El lloc de l’ensenyança

(Sobre una escola de Ted’A a Suïssa. Gràcies a Ted’A pel seu entusiasme i per la trobada casual)

48_teda-arquitectes-escola-riaz-gruyere-01-render-72
Escola a Riaz, per Ted’A arquitectes. Imatge: Ted’A arquitectes

Secularment, la humanitat ha usat, a gairebé totes les cultures, dos sistemes de mides de naturalesa radicalment diferent: els derivats dels peus i els derivats del colze.

Mesurar en peus, i en passes, és propi de societats nòmades. Caçadores. L’aplicació de la mida és directa: n’hi ha prou amb prendre la mesura del teu peu amb les mans, o directament sobre el terra al llarg de l’objecte o animal que es vulgui mesurar, i anar comptant. És una mesura dinàmica, apta per a objectes de poca mida, pròpia d’una economia bàsica basada en l’intercanvi. Els peus (i les polzades per a mesures més acurades) són el sistema de mesura més directe que existeix.

Es tracta d’un sistema poc precís. El que, si ens ho parem a pensar, no resulta cap inconvenient. La diferència de mida dels peus a diverses cultures només resulta rellevant si l’objecte és gran: com més petit més acurat. I més universal. No és exacte, ni ho ha de ser. Pensem en el sistema horari català o en la freqüència de toc de les campanes de les esglésies(1). L’hora catalana tradicional(2) té una precisió de mig quart d’hora. Més no. El sistema horari català és hereu de quan cada poble mesurava la seva pròpia hora respecte del sol, directament, de quan les hores eren hores solars i, per tant, teòricament (i pràctica) diferents cada dia de l’any. És fill dels desplaçaments a peu, generalment curts. Per això les campanes de les esglésies sonen cada quart d’hora: és el que es triga a recórrer un kilòmetre a peu quan estàs cansat, i anticipes l’arribada al poble. El sistema horari universal és fill del ferrocarril. I, fins i tot quan aquest s’accepta, poques coses (o cap) de les que fem a la nostra vida diària necessiten més precisió.

Determination_of_the_rute_and_the_feet_in_Frankfurt 1536 a latzar
Amidament en peus. Frankfurt, gravat de 1536. L’elecció de ciutadans a l’atzar garanteix un resultat més o menys estàndard

Igualment succeeix amb el sistema de mides. La posició relativa d’un company de taula, de cadira a un tren, de terrassa a un bar, de sofà a casa, torna irrellevant un origen de replanteig, una precisió acurada en el que mesurem.

Els peus són la base per les mesures dels materials de construcció. No existeixen parets de quinze, trenta o quaranta-cinc centímetres: existeixen parets de mig peu, de peu o de peu i mig. Qualsevol petit element manufacturat amb tècniques tradicionals, on les mides varien lleugerament i es fa necessari introduir el concepte de tolerància per a manejar acuradament els materials, té el seu origen en aquest sistema de mesures. L’arquitectura tradicional, per completar l’apunt, només coneix dos sistemes de mesures complementaris: el dels peus i el propi del material. A Catalunya (i a bona part d’Espanya i Europa) resultava relativament senzill fer una estandardització a l’engròs de les biguetes fetes amb troncs d’arbre sobre els quatre metres, i aquesta és la crugia bàsica de bona part de les construccions tradicionals. A països on això és més complicat, com a les civilitzacions del desert, on no existeix pròpiament la fusta, sinó fibres vegetals agrupades en forma de troncs de palmera(3), les crugies són força més estretes o força més amples, depenent de l’espècie concreta de palmera usada com a biga. A països on hi ha bambús les crugies són tan amples que les tipologies d’habitatge han variat en funció d’això. O mana el cos o mana el material que es té a ma: no hi ha més.

hakka_interior
Interior del poble de Hakka, Xina (ver más adelante): medidas imprecisas debidas a la capacidad de estandarización de los materiales y a mediciones directas

La mesura en peus porta associat un sistema de numeració que remet directament al cos: el sistema decimal(4). Mans nues: del u fins al deu. Sumes, rectes, multiplicacions i divisions. Operacions directes, bàsiques, que es poden fer senzillament comptant.

La mesura en colzes és pròpia d’una societat agrícola. Sedentària. La mesura en colzes, tot i prehistòrica, prefigura l’aparició de la història a través de l’escriptura, perquè la mesura en colzes és una mesura intel·lectual. Abstracta. És una mesura d’estudi. És una mesura que no remet directament a un material, sinó a la terra. A les divisions parcel·làries. Als cursos d’aigua, als bosquets. A la línia recta pura i dura.

Un colze resulta molt fàcil de mesurar: es pren una corda llarga i es va enrotllant, tensa, entre el palmell de ma (fent servir el dit polze de topall) i el colze. Dues consideracions: es tracta d’un sistema de mesures que requereix d’un intermediari amb el cos: la corda. Prens la mida amb de la corda, la desplegues i mesures. Res de caminar. Tot més estàtic i intel·lectual. La segona consideració és que el colze no és una mida abstracta. Remet al cos humà.

papir egipci agrimensura
Agrimensors egipcis mesurant camps amb una corda (en colzes) després de les inundacions anuals del Nil. Pintura sobre papir

La mesura en colzes s’ha d’estandaritzar d’una manera més exacta i universal: està lligada a una economia especulativa, en la que un valor abstracte queda adjudicat a un bé que s’ha de trossejar (parcel·lar) i repartir. Crea, directament, divisió territorial. Crea ciutat. I es presta a ser sacralitzada: un peu és un peu. Sempre i arreu. Un colze és el que es vulgui que sigui. La civilització egípcia, del desert, disposava d’un catàleg de diversos tipus de colzes, entre els que es comptava el colze reial, sagrat, usat per als edificis públics, els temples, els monuments funeraris: un colze de mida hipertrofiada, poc pràctic, que imposava una separació mental addicional a qui el manejava.

colze egipci wikipedia
Regla egípcia graduada en colzes que n’estandaritza la mesura

La mesura en colzes remet directament a la superfície. Al volum. A operacions matemàtiques més complicades, com les derivades de la trigonometria: operacions a realitzar amb regle i compàs que troben el seu eco en fórmules matemàtiques encara més abstractes.

La mesura en colzes remet a un sistema de numeració abstracte, que surt no directament del cos humà, sinó del cos humà manejant un intermediari: la corda. Així, subjectes la corda amb una ma. No necessites el polze i l’aixeques: u. Tens tota l’altra ma per comptar. Ha nascut el sistema sexagesimal(5).

Resulta rellevant, per bé que no és el tema d’aquest article, comprovar com el sistema de mesures actual ha perdut la base del cos humà(6).

L’equip d’arquitectes fincat a Mallorca Ted’A té el gruix de la seva carrera coneguda(7) partit en dos: per una banda encàrrecs privats de mida més o menys petita (d’un moble a habitatges unifamiliars) i, per l’altra, propostes de concurs (i un museu encara en obres) per a equipaments de promoció pública. Alguns d’ells realitzats a l’estranger. És a dir, obres a poca distància de l’estudi, amb una intervenció molt directa, direccions d’obres a base de visites gairebé diàries, i altres obres proposades a centenars de kilòmetres de la seva base.

Recentment l’equip va concursar per a la realització d’un institut a la ciutat suïssa de Riaz, pertanyent a la regió de Gruyère. No van guanyar el concurs, amb el que la documentació de la proposta ha passat, sense transició, a ser el projecte definitiu, i il·lustra la manera de treballar de l’estudi des de la proposta sense el suport d’una obra que la deformi (o la enriqueixi quan el procés es completa amb èxit).

\TRES-projectes1301-escola riaz-gruyère suissaweb0-entre
Plànol d’emplaçament. Imatge: Ted’A arquitectes

Riaz és un petit poble format bàsicament(8) per cases unifamiliars aïllades de mida mitjana, envoltades de jardí, puntejades per edificis més grans que encabeixen tots els altres programes: comerç, tallers i oficines, equipaments. Sobre plànol(9) s’insinua la presència d’un carrer principal paral·lel a un curs d’aigua i una via fèrria amb edificis de mida una mica més gran, a partir del qual el poble es dispersa. És sobre aquest carrer principal que s’obre la parcel·la on s’ha d’ubicar l’institut. Es tracta d’una parcel·la gegantina, que té més a veure amb un camp de conreu que amb qualsevol mida de la ciutat, vagament rectangular, orientada pel cantó curt al carrer principal. És tan gran que el seu ample equival a la llargària de tres dels pocs edificis d’habitatge plurifamiliar que hi ha al poble, disposats en filera formant alguna cosa semblant a una caixa urbana que pugui arribar a pressionar l’entrada al nou equipament.

\TRES-projectes1301-escola riaz-gruyère suissaweb0-entre
Plantes de l’institut. Imatge: Ted’a arquitectes

Un institut és un lloc de trobada. D’intercanvi. De relació. La veritable educació no es produeix per la memòria, sinó per l’exemple, i, a un sistema d’educació calvinista, això equival a un tot a la vista que es tradueix en un únic espai al que s’aboca tot el programa. Un espai que es vol sense jerarquies ni especialitzacions. Un espai, doncs, que Ted’A llegeix com un cercle. El cor de l’institut, doncs, no és una construcció: és un buit, un recinte eventualment definit per una sèrie de construccions que allotgen les parts que es requereixen cobertes i, quan toca, climatitzades, del programa. El recinte circular significa algunes de les arquitectures primitives. De petita mida, cobert, allotja el foc i es sacralitza als temples vestals. El formigó primer i el metall després permeten canviar-lo d’escala, produint edificis com el Panteó de Roma, el Parlament dels Estats Units o, més modernament, el Reichstag: el foc de la Cabana Primitiva. El recinte circular descobert és propi d’assentaments a entorns hostils. Les caravanes acampen en cercle. Les tribus amazòniques i algunes tribus africanes organitzen els seus assentaments com un únic edifici circular, un anell de construcció que envolta una clariana sense vegetació. El centre és lloc de protecció, de trobada, de cerimònia. És el lloc de la tribu. De la família. Del ritus: circular és la forma del Kromlech. De Stonenghe. De les millors places de braus. El cercle ha donat lloc a un dels tipus arquitectònics més rellevants: el panòptic. Dels hospitals a les presons o, convenientment deformat, peces tan complexes com el Guggenheim de Bilbao. Significar un institut amb un pati circular unifica claredat distributiva amb voluntat de representació.

771px-Fratelli_D'Alessandri_-_n._096_-_Roma_-_Tempio_di_Vesta_(sic)
Temple de Vesta a Roma. Foto del segle XIX. Foto: autor desconegut

KONICA MINOLTA DIGITAL CAMERA
Panteó de Roma: planta circular realitzada en formigó. Foto: autor desconegut

_la bona  Kayapó Vistaaerea1KAPOT
Logarret Kayapó a l’Amazones: assentament circular. Foto: Wikipedia

hakka_zhenchenglou_4_rings
Poble xinès de Hakka: ocupacions successives d’un perímetre circular tancat que que s’amplia amb un assentament igual al costat. Foto: autor desconegut

stonehenge03ng
Stonenghe. Foto: autor desconegut

Seville_bullring01
La bellíssima plaça de braus de la Maestranza, Sevilla. Ni tan sols fa falta que sigui un cercle perfecte. Foto: Wikipedia

La parcel·la, però, és rectangular. Queda, per tant, la qüestió de com s’organitza la part exterior del cercle. Com s’entrega contra el perímetre del terreny, que, per anar bé, s’hauria de confondre amb el que és l’edifici. Ted’A disposa el centre del perímetre interior circular a l’eix major de la parcel·la i desplaçat al nord, allunyat del poble, sensiblement excèntric respecte de l’eix menor. Un cop realitzada aquesta operació, el diàmetre del cercle interior parteix la parcel·la en dos meitats, una lleugerament més gran que l’altra, pel nou eix menor. La meitat nord, relacionada amb camps de conreu i, no massa lluny, la via del tren, rep una plantació intensiva d’arbres de fulla caduca, de fullatge i brancam dens i espès, que, en gruix suficent(10), paren el so ambient dels vagons. La meitat sud connecta l’edifici amb el poble a través de les peces de mida més gran, disposades en forma d’edificis rectangulars allargassats replantejats pel seu eix major, un radi del cercle: un panòptic.

48_teda-arquitectes-escola-riaz-gruyere-02-render-72
La plantació d’arbres esmorteeix el so i entrega la geometriacircular amb els límits de la parcel·la. Imatge: Ted’A arquitectes

presidio modelo cuba_ florio studio
Presó Model, Cuba: edifici panòptic exemplar. Foto: Florio studio

guggenheim-plan
Guggenheim de Bilbao. Sales de diferent mida pengen d’un atri central, organitzant-se com un panòptic deformat

48_teda-arquitectes-escola-riaz-gruyere-19-maqueta-72
L’institut: assentament circular amb els accessos organitzats com si es tractés d’un panòptic. Imatge: Ted’A arquitectes

L’edifici, doncs, juxtaposa dues tipologies en dos semicercles units: a nord, un edifici-recinte circular. A sud, un panòptic que, per la seva cara interior, recupera i completa la figura del cercle sense cap interrupció. Les peces del panòptic són quatre: dos recintes esportius coberts i dos edificis per a peces de mida més grossa: tallers, seminaris i un auditori. S’oposen per mida i forma a la construcció bàsica del cercle, conformat per lloses i murs, amb coberta plana. No per estructura: a qualsevol de les construccions que formen el complex aquesta s’insinua de façana a façana, sense suports intermedis.

\TRES�-projectes1301-escola riaz-gruyère suissaweb�0-entre

48_teda-arquitectes-escola-riaz-gruyere-16-secc-72
Seccions de l’institut: diferent secció pels components del cercle i edificis annexos, mateix concepte estructural. Imatge: Ted’A arquitectes

Els quatre cossos radials no tenen tan sols la funció de connectar l’edifici amb el poble a través d’una bona organització d’accessos i d’una bona distribució: també se’ls ha adjudicat una funció més ambigua(11) de connexió amb el que s’ha interpretat que són les arquitectures del lloc. Actualment gairebé totes les ciutats i pobles funcionals d’Europa i Nord-Amèrica estan formades per construccions que Rem Koolhaas ha anomenat genèriques: edificis amb tipologies més o menys estàndard bastits amb mètodes constructius igualment més o menys estàndard. És possible, calculant adequadament les sobrecàrregues adients, construir amb coberta plana a Anchorage o a Otaniemi. La decisió de coberta plana o inclinada no es pren en funció de la pluviometria del lloc, sinó d’altres paràmetres: economia, voluntat de representació o, simplement, el mètode amb que un client o un constructor es puguin sentir psicològicament més segurs. Qualsevol de les dues solucions es pot resoldre perfectament amb tècniques perfectament provades, econòmicament solvents, eficaces i prou versàtils com per a no treure gens de llibertat ni poder de decisió a qualsevol arquitecte competent. No obstant, bona part dels arquitectes s’entesten(12) a trobar idiosincràsies arquitectòniques i/o constructives pròpies de cada lloc.

Al cas d’aquest institut, Ted’A s’ha fixat en unes construccions presents al poble, pròpies de Centreeuropa, en que unes estructures de barres de fusta convenientment triangulades per a assegurar el seu arriostrament i la seva rigidesa, implementades per parets de pedra, maó o fang, sovint arrebossades. L’implementeria compleix, en algunes d’aquestes construccions, una funció addicional d’arriostrament de les riostres, que poden ser, així, més lleugeres. Els esquelets (quan les parets treballen tot és estructura) es marquen invariablement en façana, sigui per davant de (però enganxades a) la paret, sigui embegudes en ella, moment en que el gruix de l’arrebossat pot provocar jocs d’ombra interessants. Ted’A proposa les peces de mida més gran amb aquest tipus d’estructura en forma de crugies esteses de façana llarga a façana llarga. Les triangulacions i les riostres d’aquesta estructura conformen la façana de l’institut al carrer, així com el paisatge interior dels edificis, que, en alguns casos (com el de l’edifici de seminaris) es conformen amb una mena d’encavallades pseudoVierendeel formades exclusivament per tirants verticals que confereixen a l’interior una estranya i etèria bellesa: com ser dins d’una espècie de bosc penjat prou abstracte com per que els elements constructius s’expressin per sí mateixos sense evocar cap altra cosa.

48_teda-arquitectes-escola-riaz-gruyere-09-ref-cat-72
Imatges del lloc

48_teda-arquitectes-escola-riaz-gruyere-03-render-72
L’edifici d’accés, emulant estructures

48_teda-arquitectes-escola-riaz-gruyere-07-render-72
L’interior caracteritzat per l’estructura de cavalls. Imatges: Ted’A arquitectes

La cara (la tapa) interior d’aquest edificis quan es troben amb el pati segueix la lògica de façana portant del cos baix, un diafragma format per una gelosia de pilars i jàsseres de formigó rectes: en realitat, el cercle interior no és talment un cercle, sinó un decàgon(13).

48_teda-arquitectes-escola-riaz-gruyere-05-render-72

48_teda-arquitectes-escola-riaz-gruyere-04-render-72
Vistes de l’espai buit interior i dels tancaments-estructura de les diverses cares del polígon que el conformen. Imatge: Ted’a arquitectes

L’edifici, doncs, és el resultat d’uns arquitectes fascinats per les cultures suïsses(14) que han projectat el que entenen per un edifici suís des de Palma de Mallorca. La pertinença d’aquest gest s’entén molt fàcilment si treiem el contraexemple de l’arquitecte Jørn Utzon proposant, des d’Austràlia i Dinamarca, un dels edificis més mallorquins que es puguin construir a Mallorca: de vegades la visió de forani és capaç de proposar arquitectures més locals que les de molts arquitectes locals, més indolents, més atents a la ciutat genèrica, més despreocupats d’una idiosincràsia que han donat per descomptada.

openhouse-barcelona-architecture-can-lis-and-can-feliz-jc3b8rn-utzon-mallorca-1
Jørn Utzon: Can Lis. Una casa mallorquina

48_teda-arquitectes-escola-riaz-gruyere-17-axonometria-72
Axonometria constructiva : cultures vistes des de lluny. Un institut suís

Queda (i trigarem poc a descobrir-ho) la incògnita de com Ted’A formalitzarà construccions a aquesta distància: la qüestió del diàleg entre peus i colzes. Entre tècnica immediata i plantejament abstracte. La seva resolució seguirà il·luminant aquest diàleg entre maneres d’operar aparentment contraposades (al final, complementàries) no tan sols a la seva arquitectura, sinó a l’arquitectura.

(1) Gràcies a Josep Maria Espinàs i als seus viatges a peu vaig aprendre per què els campanars sonen cada quart.
(2) Quarteja cada hora i admet una sola subdivisió dins de cada quart. Mira al futur: sempre es parla de l’hora que ve, no de la que ha marxat. Un altre cop, les comparacions són odioses.
(3) Una palmera no és un arbre, sinó una planta. No fa llenya. Pocs oficis hauríem de tenir més clar això que els arquitectes (que no les usem com a estructura si ho podem evitar), però fins i tot molts d’ells no pensen i les segueixen considerant el que no són.
(4) Que en algunes tribus es converteix en sistema vigesimal, ja que compten amb els dits de les mans i amb els dels peus.
(5) Més que curiosament, òbviament, directament, associat a la trigonometria.
(6) El sistema mètric decimal (decimal perquè, al ser més directe, és més universal), remet al cosmos: A les distàncies interestel·lars. A la velocitat de la llum. La universalització definitiva d’un sistema de mesures apte per a tot el globus terrestre ha hagut de prescindir dels seus propis habitants. Fins i tot de les pròpies mides de la Terra. Només el Cosmos (Déu, en última instància) és seu el garant absolut. Fins l’aparició d’Einstein, és clar. Ara… bé. Seguim.
(7) És a dir, publicada al seu web, o publicada en general.
(8) D’acord amb el plànol romà subministrat al seu web.
(9) No he estat a Riaz. He decidit, com a mètode de treball, no investigar el poble, sinó mirar-lo a través de com l’han llegit els propis arquitectes.
(10) No una maleïda filera d’arbres com posen davant els seus edificis alguns pseudosensibles a l’entorn.
(11) I, per tant, més rica.
(12) O ens entestem: comparteixo aquesta posició, encara que amb unes certes reserves.
(13) Parlar de les simplificacions del cercle i del seu valor simbòlic és tema d’un article sencer. Recordar que, en determinades cultures, el triangle equilàter és l’abstracció d’un cercle. El que ens pot permetre entendre fàcilment per què moltes representacions de la divinitat cristiana prenen aquesta forma.
(14) Absurd parlar de cultura suïssa: massa extens, complex i ramificat en quatre cantons, moltes èpoques diferents i una superposició de nivells tecnològics que fa fredat d’estudiar i tot.

A aquest article s’ha publicat fotografes d’autors desconeguts. Si algú (o el mateix autor) desitja acreditar-se les seves demandes seran ateses.

This entry was posted in crítica and tagged . Bookmark the permalink.

One Response to El lloc de l’ensenyança

  1. Angel Antonio says:

    Buen día me gustaría utilizar la fotografía de los medidores con cuerdas y cadenas quisiera saber si cuentan con el nombre del autor o en su caso algún medio de comunicación con el mismo. Saludos y gracias.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *