Espais sonors 1: L’estudi de gravació com a instrument

(En vermell i en negreta, enllaços a videos)

Bob-Dylan-recording-Highway-61-Revisited-in-Columbia-Studio-A-New-York-Summer-1965-Photograph-by-Don-Hunstein
Bob Dylan, a l’estudi

El segon lustre de la dècada dels seixanta consolida la manera d’enregistrar música que estarà en boga fins la consolidació i l’abaratiment de la tecnologia digital. Enregistrar un disc era, aleshores, una empresa molt cara que requeria d’una infraestructura potent i virtualment impossible de moure: un espai ben condicionat acústicament, una cambra completament insonoritzada on els tècnics de so controlaven el procés rere unes consoles cares, sofisticades i d’una mida gran. És en aquestes condicions que s’enregistren discs d’una enorme perfecció tècnica que influiran decisivament la música de segle XX: des de Highway 61 Revisited, de Bob Dylan a Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band de The Beatles. Highway 61 Revisited és una de les primeres baules del canvi: enregistrat, encara, amb alguns músics a sou de l’estudi per tècnics que depenen de l’espai, no del músic, capaços de lidiar a sou amb música melòdica, jazz, clàssica, folk o rock indistintament. Sgt. Pepper’s obeirà a una nova sensibilitat: els tècnics, els músics de reforç i pràcticament qualsevol cosa que no estigui clavada a la paret serà subministrada per l’entorn del grup, que vol un control total sobre el que està sonant.
Fixat aquest panorama, The Rolling Stones, grup que ja ha assolit una potència econòmica considerable, decidirà invertir en intel·ligència posant el seu mànager, alguns músics de reforç i els seus tècnics de so a pensar en com es pot enregistrar un disc en un entorn menys hostil que un estudi de gravació.
La resposta arribarà a 1968 en forma d’un camió-estudi batejat com a The Rolling Stones Mobile, un tràiler que contindrà una petita cabina de control i tot el material necessari per a enregistrar un disc, en versions portàtils constantment customitzades per un equip d’enginyers que treballa constantment a salt de mata enfrontant-se a dificultats desconegudes a mida que aquestes van sorgint. La idea és poder convertir els espais on els grups assagen en el lloc on es pugui fixar el so definitiu del treball mitjançant la incorporació de les circumstàncies locals al so final. I és que les condicions controlades, asèptiques, d’un estudi no s’escauen amb un estil de música que incorpora la circumstància, la contingència, l’humor dels músics, la qualitat dels instruments directament a les cançons.

Dos exemples:

El quart disc a ser enregistrat per The Rolling Stones Mobile serà el disc de 1972 del grup Deep Purple, titulat Machine Head. El grup decidirà enregistrar el disc al Grand Hôtel de Montreux, molt a prop del casino, a la riba del llac Lemans, a Suïssa. El grup llogarà una planta sencera de l’hotel i improvisarà un sistema per a enregistrar tots els instruments simultàniament, cosa impossible fins aquell moment a un estudi convencional. Cada músic ocuparà una habitació, tancarà precàriament la porta (o, millor dit, l’ajustarà per a deixar passar els cables necessaris per al sistema de so i els amplificadors) i, mitjançant uns auriculars tancats, escoltarà el que toquen els seus companys. Amb aquest recurs s’aconsegueix el grau d’insonorització mínim per a evitar acoblaments. Addicionalment, la disposició de la parafernàlia permet, d’una manera directa, la composició de la cançó més famosa del grup, Smoke on the water, no prevista a l’escaleta inicial. La història és molt senzilla: estant el grup immers en la gravació del disc, els seus membres decideixen anar a un concert que Frank Zappa & The Mothers Of Invention farà la nit del 4 de desembre de 1971 al recinte del casino. Un assistent decidirà saludar el grup disparant la pistola de bengales que ha aconseguit passar d’amagatotis contra el sostre del local, d’estructura de fusta. De resultes d’això, el casino es cremarà completament davant la mirada al·lucinada de Roger Glover, el baixista, que es fixarà en el reflex de les flames contra les aigües del llac. Paral·lelament, el manager del grup està preocupat perquè el material, de gran qualitat, tot just supera la mitja hora de duració. Seria desitjable una cançó més. A mitja sessió de treball, el guitarrista Ritchie Blackmore improvisarà un riff al que, seqüencialment, s’anirà afegint la resta dels membres del grup fins a tenir una base sòlida per a una lletra i un solo de guitarra. Ian Gillian, el cantant, s’afegirà al conjunt explicant la història de com el disc s’ha enregistrat. L’incendi del casino serà el leitmotiv de la lletra, on la tornada parla descriu la visió a la riba del llac: Fum a l’aigua, foc al cel.

frank-zappa-incendie_casino
Incendi del casino de Montreux, 4 desembre de 1971

01_Didi_Zill-Deep_Purple_in_Montreux
Deep Purple al Grand Hôtel de Montreux

La Rolling Stones Mobile ha viatjat a Montreux des de la comarca anglesa d’East Hampshire, on estava emplaçada a una casa senyorial (manor House) al poble de Headley. La casa s’anomena Headley Granje, i va ser construïda a 1795 com a orfenat. La seva singladura passa per un saqueig i quatre amos posteriors, els dos darrers militars. A la mort del darrer amo, el tinent coronel Smith, metge, la seva vídua decidirà llogar la casa per a actes benèfics i esdeveniments culturals. La casa té dues ales simètriques estructurades al voltant d’un hall de tres alçades i una sèrie de dependències annexes. Constitueix un lloc on estar tranquil que, després del seu descobriment casual per part d’un manager vinculat a al música, serà aprofitat per diversos grups de rock com a lloc de treball. El grup Led Zeppelin està, aleshores, treballant en l’enregistrament del seu quart disc a uns estudis propietat de la companyia discogràfica Island, situats a Basin Street, a Londres. No estan còmodes, i el seu trasllat a Headley Granje desbloquejarà el disc. Les sessions de treball es produiran majorment a l’aire lliure, envoltats de camps, i l’atmosfera marcarà la composició de cançons com The battle of evermore o Stairway to heaven, la cançó més coneguda del grup, que, segons el baterista John Bonzo Bonham mai s’hagués pogut enregistrar a un altre lloc.

Headley Mobile 1
The Rolling Stones Mobile a Headley Grange. El camió estava pintat de camuflatge per no destorbar una seqüència d’un video on va ser impossible treure’l del mig

Però les característiques del lloc quedaran fixades al disc d’una manera més directa. El grup està obsessionat amb un blues de 1929 composat i cantat per Kansas Joe McCoy, When the leeve breaks. Led Zeppelin té la seva raó de ser en el retorn i la posada al dia del blues arcaic, tocat de la manera més crua possible. La cançó se’ls resisteix perquè el grup no està satisfet amb el so dels instruments. John Bonham muntarà la seva nova bateria Ludwig a la planta baixa del hall de tres alçades de Headley House. El hall, relativament petit en metres quadrats, és un espai molt vertical, il·luminat zenitalment, estructurat en base a una escala costeruda que s’aboca sobre unes passarel·les. Des de sota no es veu altre material que la fusta que composa les escales i passarel·les, nerviosa i polida. El so que Bonham treu a la bateria instal·lada a aquell espai serà la clau que permetrà al grup versionar When the leeve breaks. Andy Johns, l’enginyer de so, acostumat a improvisar, decidirà sonoritzar no la bateria, sinó la sala on aquesta s’emplaça disposant els micròfons específics per a aquesta tasca en diversos punts de l’espai, lluny de l’instrument, que captin alhora el so i la seva reverberació. La resta de membres del grup emplaçaran els instruments prop del hall i el grup aconseguirà exactament el so buscat.
Headley House, per tant, no serà, en aquest cas, una casa aprofitada com a estudi de gravació. Serà, ella mateixa, un instrument musical amb unes característiques físiques determinades que faran que el so que surti d’allà sigui únic, reconeixible i molt difícil d’emular. L’espai, doncs, l’arquitectura del lloc queda incorporada al disc, fixada a les cintes de màster convertint, de manera directa, l’arquitectura en música.

Led at Headley
Led Zeppelin a Headley Grange

This entry was posted in crítica, música. Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *