edifici, l’altra, molt diferent, deslligar els plans de façana i desmaterialitzar-lo, cosa que mai va interessar a l’arquitecte. La lògica de damer es porta, fins i tot, a l’estructura de les passarel·les d’accés, on els pilars alternen la seva posició d’una planta a l’altra, donant encara més força a l’ampit de formigó que les identifica mentre es reivindica la capacitat d’aquest material d’absorbir eficaçment esforços de flexió i de tallant.

LUT_W_38_r
Una de les unitats obertes a Page Street

LUT_W_37_r

LUT_W_31_r
Espais entre unitats, amb el mateix mòdul que els patis d’accés

LUT_W_32_r
La capacitat del damer per a produir façanes representatives i adaptar-se a les caixes d’escala

El resultat final és un híbrid entre la gravetat que atorguen una estructura i un plantejament clàssic i la frescor, la dinamicitat que atorguen unes façanes que volen treure pes a la intervenció, com si el que realment comptes fossin els pavellons en planta baixa, admirablement construïts i proporcionats, capaços ells sols de canviar el caràcter de tot el conjunt.

LUT_W_36_r
Una de les unitats amb el pavelló en planta baixa en primer terme

Els habitatges de Grosvernor sobreviuen emplaçats al bell mig de Westminster, perfectament conservats, com una mostra d’una alternativa al Moviment Modern que mai va arribar a quallar, cosa que, d’haver estat així, potser hagués evitat tots els discursos postmodernistes posteriors. Fora de Londres la promoció és pràcticament desconeguda, però dins la ciutat va tenir una enorme influència sobre els arquitectes que podríem anomenar brutalistes: d’Ernö Goldfinger a Alison i Peter Smithson, que, abans d’elaborar la seva proposta per als habitatges Golden Lane (embrió dels posteriors Robin Hood Gardens), van estudiar en profunditat la realització de Lutyens: una crítica raonada a la mateixa va ser el punt de partida que van necessitar per a començar a treballar. Lutyens roman, encara, com una font de solucions a molts problemes contemporanis enquistats per unes preguntes massa deutores dels prejudicis de molts arquitectes a l’hora d’esperar les respostes.

LUT_W_13_r

LUT_W_26_r
Vista del complex des de Page Street

(1) Amb una derivada arquitectònica curiosa: els edificis són construïts per durar, eventualment projectats per bons arquitectes de totes les èpoques. Bona part del parc immòbil de la city està, doncs, catalogat, amb incorporacions tan recents (i indiscutibles) com l’edifici Lloyd’s, dotat del mateix grau de protecció que, posem, l’Abadia de Westminster o el propi Parlament.
(2) La ciutat, en terminologia local.
(3) Westminster, doncs. No Londres.
(4) Edifici excepcional projectat per un equip d’arquitectes dirigit per Sir Charles Barry, aquest sí ubicat en zona inundable, fet obviat per l’altíssima qualitat tan del projecte com de la seva execució.
(5) Un dels millors projectes de l’arquitecte. De qualsevol arquitecte.
(6) Els esforços individuals en aquesta direcció són una altra cosa.
(7) Determinades experiències sueques o els habitatges que Mies van der Rohe projecta i construeix a la weissehhoffsiedlung de Stuttarg a 1927 tindrien una tipologia similar, al cas de Mies amb accés central des del costat de la pastilla amb les dues façanes lliures: una tipologia que ha tendit a l’oblit a favor de la més clara conceptualment (i més despersonalitzada) organitzada per bandes, actualment encara en ús, fins i tot quan la reducció de metres quadrats dels pisos la ha convertit en una paròdia patètica de sí mateixa.
(8) I demostren l’absurditat dels coeficients de reducció actuals, que han portat les estructures convencionals a un nivell de sobredimensió patètic, ridícul, que, massa cops, atempta contra el nostre prestigi professional: i es que qualsevol incompetent és capaç d’aguantar un xalet amb pilars de quaranta centímetres i forjats de gran cantell.

This entry was posted in Cecilia Ferrer, crítica, Lutyens and tagged , . Bookmark the permalink.

One Response to Grosvenor Estate Housing: Lutyens a Westminster

  1. Juan Merinero says:

    Enhorabuena por su artículo, Lutyens es un arquitecto sorprendente, un gran maestro del que siempre se aprende.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *