Glenn Gould volia ser Steinway 2/4

Interludi: Shakespeare i Cervantes

Miguel de Cervantes neix a Alcalá de Henares a 1547. Disset anys més tard naixerà, a Stratford-Upon-Avon, William Shakespeare. Tots dos moriran el dia de Sant Jordi de 1616: vides absolutament paral·leles(1).

Per a molts, Shakespeare i Cervantes representen la culminació de les lletres universals. És la seva qualitat màxima i aquest curiós paral·lelisme entre les seves vides el que fa rellevant comparar-los.

L’obra cimera de Cervantes és el Quixot (1605), novel·la publicada en dos parts absolutament inclassificable de la que ara mateix només m’interessa un tret: la presència constant de l’autor en totes les seves planes. Cervantes signa una obra que, si ens la creiem, es limita a presentar explicant que el seu autor real és un tal Cide Hamete Benengeli, un infidel. Cide Hamete Benengeli és una traducció a l’Àrab, o una versió, del nom de Miguel de Cervantes. El nostre Cide Hamete escriu en àrab, i un tal Morisco Aljamiado tradueix l’obra al castellà: un altre cop Cervantes. Que es trobarà amb que els Académicos de Argamasilla li han cedit tot el corpus poètic que envolta l’obra. Un altre cop ell. Molts ells. Un dels personatges principals del Quixot és el bandoler Ginesillo de Pasamonte, més tard convertit en Maese Pedro(2). Sempre Cervantes. Però si anem a la segona part la diversió s’incrementa: un any abans de la seva publicació a 1615 Alonso Fernández de Avellaneda en publicarà una d’apòcrifa. Cervantes reescriurà la seva contra la d’Avellaneda, convertint de fet la novel·la en un diàleg entre realitat i ficció que suma varies capes més de complexitat a una obra que ja versa, precisament, d’aquest tema. Cervantes estarà present en tot el procés entrant i sortint de la novel·la constantment. Que, a més, és facilíssima de llegir: les raons per llegir-la tants cops com faci falta són infinites.

Cervantes apareix al Quixot constantment. Se’n riu, l’anima, el glossa, el maltracta, l’estima, el vigila. No sé si Cervantes és el Quixot o el Quixot és una mena de mascota o ase dels cops o tòtem que l’autor usa per a mesurar-se al llarg de tota l’obra. Els experts ho diran. Cervantes és, però, el principal exponent literari de l’autor present.

c_quijote_saura_1
El Quixot per Antonio Saura. No conec millor representació.

En canvi, Shakespeare no hi és.

Shakespeare no hi és mai.

Shakespeare: l’autor sense una obra mestra definitiva. Shakespeare: un autor tan total que no la necessita. Com pot una sola persona haver escrit les tragèdies més crues i algunes de les comèdies més divertides que es recorden, essent alhora un dels poetes màxims de la literatura universal? La facilitat amb que escriu, l’abundància de la seva obra el fan únic. Shakespeare: actor de segona, personatge d’una vida pública discreta, l’únic paper documentat del qual és el d’un fantasma. El fantasma del pare de Hamlet, concretament. No pot ser casualitat. Shakespeare l’escriptor. Shakespeare, el gran demiürg. Les obres de Shakespeare són finestres, mons autònoms. Lear no és Shakespeare. Lear és Lear. Com Hamlet és Hamlet. O Otel·lo, o Romeu, o Julieta, o Goneril, Cordèlia, Ofèlia, Cleòpatra, Lady Macbeth. Tots estan vius. Vius al marge del seu creador.

Es podrien adduir raons polítiques, de supervivència personal, si es vol, per a justificar aquesta manera d’operar: Shakespeare és un autor marcat per l’assassinat en 1593 a Deptford del seu rival i probable amant, el dramaturg Christopher Marlowe, autor, per cert, del primer Faust (correu a llegir-lo. Ja.), un assassinat polític en tota regla motivant, precisament, per la notorietat del personatge, que porta Shakespeare a refugiar-se en un anonimat encara més profund. Discrepo. Shakespeare tenia moltes armes per a ser-hi, si volia, i protestar contra això. La seva actitud és, considero, més profunda. Shakespeare desapareix perquè vol desaparèixer. La seva obra és l’equivalent literari a les escultures en marbre de Miquel Àngel, no esculpides per l’autor, sinó descobertes, desenterrades per ell: les escultures ja hi són, amagades dins el marbre. La pedra, el material, dicta les normes. L’autor és un demiürg. Aquí, el mateix.
Qui gosa dubtar, actualment, de l’existència de qualsevol dels personatges shakespearians?

kurosawa-ran-hidetora-and-fool
Tatsuya Nakadai com a Hidetora Ijimonchi. Lear per Kurosawa: Shakespeare i els seus móns. (Fotograma de Ran, 1985)

Es podria postular fàcilment una divisió entre autors basats en aquestes dues maneres de fer extremes: autors Shakespeare, autors Cervantes. Aquests noms convertits en adjectius senzillament qualifiquen, no valoren. Hi ha grans exemples d’autors en les dues categories. Ésser inclòs en l’una o l’altra no els treu gens ni mica de mèrit.

Joyce, Beckett el gran mentider, Céline, Hamsun, Miller, Amis (el fill), Durrell (els dos, si es vol), Bolaño, Pla, Bukowski. Conrad: tots ells Cervantes.

Dostoievski (i què bé que ho dissimulava), Brecht, Benet(3), Sales (Uncertain glory of an April day: el vers és de The two gentlemen of Verona), Faulkner, Tolkien i el seu homenatge explícit a Henry V, Chandler, que posarà al seu estimat personatge el cognom de l’amant: Shakespeares. Tólstoi, malgrat el seu odi pel britànic, el més gran de tots.

Aquesta divisió es dóna també en arquitectura. Actualment el mercat i la societat (però això està canviant, diria) demanden Cervantes, Cervantes per un tubo: l’autor per davant de tot. L’autor ven. L’autor fa rodes de premsa. L’autor va a les inauguracions. Es pot reciclar per a que dissenyi per marques de roba o de rellotges. Es pot usar com a exemple de massa coses. L’arquitectura actual és cervantina. Com cervantina és aquella arquitectura en que l’autor s’imposa per sobre el sistema, o que crea el sistema mitjançant gestos, remats personals. Siza(4), Le Corbusier: Cervantes. Enric Miralles: el gran Cervantes.

par_26_redux-copia
Les ombres a Parets del Vallès: pèrgoles ballant amb els arbres i amb el sol als dies feliços de Miralles i Pinós. La personalitat com a sistema: Cervantes. Foto: Jaume Prat.

L’arquitectura shakespeariana és la que busca crear mons al marge del seu creador. La que fa ciutat. La que no crida, ni per dins ni per fora. La que crea teixit, la que creix. La que molts cops fa bons els edificis del voltant. No té per què ser discreta. No té per què ser impersonal: ha de ser una arquitectura que visqui per ella mateixa, animada al marge del seu creador. Pur procés condensat en un resultat que no necessita referències. No és estrany que la Gran Bretanya del Barroc, la que neix tan sols trenta anys més tard de la mort de l’autor, sigui tota ella shakespeariana: l’arquitectura dels Nash, Wren, Hooke, Adam, Wood. Fins i tot Hawkmore(5). Jefferson és Shakespeare. I Olmsted. Herzberger, potser més el que era que el que és ara. La Ciutat Lineal. Els Taut de les Siedlungen. Actualment (tan tramposos com Beckett), Herzog & de Meuron. Bé, de vegades(6).

serpentine-gallery-pavilion-2012-by-herzog-de-meuron01
Herzog & de Meuron creant un lloc a partir dels rastres dels que abans havien creat el mateix lloc. I quan s’hi ha de ser es crida a l’Ai Wei-Wei: Shakespeare.

També Mies.

Mies al que li surten nous projectes de sota les pedres. Mies, gairebé impossible de vulgaritzar. Mies aspirant a l’Eternitat. Mies crea. Mies anima. Mies disposa plataformes on la vida és possible, on la vida succeeix: flux, estabilitat, proporció. Vida, molta vida. No és estrany que un dels millors llibres escrits sobre ell es tituli Dónde está Mies?

tumblr_myrao655iv1t3u96vo8_500
Mies a New Jersey: un projecte desconegut que ha creat lloc al marge del seu autor.

Un dels trets més miesians de Souto de Moura és aquesta voluntat explícita de desaparèixer. D’animar. De crear móns. Souto és, també, Shakespeare.

foto2
Eduardo Souto de Moura, Casa das Artes d’Oporto: fins i tot és difícil de trobar.

(1) Bé, de fet tot això és molt romàntic i tal però inexacte. D’entrada diuen que Shakespeare va morir el 22 d’abril, no el 23. Però, de sortida, hi ha el follón dels calendaris julià i gregorià. Espanya, per un cop pionera de la modernitat, ha adoptat el calendari gregorià a 1582. La Gran Bretanya no ho farà fins a 1752. De l’un a l’altre hi ha 12 dies de diferència i, per tant, els desajustos en les dates són obvis.
(2) A qui Falla va dedicar el seu Retaule: tragueu conclusions.
(3) Benet, l’escriptor que odia Cervantes per haver marcat definitivament la literatura espanyola. Benet, shakespearià convençut, parlarà de la qualitat del Quixot com del miratge que ha mort la gran literatura nacional espanyola: l’obra és cínica, desencantada. Literatura de presó. El Quixot és la literatura del contrapoder, de la dissidència, de la ironia, de la irreverència, de la desconfiança vers el sistema. Shakespeare presenta, per Benet, tots els trets necessaris per a construir una literatura nacional en positiu per a un país primer i per a un idioma després. Shakespeare construeix. És l’èpica, és el sentit de l’humor, és l’ambició literària desfermada. Els temes presents a les literatures d’ambdós, crec, són perfectament comuns. La diferència de to és dramàtica: Cervantes és un crit de ràbia tan angoixat que s’ha transformat en rialla. Shakespeare és la màscara de protecció que revela tots els sentiments i les passions humanes amb més precisió que si no hi hagués cap filtre.
(4) Però en Siza té un punt dual que (punt).
(5) El Barroc és el primer estil arquitectònic que es separa segona la Reforma i la Contrareforma. El Barroc de la Reforma és el sistema. És la comunitat. És la Sala, l’espai de reunió, la llum homogènia. El Barroc de la Contrareforma és el Barroc dels genis, el Barroc de la individualitat: Bernini, Borromini, Romano. És el Barroc del clarobscur, el Barroc de la jerarquia. El de l’exuberància, la integració de les arts: és el Barroc del guerrer oposat al Barroc del ciutadà. Shakespeare oposat a Cervantes de nou.
(6) Pensem en el seu Serpentine Pavilion: animar el lloc buscant les traces dels pavellons precedents. Enterrar-se per descobrir-les. Inscriure-les a un cercle. Amagar qualsevol rastre d’autoria co-signant amb Ai Wei Wei: Shakespeare.

This entry was posted in crítica, literatura, Mies van der Rohe, música, souto de moura and tagged , , , , . Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *