Entrevista a Rodrigo Vargas 2/3

ROD_2_red

Rodrigo Vargas: Al meu paper com a urbanista a Angola, inevitablement arrossego el precepte europea de la ciutat compacta, i per suposat, les meves vivències personals. És molt difícil treure’s de sobre aquest bagatge cultural. Les ciutats angoleses són molt disperses, colonitzen el territori per extensió. La seva densitat en termes generals és al voltant dels 120-140 habitatges/ha. Amb aquesta baixa ocupació i amb la problemàtica afegida de la falta d’infraestructures existeix una forta percepció de saturació, sembla que estiguin col·lapsades, però en realitat, són densitats molt baixes, en les que fent un petit pas es pot aconseguir superar aquesta sensació de congestió.

Jaume Prat: Quina població tenen aquestes ciutats?

Luanda té, en termes demogràfics, una relació manifestament dominant en relació a les altres ciutats: té sis milions d’habitants. Al següent graó estarien les ciutats que funcionen com a capitals de província. Les més poblades tenen de l’ordre de sis-cents, tres-cents, dos-cents mil habitants. Entre un cinc i un deu per cent de la població que viu a la capital estatal. Angola té vint-i-sis milions i mig d’habitants dispersos per un territori que és dos vegades i mitja Espanya. Només té un quart de la nostra densitat.

Angola_Population_Map
Mapa de densitats de població d’Angola.

Els teus encàrrecs són sempre públics?

Més aviat són sempre privats, però és molt fàcil que el client privat tingui algun tipus de connexió amb les institucions públiques. Estem parlant de cercles relativament estrets. Hi ha una població formada escassa, i és normal que aquesta tingui un accés més proper a unes esferes una mica més altes.

Parla’m una mica de l’estructura urbana d’Angola i de quin seria, al teu entendre, un enfocament estratègic sobre el tema.

Conec els plans d’una manera un tant superficial, però pel que tinc entès a partir dels treballs que he desenvolupat, no hi ha una política estratègica unitària d’intervenció als nuclis urbans a nivell estatal. A més les directrius de la legislació parcial -com per exemple al cas de la re-estructuració del teixit no planificat-, són ambigües i donen peu a múltiples interpretacions.
La tendència general a nivell global és un major grau d’urbanització, i Àfrica, essent el continent que més creix tant demogràficament com econòmica, no pot ser una excepció. On més es generen les oportunitats de creixement és al medi urbà: per contacte, per concentració i per flux de recursos; humans i materials. La qüestió es que per privar d’evitar el problema de la informalitat de les ciutats s’està intentant fixar la població al medi rural. Són dues situacions que han de ser abordades amb una estratègia conjunta, el desenvolupament productiu del medi rural i el reforç de les polítiques de desenvolupament i gestió urbana. Hi hauria d’haver una política de desenvolupament complementari entre el medi urbà i el medi rural, de reforç mutu: no pots desenvolupar el camp sense desenvolupar la ciutat. La meva perspectiva sobre aquesta qüestió és que s’hauria d’augmentar el protagonisme dels petits nuclis urbans dotant-los de serveis, i reforçant la productivitat de les seves àrees peri-urbanes. Accelerant el creixement d’aquests nuclis es crearia una xarxa de ciutats millor distribuïda al territori. A l’actualitat els nuclis urbans més importants es troben molt distants entre sí -de l’ordre de 500km- i això no fa més que agreujar el seu creixement per al·luvió. No és construint cases a zones aïllades que es solucionarà el problema, sinó afavorint concentracions sostenibles i sobretot gestionant-les adequadament.

Podries parlar de quin és el problema de la urbanització?

Una tendència generalitzada al llarg del continent africà és que les seves ciutats creixen principalment per aglomeració d’habitants i no per una demanda demogràfica basada en un creixement econòmic, a la manera de la demanda de ma d’obra que va suposar a les ciutats europees el desenvolupament de la indústria i el conseqüent desenvolupament econòmic. La ciutat africana creix sense generar economia d’una manera evident. Hi ha un recurs de subsistència bàsic, però això no vol dir que s’estigui generant una economia per se, independentment de que els països africans estiguin creixen a nivell macroeconòmic avui en dia.

A Angola aquesta situació de migració de poblacions del medi rural als nuclis urbans es va produir principalment per la inseguretat que es sofria a les zones rurals al període de guerra, perquè aquestes eren les zones més vulnerables als atacs dels diferents grups armats. també hi va haver migracions d’uns nuclis urbans a uns altres més segurs, com Luanda o Lubango, que van ser de les ciutats que menys van sofrir les vicissituds de la guerra civil. A l’actualitat s’estima que el creixement natural -la natalitat- és el principal factor d’augment demogràfic urbà, encara que romangui un goteig de població des de les zones rurals.

Hi ha un flux molt important entre el camp i la ciutat, entre el medi rural i l’urbà per una qüestió de recursos, d’economia de subsistència, de producció fraccionada que es ven a partir dels mercats de carretera fins als mercats urbans. Hi ha, per exemple, una infraestructura molt curiosa de la generació de carbó. El principal consumidor de carbó vegetal que es produeix al medi rural és Luanda. El vuitanta per cent de Luanda és construcció no planificada, el que localment es denominen “musseques” -l’equivalent de les “favel·les” a Angola, per entendre’ns-. La major part de gent que viu a aquest medi cuina amb carbó. La venda de carbó s’organitza per un flux de capil·laritat que es va entroncant fins les principals vies de comunicació. El preu es va encarint segons la distribució, pels mitjancers

MUSSEQUE
Mostra de teixit d’una musseque. Dibuix: Rodrigo vargas.

JAixò que dius m’està recordant el París de la Revolució Francesa. Estem parlant de finals del segle XVIII. Aquest París és un París on el 30% del sòl urbà és una llenyera. La llenya arribava des d’on fos i aquesta llenyera era l’estació intermèdia. Des d’allà es distribuïa per capil·laritat (pi per als pobres, perquè cremava més ràpid, fustes més nobles per als rics). Això va ser clau per a la preparació de la Revolució, perquè aquestes piles de llenya, de diversos pisos d’alçada, podien allotjar les impremtes clandestines. És curiós. Estàs parlant de que Luanda no és Luanda. Hi ha tota una infraestructura per alimentar Luanda, i genera mà d’obra. I no està regulat.

A què és degut el creixement dels països africans?

Principalment a l’explotació dels seus recursos naturals.

Segueix essent una explotació primària o ja es torna a processar els recursos in situ?

Al cas d’Angola hi ha cada cop més indústria, però també hi ha una explotació en cru molt gran. Hi ha la qüestió de qui és el que fa el desenvolupament del sector secundari. La Xina, a canvi del traçat de les principals infraestructures, se n’emporta moltes en cru i les processa al seu propi territori. Es creix econòmicament però es deixa al país un llegat escàs. No estic criticant la Xina: no crec que el colonialisme xinès o la manera d’introduir-se de la Xina a l’Àfrica sigui millor ni pitjor que la que ha fet Europa al període colonial i al seu postcolonialisme moralista. Però sí crec que l’experiència del seu desenvolupament recent i l’absència d’una relació històrica colonial són dos factors al seu favor a l’hora d’entendre’s com a iguals amb els països africans. Dambisa Moyo, economista zambiana, sosté que el creixement econòmic i la millora de les condicions de vida de la població en general són previs a les demandes de democràcia per norma general al procés de desenvolupament dels països.

La Xina no és moralista?

No, la Xina principalment comercia i fa tractes entre pars. El tema d’Europa està molt basat en les ONGs i sempre hi ha una demanda una mica hipòcrita de més drets humans, que em sembla que per suposat és justa, però que des de les necessitats que formen part del dia a dia de la societat angolesa, i per la insensibilitat que un període de violència prolongat ha deixat com herència, passa una mica de costat per la major part de la societat. Principalment a Luanda hi ha un sector de la població més conscienciat en la qüestió dels drets civils, però entenc que no és majoritari.

Les ONGs han substituït el que abans eren els missioners?

En certa manera sí.

Segueix essent aquesta mateixa arrel moral?

Sí. Colonial-humanitària. Anomenem-ho així. Anem a veure, dins el món ONG hi ha de tot, i per suposat molta bona intenció per part de la majoria del personal que treballa a elles. La resposta a l’Ebola hagués estat impossible sense el recorregut i l’experiència que MSF ha obtingut durant tots els seus anys de vida. No obstant, hi ha molts altres casos en que, des del el meu punt de vista, el rerefons no és tant positiu.

Hi ha un pla director angolès?

Sovint, quan pensem en els països africans, donem per suposat que no hi ha planificació, ni legislació… en realitat tot això existeix, hi ha moltissims plans i un sistema legal estructurat normalment. El problema en el cas de la planificació és la gestió, és aquí on radica la distància entre el que es diu i el que es fa. Moltes capitals tenen plans directors urbans, l’equivalent als nostres plans generals d’ordenació, però estan fets per consultores que venen quinze dies i se’n van. Com s’implementen aquests plans és la gran qüestió a resoldre.

Primera que res hi ha un pla de reconstrucció del que es va perdre a la guerra. Les tres línies fèrries existents al període colonial han estat rehabilitades molt recentment. S’havien perdut les comunicacions per ferrocarril fins al punt que, fins i tot avui en dia, són línies amb una freqüència insignificant. No hi ha flux constant. Es van reconstruir després de 2010. Després també s’estan repavimentant les carreteres que connectaven els diversos nuclis urbans.
En un treball sobre morfologia urbana que he fet recentment sobre Huambo, estava analitzant fotos satèl·lit de 2005, i en aquell any, excepte quatre carrers -que poden ser dotze o vint- en tota la ciutat no hi havia cap via asfaltada. S’ha d’aclarir que Huambo va ser una de les ciutats que més va patir el conflicte armat.

mapas huambo_DEF

huamboo
La ciutat de Huambo. Dibuix: Rodrigo Vargas.

És un procés de reconstrucció d’un país pràcticament des de zero, partint a l’any 2002. I va molt de pressa, perquè cada any que hi vaig noto diferències. La qüestió de fons és si tothom s’està veient beneficiat, que crec que en part sí, però també dona per a percebre un desequilibri clar a la redistribució d’aquest creixement.

Els propis angolesos jerarquitzen el desenvolupament.

This entry was posted in entrevistas, Rodrigo Vargas and tagged , . Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *