En defensa del Atrio de la Alhambra

Que l’Alhambra sigui la principal atracció turística de la ciutat de Granada vol dir dues coses importants:

-L’Alhambra és la gallina dels ous d’or del turisme de la ciutat. La demanda de visites al recinte es compta per milions, amb el conseqüent impacte per les arques de la ciutat.
El tipus de turisme que viatja a Granada es pot englobar en el turisme cultural, més curiós i literalment inquiet que altres tipus de turisme. Més disposat a desviar-se de les rutes oficials, a explorar i a mirar arreu.

-L’objecte de la visita està allunyat de la seva funció primigènia de palau reial. I ho està de fa segles. El que actualment coneixem com Alhambra de Granada no és un palau reial: és un palau reial obert al públic, degudament transformat i domesticat per al seu ús com a atracció turística. És, doncs, un consens. Una ficció d’un valor cultural i arquitectònic incalculable.

Tot en l’Alhambra és contraintuïtiu. El complex neix com el palau d’un petit regne ràpidament tributari de la Corona de Castella construït amb materials pobres. Pedra local, maó, guix, fang. Una obra d’enginyeria excepcional el prové del principal element que configura la seva arquitectura: l’aigua, usada invariablement en patis interiors de proporcions ben mesurades i caràcters molt diferents centre d’uns espais introvertits, íntims, gairebé secrets. Espais de repòs per a mandataris amb vides agitades i curtes. Espais de gaudi i recolliment que ni tenen ni necessiten façanes tal com nosaltres les concebem. Més que un palau, l’Alhambra és, des de gairebé la segona generació que la va habitar, una superposició de palaus, d’intervencions diverses, sovint contradictòries, que la han anat recreixent i deformant fins a la seva forma actual. Podem trobar fàcilment diverses capes d’esgrafiats superposades, anul·lant-se entre elles, foses, acumulades fins a l’extrem de no poder fixar cap moment de projecte que no sigui l’actual. Els materials usats són heterogenis: des de pedra local fins a marbre de Macael portat d’unes pedreres ubicades a gairebé cent kilòmetres de distància. Tons foscos, tons clars, art islàmic figuratiu (com el Pati dels Lleons), art islàmic abstracte (com els patrons del guix o de les rajoles) i, fins i tot, l’edifici renaixentista més important d’Espanya: el Palau de Carles I, edifici mai acabat que s’acabarà de cobrir sobre 1920.

alhambra_d

patioarrayanes03

carlos V
Tres mostres d’arquitectura de l’Alhambra inconexes entre sí.

Washington Irving se la trobarà abandonada, part del seu recinte ocupat per famílies locals, part abandonat a les supersticions locals que juraven que hi havia fantasmes. Als anys 30 es reobre el Generalife i s’instal·len uns sortidors que els seus ocupants originals haguessin odiat: per ells el soroll de l’aigua és el soroll de les corrents naturals, no el soroll del bombeig mecànic. Més adient per a un espai on, enlloc d’una sola família, hi trobem ara tres o quatre-centes persones visitant-lo alhora.

Visitar l’Alhambra és un exercici complicat. La vista s’ha d’acostumar a funcionar com una radiografia, com escàner. Mirant no el quadre de Velázquez, sinó el primer esbós que Velázquez pintava sobre la tela i que després posava de cap per avall a l’hora d’afrontar la versió definitiva. L’Alhambra no serà, en cap cas, aquest Velázquez. Serà Bacon pintant Velázquez. Serà Thomas Ruff fotografiant Bacon pintant Velázquez. Serà una fotografia de la fotografia penjada d’Instagram. Ja no visitem l’Alhambra. Visitem la #Alhambra mentre ens adonem que el hashtag ja té 290000 entrades.

I més: l’Alhambra, convertida en aquest pòsit de mil capes de lectura d’on cada visitant pot treure’n coses diferents (des de la indiferència fins a una tesi doctoral), està radicalment subequipada per rebre tota aquesta massa de visitants. Està, de fet, tan subequipada que pot arribar a ser perillós per a la pròpia instal·lació. No hi ha cafeteria, ni banys decents. No hi ha instal·lacions per a persones amb mobilitat reduïda. No hi ha una llibreria. No hi ha restaurant. No hi ha aparcament per autobusos.

És aquest el panorama que prova de resoldre el projecte de l’Atrio de la Alhambra.

atrio alhambra

atrio-de-la-alhambra
<L’Atrio de la Alhambra i la seva relació amb l’entorn.

L’Alhambra és, doncs, un projecte viu. Un complex històricament divorciat de Granada que ara necessita una connexió urgent amb la ciutat, i una avantsala que permeti la seva visita. No hi ha manera fàcil de fer-ho. El projecte redactat per Álvaro Siza i Juan Domingo Santos és conscient d’això i, amb valentia extraordinària, es mesura i dialoga amb l’existent. El protagonista vertical són els arbres. A penes sobresurt de terra, per terror dels enginyers d’instal·lacions, obligats a treballar sense cel-ras per estalviar-se quaranta centímetres més de cornisa. Les proporcions dels espais es treballen amb el mateix sistema de mesures que els palaus originals. No hi ha façana. Ni se’n vol ni es necessita: els arbres, la muralla, el paisatge de cobertes, sempre usades per alguna cosa per tal de minimitzar la mida de l’edifici, són suficients per manifestar-lo. L’Atrio neix amb una doble condició: el d’edifici funcional que no resti, en cap moment, protagonisme a l’Alhambra i el de peça d’arquitectura que només pot respectar l’existent des de la consciència de la seva mida, des del seu caràcter de pont entre unes arquitectures concebudes per una intensitat d’ús i una funció molt diferent de les actuals i les necessitats actuals de confort, intensitat d’ús, tràfic rodat, etcètera.

Els arquitectes han concebut, doncs, no un edifici respectuós, sinó l’edifici més respectuós possible amb aquest entorn. Un edifici que no té res a veure amb els atemptats urbanístics i paisatgístics que orbiten l’Alhambra per la seva part posterior, tan insultantment dolents, això sí, que és impossible que puguin ser percebuts com a part d’ella: i és aquest, amb tota seguretat, el punt més discutit pels reaccionaris que ara s’oposen al projecte, que ha rebut una forta oposició local sense que aquests opositors hagin aconseguit posar sobre la taula un sol argument racional, tan sols vaguetats sobre conflictes de comerç i una suposada aberració històrica que només demostra fins a quin punt alguns desconeixen allò que estimen. Fins a quin punt alguns estimen no una presència, no una realitat, sinó una idea que no existeix enlloc més fora del seu cap.

Álvaro Siza ha demostrat, en infinitat de contextos i projectes molt difícils, la seva vàlua com a arquitecte. És, probablement, l’arquitecte viu amb la trajectòria més important del món. Juan Domingo Santos, en canvi, no necessita demostrar el seu amor per Granada. Poca gent he conegut que sàpiga més sobre el recinte. Sense oblidar que el projecte s’ha treballat a la Fábrica de Azúcar de San Isidro, que el propi arquitecte lluita per salvar des de fa lustres immers en un procés amarg de judicis, apel·lacions i, massa sovint, incomprensió. La credibilitat d’aquet equip a l’hora d’afrontar el repte que suposa l’Atrio està fora de qualsevol dubte raonable.

És per això que s’ha endegat una campanya de recollida de signatures que permeti visualitzar, o en certa manera beneir, aquest projecte tan necessari no tan sols per la instal·lació, sinó pel que representa per al marc cultural del país.

Si ho consideres convenient pots signar aquí.

This entry was posted in Change, siza and tagged , , . Bookmark the permalink.

6 Responses to En defensa del Atrio de la Alhambra

  1. Paco Morente says:

    Defender la Alhambra no es abandonarla a su suerte.
    Promocionar Granada no es vampirizar sus riquezas.
    cuidemos y enriquezcamos a nuestra ciudad y a su mágica compañera.
    Bienvenido Atrio

  2. Rafael Morgado says:

    Todo es discutible. El adefesio de granito que ha realizado este arquitecto en la cercania del monasterio compostelano de Santo Domingo de Bonaval es desastrosa, impide la visión de una angulo del mismo gracias a su mole informe y lineal mas propia de virtualidades infográficas escandinavas que de arquitecturas petreas imbricadas en contextos arquitectonicos historicos como de los que hablamos. Los nombres no son garantía de nada, lo son las obras.

  3. Pingback: Scalae, Boletín #094 – ARQA

  4. Raya-mijoler says:

    Es penoso q ese proyecto se pierda; pero es todavia peor q la Alhambra se vea y se piense,como hace el autor de este articulo, com los mismos valoees y criterios q un parque tematico: coche comida y confor…quien quiera eso no necesita ir a la Alhambra ya le hemos construido el nevada, tb por arquitectos y seguramente tb arquitectas.
    Salud

  5. Pingback: EN DEFENSA DEL ATRIO DE LA ALHAMBRA | Blog de STEPIEN Y BARNO - publicación digital sobre arquitectura

  6. Pingback: EN DEFENSA DEL ATRIO DE LA ALHAMBRA | | Dampoo

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *