Franquícies arquitectòniques


Sobre els edificis que semblen maquetes
Avui he vist unes fotos d’un edifici d’H&dM, a San Francisco, exempt, enmig d’un parc. Ja són una franquícia. Probablement, de fet, els hagin encomanat alguna cosa amb coure com si no haguéssin fet res més a la vida que el dipòsit de senyals auf den Wolf, que vaig visitar.
Incís sobre l’Auf den Wolf: era un edifici tot context. Tinc una sèrie de diapositives seqüencial, sobre ell, en què es veu com aquesta caixa muda, autista, reacciona a tot el seu entorn, sigui el que sigui: els molls ferroviaris que els mateixos H&dM van construïr-hi al costat, les vies, les catenàries, els còdols de granit del terra, els treballadors amb mono color groc llampant. I també la llum, una llum molt baixa, d’hivern, que enfosquia un coure que havia començat a enfosquir-se, que deixava veure el que hi havia al darrere, que feia dialogar les dos parts d’un edifici fins a convertir el folre de coure en moltíssim més que un folre.
Al bell mig d’un parc, el coure segueix funcionant: aquí es tracta de revestir unes parets que seran del que siguin, totxo, formigó, vés a saber: El coure revesteix, també, en aquest cas, unes cobertes que formen la cinquena façana de l’efifici. Es presenta texturitzat, pixelat, troquelat sofisticadament per ordinador. Tot i així, l’edifici presenta un caràcter, per definir-lo d’alguna manera, d’edifici, precisament. Això ho dic en oposició als edificis que no semblen sortir d’un estadi de maquetes grans. La diferècia és subtil i difícilment expressable sense conèixer un context, uns planells, i es basa molt en les sensacions: la sensació de veure que el projecte d’execució ha passat literalment per sobre de l’edifici sense afectar-lo, de veure que la tectònica, els totxos, l’estructura, les coses que pesen o no pesen, no l’han afectat.

Toyo Ito: sendai. L’arquitecte es pensava que l’estructura no pesaria, i pesa: té materialitat, soldadures, les barres no es porten excessivament bé amb la llum. Resultat: espai fluït, llum que rebota per unes columnes que són molt més columnes del qeu haurien de ser. Les juntes constructives modifiquen la percepció a cada moment, a cada pas, l’enriqueixen i converteixen la construcció de l’edifici en una cosa positiva, que l’ha enriquit definitivament.
Aldo Rossi, hotel a tokio, l’arquitecte no té massa en compte els aspectes tectònics de l’edifici: l’obra de fàbrica és un revestiment, les columnes semblen no aguantar res, les arestes són massa pures i no sembla que s’hagi tingut massa en compte l’envelliment de l’edifici. Del bàsic, dels dibuixos que ell mateix feia, de les maquetes, no hi ha pas ni refelxió ni gran cosa. I l’edifici acaba essent esquemàtic.
H&dM semblen, ara per ara, una màquina de fer projectes arreu: projectes cada cop més esquemàtics, projectes grans, projectes bojos, diferents, productes d’una reflexió acomulativa que els fa, sistemàticament, enfilar-se sobre els seus propis edificis per progressar. Però aquests edificis, també sistemàticament, tenen un caràcter que els fa desenganxar-se del planell sempre: pot fallar l’estructura, algun material, però el nivell mig, la sensació, la percepció, sempre és d’estar davant d’un edifici acabat, d’un edifici millorat, pensat des dels materials i la construcció.
I això m’ha deixat un boníssim gust de boca.

This entry was posted in Uncategorized. Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *