Glenn Gould volia ser Steinway 4/4

3er moviment: Els Pavellons de Barcelona de Mies van der Rohe

Eduardo Souto de Moura va guanyar, al seu dia, el premi Mies van der Rohe. Siza, molt content per aquest succés, li va dir que acabava de guanyar el seu premi. Una de les recompenses va consistir en fer una conferència al propi pavelló reconstruït. Souto va parlar-nos d’aquesta experiència com d’un desastre. S’escoltava malament, les diapositives no es veien… Seguir aquella conferència era un acte de militància, de bona voluntat. L’espai no simplificava les coses: no es pot enfosquir, no té control del so ni de la llum exterior. No està preparat per a servir adequadament com a auditori. Fer una conferència al pavelló és un acte elitista en què uns pocs se n’assabentaran mentre la resta patirà un sistema de so deficitari, incomoditats i el risc constant de caure a l’estany si hi ha massa gent.

El Pavelló de Barcelona reconstruït és un despropòsit inútil, una maqueta mal feta que fa trenta anys que s’hauria d’haver desmuntat. Comencem pel principi: el pavelló és un dels projectes on Mies és més present. L’arquitecte que vol desaparèixer, que vol animar els seus edificis, insuflar-los de vida pròpia al marge de la seva existència, es veu obligat, per les circumstàncies del projecte (pressupost baix, rapidesa d’execució) a intervenir-hi a cada pas. El Pavelló és el projecte més cervantesc de Mies. Potser pel concurs de Lily Reich, coautora del projecte, potser perquè encara no havia madurat el suficient.

800px-pabellon_aleman_12_s
El pavelló reconstruit, poc després de la seva reinauguració.

D’aquí el seu èxit actual.

El Pavelló de 1929 és una mostra del Mies que dubta. Que dubta amb Reich, recordem. És un pavelló fràgil, de construcció bastarda, molt allunyat a la idea que se’ns ha venut d’aquest pavelló(1): el modelatge del terra es va ajustant per grups de peces a unes mides que no poden ser exactes. L’estructura metàl·lica de la coberta, molt més prima que l’actual, per cert, es belluga i fimbra, pel que l’arquitecte es veu obligat a tornar les seves parets suposadament alienes a l’estructura en portants per arriostrar el conjunt(2). No hi ha prou material. Els darreres no s’aplaquen de pedra, sinó que s’arrebossen. El pavelló és, per tant, una escenografia. Que integra la columnata del davant aixecada per Puig i Cadafalch, ara reconstruïdes amb encert per l’arquitecte Luís Martínez Santa-María(3).

2015-01-21 DOCS
El pavelló original. L’angle de la foto canvia per a integrar la columnata. La lluerna es va tapar. El travertí no està complert (marge inferior dret, paret llarga posterior). Les lloses són més primes. Hi ha plantes a l’estany… Sí: els detalls importen.

Com ja he dit en més d’una ocasió no es reconstrueix el pavelló. Es reconstrueix la idea que uns arquitectes mandrosos i arrogants tenen del que ha de ser el pavelló. I es fa amb un criteri conservacionista tan fràgil i perillós que, bàsicament, aconsegueix que la construcció s’expressi a través dels seus múltiples errors: cantells de forjats desproporcionats, mòduls d’obra negligits. La decisió d’usar tot el material amb que no es podia comptar a 1929. De destapar una lluerna que no va agradar a Mies i a Reich(4). Si el pavelló original és la representació que Mies i Reich fan de la seva idea del pavelló la reconstrucció és la representació de la representació. Si Déu és als detalls aquesta obra es troba completament desemparada.

pabellc3b3n-barcelona-_-planta-pavimento-baldosas-1929-completa
Replanteig del paviment original. El platonisme no hi té cabuda.

Però Souto, de manera constructiva, va donar la solució a aquest despropòsit.

Souto ens va dir que, senzillament, s’havien equivocat de pavelló.

Per a ell el Mies que s’havia de reconstruir era el del segon pavelló. El d’inspiració neoclàssica. El funcional. El que allotjava la col·lecció que també van dissenyar l’arquitecte i Reich.

El segon pavelló és un edifici Shakespeare. És un edifici que crea vida, no pas que viu de manera autista. És un escenari, no una escenografia. És un món. El segon pavelló és fill d’un sistema, més fàcil de codificar, més sintètic. Més potent.

El segon pavelló serveix per a tot, a més. S’hi pot fer una conferència en condicions. S’hi pot muntar un auditori. S’hi pot fer una exposició. Es pot fer usar, vaja: estava preparat per això.

Souto ens va demanar que reivindiquéssim la reconstrucció del segon pavelló. La del primer no li agrada ni la troba necessària. Després em va dir (sic) que havia d’escriure alguna cosa semblant a aquest article.

Hi ha documentació. Es podria retrobar el seu emplaçament. És complicat que hi hagi alguna cosa rellevant allà. El propi Souto es podria encarregar de reconstruir-lo. Només es requereix voluntat i, més important, valentia per admetre que la primera temptativa va ser un error.

El patrimoni de Mies a Barcelona, doncs, podria existir amb sentit, i no amb aquesta idea pessebrista actual que degrada la nostra herència genuïna i que, en darrera instància, ens ha fet perdre una consciència del que tenim que s’hauria de recuperar de manera urgent abans que més obres mestres no acabin enderrocades davant la total indiferència de la societat i d’un col·lectiu que pensa que si no signa ell el projecte d’enderroc sense protestar ho farà algú altre.

mies-barcelona-altre-_ext_b
L’altre Pavelló de Barcelona. I la cosa no acaba aquí.

(1) Aquí torno a remetre’m al Horror Cristalizado de Josep Quetglas i al magnífic article que Rodrigo Almonacid va escriure al respecte. Gairebé totes les dades que dono es refereixen a aquestes fonts.
(2) El que vol dir que va mentir a Wright: interessant.
(3) Es mantenen les proporciones, tot i perdre’s el capitell. I, més important, és una intervenció temporal que juga a ser i a veure’s temporal.
(4) A la foto d’època que mostra el teulat s’aprecia clarament com aquesta lluerna va ser construïda i, més tard, tapada.

This entry was posted in crítica, Mies van der Rohe, souto de moura, Uncategorized and tagged , , . Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *