Ells mai no ho farien

Als seus 40 anys, Le Corbusier basteix a la Weiβenhoffsiedlung de Stuttgart dos (tres, en realitat) habitatges per a una exposició d’habitatges dirigida per Mies van der Rohe. A part del mateix Mies, hi construiran també Lurçat, Behrens, Scharoun i alguns altres arquitectes del Moviment Modern d’abans de ser l’International Style.
Al mateix 27, la marca d’automòvils Mercedes edita en premsa un anunci consistent en retratar un automòvil seu davant un dels habitatges (que en realitat són dos) de Le Corbusier: modernitat amb modernitat. Classe amb classe. Esperit dels temps, sense més.

Cap a l’any 2000, la Mercedes repeteix anunci: un Mercedes últim model davant el mateix habitatge (que en realitat són dos) de Le Corbusier: modernitat amb modernitat. Classe amb classe. Esperit dels temps?
Un dia d’aquest estiu vaig fer una foto d’aquest Mercedes, aparcat a un carrer qualsevol d’una urbanització qualsevol a cinc minuts de la platja. Les prestacions d’aquest vehicle no tenen res a veure amb les del Mercedes de l’any 2000. Ja no diguem amb el del 27. El cotxe és còmode, gasta poc. Les seves línies segueixen essent elegants. El seu disseny fa anys que ja no està condicionat per l’augment del quocient aerodinàmic: aquest va quedar fixat temps ençà per la inutilitat que suposava seguir investigant un tema optimitzat.

A dins no fa fred a l’hivern, ni calor a l’estiu, i en pocs minuts és a la temperatura desitjada. La construcció del seu xassís és una meravella: anells rígids d’acer o fibra de carboni, relativament indeformables, paral•lels al sentit de la marxa, que en cas d’impacte absorbeixen quantitats astronòmiques de moviment plegant-se els uns contra els altres mentre deixen l’habitacle relativament indemne i segur. Laterament, la força de l’impacte queda distribuïda per l’estructura com una gàbia de Faraday contra xocs. Capes i capes d’airbags. Vidres securitzats. Ordinadors. Equips de música, GPS.
La casa que hi ha al darrere del Mercedes té una mica menys de quaranta anys. Ha estat restaurada recentment, i constitueix un cas típic de disseny incremental: sobre la seva coberta plana inicial s’hi va disposar una coberta nova a quatre aigües. El seu arrebossat inicial a base de pedretes i morter de calç, tot pintat de color blanc, ha estat arrencat i substituït per una monocapa de color crema. S’han instal•lat reixes davant les finestres, i la tanca ha estat recrescuda amb panells d’alumini.
No s’han aïllat tèrmicament les parets. El garrofer que hi havia plantat al davant, més que centenari, ha estat arrencat. Les reformes s’han fet en dos o tres paquets successius, sense cap projecte unitari.
Els seus propietaris no han comparat mai la casa i el vehicle. No han avaluat el projecte, ni pensat en les potencialitats de l’edifici abans de ser reformat. Cada decisió presa s’ha avaluat independentment de l’anterior, i sense tenir en compte les que vindran més tard. Intenteu, per un moment, imaginar un Mercedes dissenyat així.
Són òbvies les diferències de duració entre una casa i un cotxe. Les de manteniment. Les d’us, tan en duració com en intensitat. Però també és evident que un vehicle s’ha dissenyat un sol cop, i s’ha executat seguint un model prefixat que el portarà a ser un producte acabat i coherent.
Una casa s’hauria de realitzar seguint un projecte unitari. Fins fa unes dècades es comptava, per a fer-ho, amb una tradició vivíssima que obrava gairebé com un manual d’instruccions de vida. Ara ha estat suplida per una convenció buida derivada d’una sèrie de caramboles antropòlogoeconòmiques que dicten com s’ha de viure, marquen imposicions socials i distorsionen l’ocupació dels espais. Exemplifico: apareixen zones de dia i zones de nit. La llar de foc atàvica és suplida per una TV. L’alçada dels sostres ve dictada per la normativa fins quan aquesta no opera, sempre constant, plana, baixa. Els propietaris de la casa es queden sistemàticament l’habitació més gran per marcar jerarquia, fins quan hi ha membres de la família que la necessiten més. La disposició de les cambres d’aigua especialitza l’ús de les cambres més neutres.
La llibertat que els enginyers exhibeixen vers aquestes convencions és molt més alta: el motor i la tracció s’escullen en funció del pes, del tipus de vehicle. Els espais de magatzematge oscil•len dràsticament de tamany, i el número d’ocupants. L’absència de perjudicis és envejable.
En aquest temps post-tot (i ara crítics) que ens han tocat viure, prendre consciència d’aquestes fotos ens ajuda a posicionar-nos. La que he pres jo mateix és la que té el cotxe més avançat tecnològicament. També és la més vulgar: aqueta lògica que permet acceptar que el darrer cotxe és el millor ha desaparegut a l’hora d’analitzar el fons de la imatge.

This entry was posted in Uncategorized. Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *