Glenn Gould volia ser Steinway 3/4

2on moviment: Thomas Bernhard i el Centre de l’Univers.

Thomas Bernhard, un altre gran cervantí. Bernhard, el de les preguntes incòmodes. Bernhard el que connecta l’obra i la vida de la manera més crua i directa possible. Bernhard el que no perdona. Bernhard fa que Wittgenstein es suïcidi després d’acabar la Casa de la Germana. El títol del llibre és explícit: Corrección. Allà la casa és el Con-Perfecte-al-mig-del-Bosc-que-és-el-Centre-de-l’Univers. Allà no hi ha possibilitat de trobar el Quadern Perdut, i sí s’integren perfectament els episodis de les trobades amb xaperos al Pràter i les cutresessions dobles de pel·lícules de sèrie B i tots els dubtes posteriors. Adéu Noruega i la corrupció de menors i els mals tractes. El Tractatus (cervantí també) queda com a obra única. Bernhard el que diu que la història s’equivoca i la rectifica. Bernhard com a Lord Chandos: escoltar Glenn Gould és haver de parar. És el suïcidi un altre cop. Arribats a aquest punt hem d’explicar que és així com va acabar el propi escriptor: suïcidat.

Bernhard va ser el principal tema de conversa del dinar amb Souto de Moura. Bernhard va ser la porta d’entrada a Mies van der Rohe. Em vaig adonar molt ràpidament que Mies és el protagonista d’una novel·la que Bernhard no va escriure. Mies el personatge obsessiu. Mies l’alcohòlic. Mies el que abandona la família i viu a un lavabo. Mies el dels escuders Häring i Hilberseimer i Goldberg i Lohan. Mies el que tendeix al Projecte Perfecte edifici a edifici, planta a planta(1), que arriba a aquesta perfecció a través de l’autodestrucció.

Per a Souto de Moura Mies és un personatge bernhardià(2).

Souto va exposar dubtes, molts dubtes, a la conferència del final del dia. Desaparèixer va ser una de les certeses. De desaparèixer es va arribar a la Cabana. No va dir que primitiva però allà estava el concepte. A les fotos més aviat típiques de Le Corbusier i Heidegger a la Cabana l’arquitecte va sumar-hi una foto de Bernhard a la Cabana. I tot va encaixar.

cabanes-primitives

(1) La tesi del Doctor Carlos Lanuza demostra exactament això: la recerca incessant de Mies van der Rohe del projecte perfecte. Del Projecte. Mies torna i retorna sempre al mateix, insistentment. La tesi és interessant perquè valora els darrers edificis, i menys coneguts, de Mies, com el milloret de tota la seva carrera passant per davant d’alguns dels exemples més il·lustres. Que, curiosament, constitueixen excepcions imperfectes d’aquest sistema. O precedents imperfectes. Ves que aquesta imperfecció, que els fa humans, que revela l’autor que dubta, no sigui el que els fa més coneguts. Tornaré sobre això més endavant.
(2) Obres citades per qui vulgui ampliar matèria: Corrección, El Malogrado, El Sobrino de Wittgenstein i la seva autobiografia en tres volums.

This entry was posted in crítica, Mies van der Rohe, souto de moura, Thomas Bernhard and tagged , , . Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *