Entrevista a Rodrigo Vargas 3/3


Jaume Prat: La teva vinculació amb Angola no ha estat d’anar-hi i proposar, sinó que hi ha una constància a la teva presència allí. Aquest paper de la constància… recordo que, des del meu punt de vista esbiaixat per treballar en estudis d’arquitectura. em vaig plantejar què havia fet en Cerdà després del Pla Cerdà. I no hi ha després del Pla Cerdà. Cerdà fa el seu Pla durant tota la seva vida i mor fent-lo. No es qüestió d’un dibuix brillant, sinó que el dibuix va requerir d’una gestió que el va mantenir ocupat la resta de la seva vida. La qüestió és el paper de la permanència. De la teva permanència a Angola.

Rodrigo Vargas: La vinculació que tinc amb Angola és irregular, sincerament. Les professions es desenvolupen en el cos a cos. Sistemàticament tinc dubtes de la feina que faig, tant de la seva qualitat com de la seva idoneïtat. Existeix aquesta qüestió cultural que ja hem comentat abans… però arribats a un punt, t’has de llençar i proposar. Ja es veurà en el procés si funciona o no, i com rectificar sobre la marxa. Crec que hauria de passar molt més temps a Angola per arribar a entendre com les dinàmiques existents es poden transformar en patrons positius de desenvolupament, encara que és una realitat en la que probablement sempre hi hagi alguna cosa que se t’escapi.

Hi ha una qüestió que m’interessa molt: com es genera la forma urbana a l’Àfrica. N’hi ha per estudiar-ho tota la vida i no arribar a entendre-ho completament. Comences anant a l’universal, processant uns paràmetres, un nivell d’ocupació, una densitat demogràfica, una intensitat de l’activitat… els números els pots treure molt fàcilment. El diagnòstic o les conclusions ja són una altra cosa. Per una banda, la intermitència dels meus períodes d’estança et donen l’oportunitat de copsar els canvis d’una manera més dràstica. Estant allà sempre perds la perspectiva per la gradualitat d’aquests canvis. Hi ha una tendència a la densificació a determinades zones, però aquesta es veu superada per la tendència expansiva de les ciutats que deriva en una morfologia urbana diversa, des del meu punt de vista per una falta de capacitat de gestió de la infraestructura pública. Crec que és un dels principals problemes que s’han d’abordar a ciutats que tenen en torn del 70-80% del teixit no planificat. No obstant, el nucli fundacional de les ciutats angoleses, almenys de les que he estudiat, és d’origen colonial.

Huambo es va fundar expressament per se la capital d’Angola a un punt intermedi d’aquesta línia fèrria central que comunica la costa amb l’interior, i es va concebre per a contrarestar la influència de la companyia minera anglesa que explotava els jaciments de coure de la RDC. Es va fer un pla urbà de tipus colonial basat en els paràmetres de la ciutat jardí de Ebenezer Howard, una ciutat-jardí amb una forta presència administrativa… la ciutat planificada és ara el centre de Huambo. La ciutat orgànica l’envolta. Just a l’inrevés del que succeeix a les ciutats europees, amb nuclis orgànics principalment d’origen medieval. A Angola és el procés invers. Hi ha una ciutat planificada que en principi funciona molt bé, per la imposició del sistema colonial -la qüestió de qui és ciutadà, de qui té dret a viure a la ciutat, de com es viu- al voltant de la qual a una època prèvia al post-colonialisme comença a créixer el teixit orgànic, que sofreix una veritable explosió a la Guerra Civil. Això té unes tendències de desenvolupament que s’han de gestionar i detectar per veure com es consoliden. S’ha de gestionar una demografia, generar uns recursos, una economia, per a que després, poc a poc, es pugui anar, des d’una perspectiva de política de gestió de rendes del capital generat, creant un sistema impositiu que reverteixi en la sostenibilitat de la pròpia ciutat. Però el que deia abans: és perillós en el sentit de que estàs aplicant un sistema des de fora, al que el gruix de la població no n’està habituat.

TEJIDO COLONIAL
Mostra del teixit colonial original. Dibuix: Rodrigo Vargas.

MUSSEQUE
Mostra del teixit orgànic o musseque. Dibuix: Rodrigo Vargas.

NUEVA EXTENSIÓN
Mostra del teixit d’extensió. Dibuix: Rodrigo Vargas.

Després de tot això s’ha de projectar. I saltar al buit.

Sí. Però no és tant projectar com provar de comprendre aquestes dinàmiques i canalitzar-les. Projectar és una altra cosa. A Angola el tema del projecte urbà està començant poc a poc. Ara mateix hi ha, segons els meus darrers estudis, un creixement d’un 15-20% a zones planificades sobre el total de la superfície que ocupava anteriorment la suma del teixit colonial i l’orgànic.

Per a constrènyer l’efecte, o l’expansió del teixit popular s’han fet sones planificades al voltant d’aquests teixits. Per a canalitzar-los es tracen uns carrers i es divideix el terreny en parcel·les. Aquestes parcel·les solen ser molt grans per al que nosaltres entenem aquí. Poden tenir vint per vint, o vint per vint-i-cinc, quatre-cents metres quadrats de terreny. I allà hi va un habitatge unifamiliar, però acaba per no ser així. El normal és construir-hi de l’odre de tres habitatges. L’habitual és que s’ocupi el fons amb un annex, que en diuen. Una crugia adossada a la mitgera. Aquesta és l’habitatge mentre es construeix la casa principal. Quan la família propietària del terreny es trasllada a la casa principal lloca l’annex. I, potser, mentrestant es construeix un altre annex més que també es lloga. Poden conviure dos, tres i fins quatre famílies a un mateix terreny.

IMG_5688_r
Espais comuns a un habitatge. Foto: Rodrigo Vargas.

El més interessant d’aquest medi és la gran mescla, la gran promiscuïtat d’activitats i de sectors. A la mateixa parcel·la la gent cultiva, explota un molí de gra, fabrica materials de construcció o obre un petit negoci -fins i tot és possible que combini activitats-. La gent colonitza, habita i al mateix temps composa el seu propi sistema d’interaccions en relació al teixit urbà que els envolta.

A l’últim treball que vaig fer vaig identificar tres tipus de teixit urbà. Un és el teixit colonial, l’altre l’orgànic i el tercer les noves extensions urbanes -el que aquí anomenaríem eixamples-. A les noves parcel·lacions identifico que la major activitat es dona al límit, al límit entre la parcel·lació regularitzada i el teixit popular orgànic. Aquesta trobada és altament rica en activitat, des de venda informal de roba a activitats com esglésies, bars, parades de taxis… economia popular i de mercat informal, activa, diversa. És un fenomen molt interessant i aquests petits descobriments donen moltes satisfaccions, és com una part d’un enigma professional resolt. La regularitat del teixit es va difuminant. La gent entronca les vies del teixit regular i les prolonga vers l’irregular. Hi ha un procés de simbiosi fins a un punt que no saps quin teixit és planificat i quin no ho és. Sempre hi ha uns matisos que com a professional pots detectar, però molts cops et quedes amb el dubte.

Parlaves d’organicisme. En un teixit orgànic de veritat, en una cèl·lula, la membrana és on es produeix l’intercanvi.

L’anàlisi biològic és perfecte per a l’urbanisme. Diuen que és el nou paradigma científic. És fàcil fer aquest tipus de símils entre els comportaments biològics. Ara parlem de la ciutat com a ecosistema. Aquesta via que constitueix la pell entre els dos teixits funciona com a lloc d’intercanvi.

En aquest marc d’actuació serveixen els referents que has anat adquirint a Europa? Has hagut de partir de zero per afrontar-ho?

Sí i no. Hi vas amb el teu bagatge i has d’aplicar la teva pròpia experiència, que es veu modificada pel que veus al terreny. Sempre et queda el dubte de si ho fas bé o malament. Així que t’has de llençar a l’abisme i proposar. Si les teves propostes estan basades en el que vius i en que ets capaç de veure tindràs més possibilitats d’èxit que si arribes i, simplement, vols enderrocar-ho tit o aplicar fórmules preestablertes. He vist plans directors d’alguna ciutat que no tenien en compte per res el teixit orgànic, i en aquestes ciutats és del 80 al 85%! Si l’únic que ets capaç de dir es que “s’ha d’anar substituint” estàs pretenent substituir el 80% de la ciutat. Igual és més fàcil canviar el 20%!

I hi ha una altra qüestió: el propi teixit colonial sofreix un cert grau de informalització. Tenim trenta anys de gerra. Una economia i una manca de recursos brutal. Moltes ciutats van estar molt de temps comunicades per combois de camions que la major part dels cops eren assaltats en el trànsit entre una i l’altra. La gent, fins i tot la que tenia recursos, sofria llargs períodes d’escassesa. I en trenta anys es donarà una generació i mitja més, que a Angola seran dues. En trenta anys tens fills, les famílies creixen, molts cops a un ritme ràpid, i necessites fer cases. Si tens una parcel·la colonial de vuit-cents metres quadrats amb una casa de dos-cents ocuparàs part de la superfície lliure. Algunes parcel·les es fragmenten.

A les cultures autòctones hi ha molta convivència, no es sol fraccionar la propietat, sinó afegir més immobles als que ja existeix. És una qüestió cultural: que té a veure amb l’herència del medi rural de com es colonitza un territori, com es disposen les construccions dins una mateixa propietat de l’agregat familiar. Per exemple, tens una construcció que és el graner, una altra que és la cuina, una altra que és el forn de pa, una altra que és el dormitori. Després l’espai de relació social és l’espai exterior que delimiten aquestes construccions, que també “són casa”.

És una tipologia específica de casa.

És clar, que també sofreix una evolució quan arriba al medi urbà, i que va ser la que principalment va colonitzar el terreny al voltant del teixit colonial. Al principi d’una manera dispersa, que després es va densificant. Aquesta densificació fa que cada cop les parcel·les s’estrenyin més. El més normal és que es construeixi un pavelló. L’espai entre pavellons també, com al medi rural, és casa teva: on menges, on reps… Això es trasllada al medi urbà i es densifica. També hi ha un canvi de materials. Aquesta herència cultural es porta a la ciutat, es modifica en alguns aspectes i es manté en altres.

L’habitatge burgès europeu reprodueix l’esquema de la ciutat europea, o a l’inrevés. Tenim zones de dia, de nit, teixits productius… això, traslladat a aquestes tipologies angoleses, té capacitat de crear ciutat d’una manera diferent a la que coneixem nosaltres?

Sí. Seria injust negar aquesta capacitat. Al cap i a la fi, la ciutat és un fenomen definit i consolidat per concentració de persones, d’una manera més dispersa, amb tendència a la densificació i amb una càrrega cultural pròpia. Potser com a recurs d’economització del territori ocupat, en aquest moment, als barris de desenvolupament orgànic comença a haver-hi una tendència a la verticalització. Estan apareixen primers pisos. Algun amb un nivell econòmic més gran està fent segons. D’una manera curiosa, deixant aquests espais lliures. No ocupant completament la parcel·la. És un fenomen a estudiar i a potenciar si es vol abastar un grau de sostenibilitat que no depengui del transport privat, sobretot per l’extensió que en aquests moments abasten les ciutats a Angola en relació a la població que acullen.

IMG_5513_r
Diversos espais de convivència a una parcel·la. Foto: Rodrigo Vargas.

Com treballes a nivell constructiu?

Ara estic projectant una casa. Treballo amb uns materials, amb una manera de fer que crec simple, però tinc el dubte de si m’estic adaptant el suficient com per a aconseguir un resultat òptim segons els medis disponibles. És curiós, pel que et deia abans de fins a quin punt són necessaris els arquitectes. Aquest client és un noi de Madrid que viu a Angola. Vol construir la seva casa a una zona apartada, perquè li és molt difícil suportar el nivell de vibració que té la ciutat. És una casa molt senzilla, que ha de ser molt barata. Estic buscant bones referències i les adapto.

Hi ha dos arquitectes d’Àfrica que m’interessen molt. Un és Diebedó Francis Keré, que cada cop formalitza més, i un altre és un arquitecte català, Albert Faus, que em sembla la bomba per la sinceritat de les obres que fa. En conec dues: una és un centre cívic, l’altra és una escola. Veus la seva evolució i és molt neta. Les obres són a Burkina Faso. Apart que és un virguer, perquè es permet el luxe de fer murs amb càmera! És una cosa que mai se m’havia acudit. Al Centre Cívic fa la fulla exterior de laterita i la interior d’adob, un adob finet premsat en motllos, més petit que el que s’usa a Angola. Amb una mica de sort, pel que tinc entès a Burkina Faso la laterita la pots trobar a la mateixa excavació que fas per la cimentació. Això et permet una reducció dràstica de l’impacte ambiental en termes de consum de CO2, perquè la majoria dels materials -pedra i fang- que composen la casa els tens immediatament disponibles. Al primer projecte hi ha una biga de coronació per als dos murs. El portant és l’exterior. I al segon, la laterita no és portant i recolza a la biga de coronació, oculta rere la primera fulla, a l’adob. Em sembla curiós perquè també, com al cas de Keré, és una evolució formal però d’un ordre més tècnic. És un detall constructiu molt bonic: en relació amb les primeres cases de totxo de Mies, és un tema miesià del pany de paret, de la fàbrica de pedra, que fa una ostentació estructural però amagant el veritable sistema portant dins la pròpia construcció. Keré potser sigui més expressiu a les seves cobertes, i a les seves darreres obres les acaba formalitzant més. Les cobertes de Faus són un sistema separat de la caixa interior, una protecció de sol i de pluja, ventilada, buscant el condicionament climàtic de manera passiva. Fa uns muntants i unes bigues mitjançant tubulars soldats per guanyar inèrcia, les ancora bé al vent, que és el pitjor esforç quan fas aquest tipus de cobertes tan lleugeres, i amb aquestes dues coses ja ho ha resolt.

La casa que vaig a fer prova de copiar això. El meu principal dubte és l’accés als materials i els costos de l’obra. A aquesta ciutat, Lubango, el mercat formal de la construcció està copat per les empreses portugueses. Amb la crisi i ha hagut un al·luvió d’emigració portuguesa, tan de tècnics com de professionals -en molts casos d’antics descendents de colons retornats-. Sempre penso en com es podria col·laborar amb empreses locals. Depèn una mica del client i de la capacitat que tingui. Si fos promotor és com m’agradaria funcionar.

Tornem a l’urbanisme. Parla’m de com solucionar la manca d’infraestructures.

A nivell d’infraestructures, la il·luminació és el més fàcil i el que et permet un desenvolupament econòmic més immediat en relació a la inversió que suposa. Només has de clavar pals i passar un cable, és relativament senzill i barat. El principal problema és que a penes hi ha clavegueres. Als barris que estan més a prop del teixit colonial hi ha dinàmiques que són positives. He detectat algunes intervencions en que els habitants del barri construeixen les seves pròpies clavegueres a cel obert, per consens entre veïns. Em sembla una dinàmica molt interessant perquè mostra una preocupació real per les condicions de salubritat de l’espai públic. Encara que els residus arribin al riu, encara que estigui oberta i hagi un risc sanitari, però és l’indicador d’una voluntat de millora de les condicions de vida de la comunitat.

En altres casos els veïns treuen un tub al carrer, a deu centímetres del terra. L’excés de la fossa surt a la via pública, que es torna insalubre. Però si, com a urbanista, dius que vas a fer el pas següent: un col·lector de petit diàmetre que vagi unint tots aquests punts d’abocada que tregui els residus del carrer ja s’aconsegueix un espai públic molt més qualificat. Hi ha experiències al respecte a Sud-Amèrica perfectament adaptables. El nivell de consens veïnal a una escala més alta de les quatre cases pot crear el nivell de sostenibilitat urbana acceptable.

IMG_5757_r
Infraestructures d’emergència. Foto: Rodrigo Vargas.

Això és una organització vertical de base. El govern n’és conscient?

Sí, però hi ha molts interessos pel mig. Hi ha interessos d’empreses estrangeres que saben que construint guanyaran capital… a Angola esclata una bombolla immobiliària cada quinze dies, perquè es construeixen centenars d’habitatges per a gent que no se’ls pot pagar.

Es va fer famosa una ciutat fantasma…

Kilamba, Kilamba-Kiaxi. Això és un mite, perquè sí funciona, al final. És a 20 km de Luanda. S’ha convertit en una ciutat-dormitori per a la classe mitja que té recursos suficients per anar i tornar en cotxe. A Angola hi ha cada cop més classe mitja, però encara n’hi ha massa poca en relació al gruix de la població. Els apartaments de Kilamba costen al voltant de sis-cents dòlars al mes. Les classes populars no s’ho poden permetre, perquè el seu nivell d’ingressos depèn molt del seu entorn immediat. Per exemple, el cas de les venedores ambulats. No és el mateix caminar aquests 20km en un entorn on tot el trajecte és un mercat potencial, perquè transcorre per dins el límit urbà, que anar des de Kilamba fins Luanda a vendre.

Són principalment els funcionaris públics i la població que ha prosperat, els que tenen accés a aquests habitatges. És una zona aïllada i funciona bé, pel perfil de població que la habita en aquests moments. És com els grans polígons espanyols dels seixanta però sense la conflictivitat per l’acumulació d’una única franja social amb baixos recursos en un determinat entorn. Però existeix el problema del transport i el col·lapse del trànsit. Hi ha gent de Kilamba que ha de sortir a les cinc del matí per arribar a les vuit a Luanda. Quan se’n cansin el polígon quedarà allà vuit, i començarà aquest equilibri social induït. Començaran a aparèixer economies més precàries i és molt probable que en un entorn aïllat la conflictivitat social sigui més alta. Com hem vis que ha succeït a Espanya a tipus d’urbanització semblants.

Kilamba_Kiaxi_-_May_2011_(3)
Kilamba-Kiaxi.

Així l’estat actual d’aquest polígon és transitori.

Tan debò que no. Un polígon d’habitatges que no creï economia en relació a la població que acull dura fins que duri la il·lusió dels habitants per una casa nova, quan aquesta il·lusió acabi els que puguin marxaran i els que no quedaran allí atrapats a mercè d’una zona mal planificada.

És possible canalitzar aquests interessos econòmics estrangers en una planificació positiva?

Ha succeït a Europa?

¿No?

Relativament, també hem estat víctimes dels interessos del gran capital. L’ideal seria poder canalitzar-ho. A veure com es fa. Si es fa.

Treballes sol?

Ara estic enllestint els informes de l’estudi urbà. El redacto però rebo un feedback regular des d’Angola sobre les propostes que llenço a través de l’empresa consultora amb la que col·laboro. Les dades les recollim en conjunt amb personal local.

Quin equip humà podria ser necessari per això? En termes possibilistes. Pot revertir en algun tipus de formació?

Hi ha professionals que defensen treballar a totes les escales. Des de les autoritats locals, independentment del seu grau de formació, autoritats administratives i professionals de manera transversal. El problema és que aquestes propostes haurien de tenir un grau de seguiment que no sempre es dona.

Des de l’arquitectura defenso la implicació de les noves generacions de la universitat. Potser sigui una mica més elitista, perquè no tothom pot accedir a ella, però en contraposició, proposo que s’intenti sortir del divisme en l’arquitectura. Però això també entronca amb les carències dels propis professionals com a professors i de la gent que arriba a la universitat. M’agradaria que la universitat fos capaç de treballar amb els peus a la terra, segons les possibilitats reals del lloc. Molts cops els projectes que arriben de fora no acompanyen en l’exemple.

S’ha de planificar també la pròpia universitat.

Està clar que sí. Treballar amb necessitats reals. El que es fa en part, però a les escoles d’arquitectura es segueix imitant el formalisme que ha protagonitzat la nostra ensenyança. Vam ser educats a una escola de moda, i a Angola, almenys, això es torna en un dèficit.

This entry was posted in crítica, entrevistas, Rodrigo Vargas and tagged , . Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *