El lloc de la Democràcia

_DSC02954

El cervell humà funciona a base de dualitats. Pensem dialogant. Aprenem (massa cops ens regim) comparant, i tan sols la consciència d’aquest mecanisme de funcionament pot portar-nos, per curts períodes de temps, a pensar de maneres alternatives(1).

No és aquesta la manera de pensar dels arquitectes, sempre més bàsics, atents a la lògica simbòlica. Al que podem explicar amb les mans. Al que pot recordar un nen. L’arquitectura organitza situacions complexes a partir d’artificis tan senzills com sigui possible. Lògica que trobem constantment a qualsevol exemple vàlid que puguem imaginar.

En aquest article s’analitza la connexió entre dos edificis governamentals ubicats a la Índia, el segon dels quals animat per l’existència del primer, del que vol ser una versió corregida i millorada. Un està construït, l’altre no. El diàleg entre els dos ens explica per què.

1911: Nova Delhi

L’Imperi Britànic enfila els seus darrers trenta-sis anys d’existència enfrontat, sense saber-ho, a dues guerres mundials que giraran la humanitat com un mitjó dinamitant la primera d’elles l’estructura geopolítica europea i la segona els propis valors fonamentals d’una civilització sacsejada fins als seus fonaments. Fins a la reducció de l’Home a la seva condició més animal per, a partir d’ella(2) ser capaç de reconfigurar-se enterament.

Nova Delhi és filla de les estructures imperials tardanes, hiperburocratitzades(3), mitjanceres entre la Colònia i una Metròpoli ubicada, pel gruix de la població, a un altre univers. Un univers que vol significar-se a sí mateix a través d’una ciutat nova que obviï i faci el pont a la capital índia històrica, Delhi, per a formar un aparell de control que negociï el seu aspecte entre el record de l’arquitectura colonial i el clima, el simbolisme, les tradicions i les maneres de viure pròpies del país on s’allotja.

El rei cridarà el seu arquitecte de capçalera, Sir Edwin Lutyens, per a encarregar-se de la coordinació de l’equip d’arquitectes que bastirà la ciutat, redactar les línies mestres de la seva planificació i construir-ne els edificis més significatius. El resultat final quedarà enllestit pels volts de 1930 (a 1926 s’inaugura l’estació que la connecta amb la resta de la Índia) i portarà el nom de Nova Delhi. El centre de la ciutat es disposarà a la riba del riu Yamuna i tindrà forma octogonal. Una sèrie d’eixos principals i secundaris girats quaranta-cinc graus entre ells connecta les zones residencials amb els edificis administratius i els diversos equipaments. La ciutat es jerarquitza mitjançant un eix principal orientat est-oest, perpendicular al curs del riu, que deixa, al seu extrem oest (a meitat d’un dels cantons de l’octògon), l’edifici administratiu més important de la Índia: la Casa del Virrei.

delhi gran
Edwin Lutyens, arquitecte director: Nova Delhi des de l’aire

La Casa del Virrei estarà projectada pel mateix Lutyens. La seva escala és gegantina. Serà més gran que el propi Parlament, ubicat a la seva dreta(4), i el seu aspecte és tant més imponent des del moment en és flanquejada per dos gegantins edificis de secretariat, que evidencien la jerarquització, la dificultat d’accés al personatge en qüestió(5). La distància del poder al ciutadà.

E E Hall
Casa del Virrei des de l’aire

Indian-Parliament-New-Delhi
Els dos secretariats adjacents a la Casa del Virrei amb l’edifici del Parlament, completament circular

Un cop superada aquesta barrera, Lutyens maneja amb virtuosisme la gegantina escala per a convertir l’edifici en una extraordinària mostra d’arquitectura, tan representativa, tan vigent(6) que de Casa del Virrei l’edifici es convertirà en la Rashtrapati Bhavan,
la Residència del Primer Ministre de la Índia per a continuar essent l’edifici més representatiu de l’estat fins avui en dia. La seva planta és rectangular, perforada per una sèrie de patis i atris. A banda i banda (tan a est, formant la seva façana a la ciutat, com a oest, formant la seva façana domèstica, si domèstica és una paraula aplicable a un edifici d’aquestes característiques) dues ales creen una mena de pati d’accés que, amb un mínim de construcció, augmenta la seva mida aparent en molts milers de metres quadrats. La culminació de l’edifici és una cúpula ubicada al seu centre geomètric, de secció més parabòlica que semicircular, ubicada sobre una sèrie de tambors que n’augmenten la seva alçada i esveltesa. La cúpula, visible des de qualsevol punt de la ciutat, és el símbol de l’edifici(7).

06900dm
La Casa del Virrei amb la seva cúpula

Primer interludi: la forma de la Democràcia

Grècia, més concretament, la República d’Atenes, és el bressol de la Democràcia, forma de govern proposada en oposició a la successió de tiranies que la ciutat portava sofrint des de feia dècades. La Democràcia neix, doncs, com un blindatge ciutadà davant un tirà disposat a prendre el poder per la força i a sotmetre els seus semblants(8). Abans que res, es requereix d’un símbol, d’una situació, d’una disposició física que permeti entendre als ciutadans l’absència de jerarquies en la seva manera de governar-se. Es clava, doncs, una llança de freixe al terra. La punta, clavada profundament, no pot ferir ningú. Acte seguit, el poble es disposa en cercle al voltant d’aquesta llança, en situació equidistant.

_2046
Temple de Vesta a Roma: el lloc del foc i la domesticitat

La figura geomètrica que simbolitza la democràcia grega és, doncs, un cercle amb el centre ocupat.

Això evolucionarà fins a formar els Congressos dels Diputats de diversos països del món: Dels Estats Units d’Amèrica a Ucraïna passant per Alemanya, Escòcia o Espanya. Un semicercle inclinat, com un teatre a la grega, asseu els Representants del Poble. Una tribuna buida, ocupada per torns, és al davant del tot. La manera en que aquesta tribuna s’usa està gelosament reglamentada. Un President del Parlament(9) té com a funció gairebé única el vetllar pel correcte funcionament d’aquesta tribuna.

Així, les formes circulars, els centres buits o plens per torn, s’adapten perfectament a aquesta manera de representar la democràcia.

_paul2_the-european-parliament-chamber
El Parlament Europeu amb el seu centre buit

Un incís de l’incís ens portaria al Parlament d’Anglaterra, que enfronta fileres de bancs on una sèrie de diputats s’escridassen, gesticulen i fins s’arriben a treure una sabata per a demanar atenció: no tant un centre com un Parlament amb totes les de la llei. Cap tribuna, sinó un sistema de torns. La representació actualitzada d’un Senat Romà.

_MPs_0
La Cambra dels Comuns del Parlament Britànic: el nom fa l’espai

Delhi

La cúpula de la Casa del Virrei, doncs, representa moltes coses alhora: la protecció del foc dels temples vestals. La jerarquia d’un centre ocupat. Actualment, un estat democràtic. A l’època colonial, el lloc per a la conversa: un lloc d’entesa on provar d’establir acords.

Segon interludi: Muhammad Alí Jinnah

La independència de la colònia anglesa de la Índia va partir el domini en dos creant els estats de la Índia i el Pakistan. Aquest darrer va ser impulsat definitivament per l’advocat Muhammad Alí Jinnah, i segrega les províncies on la població musulmana(11) era majoritària, a est i oest del país, comunicades entre elles per un fràgil pont aeri que tan sols va mantenir-les unides poc més de vint anys fins a la seva sub-fragmentació en els estats del Pakistan i Bangla Desh(10). Jinnah, un advocat que ha viscut exiliat a Londres bona part de la seva vida, que no parla una paraula d’urdú, té pressa per aconseguir la partició de la colònia: un càncer l’està matant, i és perfectament conscient que sense el seu concurs no serà possible l’estat musulmà que desitja. És aquell moment o mai. Així que, en les negociacions a tres bandes, l’escull més important per arribar a un acord, la província del Punjab, quedarà sotmesa a una decisió salomònica: ser partida ella mateixa en dos. La capital, Lahore, quedarà a la banda paquistanesa. La Índia requereix d’una nova capital, que el govern decidirà, com si d’un manifest es tractés, construir de nova planta a la falda de l’Himàlaia. S’anomenarà Chandigardh.

1947: Chandigardh

El Primer Ministre indi, Jawaharlal Nehru(12), contactarà per als primers esquemes amb l’arquitecte anglès Maxwell Fry(13), que s’encarregarà d’un primer esquema funcional. Posteriorment el govern contactarà amb Le Corbusier per a que es faci càrrec de la ciutat. Le Corbusier contactarà amb el seu ex soci i cosí Pierre Jeanneret(14). Grosso modo, Le Corbusier establirà línies bàsiques per a la planificació de la ciutat, reciclant i transformant de manera sorprenentment respectuosa el pla de Fry, que quedarà incorporat a l’equip, per passar a ocupar-se del que realment li interessa: el Capitoli. El lloc físic que ha de contenir els òrgans de govern de l’estat(15).

chandigardh gran
Chandigardh: mateixa orientaació que nova Delhi. Ciutat antropomorfa amb el Capitoli coronant el seu extrem nord-est

Le Corbusier està obsessionat amb la feina que Lutyens ha fet a Nova Delhi: la admira, la valora amb una certa enveja i alhora és molt crític amb ella(16). Lutyens no serà un rupturista respecte del llenguatge clàssic. Les seves aproximacions a la modernitat no passaran per una revolució, sinó per un canvi tranquil dins els procediments i les maneres de fer d’aquesta tendència. Explícitament historicista, el sir anglès es mou amb comoditat en un llim que barreja solucions tècniques i estructurals brillants(17) vestides com es necessita a cada moment. No així Le Corbusier, més compromès amb el Moviment Modern que ha ajudat a crear per molt que els recursos expressius i els trucs que ell mateix usarà per a construir els seus edificis l’acostin més a la manera de fer de Lutyens que a la que ell mateix ha postulat.

I serà aquesta admiració per Lutyens el que el portarà a cometre un error de concepció que ha acabat definint, fins avui en dia, el Capitoli: si Lutyens ha pogut arraconar el Parlament a la dreta(18) de l’eix que culmina en la Casa del Virrei, ell mateix pot arraconar-lo a l’esquerra(19) d’un eix que culmini en la Casa del Governador.

Excepte que el Governador de Chandigardh no es comporta com un virrei: és el representant electe del poble del Punjab, i prefereix viure a una casa anònima del barri diplomàtic. L’eix es queda sense culminació, flanquejat a ma esquerra pel Parlament, a ma dreta pel Palau de Justícia. Analitzem-ho.

L’edifici del parlament serà, en sí mateix, dual, contenint la Cambra Alta allotjada sota un volum piramidal i la Cambra Baixa inserta a l’interior d’un gegantí hiperboloide de revolució que presideix el complex: la versió moderna d’una cúpula que té totes les connotacions anteriorment citades. El Secretariat, usat per Lutyens per a flanquejar la Casa del Virrei convenientment partit en dos, quedarà aquí arraconat com a teló de fons del Parlament, convertit en un edifici evolucionat des d’una Unitat d’Habitació.

GOB_10
El Parlament i el Secretariat a una foto de Claudius Petit particularment estimada per Le Corbusier

El Palau del Governador, al bell mig del complex, és l’edifici que veritablement interessa Le Corbusier, que ha concebut(20) els altres dos edificis com el marc del quadre. El Palau del Governador és la resposta de l’arquitecte a la Casa del Virrei de Lutyens(21). L’arquitecte oposarà un volum relativament contingut, quadrat en planta, a la dispersió en planta de la Casa del Virrei. Com aquella tindrà dos fronts clarament diferenciats: el davanter, representatiu, i el posterior, en aquest cas no el jardí del Governador, sinó la part posterior d’una ciutat concebuda com un mirador a l’Himàlaia filtrat pel Capitoli amb el Palau com a últim àrbitre. De molt més petites dimensions, el Palau de Le Corbusier es desenvoluparà verticalment, animat per una plaça de respecte que ja ha mogut molt el terra: la Fossa de la Consideració, el petit pujol adjacent. El llac. El propi Monument a la Ma Oberta. El desenvolupament del Palau es portarà els seus propis espais d’oci i el seu jardí interior, ubicat a la coberta sota el símbol de l’edifici: una inversió plana de la cúpula de la Casa del Virrei. Així, el que allà abriga un espai de decisió aquí cobreix un espai d’oci. El que allà protegeix el foc, s’il·lumina zenitalment, simbolitza reunió aquí es converteix en escenari d’encontres frívols. En lloc de pas inestable respecte d’una enorme massa de formigó que tira el sostre sobre l’usuari, un artifici sense concepte estructural resolt com un forjat corbat suportat per la mateixa trama de pilars que puja neta dels fonaments.

GOB_2

GOB_1

GOB_6

Amb dues consideracions addicionals:

La primera és sobre la naturalesa dels pilars. Le Corbusier farà servir, com una raresa fins on sé inèdita a la seva carrera, uns estranys pilars cruciformes de formigó, èmul desproporcionat i matusser dels que havia usat Mies van der Rohe a alguns dels seus projectes alemanys, principalment el Pavelló de Barcelona i la Casa Tugendhat. Pilars que tenen la virtut d’invitar al moviment. De ser centrífugs: la trama defineix uns eixos que requereixen de coses al mig per a suggerir el moviment de l’espai. Tanquen i alhora expulsen l’espai, sense el caràcter neutre, absent, del pilar de formigó circular més usat per l’arquitecte. Els pilars cruciformes haguessin donat a l’interior un cert caràcter d’obra civil, d’infraestructura incapaç de formar espai per ella mateixa. De lloc que no conté ni culmina més enllà del seu símbol, aquesta espècie de cúpula invertida que agredeix les formes de l’Himàlaia més enllà però que, des de qualsevol distància, posició i alçada, culminarà l’eix més eficaçment.

GOB_5
El vestíbul del Palau del Governador. Notar l’enorme semblança d’aquesta perspectiva amb la del centre de la Ciutat de Tres Milions d’Habitants

Els posteriors intents de Le Corbusier de construir alguna cosa allà, des d’una versió més petita del Palau, convertit, ara, mitjançant gir copernicà en la seva argumentació, en la Casa de l’Home, fins al Museu del Coneixement, dividit en quatre tallers amb vocació d’estar buits, en clara competència amb el Museu de Chandigardh construït pel propi arquitecte a la Zona Cultural de la ciutat que ell mateix havia concebut, fracassaran: l’espai quedarà com el coneixem avui en dia, amb la silueta de l’Himàlaia coronant l’eix de la ciutat flanquejada pels tres poders democràtics. Després de la seva mort la plaça es donarà per completada amb el Monument a la Ma Oberta i la Torre de les Ombres, aquesta sí un símbol pur, un monument al sol i a l’arquitectura. Sense necessitat de primeres residències que escalin l’estructura colonial.

GOB_8
Comparació entre dues plantes de la primera i la segona versió: els pilars cruciformes com a parodia de sí mateixos a l’hora d’escalar l’edifici

GOB_9
El Museu del Coneixement, darrer intent desesperat de posar alguna cosa a aquell forat

comparació

(1) És la fal·làcia del monòleg interior literari, recurs de pensament que només funciona quan saps que l’estàs fent funcionar. Proveu-ho.
(2) I això essent molt optimistes.
(3) El terme que millor les descriu és kafkianes.
(4) S’accepten tota mena d’especulacions respecte aquesta posició.
(5) El darrer dels quals, Lord Mountbatten, cosí del rei, serà tan eficaç governant que quedarà convertit en el primer President de la República de la Índia tot just concedida la seva Independència. Mountbatten aconseguirà, addicionalment, convertir l’anglès en la llengua principal del nou estat.
(6) Fins i tot avui en dia.
(7) Nova Delhi no és plana. La topografia de l’eix principal, en forma d’esquena d’ase, talla en molts moments la percepció de l’edifici horitzontal, fent aparèixer tan sols la cúpula nua, molts cops tampoc sencera: aquest és un dels motius per a fer-la tan alta.
(8) També massa llarg per a ser debatut aquí: sóc conscient que la Democràcia Atenenca nega la ciutadania a bona part de la seva població i només s’estén a una elit privilegiada del país, que confon la part pel tot.
(9) Que sol ser un dels càrrecs institucionals més importants del país. Sovint, el segon en importància després del Primer Ministre o del President.
(10) Els òrgans de govern del nou estat establers a la nova capital, Dakka, van ser projectats i construïts per l’últim Louis Kahn, que ja havia estat arquitecte del Pakistan abans de la seva partició.
(11) L’origen de la controvèrsia entre els hindús i els musulmans prové del fet que les primeres conversions en massa a la religió nouvinguda, l’Islam, es produeixen entre la casta dels Intocables, establint-se el paradigma de considerar que els musulmans de l’Hindustan són tots ells exmembres d’aquesta casta. Confusió que generarà odis, rancúnies i una mala relació que arriba fins avui en dia, de conseqüències geopolítiques massa complexes com per explicar-es aquí.
(12) Que establirà un llinatge amb visos de família reial que, fins l’actualitat, ha donat diversos primers ministres per al país. I alguns escàndols.
(13) Com ja s’ha vist amb l’afer Mountbatten, el procés d’independència indi deixarà el nou estat i Anglaterra en bones relacions. L’actual estructura de govern hindú és hereva directa dels organismes colonials. També ho seran els primers tècnics als que el nou estat recorre per a construir infraestructures necessàries com la pròpia Chandigardh.
(14) Barallats des de l’inici de la Segona Guerra Mundial, Jeanneret, amb una ideologia explícitament d’esquerres, i el més ambigu Le Corbusier no refaran mai la relació prèvia de la mateixa manera: la ferida és massa fonda.
(15) Del que queda d’ell, recordem.
(16) Més encara que amb la seva altra gran referència: Versalles.
(17) Sovint molt millor executades tècnicament que les que proposa el Moviment Modern gràcies a la tranquil·litat que li genera el no haver d’explicitar-les ni convertir-les en el vehicle d’expressió de les seves arquitectures. Així, la Casa del Virrei serà una meravella tècnica dotada de tot tipus de ginys tecnològics que no es fan evidents enlloc. La cosa no va per aquí.
(18) Veure nota 4.
(19) (tornar a) veure nota 4.
(20) I, no ho dubtem, és serà aquesta la base del seu èxit.
(21) El que proporcionarà als hindús l’excusa perfecta per a no construir-lo: la Casa del Virrei és enorme. El Palau, per a competir amb la massa de tot un Parlament i d’una Seu Central de Justícia, s’haurà d’inflar moltíssim en metres quadrats: fins a nou plantes (nou!) i un desenvolupament en planta bestial, malgrat la seva vocació d’edifici compacte.

This entry was posted in crítica and tagged , , , , , . Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *