Espais fluids aburgesats

bautoridades--balfonso-xiii-tercero-por-derecha-con-reina-victoria-eugenia-mayo-1929-1270825111002

Aquest article comença com un exercici autoimposat per part de tres arquitectes: José Ramón Hernández Correa (arquitectamos locos), Rodrigo Almonacid (r-arquitectura) i jo mateix, a partir d’una afirmació provocativa que el primer va fer sobre el Pavelló de Barcelona de Mies van der Rohe, a saber, que el Pavelló li va sortir bé de xiripa. La boutade es va anar desenvolupant i finalment hem decidit escriure tres articles enllaçats i publicats al mateix dia a la mateixa hora. No sé què han escrit els meus companys, i els meus companys no saben el que jo he escrit. Provarem de potenciar debat, escoltar opinions i, després de les reflexions pertinents, escriurem un altre article recollint el que hem après d’aquest experiment.

He decidit començar el meu escrit preguntant-me de què parlem quan parlem del Pavelló de Barcelona. La intervenció que fa Mies no neix, ni té originàriament, aquest nom, que surt en algun moment de la història de l’arquitectura del segle XX posterior al seu enderroc i al reús dels seus materials per part del Govern Alemanys per a referir-s’hi. Probablement surti en algun moment posterior a la Segona Guerra Mundial i a l’ascens i consolidació del mite Mies. Convencionalment el nom de Pavelló de Barcelona (de MvdR) es refereix a la construcció del saló que l’arquitecte habilita per a que les autoritats alemanyes rebin el rei Alfons XIII el dia de la inauguració. La pròpia exhibició es produïa a dos pavellons a part, un d’ells cobert, l’altre exterior. Tots dos, continent i contingut, són projectats per Mies van der Rohe i per Lilly Reich, la seva sòcia d’aleshores, que ha caigut injustament en l’oblit més infame. Mies i Reich s’han conegut a 1927 a Stuttgart i treballaran junts des d’aleshores. Prèviament a això Mies ha estat designat arquitecte en cap del Werkbund i ha preparat varies exposicions, sol primer i amb Reich a partir de la seva coneixença. Junts seran comissionats per a crear, dirigir i construir la Representació Alemanya a l’Exposició Universal de 1929 de Barcelona(1).

Fig-06-Departure-of-Spanish-King-Alfonso-XIII
El Pabelló de Barcelona, el dia que es va fer servir per a la seva funció específica.

La primera constatació sobre el Pavelló és que tot això no compta. El grau d’abstracció formal extrem de la construcció la ha deslligat completament de tot en l’imaginari col·lectiu: del lloc, del programa, de la funció, de l’època. El Pavelló de Barcelona es troba al marge de tot, i només el nom recorda que algun cop va tenir una localització concreta. El Pavelló de Barcelona és una entelèquia.

La segona constatació és que el grau d’abstracció formal és extrem, però no absolut. El Pavelló recorda una cosa molt concreta: un habitatge unifamiliar aïllat. Una casa. Més: una llar. El que planteja algunes preguntes. És, efectivament, una casa? Si ho és, quina casa?

Aventuro una resposta: el Pavelló és una casa que mostra com vol viure Alemanya. És la casa ideal d’un Poble.

Però de quina Alemanya? El context s’explica ràpidament i senzillament: Som en plena Belle Epoque, un dels moments més fecunds i potents de tota la història de l’art europeu, i potser l’americà també. Fa onze anys ha acabat la Primera Guerra Mundial amb una derrota humiliant i feridora de l’Imperi Alemany i els seus aliats. Fa nou anys que ha entrat en vigor el Tractat de Versalles, que estableix unes condicions de pau vergonyants, tan draconianes que no podran acabar de satisfer-se fins a 2010. Sí: els darrers pagaments de les indemnitzacions de guerra de la Primera Guerra Mundial es faran en euros. Tothom que té ulls a la cara i un mínim d’intuïció veu que el món s’encamina cap a un nou desastre.

Alemanya està organitzada en el que ara es coneix com la República de Weimar(2), una successió de governs convulsos que han aconseguit parar a dures penes la hiperinflació de la primera meitat dels anys 20 amb la creació del nou Reichsmark(3). La indústria se n’està començant a sortir, tot i que això no s’ha pogut repercutir encara en les condicions de vida dels ciutadans, que segueixen essent duríssimes, el que assenta un brou de cultiu que culminarà, tan sols quatre anys més tard, en l’ascens d’Adolf Hitler i el seu NSDAP a la presidència del Govern Alemany.

La duríssima situació alemanya imposa, doncs, el grau d’abstracció amb el que Mies i Reich treballen per a fer el Pavelló: no hi ha on agafar-se. Ni al seu país ni a Espanya. La construcció és, segons es vulgui llegir, un himne a la dignitat o una fugida endavant. Un espai horitzontal, transparent, gairebé sense jerarquies si el contextualitzem amb la gran majoria dels espais i construccions imperants a l’època.

alemanya context
Nens alemanys jugant amb feixos de bitllets durant la hiperinflació. Quadre de Max Beckmann de 1919 que reflexa la desesperació del moment.

No és estrany que l’única escultura present a la construcció es digui Albada. Alemanya sent que torna a néixer i així escull presentar-se al món.

barcelonapavillon
Georg Kolbe, Der Morgen (dita L’albada), 1925, col·locada al Pavelló de Barcelona.

El Pavelló és, doncs, una casa per a l’Alemany Ideal.

No massa més tard es descobrirà que el Pavelló és una casa per al Superhome(4).

Les exposicions prèvies que Mies i Reich han fet arquitecturitzen productes industrials en brut via una disposició formal sòbria, potent i elegant. Mies i Reich, doncs, treballen a partir d’una base concreta molt potent que s’abstreu a partir de les operacions que s’hi realitzen.

Picture1

mies and lilly- 22material show22- wood exh. the dwelling in our time- berlin 31
Mies van der Rohe, Lilly Reich. Exposicions del vidre i de la futa per al Werkbund de 1927.

Aquí la idea será, también, precisa y concreta: la Alemania Ideal.

Aquí la idea serà, també, precisa i concreta: l’Alemanya Ideal.

Els mecanismes amb que s’opera aquesta idea es portaran tan al límit i seran tan abstractes que possibilitaran que el resultat final se’n desenganxi.

0003germpavexter
Foto de 1929 del Pavelló. Noti’s que el fotògraf, per indicació de Mies, Ha agitat l’aigua i buscat un angle que no reflecteixi l’edifici. Per a en Mies l’aigua és un material, no un mirall.

La següent pregunta a formular-se seria saber si és arquitectura el Pavelló de Barcelona o si és, més que una arquitectura concreta, una obertura de possibilitats, un planteig inicial que, a posteriori, s’ha decidit convertir en arquitectura.

Per a respondre aquesta qüestió no podem deixar-nos enganyar per la qualitat òbvia de la instal·lació. El pavelló és arquitectura entesa com a representació. Entesa com la cristal·lització concreta d’un potencial no en una teoria, sinó en una obra acabada, consistent i volgudament efímera. Malgrat, i d’aquí ve la confusió, que estigui construïda amb els mateixos elements que les arquitectures permanents.

El pavelló no serà arquitectura si aquesta es vol entendre, confondre, amb la construcció(5). No ho és, ni ho va voler ser mai.

Ni hi pot ser ara.

És possible reconstruir el Pavelló de Barcelona? La resposta és òbvia: ja s’ha fet. Ho va fer el propi Mies van der Rohe construint el campus del IIT. Ho va fer a la Casa Fansworth i ho va fer a la Galeria Nacional de Berlin, entre d’altres projectes. Ho han fet Rem Koolhaas a les seves cases-pati i SANAA al Rolex Learning Center. O RCR a Riudaura, o Craig Elwood. O molts altres arquitectes que desconeixem.

700

1f6f29ea3eb72429007deb8867e66746
Cases Pati de Rem Koolhaas i OMA i casa Rosen de Craig Ellwood: dos dels mil exemples d’una reconstrucció del Pavelló.

La reconstrucció del Pavelló de 1986 és falsa. Recapitulem: mai va existir com a tal un Pavelló de Barcelona. Tampoc és de Mies van der Rohe en solitari, sinó que va ser co-dissenyat per Lilly Reich. Però, ja posats, el que queda no pot ni tan sols ser atribuït a Mies. Només a uns arquitectes locals amb més entusiasme que cervell: el sol fet de poder-ho fer no els va deixar pensar si calia fer-ho(6). Res encaixa: si Déu és als detalls, si els plànols que més recordem de Mies són els de detall, el projecte fracassa estrepitosament i, a més, de la manera més falsa i fal·laç possible. Impostora i mentidera, a més: els detalls originals hi són. Les transicions són un desastre. Els gruixos estan equivocats. La tria dels materials és banal. La reconstrucció és matussera i desvergonyida.

La reconstrucció està feta per a la gent que no té imaginació suficient com per a treballar sobre la idea del pavelló(7). Si hi ha alguna cosa que hagi sortit bé en ella, aquest cop sí, ha sortit de xiripa.

La reconstrucció és un mal actor vestit d’època en un film que transcorri en l’actualitat sense que el guió li demani. És un acte provincià: Barcelona no s’ho mereix. El patrimoni que li queda, fins i tot el patrimoni racionalista que li queda, tan maltractat ell a tots nivells (material, cultural, conceptual) és suficient com per a donar fe del que va significar l’estància de Mies i Reich a 1929 a la ciutat.

ef8d23e99826ced45db3b1845fc06e0e

pabellon-mies9
Foto de la construcció del Pavelló de 1929 i de la reconstrucció de 1986: la precisió de l’acer contra la matusseria d’un forjat convencional de formigó impermeabilitzat.

Sóc conscient, per últim, que la lectura que proposo del pavelló, contextualitzada respecte l’època(8), és estrictament contemporània. Ho accepto i no ho sé fer d’una altra manera. Existeix, i accepto igualment, una lectura de la construcció com d’un edifici atemporal. El que no accepto és que pugui estar basada en un nyap de proporcions tan descomunals com el bunyol que ara s’alça a l’emplaçament original de la construcció. Mal favor li hem, i ens hem, fet.

Enllaç a l’article de José Ramón Hernández Correa

Enllaç al’article de Rodrigo Almonacid

Venècia, maig de 2016.

(1) Incís local: en aquells moments, Espanya és una monarquia governada pel dictador Miguel Primo de Rivera, que polititzarà l’exposició fins a límits intolerables. El país viu una etapa de convulsió social que menarà, després de la dimissió de Primo i la seva substitució per Dámaso Berenger (la famosa dictablanda) a l’exili del rei i la creació de la Segona República Espanyola tan sols dos anys més tard de l’exposició. La recepció al Pavelló de Barcelona serà, doncs, un dels seus últims actes públics.
(2) Ells no la coneixien així. Oficialment el nom del país continua essent Deutsches Reich (Imperi Alemany).
(3) La magnitud de la tragèdia s’entendrà perfectament tan sols comentant la taxa de canvi: Un Reichsmark equivaldrà a 1000000000000 de marcs antics. I no, no m’he equivocat amb els zeros.
(4) Aquesta afirmació està meravellosament explicada al llibre d’Iñaki Ábalos La buena vida, concretament al capítol que té per nom La casa de Zaratustra. I no en pot tenir cap de millor.
(5) Rajar, per tant, de les seves mancances constructives és, si acceptem aquest plantejament, un exercici fútil i absurd. No ho és en absolut rajar de la gent que ha considerat que el Pavelló és arquitectura construïda.
(6) I em sembla una excusa legitimadora molt patillera la troballa d’un catxo de pilar original al lloc.
(7) No, la frase no és meva: pertany a Josep Quetglas, que espero que no s’enfadi massa per aquest article en el cas improbable que se l’arribi a llegir.
(8) No la he contextualitzat respecte del lloc perquè sinó no acabaríem mai. Remeto al lector al millor llibre mai escrit sobre el tema: El horror critalizado, de (sorpresa) Josep Quetglas. Aneu a buscar-lo a una biblioteca pública o munteu un change, perquè està irremeiablement descatalogat. No sembla que hi hagi intencions de reimprimir-lo, tot i construir, potser, la millor obra del seu autor. Una de les millors segur.

This entry was posted in Arquitectamos Locos, Barcelona, José Ramón Hernández Correa, Lilly Reich, Mies van der Rohe, r-arquitectura, Rodrigo Almonacid and tagged , , , , , , . Bookmark the permalink.

2 Responses to Espais fluids aburgesats

  1. Edson Mahfuz says:

    Al comienzo del artículo se afirma que el Pabellón se desliga del lugar, entre otras cosas. A ese respeto, sugiero la lectura de Mies van der Rohe: el proyecto como revelación del lugar, en que Cristina Gaston muestra, con la ayuda de planos y croquis del propio Mies, que la ubicación del edifício se debe a la atención que el prestó al lugar.

    Atentamente,

    Edson Mahfuz

  2. Pingback: EL PABELLÓN DE BARCELONA DE MIES, ¿”DE CHIRIPA”? | Blog de STEPIEN Y BARNO - publicación digital sobre arquitectura

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *