L’ordre dels factors crea la icona

6e0490ca2763826511a413ed00722368

La invenció del so amplificat és el principal canvi de paradigma de tota la història de la música des de la invenció de l’escala pitagòrica. Fins aleshores els sons musicals es jerarquitzaven exclusivament per volum. Les veus humanes havien de ser potents i, en cas de no ser-ho, doblar-se, triplicar-se o multiplicar-se per n per a fer-se sentir, i aquest és el motor principal que porta a la creació de la música coral(1). El mateix principi és aplicable a qualsevol instrument musical: la diferència de volum que són capaços de generar s’ha de compensar amb el número d’instruments quan aquests es veuen forçats a tocar junts, o quan competeixen amb una veu o un cor, i això genera les orquestres(2).

La música popular, però, segueix un altre camí: poques veus, normalment només una, pocs instruments, normalment només un (el mòdul és el del bard vagabund o el de l’aplec de poble) que arrosseguin la gent a cantar. Els temes no tenen estructura ni duració fixa, ni tan sols s’escriuen. Les tornades són cantades a cor. Les cançons duren d’un minut a una nit. Els instruments han de ser lleugers, versàtils i fàcils d’aprendre. Un dels principals derivarà, després de mil proves escampades per gairebé totes les civilitzacions humanes, en el que ara anomenem la guitarra.

antecedentes-históricos-de-la-guitarra
Papir egipci que mostra instruments antecedents de la guitarra.

La guitarra és un dels instruments més versàtils que es coneixen. En poques hores pots ser capaç d’acompanyar una cançó, i el seu maneig es pot anar complicant fins a portar l’instrument a unes quotes de virtuosisme extremes, tan altes com qualsevol instrument més ben considerat per la música culta. La versió actual de la guitarra parteix de la guitarra espanyola. Té sis cordes afinades en quartes partint d’un mi, menys l’interval que va de la segona a la tercera corda(3), que és una tercera. Les cordes eren de tripa, i actualment són de niló, les tres últimes recobertes de metall. Es rasquen o es puntegen amb la ma i el so és recollit per una caixa d’amplificació simètrica, que presenta més o menys al mig una depressió que permet recolzar-la sobre la cuixa amb comoditat o suportar-la contra el pit, amb la depressió superior contra la barbeta i la corba inferior contra el tou del braç. Aquesta posició permet molt poca mobilitat a la ma i treu molta versatilitat a l’instrument, i s’usa per acompanyament quan els músics toquen drets(4). La guitarra ha tingut sempre la mateixa capacitat expressiva, però la fragilitat del seu so impossibilitava històricament el seu ús com a instrument solista, excepte en peces de cambra on s’emprava com a instrument únic, sense acompanyament o sense pràcticament acompanyament(5).

coro
Cor flamenco. El guitarrista toca dret, amb celleta i emprant només tres o quatre acords bàsics. La posició no li permet dominar l’instrument.

andres_segovia18
Andrés Segovia tocant la guitarra clàssica.

La guitarra serà l’instrument preferit de bona part de la música popular nord-americana, i gràcies a aquest fet evolucionarà més que cap altre instrument quan arriben l’electricitat i l’amplificació. Amb ella la guitarra pot deslliurar-se del seu paper d’acompanyament i expressar-se com a instrument solista, deslligant la música popular del seu paper de comparsa d’una lletra ben travada. El punt culminant d’una cançó pot ser ara un solo de guitarra, i tota l’audiència pot sentir-lo i vibrar amb ell.

L’instrument evoluciona tècnicament cap a una versió que li permeti un ús solista més complert. La caixa augmenta de mida i el mànec i el pont(6) es reforça per tal de rebre cordes enterament metàl·liques, de so més potent i menor capacitat vibratòria, amb menys harmònics, per tant. També es tornarà més complex per tal de magnificar les seves vibracions, ara menys riques i amb menys harmònics: ha nascut la guitarra acústica. Els instrumentistes abandonaran la ma nua per tocar amb una pua que els permeti un millor control del punteig(7). Naixeran noves tècniques d’interpretació com el bottle-nake o slide, consistent a desplaçar pel mànec una peça cilíndrica de vidre primer, metàl·lica després, per tal d’aconseguir un so continu basat en el glissando(8). Fins i tot neix una tercera via, la guitarra de ressonància(9), on el so és captat per una tapa metàl·lica que porta acoblats d’un a tres cilindres metàl·lics que amplifiquen el so. És germana del banjo, més versàtil que ell(10) i serà abandonada(11) com a instrument mainstream a la Gran Depressió, per bé que el country i el bluegrass(12) la usen intensivament.

sans-titre-16
Keith Richards tocant una guitarra de ressonància marca Dobro.

La història de l’amplificació de la guitarra comença posant simplement un micròfon davant una guitarra(13). Immediatament apareix el problema principal a l’hora d’amplificar una guitarra: la retroalimentació o feedback(14), és a dir, l’acoblament de les vibracions que surten de l’altaveu amb les generades per la inèrcia de la corda, que provoca un brogit molt molest que pot fer inaudible la música.

El problema és solucionat a 1931 pel multiinstrumentista George Beauchamp, que ha fundat o impulsat la National Guitar Corporation. Beauchamp fabricarà i patentarà la Flying Pan, una lap-steel guitar fabricada enterament en alumini (una veritable raresa) especialment dissenyada per a la música surf o hawaiana(15). La Flying Pan marca el naixement de la guitarra elèctrica(16) tal com nosaltres la coneixem. L’instrument presenta una altra característica clau per a entendre la seva evolució: no necessita cap tipus de caixa de ressonància. El so viatja de la corda al fonocaptor i d’allà a l’altaveu. No feedback, i el camí obert cap a un univers insospitat fins i tot pel seu inventor.

SMG_Frying_Pan
Flying Pan original de National, model 1931.

Durant un temps(17) triomfaran les guitarres electroacústiques, com la Grestch 6120, la Gibson ES o la sèrie 300 de Rickenbacker(18), fins que sobre 1950 les companyies Gibson i Fender(19) popularitzen dues guitarres de cos sòlid (és a dir, sense caixa de ressonància) barates i fiables, la Gibson Les Paul(20) i la Fender Telecraster(21). Totes dues munten dues pastilles fonocaptores. La Les Paul, molt més perfeccionada, munta humbuckers(22) des del primer dia i Fender, en canvi, basarà el prestigi de les seves guitarres en pastilles de bovina simple combinables de mil maneres diferents. La Gibson Les Paul trobarà la seva rival paradigmàtica en el següent model de Fender, la Stratocraster, de 1954, amb tres pastilles de bovina simple(23), considerada per molts la imatge arquetípica del rock. Tots aquests models segueixen vigents, amb una salut gens desgastada pel pas dels anys.

lou reed telecraster
Lou Reed va tenir la Telecraster como una de les seves guitarres preferides als seus darrers anys de vida.

jimmy-page-with-bow-1969-chris-walter
Little Jimmy Page tocant una Gibson Les Paul a 1969. Foto: Chris Walter

gilmour stratocraster
David Gilmour tocant una Fender Stratocraster: els arquetips del rock.

Fender, però, seguirà investigant l’instrument tan per evolucionar-lo tan com es pugui com per consolidar la seva posició dominant dins el mercat de les guitarres de cos sòlid(24): una nova guitarra elèctrica no és tan sols un nou mon de possibilitats, sinó un poderosíssim instrument de màrqueting. Lliçó que les grans marques aprendran ràpidament: l’equació és qualitat i alguna cosa nova. Sempre. Sense menystenir el poder icònic de l’instrument, associat a múltiples credos i estils de vida(25).

El següent pas de Fender serà treure al mercat a 1958 la Jazzmaster, considerada encara ara el seu State of the art(26). La Jazzmaster torna a les dues pastilles de bovina simple com la Telecraster, però soltes al taulell i perpendiculars a les cordes(27). El disseny del pont és revolucionari(28) per tenir la corda fixada molt més enrere, gairebé a l’extrem de la guitarra, el que la fa vibrar d’una altra manera, conferint un so més bell al trèmolo. Fender munta totes les seves guitarres en dues peces(29): el mànec i la taula. La taula de la Jazzmaster és bellíssima, la més maca mai dissenyada per Fender juntament amb la de la seva hereva de pocs anys més tard, la Jaguar. El tall inferior deixa la guitarra pràcticament sense banya i el tall superior, molt estilitzat, permet una posició òptima de la cinta usada per penjar-se la guitarra del coll i la disposició de part dels controls de so.

1959-Fender-Jazzmaster-Sunburst-33636
Guitarra Fender Jazzmaster.

La Fender Jazzmaster i la Fender Jaguar són concebudes, doncs, com un disseny optimitzat. Res és accessori. L’economia de gestos a l’hora de ser usades és total. La bellesa de les seves formes és essencial: hi ha el que es necessita i està disposat de la manera més econòmica possible; dins aquesta comunió persona-eina(30) la Jazzmaster està dissenyada per a formar part del propi cos(31).

Nels Cline doing what he does best: Shredding.
Nels Cline.

tom verlaine jazzmaster
Tom Verlaine, de Televison: Adeptes a la Jazzmaster.

A final dels anys 60 els directius de Gibson comencen a estar preocupats. La marca posseeix la Les Paul com a principal actiu, però les altres guitarres de cos sòlid estan en desús en aquell moment(32), i el mercat de les electroacústiques va de baixa. La marca necessita un revulsiu, i, per tal d’aconseguir-lo, els seus lutiers es posaran a treballar en la guitarra que serà coneguda com a Gibson Firebird, que sortirà al mercat a 1963, un any més tard que la Fender Jaguar. La Gibson Firebird no es construeix amb dues, sinó amb tres peces: el mànec, de fusta de noguera(33) es perllonga fins a l’extrem de la guitarra i forma una sola peça massissa amb la caixa, com un pal meravellosament treballat. Serà, doncs, una guitarra del que es coneix com a tipus through-body: la corda no vibrarà, doncs, sobre dues peces encolades, sinó sobre una sola peça sencera, el que li canviarà el so. Les altres dues peces, de caoba, es munten als costats del cos per a formar la taula, encolades just on la cola no te el més mínim requeriment acústic. Fer servir dos tipus de fusta diferents proporciona a la guitarra el seu aspecte característic, en que la peça del mig queda ressaltada en color més clar per un fons més fosc. Les vetes del material li acaben de proporcionar el seu aspecte luxós: és una guitarra feta per durar(34). La guitarra munta un pont inventat pel president de Gibson, Ted McCarty(35), el Tune-O-matic, en realitat sis ponts enganxats (un per cada corda) vibrant de forma independent, mantenint la vibració de les cordes metàl·liques sempre menys sensibles que les de tripa, més compacte i efectiu que el pont de la Jazzmaster. La vibració és captada (al model estàndard) per dues pastilles d’un nou tipus, les minihumbucker, desenvolupades per la marca en aquella època. La forma final és calcada a la de la Fender Jaguar o la Jazzmaster, però amb aquesta configuració més sensible a la vibració de les cordes.

McCarty(35) vol alguna cosa més del seu instrument, i, a més, en aquells anys està passant una cosa important entre les diverses marques de guitarres, i és que s’estan començant a denunciar entre elles mitjançant plets tan sagnants com absurds: treballar amb dissenys optimitzats fa que, en realitat, totes aquestes guitarres s’assemblin, ja que les pastilles fonocaptores no poden ser posades on es vulgui, ja que només hi ha un número limitat de models de claviller, o de pont, o de mides de mànec, o de permutacions entre pastilles. Aquests plets tindran la derivada important de reforçar la imatge de marca de cada una d’aquestes firmes. El seu valor icònic i únic, és a dir, tot el que no és convergent mitjançant un treball honrat. Així, McCarty està preocupat per l’enorme similitud formal de la Firebird amb la Jazzmaster, malgrat tractar-se de dos tipus completament diferents de guitarra, i vol evitar el pleit que ja s’ensuma que li caurà des de Fender. Cal fer alguna cosa, i el que se li acut és cridar el seu amic Ray Dietrich(36) perquè doni una volta més a l’instrument.

I, tractant-se d’un jugador com Dietrich, això de la volta serà literal. Dietrich, adonant-se que la taula de la guitarra és, en realitat, un tros de fusta que no té un davant un darrere específic per ella mateixa girarà cent vuitanta graus l’instrument sobre el seu eix major. El disseny no és simètric, i, per tant, la part de penjar la guitarra queda a baix i la part retallada per tal d’aconseguir abastar la part baixa del mànec als solos, a dalt. El claviller, pensat per a ser registrat des de dalt per algú que porta la guitarra penjada al coll, ara té les clavelles a baix: queda com una guitarra Fender manipulada per un esquerrà(37), però per a guitarristes dretans.

gibson-firebird-v-2010-dsf10vsch1
Guitarra Gibson Firebird. Model estàndard, és a dir, ja invertit, amb el mànec fos al cos i les dues bandes laterals de caoba.

Dietrich treballarà perfeccionar aquest gir. Els controls mantenen la seva posició a baix de la guitarra (simètrics respecte de la Jazzmaster), perquè allà són còmodes. El claviller, la peça que ha quedat en la posició més incòmoda, es redissenya adaptant els clavillers d’un banjo, registrables per darrere, i torna a ser molt còmode de manipular. Amb això i poc més la guitarra està complerta.

JW-1024x539
Johnny Winter tocant la seva Firebird al festival de Woodstock.

BrianPolice1965
Brian Jones amb la seva Firebird escoltat per la policia.

El disseny original de la Firebird estava, com el de la Jazzmaster, optimitzat. I Dietrich el gira. El gir ens mostra que el disseny optimitzat no estava tant optimitzat, perquè l’instrument segueix funcionant. I més: Dietrich fa una cosa tant important com crear una icona. Una visita al web de Gibson ens mostra que la Firebird, que actualment segueix en producció, pot ser comprada en la versió girada, o sigui, tal com va ser dissenyada abans de la intervenció de Dietrich.

Molt poca gent ho fa, perquè la Firebird va marcar una època i segueix essent un manifest tocar-la tal com va ser comercialitzada. La Firebird no només dona unes característiques de so úniques: des del primer dia dona imatge, el que és valorat pels músics com una característica tan important com les altres.

0763b4b6
Noel Gallagher, un dels pocs usuaris famosos de Gibson Firebird invertida (de fet, la seva posició lògica).

Em queda el dubte de saber com un arquitecte hagués afrontat aquest disseny. Tota la literatura present a les facultats(38) versa sobre dissenys ja no optimitzats, sinó objectius. Fals. No hi ha dissenys objectius. Hi ha dissenys optimitzats potser al millor dels casos. En tot cas hi ha dissenys coherents(39). La història de la guitarra, com la de tants altres objectes complexos dissenyats per un col·lectiu d’artesans que han emprat milers d’hores i enormes dosis de talent, quan no de geni, és la d’un disseny optimitzat. En aquest panorama, potser l’arquitectura seria aquest recorregut fins a la convergència de criteris que crea dissenys optimitzats i bells. O, potser, seria el gest decidit de Dietrich, el gest d’algú que no ha dissenyat una guitarra en sa vida i que probablement no li agradi l’ús que després se’n farà. El gest d’algú que veu les coses des de fora i és capaç de donar a l’objecte el punt de macarrisme que li falta. Aquell no sé què de que parlava Fisac, i que manté viva la història de l’instrument i dels seus dissenys.

El que ja és tota una altra història.

Vídeos:

Jazzmaster:

Wilco: Impossible Germany. Nels Cline fa el solo principal amb una Jazzmaster.

Sonic Youth: Kool Thing. Thurston Moore toca una Jazzmaster mentre Kim Gordon toca un baix Firebird.

The Cure en viu a Apeldoorn. El grup deu el seu primer so a la Jazzmaster de Robert Smith.

Firebird:

Traffic: Dear Mr. Fantasy: Steve Winwood toca una Gibson Firebird invertida molt estimada pel músic que li va ser robada poc després d’aquest concert.

Eric Clapton i Buddy Guy: Improvisació a l’estudi. Buddy Guy pregunta amb una Stratocraster i Clapton contesta amb una Firebird.

Johnny Winter: Mississipi Blues. Winter realitza un antològic solo final amb la seva inseparable Firebird.

(1) I, derivada extraordinàriament important, al descobriment o la invenció del jo coral.
(2) La codificació és ben coneguda i ha marcat la història de la malanomenada música clàssica. La relació és doble: equilibrar el so i omplir un espai, el que porta des d’una orquestra d’uns deu o dotze músics per a interpretar els Concerts de Brandengburg, de Johan Sebastian Bach, fins als més de set-cents intèrprets necessaris per a interpretar la Simfonia dels mil, de Gustav Mahler, pensada per a auditoris enormes amb una gran afluència de públic.
(3) La primera corda és la inferior. La sisena, la superior, i s’anomena també bordó.
(4) Paco de Lucía és hereu d’una tradició que forçava el gruix de guitarristes flamencs a tocar d’aquesta manera, rascant fortament i emprant només quatre acords. Ell la trenca tocant assegut amb la guitarra horitzontal i equilibrada, el que li permet accedir a tot el mastil per efectuar les progressions d’acords i escales que el van fer famós.
(5) Seria el cas de les peces composades pel brasiler Heitor Villa-Lobos.
(6) La part on les cordes queden fixades per a ser tensades i afinades al claviller, ubicat a l’extrem superior del mànec. És tan important que determina el tipus de guitarra. Per exemple, el pont constitueix la diferència principal entre una guitarra clàssica i una flamenca, que el té entre la meitat i dos terços més baix, possibilitant un punteig més àgil a costa de perdre un puntet de profunditat de so.
(7) I no deixar-se la ma rascant una superfície que ha augmentat en molt la seva duresa.
(8) Les primeres versions de la peça es fabricaven trencant el coll d’una ampolla de cervesa (Budweiser, per exemple, segueix fabricant aquest tipus de colls més llargs) i passant el dit per la boca, d’aquí el nom. Gary Rossington, guitarrista de Lynyrd Skynyrd, segueix emprant no un coll d’ampolla, sinó un flascó sencer de medicament per a fer slide. La puresa del solo inicial de Free Bird es deu a això, i a que usa no el quart, sinó el tercer dit (per consell de Duane Allman) per a controlar millor l’objecte.
(9) La més coneguda de les quals és el Dobro, per DOpyera BROthers. La paraula és un acrònim realitzat amb el cognom del fabricant.
(10) De vegades tan versàtil que li treuen versatilitat fabricant-ne versions (un altre cop Dobro) de quatre cordes. Optimitzar una guitarra traient-ne cordes és un fet recurrent a la història del rock. Keith Richards acostuma a tocar una Fender Telecraster sense bordó. Considera que la versió estàndard de la guitarra és massa hereva de la música clàssica i dels acords complicats. Els negres del Mississipí passaven amb dos acords de sèptima i una escala pentatònica. Més que això és arrogant.
(11) Abandonada sí, però mai del tot. Billy Bragg la va usar per versionar a Woody Guthrie i Mark Knopfler usa el Dobro com a guitarra principal a la bellíssima Romeo and Juliet i a no menys extraordinària, encara que poc coneguda, The man’s too strong, entre d’altres cançons.
(12) Música de white trash people (escòria blanca del sud). Si prenem la revista Rolling Stone com a cànon del rock descobrirem que la música surenya, molt exigent per als guitarristes, aplega no menys d’un 30% dels millors al rànquing, de Duane Allman a Dickey Betts passat per Allen Collins o Gary Rossington.
(13) És important recordar que aquest article no descriu una evolució lineal en que cada pas esborra l’anterior, sinó tot el contrari. Exactament tot el contrari. Qualsevol tècnica i qualsevol instrument aquí mencionat segueixen vigents a l’actualitat. La guitarra acústica no ha esborrat la clàssica, ni l’elèctrica l’acústica, i això explica l’enorme varietat de guitarres disponibles a les tendes. Per a un violí la qüestió és majorment de preu: un violí car sona millor que un de barat. No és així en les guitarres. Una guitarra elèctrica de tres o cinc-cents euros pot ser més apta que una guitarra espanyola de cent o dos-cents mil euros per a segons quins usos. I no tindrà res a veure amb la qualitat de la música.
(14) La gran majoria d’argot guitarrístic aparegut al segle XX és en anglès, idioma que en mil camps ha guanyat la batalla dels neoglogismes.
(15) Molt exigent amb l’instrument a l’estar basada en tècniques slide que,sense amplificar, són a penes audibles. Tots tenim associada la música hawaiana al so de fons que acompanya el tocar-nos la pera a una platja paradisíaca amb banyadors i còctels estrafolaris sense saber de la seva importància a l’hora d’evolucionar l’instrument.
(16) I aquí és important remarcar la principal limitació d’aquest article. El guitarrista Fred Frith, un dels músics que ha portat més lluny les característiques d’aquest instrument (col·laborador de músics com Robert Wyatt o Mark Ribot i d’artistes com Andy Goldsworthy), comença les seves classes magistrals de música dient que una guitarra elèctrica no és tan sols l’instrument que el músic porta penjat. S’ha de seguir el camí del so: es polsa la corda, es modifica el so amb la pedalera i s’acaba d’alterar mitjançant els amplificadors. Frith i molts altres guitarristes de gamma extra poden arribar a incorporar, pel camí, una mesa de mescles, un looper i/o un ordinador que realitzi aquestes dues funcions. Si ets en Jimmy Page, fins i tot un Theremin. El guitarrista The Edge, en col·laboració amb els seus tècnics de so, es configura el so del seu instrument com si d’un ordinador es tractés. La guitarra elèctrica és, doncs, la combinació de tot això. És el so. És impossible parlar de tot això, ni tan sols aproximadament, en menys extensió que la d’un petit llibre. Per tant quan parlo de guitarra elèctrica en aquest article em refereixo exclusivament a la part visible de l’instrument, però sense aquest aclariment no és possible entendre l’ús que en fan els músics aquí citats. Ni la música moderna en general.
(17) Recordem la nota 13. L’evolució no és lineal. Tot el camí descrit és traçable a l’actualitat pel simple fet que qualsevol d’aquests models de guitarra descrits són al mercat, o a ebay, i es segueixen usant. Flying Pan inclosa.
(18) Rickenbacker neix de l’associació entre George Beauchamp i l’immigrant suís Adolph Rickenbacker al mateix Los Angeles, i absorbeix tota la tecnologia de National. Les guitarres de la sèrie 300 són conegudíssimes per ser la guitarra de John Lennon, que va comprar-se un model 325 a Hamburg que va marcar el so dels primers Beatles, dels primers Beach Boys i dels primers Creedence Clearwater Revival. El so únic de The Smiths també estava basat en l’ús de la Rickenbacker 300.
(19) Gibson és més antiga. A principis dels 40 han tret al mercat la mítica L1, la primera guitarra acústica assequible, popularitzada pel bluesman Robert Johnson, entre d’altres. Fender és fundada per Leo Fender a 1942. La marca no necessita presentació.
(20) Inventada pel jazzman Les Paul, que va morir a 2009 als 94 anys.
(21) Diu molt de la seva popularitat i del seu baix preu el seu primer motiu: La Taula (The Tele). Qui hagi tingut algun cop a la seva vida una guitarra de cos sòlid penjada al coll coneix, fins i tot si no sap tocar la guitarra, la sensació totalment diferent que es sent respecte d’una guitarra acústica o semiacústica.
(22) El mot humbucker no s’ha traduït mai. Literalment vol dir resistenciador de brogit o alguna cosa així. Una humbucker és una pastilla nascuda d’associar o fondre dues pastilles (fonocaptors) de bovina simple i polaritat inversa en una de sola. Per tant és, també, anomenada pastilla de bovina doble. La pastilla resultant capta les vibracions dos cops, compara i elimina el feedback residual que una pastilla simple no pot eliminar. S’ha de dir que ràpidament apareixeran músics i grups que basaran la seva tècnica en aquest feedback, de vegades en provocar-lo o portar-lo a l’extrem. The Velvet Underground podria ser el paradigma màxim d’això. La humbucker s’inventa molt d’hora, sobre 1932 o 33, i no serà Gibson la primera marca a usar-la, sinó Rickenbacker, els pioners gairebé en tot.
(23) Però actualment moltes Stratocraster munten dues pastilles de bovina simple i un humbucker. Contràriament al que es pugui pensar, Fender fabrica humbuckers de qualitat quasi des dels seus inicis.
(24) Entre d’altres coses perquè Fender mai ha tingut una parcel·la significativa de mercat en cap altre tipus de guitarres. Gibson és una marca més versàtil que fabrica des de mandolines fins a guitarres acústiques (encara que la marca dominant en aquest sector és Martin), lap steel i una amplíssima gamma de semiacústiques.
(25) És molt divertit estudiar-ho. La música folk, per exemple, sempre ha menystingut la guitarra elèctrica, considerada un anatema (recordar Bob Dylan sortint apedregat del festival de Newport del 65 al presentar-se amb una banda de rock acompanyat per un solista de la talla del malgrat Michael Bloomfield) i fins i tot un instrument de dretes. El que és traçable fins i tot a l’actualitat.
(26) Sempre tenint en compte que res esborra res. La Jazzmaster, però, va ser enfosquida per la popularitat gairebé absoluta de la Stratocraster, més un paradigma que un instrument. Va ser fins i tot deixada de fabricar de 1980 a 1984. Ves que no la salvessin Television (via Tom Verlaine, sempre fidel a aquesta guitarra en el sentit més literal, perquè acostumava a no distorsionar-la gairebé mai) o Sonic Youth, al ser l’instrument preferit de Thurston Moore.
(27) Tan la Stratocraster com la Telecraster munten pastilles col·locades obliquament. Posar-ne dues de paral·leles és més Gibson.
(28) De fet és herència directa del pont d’un Dobro, on tot havia de ressonar molt.
(29) Bé, muntava. Actualment es fan de diverses peces encolades.
(30) A través de la ma: Richard Sennett, Juan Navarro Baldeweg i tal.
(31) No són pocs els guitarristes que han declarat això sobre el seu instrument. Jack White i The Edge ho expressen exactament amb aquestes mateixes paraules a l’imprescindible documental It might get loud.
(32) Que no les compra la gent suficient com per a mantenir-les com a peça pret-a-porter, vaja. Igualment Fender, Gibson i d’altres marques punteres solen funcionar, per als grans guitarristes més coneguts, com un lutier convencional, i els fabriquen literalment el que volen i com volen, arribant a l’extrem de treballar amb components d’altres marques: Ry Cooder, per exemple, posseeix una guitarra elèctrica Fender (una Stratocraster intensament tunejada) per fer slide que munta pastilles Gibson. I és que li agradava el disseny de la taula d’una maerca, el pont d’una altra i la manera de captar el so d’una tercera. El virtuosisme extrem té coses d’aquestes. La famosa Gibson SG de Frank Zappa mai va muntar humbuckers Gibson.
(33) Parlem sempre de les versions originals. La noblesa de les fustes indica la cura amb que es va dissenyar aquest instrument.
(34) I el que duren. Les edicions originals d’aquests instruments es paguen a preu d’or, i no n’hi ha prou només amb tenir diners: els propietaris denominen hereus per prestigi. Un bon exemple seria la Fender Stratocraster amb el número de sèrie 1 (que, en realitat, no va ser la primera a ser fabricada, òbviament, sinó el producte d’una espècie de cerimònia inaugural realitzada a 1954), propietat de David Gilmour, guitarrista de Pink Floyd. Mark Knopfler sol tocar, també, una Stratocraster de 1954 amb components originals. Aquestes guitarres són conegudes com Jurassic Strats.
(35) Així, malescrit. McCarty. Tot un personatge que va pujar a l’empresa per purs mèrits, és el responsable del disseny de la Les Paul juntament amb el propi Les Paul i de la ES, la semiacústica (o electroacústica) que va fer fortuna. Tota una icona del rock també. ES són les sigles de Electric-Spanish.
(36) Tot un altre personatge sobradíssim de talent. Enginyer i empresari, Dietrich serà conegut sobretot pels seus dissenys de cotxes. Treballarà per Studebaker, Erskine i, sobretot, Packard. El Packard de finals dels 30 (vull dir l’arquetipus de Packard. O sigui, EL PACKARD) serà un disseny seu. Aquell cotxe de les pelis de James Cagney i el primer Bogart, de les novel·les de Chandler o Ellroy.
(37) Jimi Hendrix, posem.
(38) On la presència de mentiders professionals (i, el pitjor, sense criteri) s’està multiplicant any rere any.
(39) Un bon arquitecte pot mentir. Un bon arquitecte menteix. El que no pot ser és incoherent, perquè un projecte es basa en la coherència, fins i tot d’elements oposats o contradictoris.

This entry was posted in Uncategorized. Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *