Elements estranys

La literatura especulativa, i, més tard, el cinema de ciència-ficció tenen un origen doble. El primer d’ells és purament estilístic, i no té altra explicació que la voluntat d’expressió de l’autor, que pot usar-la com un marc per a situar qualsevol mena d’acció (transportar a l’espai una novel·la o una pel·lícula de cowboys o un drama romàntic, per exemple) o pot treballar aquest marc de manera que l’acció transportada a un futur més o menys llunyà o a un present paral·lel tingui sentit per sí mateix.

El segon origen de la literatura especulativa és l’ús de tecnologies no presents al moment de la narració i, fins i tot, el propiciar que aquestes tecnologies puguin tornar-se reals: des dels submarins de Jules Verne fins als cibermons de William Gibson o Neal Stephenson passant pels bioclons de Philip K. Dick o les persones alterades genèticament d’Aldous Huxley. Els submarins, internet, el fax, els ordinadors personals o el GPS van ser abans recursos narratius que invents reals.

Un segon tret de la literatura especulativa és la coherència interna del món en que succeeix la història, que només tindrà sentit en funció de la seva qualitat, de les normes que el defineixen, i, segons l’habilitat de l’autor, dels punts de coincidència que aquestes normes puguin tenir amb el nostre propi món, i de com aquests trets puguin posar de relleu els aspectes socials que aquest autor vulgui treballar.

El tercer tret (molt relacionat amb el final del segon) és el grau de distància que l’autor decideix posar respecte del nostre món, i com aquesta distància condiciona el lector/espectador, obligat a assimilar de manera activa uns codis específics per a poder entrar a la història.

Captura de pantalla 2013-11-01 a las 13.29.43

A 1979 s’estrena Alien, escrita per Dan O’Bannon i Ronald Shusset i dirigida per Ridley Scott. La història descriu com la tripulació d’una enorme nau de càrrega, el Nostromo (anomenada així en homenatge a Joseph Conrad), té un accident en una missió de rescat en que un membre de la tripulació es veu contaminat per un paràsit que anirà madurant al seu interior (amb el desconeixement total de l’espectador, que es relaxa pensant que el pitjor ja ha passat) fins que surt del seu interior rebentant-li, literalment, la panxa. Després, el paràsit anirà matant lentament a tots excepte la tripulant Ellen Ripley, interpretada per Sigourney Weaver, que es veurà obligada a destruir la nau amb la càrrega, salvant-se pels pèls a bord d’una petita nau salvavides que quedarà, al final de la pel·lícula, navegant per l’espai a la deriva amb un futur incert.

Alien és, doncs, una història de terror clàssic. El guionista Dan O’Bannon, juntament amb el director John Carpenter i l’artista Ron Cobb, ve de rodar Dark Star, opera prima de Carpenter on el mateix O’Bannon interpretarà un dels rols protagonistes. Aquesta pel·lícula és una de les creadores de la ciència-ficció amb passat: totes les tecnologies que apareixen a la pel·lícula, noves per l’espectador, són velles i consolidades per als protagonistes, que les vesteixen com si d’una segona pell es tractés, indolentment, amb la mateixa naturalitat que qualsevol de nosaltres tracta actualment un telèfon mòbil.

Captura de pantalla 2013-11-01 a las 13.43.35
Fotograma de Dark Star, pel·lícula de baixíssim pressupost on es presenta un futur tan desorganitzat i indolent com el present.

És la classe de ciència-ficció que incorpora a l’argument la idea de domesticitat, clau per a que una pel·lícula com Alien funcioni. Aquesta idea de domesticitat, de futur acumulatiu on tot passa barrejat, serà potenciada intel·ligentment per O’Bannon (que en algun moment va aspirar, fins i tot, a dirigir la pel·lícula, abans de rendir-se al talent de Ridley Scott al visionar la seva opera prima The Duelists) i el director fent intervenir diversos artistes al disseny de l’aspecte de la pel·lícula: així, el pintor HR Giger es dedicarà exclusivament al disseny de la criatura alienígena, Jon Moll (seguint dissenys de Chris Moss) als vestits, i Ron Cobb i Roger Christian treballaran al disseny de la Nostromo. Aquesta manera d’operar aconseguirà l’aspecte real de la pel·lícula, ja que el món on tot succeeix no té una sola ment creadora, sinó una nebulosa d’autors descoordinats expressament que creuin las seves sensibilitats a favor d’una major coherència global: la que té qualsevol entorn humà habitat, producte de desenes i desenes d’artilugis, edificis i espais de diversa autoria combinats segons l’humor que dona la interacció de tot un col·lectiu.

Captura de pantalla 2013-11-01 a las 13.29.22

Tot això és especialment rellevant, perquè la pel·lícula Alien pot ser vista fàcilment com una metàfora de la destrucció de la domesticitat. Primer, la nau: tripulada tan sols per set persones (dues dones i cinc homes, amb una edat mitja d’un quaranta-i-tants anys), és un enorme nau de càrrega d’uns tres kilòmetres de llargària i un i mig d’amplada que transporta una càrrega de vint milions de tones de mineral. És, per tant, un entorn tancat. Un microcosmos amb dues característiques principals: la primera d’elles és el seu total aïllament d’un entorn hostil. La nau és una cèl·lula. La segona característica és inherent a qualsevol nau espacial real: està feta a base de mòduls i compartiments estancs. És, per tant, un bon model d’una casa, on cadascú dels seus set ocupants pot trobar el seu racó on estar còmode. On els recorreguts són tortuosos. On apareixen comportes i encluses que, necessàriament, han d’estar sempre tancades, obrint-se únicament quan hi ha necessitat de pas. No gaire diferent al funcionament de la habitació d’un adolescent o d’un estudi on algú vulgui estar tranquil.

Captura de pantalla 2013-11-01 a las 13.30.49
Astronautes com camioners de l’espai

Aquest entorn, que, al principi de la pel·lícula, se’ns mostra amable, íntim, còmode, un punt monòton, fet a mida del confort de la tripulació (també per la presència d’aquesta tecnologia antiga, còmoda i domada pels protagonistes), fet per a ser habitat. El millor exemple del que aquest entorn significa es veurà a l’inici de la preqüela d’Alien, rodada trenta-tres anys més tard, Prometheus, en que un robot, interpretat per l’actor Michael Fassbender, passa llarguíssimes hores sol buscant ocupar les seves hores en qualsevol activitat que el distregui de la seva inactivitat gairebé absoluta. Aquest entorn, un habitatge en tota regla, es veurà destorbat per la presència de dos elements pertorbadors, un extern, un intern: l’extern és l’alienígena que dona nom a la pel·lícula. L’intern és un traïdor, un membre de la tripulació que ha enganyat tota la família des del primer moment: en realitat Ash (interpretat per l’actor Ian Holm) és un robot, coneixedor omniscient de tota la història, amb la missió específica de sacrificar la resta de la tripulació per a portar l’alienígena a la Terra per al seu ús com a arma biològica definitiva.

Captura de pantalla 2013-11-01 a las 13.13.18
Prometheus (Ridley Scott, 2012)

El personatge d’Ash serà més important que el propi alienígena per a la destrucció de la família, que, després de descobrir-lo, senzillament esclatarà, quedant convertida en una suma d’individualitats precàriament cohesionada per uns líders tan espantats, desbordats i impotents com el membre més feble de la tripulació.

Captura de pantalla 2013-11-01 a las 13.33.37
El robot Ash

Captura de pantalla 2013-11-01 a las 13.32.00
L’Al·lienígena

Alien no és una pel·lícula amb referències arquitectòniques clares, ni ho vol ser. Sí, en canvi, ho és d’una determinada actitud a l’hora d’habitar un espai. I sí ho és de la fragilitat d’aquesta actitud, de la destrucció d’un col·lectiu, d’uns automatismes movent-se per un lloc, de la sensació de domesticitat. Alien juga amb un atavisme molt potent: la destrucció, més que de l’habitatge, de l’habitar, sigui per un enemic extern, sigui per un d’intern.

Aquest mecanisme és el que, gairebé trenta-cinc anys més tard de la seva estrena, ha motivat que la pel·lícula segueixi funcionant tan bé com el primer dia, convertint-la en una de les millors pel·lícules del seu gènere i en un clàssic del cinema.

Captura de pantalla 2013-11-01 a las 13.29.03

This entry was posted in cinema, crítica and tagged , . Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *