El lloc comú dels somnis

PK_80134_-_Photo_-_Studio_de_Montreuil

L’any 1968, Spencer Silver, un químic de la companyia 3M, inventa per error un adhesiu que enganxa, però no molt. El presentarà als seus superiors sense estar molt segur de la bondat del seu invent. Deu anys més tard, a algú se li acut untar un tros de paper quadrat de color groc amb aquesta pega, però no molt, i distribuir desenes de milers d’aquests paperets per diverses oficines de manera gratuïta. Un cop s’han assegurat que tothom els fa servir i els necessita, sobre 1980, tallen l’aixeta del subministrament i comercialitzen l’invent: ha nascut el Post-It.

Un cas anàleg a aquesta situació és el dels germans Lumière, que, a 1895, patenten una cambra fotogràfica capaç de captar imatges en moviment. Aquest mateix any filmen algunes coses per a exhibir-les com a curiositat: la Sortida Dels Obrers De La Fàbrica Familiar a Lyon, considerada la primera pel·lícula de la història, o l’Arribada d’un Tren a l’Estació, que provocava estampides de pànic entre el públic assistent a les exhibicions: estampes sense argument ni principi ni final ni argument. Sense una idea clara de per què han inventat allò, els Lumière refusaran vendre una còpia del seu invent a un il·lusionista anomenat Georges Méliès amb l’argument que corren el risc d’estafar-lo col·locant-li un objecte inútil. Méliès adquirirà una càmera a la Gran Bretanya i començarà a rodar pel·lícules que serveixin de suport als seus espectacles. Als que no trigaran a suplir completament. Les pel·lícules tindran argument, un principi i un final definits, i, el més important, faran il·lusió: Méliès ha inventat el cinema(*).

L’ara director, productor, guionista, il·luminador i actor de les seves pel·lícules (nous oficis que ell inventa) crearà, entre 1896 (tan sols un any més tard de la patent) i 1913, unes cinc-centes pel·lícules, algunes de les quals són considerades joies de la història del cinema. El seu premi serà la ruïna econòmica i l’oblit. Per a realitzar-les inventa un espai inèdit fins aquell moment, que ha esdevingut un tipus arquitectònic definit: l’estudi de cinema. L’estudi de cinema és un teatre per a un públic infinit. Un espai de servei que té com a únic davant la porció d’espai escombrada per la càmera de cinema, de camp, profunditat, angle i direcció variables en funció dels actors, del decorat i de les condicions d’il·luminació. Un estudi és un l’híbrid construït entre espai virtual i espai real: l’espai virtual és l’espai físic; les quatre parets que el delimiten, el marc d’acció real on es disposen les càmeres, les tramoies i els actors. L’espai real és el que es mostra a la pel·lícula. El destinat a arribar al públic. Estarà sempre necessitat d’un mitjancer que, a l’actualitat, pot ser individual (una pantalla d’ordinador o de tauleta), familiar (una televisió) o social (una sala d’exhibició).

melies_studio
Estudi de Georges Méliès.

Un creador feliç d’aquests espais mitjancers és l’arquitecte Jean Nouvel. Nouvel ha usat de manera recurrent els recursos cinematogràfics a la seva obra: des del muntatge entès com a juxtaposició d’episodis arquitectònics aparentment contraposats, fins i tot contradictoris, que, junts, construeixen l’obra acabada (Théâtre de l’Archipel, Perpinyà, Centre de Convencions de La Corunya, p.e.) fins a la nit americana (Hall de l’Institut del Món Àrab, interior de les Galeries Lafayette,  Berlin, atri de la Torre Dentsu, Tokio, p.e.) passant pels fosos en negre o els efectes especials. La seva passió pel cinema l’ha portat a convertir en tipus arquitectònic el propi estudi de Georges Méliès. Que, curiosament, va compartir client amb Nouvel: la companyia cervesera barcelonina Möritz. Mentre l’arquitecte és autor de la reforma de la seva fàbrica, el cineasta va encarregar-se de rodar un dels primers anuncis per la firma, catalogat per la Cinémathèque Française, ara desaparegut. L’estudi ha aparegut, en diverses escales, a l’interior dels Habitatges Socials de Saint-Ouen, com un dels cossos que formen el citat Théâtre de l’Archipel i, sobretot, al Centre Cultural La Coupole, projectat i construït entre 1981 i 1987 i inaugurat a 1989 als afores de paris. La Coupole és un conjunt multidisciplinari que agrupa principalment un teatre i diverses sales de cinema: llocs comuns on la gent es reuneix per a celebrar el visionat de pel·lícules. El lloc comú dels llocs comuns és una versió literal de l’estudi de Méliès: l’arquitecte retorna al creador del cinema, un il·lusionista que es va adonar que, precisament, aquest espectacle tenia aquesta emoció com a valor suprem. La seva fàbrica de somnis com espai d’il·lusions. Que és el que ha de ser l’arquitectura. I el cercle, per fi, es pot quadrar.

la_coupole_fora_admin

la_coupole_dins_admin
Jean Nouvel: Centre Cultural la Coupole.

(*) Reconegut per Louis Lumière al discurs d’entrega de la Legió d’Honor a Georges Méliès. (Wakeman, John. World Film Directors, Volume 1. The H. W. Wilson Company. 1987. pp. 747-765.)

This entry was posted in cinema, crítica, Uncategorized. Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *