Espais sagrats 1_7: una introducció

La finalitat primera de l’arquitectura és construir la República. República. Re-pública. Res-publica, expressió llatina que vol dir el lloc comú. L’espai de relació és a la base de tot. Hi ha un tipus d’espai comú escàs en número però present a totes les cultures de la Terra: el lloc sagrat. El lloc sagrat és aquell que aplega un col·lectiu per a commocionar-lo, fer-lo reflexionar, posar-lo en actitud reverent, pensarosa, “complexa” segons l’única paraula de tota la definició del diccionari que podria estar d’acord.

El terme religió torna a venir del llatí. Religió: re-ligare. Relligar. La religió és aquell fet complex que aplega i identifica un col·lectiu. La religió, doncs, és prèvia a qualsevol idea de Déu. És la religió que crea Déu, i no a l’inrevés. Com és el lloc sagrat el que crea la religió dins la lògica heideggeriana del construir-habitar-pensar.

El lloc sagrat és una singularitat. L’arquitectura apareix com una petita intervenció que fixa el focus d’atenció sobre el lloc i el preserva. La singularitat que crea el lloc sagrat ens comunica amb l’estructura profunda de la Terra, amb la seva estructura geològica que, amb el pas dels anys, acomoda fluxos naturals: aigua, vent, un microclima determinat, un gradient de temperatura especial, petites diferències que fan el lloc diferent i que després són explicades comunament com una energia, una vibració, un puls o un miracle.

Grosso modo m’atreviria a qualificar els llocs sagrats en dues tipologies:
-L’atzucac. La direcció, el punt de partida, aquell lloc que queda al final d’un camí on s’hi ha d’anar expressament.
-El creuament. Aquell lloc al marge del camí estratègicament emplaçat com un punt de trobada o de control.

Aquest és el primer d’una sèrie de set articles sobre el lloc sagrat. Partiré dels espais consagrats a una religió per acabar amb el sagrat laic, un concepte especialment pertinent en aquests temps en que l’espiritualitat de la nostra societat està en un període de canvi profund. El cristianisme ha estat la religió hegemònica de la península ibèrica des de l’arribada dels pobles germànics(1).

Ara està en franca davallada per tot un seguit de raons prou conegudes, essent substituït per una multiplicitat de cultes que tenen diversos trets interessants en comú:
-No s’enuncien com a tals, fins a l’extrem que molts dels seus practicants podrien arribar a ofendre’s si s’eleva el seu sistema de creences a la categoria de culte. És a dir, són cultes inconscients.
-Són cultes pragmàtics. La seva relació amb l’espiritualitat és immediata, fràgil i poc compromesa, gairebé individual, preparada per a ser fragmentada en múltiples escissions.
-Presenten una base intel·lectual molt fràgil.
-Ultraliberalisme. Es mercantilitzen amb molta facilitat, resultant usual que la seva ortodòxia estigui barrejada amb algun tipus de consum.

Òbviament el cristianisme no és aliè a alguns d’aquests trets. N’incorpora, però, un de propi que, tot sovint, el segueix fent desitjable a molts dels cultes que el supleixen, principalment la seva complexitat, una complexitat que el porta a ser moltes coses alhora: una institució apegada al poder, uns encobridors de delictes greus, els dipositaris d’un corpus intel·lectual mil·lenari base del pensament occidental. El cristianisme gaudeix d’una relativa bona salut a l’estranger que ha permès a molts intel·lectuals i persones de ciència incorporar-lo sense fissures, estridències o excessives contradiccions a les seves creences, i que també ha estat capaç de renovar-se tant a sí mateix com a la cultura d’un país(2)

Aquesta crisi no ha anul·lat en absolut la gran set d’espiritualitat de la nostra societat, potser fins i tot superior a la de moltes èpoques precedents degut al complexíssim panorama social del planeta que, de fet, incorpora aquesta mateixa noció, un concepte relativament nou que no sabem com tractar a les beceroles de no sabem exactament què.

Escriure un article així m’obliga a posicionar-me. Sóc un ateu de base cristiana, perquè aquesta ha estat la meva educació(3). Crec en l’espiritual, en el sobrenatural i en el sagrat. L’espiritual i el sobrenatural són, per a mi, atributs humans. Allò que som, allò en que creiem, allò que som capaços de fer, la nostra pròpia voluntat de transcendència és inherentment sobrenatural. Per tant poso l’ésser humà en el centre de les meves creences. Allò sagrat és el que ens connecta amb el lloc on habitem. I aquest vincle, en tant que forjat per nosaltres, és també sobrenatural.

El sagrat comença prenent consciència de la natura, de la nostra indefensió, de l’hostilitat del lloc. De com el treball que es fa per condicionar-la és incessant i pot ser revertit en qualsevol moment, com s’adona el grup de passatgers accidentats protagonistes de la inquietant The Grey (Joe Carnahan, 2011), enfrontats amb un bosc primigeni que els anihilarà.

L’escala de la natura, la consciència del nostre cos oposada al que ens envolta, del cos concebut com a espai, és un altre pas per a la concepció del sagrat, com fa el personatge de DH Lawrence el primer cop que es vesteix d’àrab a Lawrence of Arabia (David Lean, 1963).

La singularitat, l’excepció, el discontinu, l’inexplicable evidenciat en allò que es percep diferent de l’entorn és el darrer pas per a la concepció del sagrat. En alguns casos aquest pas és suficient, com es pot entendre davant d’aquesta imatge de Ayers Rock, Austràlia, indret sagrat pels aborígens.

La petita acció davant de tot això pot ser tan senzilla i alhora tan sofisticada com el matrimoni de roques (Meoto Iwa, a la prefectura de Mie) que els budistes van practicar al Japó com a sacralització de la natura.

Per últim apareix l’habitació dels llocs sagrats, estat que els consolida i els manté com a tals. Seria el cas d’aquest monestir al cim de les roques de Meteora, a Grècia.

(1) Que, de fet, practicaven un arrianisme(4) que al cap de poc seria declarat herètic, si no ho havia estat ja en aquell moment. Posteriorment es convertirien en massa a altres corrents hegemònics dins el cristianisme, però seria massa llarg d’explicar.
(2) L’arquitecte David García-Asenjo Llana és autor d’una tesi doctoral on argumenta l’art cristià com a porta d’entrada de l’art modern a l’Espanya de postguerra.
(3) Recordem Buñuel i el seu gracias a Dios que soy ateo. Semblant.
(4) L’arrianisme és una vessant del cristianisme que treu el caràcter diví al fill (Jesucrist) i el supedita al Pare. Per tant assimetritza la Santíssima Trinitat. Després faria fortuna com a base de la tercera religió monoteista del planeta: l’Islam, parcialment inspirat en les seves doctrines.

This entry was posted in crítica and tagged . Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *