Es que ningú se’n adona quant ens la foten doblegada ?


(fotos capturades de la web)
En els meus gustos arquitectònics acostumo a funcionar per intuició, mitomaníes i maníes a seques . M’agraden més aviat les obres coherents que els arquitectes amb un únic edifici,, tot i que d’aquests n’hi ha menys del que estem acostumats a pensar. Tampoc crec amb els promotors-ogres que es dediquen a destrossar sistemàticament obres alienes, extranys a idees com aquell art elitisita que massa sovint només existeix en caps de camarillas que inverteixen més en marketing que en rigor. Sí, adoro les intuicions, però aquestes només són vàlides en un contexte global que les abrigalli : és a dir, dins d’un treball diari sistematitzat , constant , incansable , quelcom cec, inclús .
Mai m’agradà Zaera. O FOA, perque crec en el treball en equipo però també en que aquest no podrà superar mai l’amplitud mental del seu director. Yokohama fou un sorollós bluff, ja en el seu dia: recordo els precaris renders del concurs, buits de gent, sobre fons negre, superfície tova de lluentors metàl.lics que ni invitava a passejar ni a ser tocada. Al final: fusta , gespa sense arbres (no anem a tapar aquesta geometria de plecs que sembla una pixelació d’aquella altra tova que no sap anunciar ni dibuixar), passamans que capturen la mirada perque no se’n vagi a les entregues heroiques perque no sembli que no existeixin.

I, sota això , una altra estructura plegada: com un origami japonés (feliç coincidència pels buscadors de metàfores que pensen que lo bo del Japó no ha de sortir del seu país, i que probablement otorguen format de sombrer mexicà als edificis de Candela en aquell país), salvant una geometria variable bastant interesant i acomodant-la a una topografía que puja suaument. Artifici, per altra banda, totalment aliena als principis del concurs , artificiós, retòric, redundant com els plecs exteriors amb els que no coincideix, i, sobre tot, descontrolat. No pertany a l’arquitecte, sinó que queda com a terreny de l’estructurista, que, escapçat del seu superior jerárquic faltat d’interés, ha tret tota idea de llum cenital a un edifici que la necessita desesperadament.


A Turquía: més o menys. Complex enorme de varis edificis, amagada la seva geometria sota un mantell verd ambigu , no façana , no coberta, indefinit no per voluntad sinó per manca de concreció . La base geomètrica és la del quadrat-dins-del-quadrat , girats 45º uno respecte de l’altre . Bona cosa si es porta fins al final, però que resulta folklòric quan un es queda sense arguments i, senzillamente, gira bona part de l’estructura en angle extrany per a tapar una part de l’edifici que queda totalment aliena a la resta. Como si no fos de ningú.

Les fotos donen el pego, inicialment, però quan un se les mira amb detall observa com l’edifici està sobredissenyat, detallat en excés, contenint el un , l’altre i tot el contrari en un horror vacui naif que l’aproxima als paisatges artificials dibuixats pels nens de tres anys. Sobre tot aixó, les armes són sempre les mateixes: control de les últimes pells, aquesta gespa , aquesta ceràmica, aquells plecs d’aristes marcades on toqui o on no, aquella estructura deixada vista en els pocs centenars de metres quadrats on s’ha pogut controlar, amagant-la on la vergonya indica. Zaera és un decorador. Segueixo esperant que algú m’expliqui diferències entre pintar un pis color pastís, penjant un Tàpies a joc amb el sofá o les cortines Gastón&Daniela, o aquella estètica postindustrial, gris sobre verde sobre algún material pretesament en brut que podría ser estructural, però s’usa sistemàticament como a revestiment, que deixa les llums descontrolades com a metàfora de la inestabilitat en la que tots estem submergits (collons , si no la sabem millorar per qué no ens deixem de retòriques i, senzillament, cobrem i callem?), que glorifica el mal ofici de gent mal preparada que cloqueja precisament tot el contari. Pesimista, gairebé derrotista. Esquitxada de cites cultes d’algún filòsof de moda en cercles universitaris, vinguin a conte o no. Segueixo esperant rigor, una estructura de pensament coherent a priori, no a posteriori per justificar manca de lluita o d’idees o de coneixement sobre uno obra inflada com un souflée, metàfora sempre d’algo que està en un altre lloc. Lluita. Ganes. I pensament optimista.

This entry was posted in Uncategorized. Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *