Exhibir aire

(Sobre el celler del Sindicat Agrícola de Pinell de Brai)

Alejandro Ros Mateos trabajadores-y-cooperativistas-en-plena-construccion-de-la-bodega-de-pinell-de-brai-autor-desconocido-archivo-cesar-martine
Membres del Sindicatr Agrícola de Pinell de Brai i treballadors a l’obra. Foto recopilada per Alejandro Ros Mateos.

Al llarg de la història de l’arquitectura trobem molts programes on la representativitat és la funció. Així, és relativament senzill que un observador atent comprengui la funció que desenvolupa la religió a una societat tan sols observant-ne els seus temples. O la funció i el paper de la riquesa, de la gestió dels diners, el paper dels espectacles esportius, el valor de la cultura o de l’educació. Hi ha edificis que no valen només pel que són capaços de produir en termes quantificables, sinó també per la dignitat que atorguen a la persona que els usa. I és aquest imponderable el que pot arribar a transformar-los en una arquitectura apropiable i comprensible per part dels seus usuaris.

L’edifici més important de Pinell de Brai per sobre, fins i tot, de la seva església(1), és el celler del Sindicat Agrícola local, entregat al poble pels volts de 1923 pel seu arquitecte, Cèsar Martinell. El celler, ubicat sobre el camí d’accés al casc urbà, és un edifici enorme capaç per sí sol de rivalitzar volumètricament amb la resta del municipi(2). És, encara avui en dia, l’orgull del poble. La seva catedral(3). Els habitants no es van limitar a encomanar el projecte a un bon arquitecte i buscar com sufragar-lo: van treballar i van lluitar tant com el propi arquitecte, que, dècades més tard, escrivia emocionat sobre l’edifici a un llibre(4) que ell mateix va editar per relatar la seva experiència sobre els cellers cooperatius. O més. Martinell relata la seva experiència a Pinell en primera persona explicant que, en aquest cas, l’arquitectura resultant és inseparable de la narració dels fets per ordre cronològic. Comencem pel context.

PIN_CELL_24
Interior de la nau principal del celler. Foto: Jaume Prat.

Pinell de Brai és, actualment, un poble d’uns mil cent habitants, l’últim de la Terra Alta pel sud, ubicat a una vall paral·lela al curs de l’Ebre(5) a una mica menys de mig camí de la carretera que mena de Gandesa a Tortosa. Just després de la Primera Guerra Mundial(6) tindrà gairebé dos mil habitants, empobrits i emprenyats per la impossibilitat de gestionar els fruits de les seves collites. Els vilans s’han de vendre el raïm a Gandesa i les olives a Tortosa, i no solen sortir guanyant amb el tracte. Organitzats en un Sindicat afrontaran la construcció d’un celler que els permeti produir oli i vi per a tornar-se independents dels pobles veïns i prescindir de mitjancers a l’hora de vendre el producte final. Els contactes amb Martinell, que arriba al poble sobre 1918 de la ma de Josep Maria Valls, director dels Serveis Tècnics d’Agricultura de la Mancomunitat, es traduiran en un primer projecte d’un celler d’estructura d’encavallades de cinc nusos de pi de Flandes recolzades sobre parets de paredat i maó. Un edifici relativament semblant al de Barberà de la Conca, per bé que bastant més gran(7). Martinell fa el primer projecte a 1919 i el pressuposta en poc menys de tres-centes mil pessetes.

C222/170/2_2 bis

H103A/14/Reg_2288
Seccions del primer projecte. Arxiu COAC.

PIN_CELL_7
Pis superior de la nau del molí d’oli, l’única que conserva encavallades de pi de Flandes. Ara serveix com a restaurant. Foto: Jaume Prat.

A l’interludi entre la presentació del projecte i la seva construcció, el Sindicat de Gandesa, la vila cap de comarca, encarregarà el seu propi celler i començarà a construir-lo abans que Pinell. El celler de Gandesa, construït en les mateixes condicions(8), està fet amb més pressupost i amb un valor representatiu més alt. Ubicat al revolt que fa el camí d’accés a Gandesa abans d’entrar al casc antic del poble, és una veritable ròtula urbana. És la porta d’entrada a la ciutat, i, com al cas de Pinell, en serà el seu edifici més important i representatiu.

Martinell narra l’astorament dels habitants de Pinell davant una primera visita a l’obra de Gandesa(9). La bellesa de la seva estructura a base d’arcs parabòlics de maó aparent els captivarà, i demanaran si el seu celler munta el mateix sistema estructural. No és el cas. Es realitza una valoració per al canvi de sistema que dona un sobrecost de mil cinc-centes pessetes per arc gran i cinc-centes pessetes per arc petit. És a dir, quatre mil pessetes per crugia. Per a entendre el que això significa cal remarcar que, a 1920 Espanya està en recessió. Mil cinc-centes pessetes de l’època equivalen a uns quaranta o quaranta-cinc mil euros de l’actualitat(10). L’increment de pressupost de l’edifici és de l’ordre del 120%, i el valor final del celler serà de 687382,33 pessetes. El de tota la instal·lació (inclosa l’estació transformadora i el dipòsit d’aigua, entre altres construccions accessòries) és de 820069,52 pessetes.

C222/170/1_2

C222/170/2_5
Estudis per als arcs parabòlics del celler. Arxiu COAC.

Un 120% d’increment de pressupost per prescindir del travesser de les encavallades de fusta. Un 120% de pressupost per ensenyar el volum d’aire en tota la seva veritable magnitud. Un 120% de pressupost per a sentir el buit en tota la seva integritat. L’arquitectura, doncs, serà l’exhibició del buit. Als dos projectes el volum és el mateix. Canvia, tan sols, la seva percepció: la presència de l’estructura i la presència de l’aire. I serà un factor tan decisiu que justificarà tots els esforços necessaris per aconseguir-ho.

El poble acceptarà.

A 1921 el nou projecte està llest. Per a la seva construcció s’haurà demanat un crèdit a la Mancomunitat que s’aprovarà massa tard i no arribarà mai. Es demana un segon crèdit a la banca privada. Els seus interessos seran tan alts que el poble decidirà liquidar-lo i quedar en precari per molts anys. L’edifici es començarà a usar dos anys més tard. No s’acabarà mai(11), com a resultes de les retallades necessàries per a completar l’estructura principal.

Però hi haurà arcs parabòlics.

La construcció humida, doncs, engloba la totalitat de l’estructura primària. La fusta no apareix fins a les corretges, que suporten les teules marselleses de remat a salt de garsa(12).

H103A/14/Reg_2290

C222/170/1_3
Seccions del segon projecte. Arxiu COAC.

El celler construït, doncs, és indestriable del seu entorn: del poble, de les terres, del que s’hi cultiva. Sense això no és res: quatre parets buides resoltes amb millor o pitjor fortuna amb unes formes i una configuració interior que, malgrat la seva bellesa, no tindrien cap mena de raó de ser. Així, abans que res, en aquest cas arquitectura és ús. O, millor dit, és la relació d’aquest ús amb la vida del poble, amb la voluntat de representació. Ja no depenen de Gandesa ni de Tortosa, i el seu celler és més bonic. Arquitectura és el confort entès com la bellesa del lloc de treball. El confort entès com a dignitat. La geometria, l’estructura i els mètodes constructius són tan sols armes per a aconseguir això.

El celler és(13) un projecte tipus dissenyat, això sí, per encaixar específicament en llocs així: no Pinell de Brai, sinó pobles que visquin del vi. El projecte complementari transformarà aquest celler en un organisme impossible de trasplantar a qualsevol altre lloc. No hi ha documentació separada pels dos(14), sinó que es confonen inextricablement a l’expedient analitzat.

El lloc triat per a la ubicació de l’edifici serà un marge a l’inici del poble, amb una diferència de nivell d’uns cinc o sis metres. La part baixa s’aboca al camí d’entrada al poble, la part alta a un camí paral·lel al primer que el rodeja per la seva cota inferior i que, modernament, ha estat la base del seu eixample. Entre els dos camins es pot desenvolupar un celler en configuració lineal: l’esquema de Rocafort de Queralt(15), desenvolupat pel mateix Martinell i l’enginyer-enòleg Erasme Imbert. El marge, actualment, s’ha terraplenat i convertit en el mínim pendent possible traçat des de línia de façana anterior a línia de façana posterior. Això deixaria part del celler enterrat, el que ha obligat a improvisar uns patis anglesos sense murs de contenció, conformats pel pendent natural de les graves, tan desafortunats i lletjos com útils.

PIN_CELL_5
Vista posterior del celler amb el marge terraplenat. Foto: Jaume Prat.

El celler és molt gran. Enorme. Cal entendre el motiu de tanta producció. La Terra Alta, i més aquesta zona, és rica en vinyes de garnatxa blanca. L’especialitat del lloc és un vi blanc d’aquesta varietat(16). Són vins molts potents, que, si es fermentessin en les mateixes condicions que vins produïts a d’altres comarques, podrien arribar fàcilment a més de 18º(17). Tradicionalment aquests vins s’han comercialitzat a uns 14º(18). La seva comercialització tenia dos destins immediats: el consum domèstic i la venda a l’engròs majoritàriament a l’estranger per engreixar vins de menys grau(19). El consum domèstic d’aquella època no tenia res a veure amb l’actual. El vi era una beguda de diari, i la seva qualitat es negociava amb un preu necessàriament baix. La producció era, doncs, alta i de preu ajustat.

L’edifici és, essencialment, una estructura que cobreix unes instal·lacions i un magatzem. Les instal·lacions prenen el producte en brut (raïm i olives) i el transformen en el producte final (vi i oli), que queda emmagatzemat al seu interior. Al cas del vi, un emmagatzematge en bones condicions millora el producte. L’enorme volum d’aire que dona aquestes proporcions a l’espai no és accessori: la fermentació del vi és un fenomen violent, furiós, que fàcilment esgota l’oxigen de l’espai on es produeix, més tenint en compte que les tines estan obertes per la seva part superior, tan sols tapades per unes tapes de vímet, moltes de les quals encara es poden observar a la instal·lació. El vi fermenta amb tal violència que, sovint, es fa necessari treure’l del cub i fer-lo circular pel volum. És per això que les baranes de la part superior tenen una secció de canonada: són, de fet, canonades per on circula el líquid durant la fermentació. El sistema, conservat com a ornamentació (i com a sistema primari de protecció de caigudes a les parts no visitables) va arribar a ser posat en servei. El volum, doncs, és un intent que les condicions de fermentació no siguin anaeròbiques. L’espai serà molt vertical i les tines, exemptes per a que hi puguin circular corrents d’aire. Les obertures laterals es cobreixen tan sols amb una gelosia, sense vidre. Tot i així hi ha registrades morts per asfíxia. És important imaginar com, diversos mesos l’any, els encarregats de manteniment havien de creuar el celler aguantant la respiració. Una feina dura(20).

PIN_CELL_25
Nau lateral del celler. La menys rehabilitada, conservant l’aspecte original, sense elements afegits a la restauració. Foto: Jaume Prat.

PIN_CELL_35
Vista de la nau central amb la tuberia de distribució (veure nota 21). Foto: Jaume Prat.

A l’igual que moltes mostres d’arquitectura moderna, l’edifici es composa de diverses parts heterogènies clarament distingibles que, juntes, composen una globalitat que pren la seva coherència a través de la memòria i la narració. No és estrany que Martinell comencés l’explicació de l’edifici amb un conte: aquest està incorporat a l’arquitectura. La planta de l’edifici revela una vaga forma zoomòrfica, una simetria axial que deixa entreveure fàcilment un cap, un coll i un cos. El cap i el coll són dues naus d’estructura perpendicular al marge, més ample el coll que el cap, més llarg el cap que el coll. Els espais que formen es destinen a la recepció del raïm, el seu premsatge i la distribució del most. El raïm arriba en carro a la part superior del marge i s’aboca directament a la premsa. Uns voladissos de volta ceràmica sobre tornapuntes d’acer prolonguen la primera nau i formen un cobert per a protegir els carros. Tot i ser rebut a la part superior del marge aquest no té prou alçada per a distribuir el most sense bombejar-lo, pel que apareix una canonada inclinada a l’estil de la de Gandesa que porta el líquid a un conducte central des d’on s’aboca als cubs(21). El cos està format per cinc naus: una central més ampla, dues laterals una mica més estretes i dues naus que connecten la central amb les laterals. Només quatre d’aquestes naus centrals tindran estructura d’arcs parabòlics de maó. La cinquena, destinada a molí d’oli i magatzems, seguirà amb l’estructura de pi de flandes original, així com les dues naus perpendiculars que formen el cap i el coll. El resultat, però, es llegeix unitàriament amb molta facilitat. Les dues petites naus de connexió tindran la doble funció d’allotjar una filera addicional de cubs i arriostrar lateralment els arcs principals. No amb parets, que seria la manera òbvia, sinó creuant l’estructura principal amb arcs parabòlics secundaris(22): un espai en sí mateix de tanta intensitat com el propi espai central.

H108I/18/170_10
Planta del nivell superior del celler de Pinell de Brai, on es veu en tota la seva extensió. Arxiu COAC.

C222/170/2_3
Secció per la nau de connexió, el coll. Arxiu COAC.

Aquest espai serà, quan hom el travessa per la seva part superior, la clau del projecte: d’una nau anisòtropa resolta amb uns arcs de poca secció, ben tensionats i dissenyats(23) es passa a un espai continu recolzat sobre una veritable malla espacial que, just allà on la vista demana robustesa, troba llum i aire. Els arcs parabòlics majors arrenquen de la base de les tines, i, vistos des de dalt (on és impossible percebre el sistema estructural en la seva globalitat) sempre remetran a l’espai que no veiem. La subtilesa de Martinell en aquest espai és infinita: desdibuixa els límits, els confon, inverteix el codi visual d’algú acostumat a l’observació de naus d’aquest tipus i, alhora, es deslliga dels altres espais germans; esglésies, basíliques, naus de menor entitat. Pinell arriba, abans que altres arquitectures, a la dissolució dels límits de l’espai, i ho fa dins una construcció paradoxalment de límits molt ben definits, tan hermètica a l’exterior com eloqüent i complexa al seu interior(24).

PIN_CELL_27

PIN_CELL_20
Anisotropia de l’espai. Fotos: Jaume Prat.

Tinell_r
El Saló del Tinell. Foto apareguda a un assaig sobre Martinell del que no vaig recollir les dades. (veure nota 23)

La resta dels espais, també d’enorme interès, són més possibilistes. Combinen tot tipus d’estructures: arcs i voltes de maó, jàsseres metàl·liques i de formigó i encavallades de fusta de diverses llums en funció de l’ús. El molí d’oli s’allotja en un espai d’estructura metàl·lica i de formigó(25). Les naus d’emmagatzematge d’oli són de volta de maó de pla en tres gruixos (segons el plec de condicions). Una enorme estructura de pilars i jàsseres de formigó creua la nau de connexió de la premsa i les sales de fermentació, suportant la canonada de bombeig: és la base del dipòsit d’aigua mai construït, d’estructura asimètrica, que recolzava la major part del seu pes sobre la paret de paredat que divideix les naus mentre usa aquesta estructura (que aleshores pot ser més lleugera) per a suportar la resta del pes i equilibrar el conjunt(26).

PIN_CELL_17
Voltes de maó a la planta baixa de la nau del molí d’oli. Foto: Jaume Prat.

PIN_CELL_18
El molí d’oli. Foto: Jaume Prat.

Les instal·lacions de l’edifici, pesants i complexes, es realitzen a base d’estructures metàl·liques, de ciment i de formigó. La premsa de vi i tot el molí d’oli estan alicatats amb rajola de València. Els cubs de vi hauran variat la seva condició del primer al segon projecte: de ceràmica armada i arrebossada es passa al formigó lliscat amb Portland a l’interior i a l’exterior, més resistent i fiable de cara a la pressió hidrostàtica. Els peus seran de maó. La variació dels nivells de càrrega, les vibracions i els desmunts de terreny obligaran a uns fonaments complexos a varis nivells, que s’enduran una bona part del pressupost.

PIN_CELL_4
Una de les façanes laterals, semienterrades gràcies a la urbanització moderna. Foto: Jaume Prat.

Les façanes de l’edifici són molt massives, de paredat arrebossat a l’interior i a l’exterior, pintat de blanc originàriament com a mínim per fora(27). Els forats exhibeixen marcs d’obra ceràmics. Les fusteries, majoritàriament de fusta de pi, amb les vidrieres transparents de la façana principal muntades sobre primíssims marcs d’acer. Els marcs dels forats, les impostes, els sòcols de pedra aparent i els remats dels frontons proposen unes façanes que van prenent ornamentació a mida que s’allunyen de la principal. La posterior, on es realitza l’entrega del raïm, té un caràcter més domèstic, protegida per un conjunt de fusteria de pi de Flandes protegit pels voladissos ceràmics veritablement imponent. La façana principal, la veritable cara del poble, la representació-de-la-representació, es conserva íntegra gràcies a una casualitat afortunada. Martinell encarregarà a Xavier Nogués(28) un fris ceràmic que la recorri longitudinalment. Les retallades pressupostàries forcen els vilans a prescindir d’ell, però Nogués ja l’ha començat. El fris viatjarà clandestinament a Pinell i quedarà emmagatzemat en caixes a un soterrani, on passarà la Guerra Civil(29). Serà muntat al seu lloc a 1946 segons Martinell i a 1957(30) segons Wikipedia. No he pogut esbrinar més sobre la discrepància de dates. El fris llu actualment, perfectament conservat, a la façana.

PIN_CELL_1
Façana principal. Foto: jaume Prat.

H101H/1/Reg_2509
Estudi per a la façana de la nau central. Arxiu COAC.

H103C/18/Reg.2497
Perspectives de la nau central i de les voltes de maó de pla. Arxiu COAC.

PIN_CELL_9
La façana principal al camí d’accés a Pinell. Fotos: Jaume Prat.

PIN_CELL_6
La façana posterior. Foto: Jaume Prat.

El celler ha estat restaurat amb bastant encert per un equip d’arquitectes que desconec(31): ara es pot visitar i torna a ser una atracció turística pels escassos coneixedors(32) de Martinell i la instal·lació. La restauració té una virtut principal: la de retornar-nos l’estranyesa que aquesta instal·lació va provocar al lloc. La pàtina de les dècades d’ús li havien atorgat un caràcter de lloc acomodat, d’instal·lació que sembla que hagi crescut al lloc molt allunyada de les intencions inicials de Martinell: aquest vol una joia. Alguna cosa que destaqui, que provoqui estranyesa. Que es reconegui com a nova i moderna. El visitant ha de realitzar un gran esforç mental per passar per sobre gairebé cent anys d’avenços i adonar-se que la instal·lació, tota ella, tenia un caràcter modern molt radical per a l’època. Tot és nou: des dels cubs (que solien ser de fusta independentment de la seva mida) fins a la premsa passant pel molí d’oli o l’estació transformadora, que s’usarà per crear sensació de recinte a la façana posterior. Els vilans no faran cap concessió a la nostàlgia: un nou llenguatge per a unes noves instal·lacions que processen la terra d’una manera diferent, en magnifiquen la producció i donen nova vida al poble. I és d’aquesta manera com hem de percebre aquesta instal·lació, sabent, també, que la seva inserció al lloc ha estat un èxit, i que aquest èxit forma part de les seves virtuts arquitectòniques. La restauració, per sobre qualsevol altra consideració, ens ha retornat les sensacions principals.

I, a més, ens hi podem quedar a dinar.

PIN_CELL_28

PIN_CELL_22
Vistes de la nau central. Fotos: Jaume Prat.

PIN_CELL_34
La nau central vers la nau lateral. Foto: Jaume Prat.

PIN_CELL_14
La nau lateral. Foto: Jaume Prat.

PIN_CELL_21

PIN_CELL_15
Escala d’accés a la coberta. Fotos: Jaume Prat.

C222/170/2_21
Estudis per a l’escala d’accés a la coberta: Déu és als detalls. Arxiu COAC.

PIN_CELL_40
La façana posterior, l’estació transformadora i el recinte. Foto: Jaume Prat

(Gràcies a l’arxiu Martinell, del COAC, i, singularment, a Andreu Carrascal pel seu interès i entusiasme.)

(1) Una construcció discreta i digna ubicada al bell mig del poble. Si no fos pel campanar no destacaria volumètricament, i és aquesta la seva principal virtut.
(2) Pinell, ubicat sobre un petit turó, rastre urbanístic probablement àrab prou comú a la zona (Calaceit o la mateixa Tortosa en són dos bons exemples), té com a característica principal una gran compacitat que mostra el municipi com una massa indiferenciada de construccions que tenen valor, precisament, com a agregació. Pinell podria arribar a llegir-se, més que com un poble, com un metaedifici de mida suficient com per a integrar-se al paisatge circumdant.
(3) A l’article anterior hi ha més informació sobre aquesta denominació dels cellers cooperatius del sud de Catalunya. Per qui no se’l vulgui llegir n’hi haurà prou amb remarcar el seu caràcter d’obra coral feta amb la participació i l’entusiasme de tot un poble.
(4) N’ignoro l’editorial. N’hi ha còpia a l’arxiu i a la biblioteca del COAC i a la biblioteca de l’ETSAB, com a mínim. L’edició és dels anys 70 i, que jo sàpiga, no s’ha reeditat.
(5) I separat d’ell per les serralades de Pàndols i de Cavalls: terra de secà a pocs kilòmetres de l’aigua.
(6) I a l’inici del govern de la Mancomunitat de Catalunya, creada aprofitant la confusió i la crisi econòmica originada per la guerra.
(7) No oblidem que el poble tindrà no un, sinó dos cellers cooperatius. Veure article anterior.
(8) És a dir, una obra coral de tot el poble en que la gent tenia una altíssima implicació: els artesans cedien la seva feina i els que no eren capaços de treball especialitzat solien fer de manobres. La gent es guanyava l’obra, la suava i la vivia de tal manera que, avui en dia, aquest esforç segueix perdurant a la memòria col·lectiva.
(9) Recordem, el poble rival que els marcava el preu del raïm.
(10) Valoració realitzada consultant estadístiques elaborades sobre el període, la premsa de l’època i el propi estat d’amidaments del celler. Els dos que es conserven, el realitzat a 1919 i el modificat de 1921.
(11) El dipòsit d’aigua, que presidia l’edifici i en marcava el seu eix de simetria, no s’arribarà a col·locar mai: amb el que costa pagues ben bé tres o quatre arcs més. La seva estructura de suport, en canvi, sí està col·locada.
(12) És a dir, una corretja per teula. Se’n disposa una a dalt i una a baix, i, per solapament, cada corretja n’aguanta dues. És l’estructura més ingràvida i agosarada, la que més optimitza el material, en qualsevol coberta d’aquestes característiques. La construcció catalana tradicional sol fer les cobertes amb teula àrab i a llata per canal. Canviant el sistema l’estalvi de material i ma d’obra és considerable. Addicionalment, la coberta es pot decorar fàcilment al seu exterior, i és així com es va executar.
(13) Com ja s’ha vist per Gandesa i els exemples mostrats a l’article anterior.
(14) En aquest cas el projecte tipus és una quimera platònica. La Mancomunitat no farà mai un concurs per a tots els cellers que requereixi de la presentació d’un projecte així, com serà el cas de les biblioteques, agrupades, tan sols, en dos o tres models diferents amb adaptacions puntuals al lloc. Aquí el projecte tipus és al cap d’en Martinell i cada projecte és alhora diferent i igual, o equivalent, als altres.
(15) L’únic celler sufragat al 100% amb crèdits de la Mancomunitat.
(16) Que actualment segueix produint-se. Se’n troben de molt interessants, modernament barrejats amb altres varietats de raïm, i a Gandesa són embotellats sota la marca Cèsar Martinell: això sí és un homenatge a l’arquitectura.
(17) El límit de grau per a una beguda fermentada de manera natural és d’uns 20º.
(18) Modernament, sobre tot al Priorat, on algunes característiques del vi són similars, s’està experimentant amb èxit amb vins més suaus: es perd potència, es guanya matís. Els vins del Penedès rarament pugen dels 12º.
(19) Itàlia n’era la destinació majoritària. També França. Al destí el mestre del celler, a ull (o a gust, quan tenia gust) en determinava la proporció de la barreja, que es comercialitzava com a vi local.
(20) Addicionalment, el valor (valor real) necessari per a contemplar un interior tan bell. Si en aquella època hi hagués hagut turisme enològic (i Josep Maria Espinàs el va practicar el 57, veure article anterior) el preu de l’entrada al celler no era material: era el perill de poder-se quedar sense oxigen durant la visita.
(21) L’estructura d’aquest conducte central apareix clavada, traslladada literalment, a molts edificis i projectes d’Enric Miralles, normalment com a recurs per a la conducció de l’aigua. De fet es pot llegir tota l’arquitectura de Miralles a partir de la llum zenital i l’aigua. I ens deixaríem ben poca cosa pel camí.
(22) Els que valen cinc-centes peles més de totxo, vaja. Poca broma, que cinc-centes peles de l’època són uns quinze mil euros actuals.
(23) Que tan podria recordar l’estimadíssim Saló del Tinell, espai gòtic primerenc resolt amb un mastodòntic arc de mig punt enlloc de l’acostumat arc apuntat característic del gòtic, el que li atorga una continuïtat espacial i una sensació de saló que només tindrà parangó en pocs projectes més, com les Llotges de Barcelona o, especialment, València, la Basílica de Santa Maria del Mar o la Catedral de Mallorca.
(24) No oblidem mai l’enorme importància de Cèsar Martinell, que va moltíssim més enllà de la qualitat de la seva obra construïda. Fou un arquitecte extraordinàriament culte, gran coneixedor del romànic, el gòtic i el barroc, important restaurador de patrimoni històric (i sinó que preguntin als andorrans per la tasca que va fer amb les seves ermites romàniques de campanars rodons) i buscador inquiet de noves arquitectures. Martinell estarà al corrent de l’arquitectura contemporània i, després de la guerra, impulsarà Quaderns d’Arquitectura i Urbanisme (1944), del COAC, revista de la que serà el seu primer director, fent una enorme tasca de divulgació a una època on la majoria d’arquitectes catalans a penes sabien de l’existència de Le Corbusier.
(25) Sense que el treball en formigó sigui excepcional, ja que moltes estructures de l’època es treballen de manera similar, si és remarcable per l’ajustat dels elements estructurals: pilars de poca secció, jàsseres afuades de poc cantell. Enlloc de matar mosques a canonades, les seccions suporten just el que han de suportar sense sobredimensionaments idiotes.
(26) Sense necessitat de salvar gaires distàncies, aquest dipòsit, pres com a edifici independent, remetria el concepte estructural del celebrat dipòsit d’aigua de la Universitat d’Aveiro, de l’arquitecte Siza Vieira. Tot i que, en aquest cas, la solució estructural tan sols pretén aprofitar la capacitat portant d’una paret existent. Però quina secció més bonica.
(27) Gandesa és blanc per dins i per fora. L’edifici no ha estat repintat interiorment, pel que es fa difícil endevinar-ne el color original, que amb gairebé cent anys d’ús s’ha transformat.
(28) Artista noucentista. Pintor, ceramista, escenògraf i dibuixant, va fer premsa satírica, il·lustrar llibres importants, pintures i murals al fresc i en ceràmica i molts quadres. La seva obra està majorment conservada al MNAC. El mural de Pinell és important perquè reuneix i cohesiona característiques de la seva obra difícils de trobar juntes, principalment pintura, ceràmica i dibuix satíric o caricaturesc, o humorístic.
(29) Que reconvertirà l’edifici en hospital de campanya durant la Batalla de l’Ebre, moment en que rebrà l’impacte d’un artefacte explosiu que enderroca un arc parabòlic. És presumible que el fris no hagués sobreviscut.
(30) El mateix any que Josep Maria Espinàs viatja al Priorat. Veure notes de l’article anterior.
(31) Amb algun punt discutible, com les baranes de vidre que la normativa imposa per a que el pis superior sigui visitable. Vaig visitar-lo per primer cop abans de la seva instal·lació i hagués pogut resultar perillós per a algun visitant despistat. Sense que m’agradin reconec que resoldre-ho era complicat.
(32) Almenys dins el món dels arquitectes.

This entry was posted in Cèsar Martinell, Pinell de Brai, Uncategorized and tagged , , , . Bookmark the permalink.

One Response to Exhibir aire

  1. Pingback: La razón del principal (Orbitando la Lleialtat Santsenca, 1_4) -

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *