Entrevista a Rodrigo Vargas 1/3

ROD_1_red

Rodrigo Vargas: Hi ha una il·lustració fantàstica de Kai Krause on es pot comprovar que al contorn del continent africà hi caben els Estats Units, la Xina, gran part d’Europa, el Japó… és un territori immens que nosaltres reduim i uniformem sota un mateix epígraf: Àfrica. I, a sobre, als països del Mediterrani no els anomenem Àfrica. Els anomenem em Magrib, com volent dir que és una altra cosa. Principalment la noció que tenim de manera general sobre l’Àfrica és el que hi ha del Sàhara cap baix. Parlem de tota aquesta amalgama de matisos com de l’Àfrica Negra. I crec que és tremendament injust, perquè fins i tot dins de països tan grans com puguin ser el Congo, Nigèria, Angola o Namíbia hi ha unes diferències enormes.

true-size-of-africa

Particularment, el que conec de l’Àfrica és Angola, i tan sols tres o quatre ciutats. Podem dir Àfrica per resumir, però, en realitat, serà Angola del que parlarem: de Luanda, la capital, o de ciutats intermèdies com Huambo, Lubango o Namibe.

Jaume Prat: Per què treballes a Angola?

Vaig arribar al país per una situació personal. Angola, per la situació que vivim econòmicament, és ara mateix una terra d’oportunitats per a la gent formada. Hi ha molta necessitat de professionals qualificats, i l’economia a les darreres dècades ha crescut d’una manera exponencial. Hi ha moltíssimes coses a fer i és molt fàcil tenir una oferta de feina. Després, a l’hora de treballar, és més difícil fer-ho legalment. Costa més perquè és un mercat que els propis africans volen protegir i explotar per sí mateixos, el que és completament legítim i comprensible.

Quina és la relació entre la persona que ve a treballar des de fora, els tècnics locals i els clients?

Les ofertes existeixen. És un mercat molt ampli. En principi no hi ha molta competència. Els tècnics d’allí no tenen una mala disposició, almenys a primera vista, cap a la gent que arriba. Són persones molt obertes que tenen moltes ganes d’escoltar. Són els que de coneixen de debò com funcionen les coses allí. HI ha aquesta voluntat, aquesta curiositat de saber, però això no vol dir que qualsevol sistema de treball sigui aplicable a aquest context de manera immediata, o que s’accepti en primera instància. A la primera feina que vaig tenir, que va ser com a professor universitari, hi va haver un xoc cultural bastant important.

Al principi em vaig plantejar les classes amb un nivell d’exigència semblant al que havia rebut a l’Escola d’Arquitectura. S’ha d’aclarir al respecte que Angola és un país que ha tingut moltes dificultats, perquè en ell s’hi han donat tots els tipus de guerra del segle XX, des de la guerra d’alliberament colonial a principis dels anys 60 fins a convertir-se en el Vietnam de l’Àfrica durant la Guerra Freda, essent l’escenari de la lluita d’interessos dels dos blocs imperials, amb actors secundaris molt importants –Cuba i Sudàfrica de per mig-. També la Xina va estar finançant en un primer moment la UNITA, fins que els Estats Units van prendre el relleu. És un conflicte que es prolonga fins a 2002, quan cau Savimbi i la UNITA signa l’armistici, amb grans pics de violència i èpoques de pau relativa –transformada en realitat en un bandidatge que arrasava les zones rurals, menys poblades-. Imagina el que poden significar quaranta anys de guerra per al desenvolupament i, per conseqüència, per al sistema educatiu d’un país.

Vaig trobar-me amb gent que accedeix al món universitari privat amb unes carències de base altament comprometedores i em vaig haver d’adaptar a això. La meva tasca era fer classes d’Història de l’Arquitectura i de Dibuix Tècnic a la carrera d’Enginyeria Civil per a un públic que no estava preparat que no ha tingut oportunitats d’arribar al que considerem un nivell de formació preuniversitari a Europa. I vaig haver-ho de fer d’una altar manera. La qüestió que em vaig plantejar és si d’aquesta gent podien sortir els futurs professionals que desenvolupessin el país. Arribat allà amb el meu esquema europeu em deia que no. Ara crec que tal vegada, com em justificaven els meus companys de professorat. No tots han de ser professionals de primer nivell. D’una escala del zero al deu no tenen per què ser tots enginyers excel·lents –tampoc ho són tots els que surten de les nostres universitats-. Potser tenint enginyers de sis, o de set, es pot arribar a un nivell bàsic que permeti un desenvolupament raonable basant la resolució dels problemes del dia a dia de la professió en solucions senzilles. Aquestes són les qüestions amb que has de comptar de partida quan arribes aquí.

Aquest treball em va durar bastant poc perquè no aconseguia abastar el mínim d’aprovats per aula rentable per a la institució.

Has parlat de treballar dins de la legalitat. A què et refereixes amb això?

Et mous dins d’un sistema en que tot, o gairebé tot, potser el 70%, és mercat paral·lel. A tots nivells. Aquest mercat de treball també existeix al negoci de les professions. La societat aquí, amb un nivell d’educació X, és mitjanament conscient de què és el que val ser un arquitecte. A Angola on un 80% o més del que es construeix és autoconstrucció, un arquitecte sobra. Un arquitecte, fins i tot a Espanya, el contracta una persona que és capaç d’assumir de partida els sobrecostos que genera la seva contractació. Un arquitecte és un valor afegit d’un producte que vols que tingui una certa coherència. Estètica, principalment.

Un enginyer pot fer una construcció, ens agradi més o menys als arquitectes, dins de tots els paràmetres legals i mecànics necessaris per a que l’edifici no caigui. Un arquitecte et dona aquest plus de la visió lateral. Això, a Angola, no existeix. I si existeix és perquè determinades persones entenen que se les pot diferenciar de la resta i perquè tenen capacitat de pagar-s’ho.

Quina és la teva tasca com a urbanista a Angola?

Ara mateix treballo com a consultor. El darrer que vaig fer va ser una consultoria “indirectament” per a un departament del Ministeri de Medi Ambient. Aclareixo això de “indirectament”: a mi em subcontracta una altra consultora local per a desenvolupar una tasca sobre “Morfologia urbana i Impacte Ambiental”.

¿De què viu el país?

Angola viu de l’explotació del petroli i els minerals: diamants, or, ferro, entre d’altres coses. És un país molt ric en recursos naturals. El problema és que el tractament d’aquests recursos pràcticament no es realitza al país. No hi ha una indústria ben desenvolupada en relació a la capacitat de recursos naturals que tenen. Ara mateix hi ha un problema: amb la baixada dels preus del petroli és possible que es comencin a retallar els pressupostos de despesa pública. De fet tenia una proposta per a col·laborar a un pla de desenvolupament urbà a una ciutat del sud i s’ha cancel·lat per aquest motiu. Namibe, la ciutat de la que parlo, és un cas molt interessant perquè es tracta d’un port al desert. Al seu voltant no hi ha absolutament res. Viu de la pesca i del tràfic de mercaderies que arriben a Lubango, una altra ciutat de l’interior. Funciona principalment com el punt de connexió per mar de Lubango.

Tornant a la qüestió dels recursos, el país té una estructura social dèbil. Poc més de la meitat de les persones viuen per sobre del llindar de la pobresa (2USD/dia). Crear un sistema impositiu sostenible en aquestes condicions és molt difícil.

Quina grau d’analfabetisme hi ha?

Pot ser d’un quaranta per cent. Parlant de memòria. Totes aquestes dades les veig freqüentment però les retinc poc.

Parla’m de l’estructura física.

És un país geogràficament molt divers. La part nord, que fa frontera amb la República Democràtica del Congo, és una zona de selva espessa. La part central és un àrea de sabana i de matolls, frondosa, però més dispersa, i el sud, tocant amb Namíbia, és pur desert. El desert del Kalahari hi toca. Per una qüestió d’explotació de recursos totes les ciutats es concentraven als punts de millor comunicació amb les antigues metròpolis, que en aquella època (la colonial) era el mar. Després hi ha una estructura horitzontal que entra al continent Es va començar a desenvolupar al segle XX, recolzant-se en la construcció de línies de ferrocarril. Hi ha tres sistemes, tres línies paral·leles. La primera va de Luanda fins a Malange; la segona recorre tot el país fins la República Democràtica del Congo perquè hi havia una explotació de coure molt important. El més rentable era treure’l per l’Atlàntic. Una companyia anglesa que en posseïa els drets d’explotació va traçar aquesta línia fins a Lobito, que és una conurbació de la província de Benguela. Lobito és el port industrial i Benguela la ciutat colonial. La tercera es suposava que havia d’anar pel sud fins a Rhodesia i es va quedar a Menongue, capital de la província de Cuando-Cubango.

No es comuniquen entre elles.

No, no ho fan. La comunicació vertical es dona a través del sistema de carreteres, més dens a les zones costeres, perdent capil·laritat progressivament vers l’interior, a les zones menys poblades. Els portuguesos van tenir durant una època la intenció de comunicar Angola amb Mozambique, però no ho van aconseguir. Hi havia la concurrència dels anglesos de nord a sud, d’Egipte a Sudàfrica, i dels francesos d’oest a est, creuant-se a la zona de Rwanda i Burundi, amb les conseqüències a la llarga que ja coneixem.

Angola_rail
Les tres línies del sistema ferroviari d’Angola.

En saps alguna cosa, de l’estructura històrica prèvia a la colonització?

És una qüestió oblidada a l’Àfrica. Sempre s’ha dit que no hi havia civilització, entenent civilització com a cultura cívica, Civitas, la Ciutat que es desenvolupa en un marc geogràfic reduït en relació a la concentració de persones que acull. No és veritat. Hi ha un text, que va ser candidat als Premis d’Assaig Casa Àfrica 2013, on vaig ser convidat com a jurat, que parlava de la història de l’Àfrica a través de les seves civilitzacions. Com, per exemple, la civilització Ghana, que allà pels segles XI i XII abastava el territori del que ara és Mali i Mauritània, aproximadament. En aquest assaig es justifica la falta de vestigis de les antigues ciutats d’aquestes cultures a partir del sistema constructiu més comú al sud del Sàhara, la construcció en terra i fusta, que deixa molt poques restes. I per això no hi ha tants registres de les civilitzacions. Pensem que les mesquites d’adob de Tombuctú es deterioren molt fàcilment. A l’igual que altres formes de construcció que hi ha a l’interior de Nigèria que tenen forma d’obús, que requereixen un manteniment continu després del període de pluges. Si, existia una gran cultura cívica, però no ha deixat grans vestigis. El Gran Zimbawe, al país del mateix nom, és un cas particular de construcció circular, emmurallada, en pedra, molt interessant. És una meravella, però tampoc se’n coneix molt la seva història, ni com es va desenvolupar, ni què hi va haver allí a ciència certa.

El pas següent a la història de la civilització subsahariana seria el període d’islamització que penetra per l’Índic. Aproximadament cada dos-cents kilòmetres fundaven una ciutat que estava basada en el comerç d’esclaus, a l’igual que les fundades pels europeus, que van entrar per la costa Atlàntica.

A l’Àfrica es produeix una successió de civilitzacions fins arribar al nou període de ciutats creades per occident al continent africà al segle XX.

mosque_of_djenne
Mesquita de Djenne, exemple de construcció en terra.

Great-Zimbabwe-Ruins,-Zimb
Ruïnes del Gran Zimbawe.

A més d’això es donen migracions internes de les poblacions pròpies del continent. A Angola, més o menys simultàniament a la colonització europea a partir del s.XVI es produeix un desplaçament dels pobles Khoi-San per l’arribada dels Bantús procedents de la zona dels grans llacs.

Respecte a les civilitzacions locals precolonials, a Angola existia un nucli urbà de molta rellevància: M’Banza-Kongo, també amb construccions de pedra, on ara mateix s’hi estan desenvolupant tasques d’investigació arqueològica. Els portuguesos li van donar el nom de San Salvador del Congo. La línia d’actuació típica de les colonitzacions d’apropiar-se de les manifestacions més importats de la cultura colonitzada per a justificar els processos de la mateixa colonització.

Això ha deixat vestigis a Angola? No et pregunto tant per les restes arqueològiques com per la manera de viure.

Pel que he pogut esbrinar, la població angolesa es va veure delmada fortament per la tracta d’esclaus. Encara que les xifres varien molt, les quantitats estimades del transvasament de població d’un continent a un altre van dels quatre als dotze milions.

Estem parlant de fins a dotze milions d’angolesos deportats.

Sí. Si estem parlant de que la tracta d’esclaus pot anar des del segle XVI fins al XVIII, dotze milions de persones és una barbaritat. Més de la meitat del que s’estimava que hi hagués a tot el país. Això és capaç de destrossar qualsevol estructura del teixit social que la població pugui haver establert.

La tracta d’esclaus marca un punt d’inflexió a la història d’Angola.

Imagina aquesta devastació demogràfica. És equiparable a un holocaust.

slave-ships
Estudi d’uns negrers per a optimitzar el material a transportar al seu vaixell.

I l’agricultura abans de l’arribada dels portuguesos amb el seu sistema colonial?

Ho desconec. Hi ha cultures que són més agrícoles que altres. Al sud del país les cultures autòctones son més d’ordre ramader, i al centre més agricultores. Estan més fixades a un territori.

La lectura bíblica de Caïm i Abel es pot aplicar aquí també, en certa manera… la cultura caïnita com origen de la civilització que es fixa a un territori i que es manifesta d’una forma generalitzada al llarg i a l’ample de l’Àfrica subsahariana es pot aplicar també a Angola.

Com els Hutus y els Tutsis a Rwanda.

Sí… Els Hutus són bantus, de tradició agrícola, els Tutsis són nilòtics, de tradició ramadera. Després hi ha la qüestió de com Occident va influir a aquestes cultures manipulat a la seva conveniència els conflictes existents. No vull dir que no hi hagués conflictes històrics entre elles, és clar, no serem càndids i pensarem que es tractava de comunitats ideals. Per exemple, hi ha un grup al sud d’Angola, els Kubals, que té com un dels seus ritus robar bestiar al poble veí. Si els problemes que es deriven d’aquestes tradicions es resolen en un conflicte amb llances i matxets probablement hi haurà menys baixes que si es resol amb granades, morters i Kalashnikov. Si la potència comercial de torn es dedica, a més, a instigar aquests conflictes ja presents en funció dels seus propis interessos és d’esperar que el grau de violència, devastació i mortaldat serà més alt, i les seves conseqüències imprevisibles. Però això possiblement és una reflexió una mica reductora dels conflictes latents per part meva.

This entry was posted in entrevistas, Rodrigo Vargas and tagged , . Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *