El far i la xemeneia: un diàleg entre les torres d’Eiffel i Shukhov

1_ Eiffel-shukov

Per Jelena Prokopljevic y Jaume Prat

La necessitat d’alçada a la història ve marcada per dos motius primaris que tot sovint s’interrelacionen. El primer d’ells és la representativitat. El segon és la defensa. Fins i tot hi ha qui situa aquest afany de verticalitat com l’origen de l’arquitectura: el menhir. L’aixecar-se de terra. Mirar per sobre. Configurar la matèria d’una manera artificiosa i, per tant, humana.
Sumat a això hi ha tota una sèrie de tecnologies que requereixen alçada, però, fins la Revolució Industrial i les seves xemeneies, aquesta alçada és poca i pocs cops fixa una tipologia que poguéssim descriure com la d’una edificació en alçada(1). Per exemple, el molins o els dipòsits d’aigua requereixen alçada per a que actuï la gravetat.

2_ AIG
El Dipòsit de les Aigües de la Ciutadella a Barcelona. Exemple d’edifici que necessita alçada sense que per aconseguir-la requereixi una tipologia específica. Foto: Jaume Prat

Hi ha una tercera tipologia d’edifici en alçada que apareix bastant ràpid i que s’acaba menjant totes les tipologies representatives dels edificis en alçada: ens referim al far. Un far és una construcció el més alta possible amb un llum al damunt que guia. I això tan útil és als fars pròpiament dits com per a qualsevol construcció que requereixi un afany de representativitat que la aixequi de terra: l’alçada i la llum a dalt. Un gratacel és un far(2). L’Estàtua de la Llibertat, amb la seva llum de pega, és un far. Fins i tot la Gran Piràmide egípcia tenia a dalt de tot el piramidion, que era una peça metàl·lica que recollia la llum del sol i brillava: un far. Aquest afany es troba arreu del món i a moltíssimes cultures.
Un far és panòptic. Emet informació en forma de llum i la dispersa. La distribueix entre la gent que té una línia de visió neta. Però un far també pot actuar com un absorbidor d’informació(3). Com un receptor, i en això es basa el seu afany de representativitat.

3_ 1982 Blade Runner The Final Cut 008
Fotograma de Blade Runner (1982), o els edificis en alçada com a fars. Foto: Jordan Cronenweth- Ridley Scott

El darrer terç del segle XIX culmina l’edat heroica de la Revolució Industrial. És, o marca, en molts aspectes, la fi dels pioners. La seva fi traumàtica serà la Primera Guerra Mundial. Bona part dels avenços que marcaran el segle següent(4) estaran allà i s’estendran poc. El seu ús continuat i extensiu consolidarà aquests avenços, que només evolucionaran de cara a fins operatius.
Les successives avantguardes i el Moviment Modern s’aprofitaran d’aquest treball dels pioners i li donaran imatge. Veu. I això serà, i no és casual, després d’aquest canvi profund que representa la Primera Guerra Mundial, que, sobretot al centre-est d’Europa, portarà associats canvis polítics profundíssims: la Revolució Soviètica i la Revolució Espartaquista alemanya.

A 1889 s’està preparant una de les exposicions universals tan en boga a aquella època de pioners on tantes coses s’havien d’ensenyar i aprendre(5). La de l’any anterior s’ha celebrat a Barcelona. Aquestes exposicions representen un estat-de-les-coses important. Signifiquen un estat de la tecnologia, canviant ràpidament, i signifiquen un repte. Signifiquen, políticament, tot el que es vulgui significar, en una relació que implica un què es vol ensenyar, els recursos per a fer-ho, el lloc on es col·loca. Qui es convida.

4_ crystal-palace
Interior del Crystal Palace, dissenyat per a l’Exposició Universal de Loncres de 1851 per Joseph Paxton i Owen Jones, o la inauguració de l’arquitectura de l’acer i el vidre.

Al cas de 1889: el President de la(6) República Francesa és Marie-François Sadi-Carnot, de professió enginyer de ponts i camins, format al foment de l’obra pública, disciplina en la que ha exercit diversos càrrecs institucionals, entre ells el ministeri. França, i, per extensió, o sobre tot, la seva capital, París, remarquen el seu paper de Metròpoli que controla un territori colonial estès pels cinc continents. Un dels factors de negoci important del país és la venda d’intel·ligència per a dotar d’infraestructures tant les seves colònies com tercers països. Addicionalment França exporta ma d’obra en forma de companyies constructores, veritables multinacionals amb milers d’empleats.

A 1889 l’enginyer químic de formació Gustave Eiffel té 57 anys, una edat venerable a l’època(7). La seva empresa Eiffel & Co. representa una de les puntes de llança d’aquesta Tercera República francesa, havent construït a un mínim de tres continents. Obres tan importants com el pont ferroviari(8) de Porto ja han estat entregades(9). Eiffel, doncs, és l’amo d’una multinacional dedicada a l’obra civil que necessita publicitar els seus encàrrecs. La dimensió de la seva empresa és tal que té unes implicacions polítiques importants. Més tenint en compte qui és el President de la República. Eiffel, doncs, és l’escollit per a significar l’Exposició Universal. Per a fer-ho proposarà la construcció més alta del món. Cinc anys abans, a 1885, segons els plànols elaborats per l’arquitecte Robert Mills trenta anys abans, a 1855, és acabat a Washington el monument que porta el nom del Fundador de la Pàtria. Té 170 metres l’alçada. Serà, fins a l’entrega de la Torre Eiffel, la construcció més alta de la Terra. A 1886, tres anys abans, el propi Eiffel s’ha vist involucrat en un regal que França ha fet als Estats Units: l’Estàtua de la Llibertat(10), una escultura de Bartholdy suportada sobre una estructura calculada i construïda pel propi Eiffel. Té 96 metres d’alçada.

5_ liberty-blueprint
Plànols de l’Estàtua de la Llibertat mostrant l’estructura de suport dissenyada per Eiffel.

6_ def muntada
El Monument a George Washington i el seu piramidion d’alumini. Va ser la construccio´més alta del món fins l’entrega de la Torre Eiffel.

Eiffel és francès. Per tant és una qüestió d’estat que la nova construcció sigui més alta. Molt més alta. Hi ha moltes coses en joc, entre elles el prestigi de la pròpia Europa, que ha perdut el monopoli de les construccions en alçada. Eiffel no s’acontentarà superant el Monument a Washington. Gairebé en doblarà la seva alçada proposant una Torre de Mil Peus.

Estem parlant d’una construcció que té com a objectiu principal assolir alçada. Celebrar l’alçada. Prestigiar l’alçada. Posar el número mil com a atribut d’una torre. La proposta consistirà en una estructura completament metàl·lica ja provada als seus ponts. El principal problema amb que s’enfronta l’enginyer és l’acció del vent(11) sobre una estructura de gairebé 8000 tones(12). Per això Eiffel posarà la seva oficina d’investigació, comandada per Émile Nouguier, a treballar. L’enginyer Maurice Koechlin la calcularà i l’arquitecte Stephen Sauvestre donarà les idees definitives sobre el seu aspecte i la seva utilitat. Tots ells són treballadors de la firma, que no subcontractarà personal per a realitzar la construcció. Per tant, quan es parla de la Torre Eiffel no es parla d’una torre dissenyada per Gustave Eiffel, sinó d’una torre dissenyada per la companyia i per l’equip de Gustave Eiffel. La solució final repartirà el pes en quatre pilones simètriques de les que arranquen sengles arcs que es troben al centre de la planta: si Eiffel fa ponts, quatre d’aquests ponts plantats al terra equidistants entre sí als vèrtexs d’un quadrat s’arriostren mútuament i prolonguen el seu arc fins als mil peus. La curvatura dels arcs segueix l’algoritme d’una funció exponencial. Cada pilona(cada pont, vaja) suporta una quarta part del pes, i, tot i així, els fonaments requeriran enfonsar-se trenta metres sota el nivell del terra. La torre es construirà en taller per mòduls prefabricats de 5 metres(13) i serà assemblada en obra, estalviant-se de posar el 60% de reblons ,el camí crític per aquesta construcció, in situ.

7_def eiffel-amb comparació
Primer projecte de la Torre Eiffel amb construccions apilades a escala fins aconseguir la seva alçada com a estudi d’impacte. La Torre Eiffel, construïda.

Al voltant de la torre hauran d’aparèixer una sèrie d’invents accessoris sense la que no podrà funcionar, com els ascensors(14) de dos pisos inclinats, desenvolupats per la pròpia empresa mitjançant tecnologia hidràulica.

8_ def ascensors eiffel
Els ascensors de la Torre Eiffel dissenyats per la pròpia companyia. Un dels invents necessaris per a produir la construcció.

La torre no és un model a seriar. És un monument. Un far que il·lumina el cel de Paris per a convertir-la en la Ciutat de la Llum. El far que celebra l’entrada al segle XX. La Torre Eiffel està construïda, doncs, exactament el mateix esperit amb que els Homes de les Cavernes van plantar menhirs a terra: és un posicionament. Un aquí i ara. Un Origen de l’arquitectura. Tota una refundació.
Es construeix en un espai emblemàtic per a la Revolució Francesa i, per tant, per a la República: el Camp de Mart, un espai fortament jerarquitzat, estès entre l’Escola Militar i la plaça de Fontenoy fins el turó del Trocadero, a l’altra banda del riu, que, a tems de la construcció de la Torre, contenia el palau del mateix nom, que per a un altre exposició significativa, la de 1937, va ser substituir pel Palau de Chaillot, que va conservar parcialment l’estructura de l’anterior. L’amplada del tram central del Camp de Mart marcarà l’obertura dels arcs de la torre. La seva singularitat es deu també a aquest context urbà: situada a la vora del riu, canalitzant les mirades a l’igual que les avingudes haussmanianes, s’imposa per la seva alçada a referents històrics com la cúpula del Palau dels Invàlids o les torres de la Catedral. Un referent encara sense desafiar a més d’un segle de la seva construcció(15).
Addicionalment, els seus tres-cents metres d’alçada acabaran per arrossegar ràpidament tota una sèrie de funcions inèdites al moment de la seva construcció(16). Els militars francesos hi posaran l’ull i la torre acabarà esdevenint una de les primeres Torres de Telecomunicació del món. Als anys 30, quan és objecte de la seva primera reforma important, s’hi instal·la l’antena de ràdio de gairebé trenta metres que li dona el seu aspecte actual(17).

9_ Tour_Eiffel,_École_militaire,_Champ-de-Mars,_Palais_de_Chaillot,_La_Défense_-_03
La Torre Eiffel al seu context actual amb les torres (més baixes) de la Défense al fons.

El 30 de juliol, el mateix any que Vladimir Tatlin construïa la maqueta de la que seria la màxima i més coneguda representació arquitectònica de la Revolució Soviètica, l’enginyer Vladimir Shukhov rebia l’encàrrec, directament per decret de Lenin, de projectar la torre de radiocomunicació a Moscou. Una torre per a transmetre els missatges de la Revolució i contribuir al canvi de la societat. L’autor d’una de les poques realitzacions de la flamant època constructivista no pertanyia a les noves generacions d’arquitectes soviètics. No compartia la febre per canviar les formes representatives ni per transmetre missatges ideològics. De fet veia la seva obra com a purament funcional i, després de la Revolució, comptava amb que la reconstrucció(18) necessitaria els seus coneixements tècnics. Hem de treballar independentment de la política. Edificis, dipòsits, calderes, canonades. Som necessaris, deia en aquells anys. Provenia d’una família acomodada i educada de la província de Kursk, i, ja de molt jove, parlava fluidament alemany, anglès i francès. Les seves passions era el coneixement, la ciència i la invenció pura: a l’escola el tenien per un geni en matemàtiques i geometria i es va dedicar a la carrera d’enginyeria aplicada a la construcció i a la indústria per contribuir al desenvolupament i a la prosperitat de Rússia. Més que revolucionari, Shukhov era un patriota.

10_ 8961031276_7f85d536a9_b
La torre Shabolovka, dissenyada per Vladimir Shukhov, a l’actualitat.

En el moment d’inaugurar la torre, a 1922, Shukhov tenia 69 anys i la majoria de les seves grans obres ja havien estat realitzades sota l’antic règim. Al món de l’arquitectura va deixar l’invent revolucionari de construir les superfícies de doble curvatura(19) amb elements rígids: biguetes d’acer disposades en diagonal. Ho va patentar a 1898 a les obres per l’Exposició de Tota Rússia a Nizhni Novgorod: a la torre d’aigües amb la primera estructura vertical en forma d’hiperboloide i a cobertes tensades per als pavellons expositius. Són closques fines que es redueixen a un mínim d’elements constructius i es tanquen amb vidre o es deixen obertes, com al cas de les torres. Unes 200 d’aquestes estructures verticals van ser construïdes segons disseny de Shukhov per tot l’Imperi Rus i a l’exterior, d’elles unes 40 a la Unió Soviètica postrevolucionària. Shukhov va dissenyar o supervisar uns 500 ponts, però el seu major impacte mediàtic va venir amb els seus projectes més coneguts: la coberta per al centre comercial GUM a la Plaça Roja de Moscou, de 1894, i les cobertes per al museu Pushkin (1898-1912), per al Passatge Petrovka (1903-1906), per a l’oficina central de Correus de Moscou (1912) o per a l’estació de trens Kiyevskiy de Moscou (1912-1917).

11_ primera torre a polibino
La primera torre hiperboloide de Shukhov, de 1896, i el seu aspecte actual després del seu trasllat a Polibino.

11_ Double_curvature_steel_lattice_Shell_by_Shukhov_in_Vyksa_1897_shell
La primera estructura d’acer de doble curvatura, a 1896.

11_ Adziogol_hyperboloid_Lighthouse_by_Vladimir_Shukhov_1911 i ara
El far hiperbòlic de Shukhov a Adziogol i el seu estat actual.

11_ Imperator_Pavel_battleship
El vaixell de guerra Emperador Pàvel i els seus pals hiperbòlics dissenyats per Shukhov.

11_ Structure_of_the_Roof_of_Upper_Trading_Rows_by_Vladimir_Shukhov_6
La cubrició metàl·lica del centre comercial GUM, a Moscou. Noti’s la seva similitut (i el notable alleugeriment) respecte l’interior del Crystal Palace.

11_ Moscow_Kievsy_Rail_Station_glass_and_steel_roof
L’estació ferroviària de Kiyevskiy.

Les torres de forma hiperboloide van ser en general objectes industrials i es van calcular per a optimitzar l’ús d’acer, sobretot als anys de la Revolució i la posterior Guerra Civil al territori soviètic.
La més coneguda d’elles, la torre Shabolovka, ubicada a Moscou, va ser originàriament planejada per a una alçada d’aproximadament 350 metres amb tan sols un terç del pes de la Torre Eiffel, a la que sobrepassa en uns 20 metres. La torre es composava de 9 segments de forma hiperboloide, amb el cercle inferior més gran que el superior, de manera que, muntats uns sobre altres, acabaven composant una forma cònica. El sistema va ser un desenvolupament d’una primera torre de dos hiperboloides superposats, dissenyats a 1911 per a la torre d’aigües a Yaroslavl. Al rebre l’encàrrec, Shukhov, en molt poc temps, va calcular torres de diferents dimensions, des de 175 fins a 350 metres, construïdes en seccions de 25 metres. La més gran consistiria de 12000 peces i tindria un pes de 2200 tones, una quantitat d’acer inabastable per a la nova capital Soviètica als temps de la guerra civil.

12_Torre_Shukhov_muntatge plànols
Plànols de projecte de la torre de 350m i de la seva versió construïda de 150m.

El projecte definitiu va acabar en 150 metres, en sis seccions de 25 metres i uns dotze metres de suports per a antenes i banderes instal·lats posteriorment. El seu fonament és un anell(20) de formigó de 40 metres de diàmetre i tres metres de profunditat. L’equilibri, el descens de càrregues i el pes de la torre i el seu comportament vers el vent fan que es pugui suportar amb tan sols uns fonaments superficials. La construcció va començar a l’agost de 1919 i s’havia d’acabar en vuit mesos, suposant un treball sense interrupcions a les dures condicions de l’hivern moscovita. A l’octubre, a petició personal de Lenin, va començar a arribar acer provinent de les reserves militars, de molt variada qualitat i en quantitat escassa, segons explica Shukhov al seu diari. El disseny de la torre va ser adaptat a la situació, alleugerint al màxim l’estructura: les bigues circulars -les bases dels hiperboloides- es composen de dos perfils en L 100x100x10 separats uns 30 cm i units en una estructura triangular per a disminuir el seu pes i la seva dimensió; les biguetes rectes diagonals són dos perfils UPN 140 units puntualment per reblons i les horitzontals, de perfils UPN 100. Certament, amb el pes total de tan sols 240 tones, la torre juga amb la immaterialitat d’uns elements constructius molt fins en comparació amb la seva alçada i resistència.

13_ richard pare destrucció
Una de les torres hiperbòliques siberianes enderrocada a 2005 i foto (Richard Pare, autor) de la base de la Shabolovka: fonaments de tres metres i UPN 140. Res més.

Es va construir sense bastides ni grues: els seus elements van ser muntats a terra i elevats mitjançant un sistema de cables a l’interior de la construcció. D’aquesta manera l’obra tampoc ocupava molt espai del voltant, ja que Shabolovka -el seu nom és derivat de la seva adreça, carrer Shabolokva 27- s’emplaça a una zona residencial i inaccessible per al públic. El procés de la construcció no va ser tan ràpid com exigien les autoritats: un accident fatídic succeït a 29 de juny de 1921 va resultar en la caiguda del quart hiperboloide encara que, per sort, sense massa danys materials ni víctimes. Encara que la comissió va establir que el projecte no tenia deficiències, el seu autor va ser sotmès a repetits exàmens i pressions; a finals de juliol de 1921 fins i tot va ser sentenciat a mort per sabotatge. No es sap com va acabar aquest procés però Shukhov va ser absolt de les acusacions i la torra va començar a emetre programes de ràdio a 19 de març de 1922. Des d’aleshores la torre Shabolovka es va convertir en inspiració per poemes i literatura de ciència-ficció(21), i apareixia en cartells propagandístics i segells postals.

14_ shukhov-tower-construction
Diverses etapes de la construcció de la torre.

14_ muntatge
La construcció: hiperboloide dins d’hiperboloide, que després era hissat mitjançant politges, i foto presa el 29 de juny de 1921 immediatament després de l’accident del quart hiperboloide.

Shukhov va construir varies torres més basades en aquest sistema, les més conegudes de les quals són les sis estructures de la línia d’alta tensió que segueix el riu Oka a Sibèria, de les quals només se’n conserva una. A més va col·laborar amb Konstantin Melnikov en dos dels seus garatges a Moscou i va reconstruir diversos ponts per tot el país. A 1932 va realitzar la seva última feina: l’estabilització del minaret de la Madrassa d’Ulugh-Beg a Samarkanda, a l’Uzbekistan, una estructura medieval en perill de col·lapse per un terratrèmol. Va ser premiat en varies ocasions per la seva feina. Destaquen el Premi Lenin de 1929 i la distinció d’Heroi del Treball a 1932. Tot i així, va viure els darrers anys de la seva vida fora de la professió, preocupat per les persecucions estalinistes i el futur dels seus fills, que a la Revolució van lluitar al bàndol dels Blancs. Ell mateix va tenir, abans de la Revolució, contactes amb els Estats Units, i fins i tot va rebre posteriorment una important oferta de feina que va refusar creient-se més útil a la nova Unió Soviètica. Va morir a 1939 com a conseqüència de les cremades a un incendi fortuït del seu habitatge provocat per una espelma caiguda mentre treballava de nit…

15_Shukhov_Oka_Towers_1988_photo_by_Igor_Kazus
Les dues torres d’alta tensió (van arribar a ser-ne sis) construïdes per Shukhov al riu Oka. En sobreviu una.

A la nova cultura soviètica tota la construcció tenia una funció afegida: la del significat social. Es van abolir les diferències entre arquitectura i construcció, de manera que les obres industrials o tècniques eren també símbols de l’estat, a l’igual que els palaus de cultura o seus administratives. Paral·lelament, amb la construcció de la torre Shabolovka, es definien els principis del Constructivisme que abolia l’art, suma de diverses disciplines com tectònica, factura i construcció, cridant a la superació de la dualitat entre el pur i l’aplicat: art pur i art aplicat, ciència pura i ciència aplicada, etc.

SAMSUNG DIGITAL CAMERA
Diversos segells de correus associats a la Shabolovka i un fotomuntatge commemoratiu realitzat en obra (es pot veure un hiperboloide muntant-se a la base) amb l’equip (tot l’equip) al front.

La obra de Shukhov va ser sens dubte inspiradora d’aquest pensament. Pertanyia a una cultura de caràcter horitzontal que construïa formes sense jerarquies, aplicant els mateixos elements constructius a museus, estacions, garatges i torres d’aigües. Una cultura pròpia d’aquell moment utòpic revolucionari que buscava tipologies abans que monuments, models abans que individualitats i experimentava contra tota tradició. Un moment cultural irrepetible, no tan sols a l’URSS. Al seu llibre “Constructivisme”, publicat a 1922, Aleksei Gan deia: És necessari que aprenguem a construir de manera que la dinàmica de l’objecte produït no sigui una dinàmica abstracta i il·lusòria, des del punt de vista de la impressió visual, sinó la veritable dinàmica del moviment concret. Què significa això? Significa que si avui el comunisme requereix un edifici s’ha de construir sense oblidar que demà exigirà una nova forma i que aquesta s’haurà d’adaptar de manera que la forma anterior no sigui suprimida, sinó que pugui ser completada i que aquesta, després, pugui acomodar-se a una exigència posterior.
La verticalitat de la Torre Eiffel, en canvi, no és tan sols formal. És programàtica. És simbòlica. L’arquitecte Sauvestre, al convertir les estructures horitzontals necessàries per a connectar els quatre pilars de la torre en plataformes d’activitat, jerarquitza fortament la construcció proposant el protoesquema que més tard seguiran gairebé totes les torres en alçada que construirà el capitalisme: poderosos, dirigents, rics a dalt, les bases als primers pisos. Tret que es manté fins i tot avui en dia a l’ubicar el restaurant car i estrellat per la Guia Michelin al pis superior del més popular. La seva maniobra no busca tant revolucionar l’arquitectura com mostrar la capacitat quasi il·limitada de suport de les estructures. Exhibir múscul. Demostrar que es pot fer. I si aquest poder necessita revestir-se amb pedra i un vernís clàssic s’accepta sense manies. La intenció estètica amb que es realitza la torre és la de maquillar una estructura pelada per una exhibició. No, com al cas de Shukhov, dignificar una estructura permanent al servei de la Revolució. No sabríem què hauria plantejat Eiffel de saber que la seva torre seguiria dreta gairebé un segle i mig més tard. La nostra mirada a aquesta torre (com a la de Shukhov) és contemporània, i això porta a atorgar-li, gràcies a la nostra perspectiva històrica, un vernís revolucionari que la construcció no va voler tenir mai: Eiffel no podia arribar a plantejar-se gratacels de vidre expressats a través de la seva estructura. Shukhov, gran admirador d’Eiffel, sí. El diàleg entre les dues estructures permet reflexionar sobre el paper de l’estructura a l’expressió d’una construcció i la transcendència de l’estètica així creada. El que el converteix en un plantejament plenament vigent avui en dia.

17_ oct_13_shukhov_tower
Foto d’època de la Shabokovka. Podria ser un gratacels de vidre contemporani.

17_ 383px-Georges_Garen_embrasement_tour_Eiffel
La Torre Eiffel, com un far, per Georges Garen i els homes esmorzant a les obres del gratacels RCA (Ch. Ebbets, probable fotògraf): una estructura deudora d’Eiffel a ser revestida amb aplacats de pedra calissa.

(1) On l’eix Z té un predomini molt marcat sobre els altres dos.
(2) Actualment la majoria ho són literalment, ja que han d’estar dotats per normativa d’un llum pilot que impedeixi la col·lisió dels avions que volen baix.
(3) I les torres de defensa, una de les tipologies primigènies en alçada, entrarien aquí.
(4) Fins a l’arribada dels ordinadors a la Segona Guerra Mundial.
(5) Tradició inaugurada a 1851 amb la de Londres, per la que es construeix el Crystal Palace.
(6) Tercera.
(7) Per bé que Eiffel viurà fins una edat avançadíssima i no deixarà mai de treballar. Morirà als 91 anys.
(8) No confondre amb aquell per a cotxes, vianants i, ara, metro que és al centre de la ciutat, projectat i construït per Théophile Seyrig.
(9) També, gairebé vint anys abans, el petit pont sobre l’Onyar a Girona.
(10) Tant el Monument a Washington, amb el seu piramidion d’alumini, com l’Estàtua, són fars.
(11) Eiffel acabarà la seva vida realitzant estudis d’aerodinàmica, i la seva empresa construirà un dels primers túnels de vent documentats. La construcció i el perfeccionament de les hèlix realitzades per la seva firma seran claus per al desenvolupament de la indústria de l’aviació.
(12) 10000 amb totes les càrregues d’ús.
(13) Per la cosa del transport.
(14) L’invent clau per al desenvolupament dels edificis en alçada, inventat per Elisha Otis, que també va crear la marca, que va presentar a l’Exposició de Nova York de 1854. Bé, Otis no inventa l’ascensor. Inventa el mecanisme de fre que el fa segur i viable per a ser instal·lat en edificis en alçada.
(15) El tabú de l’alçada de la Torre Eiffel encara perviu. Dos hotels dissenyats per Foster & Partners i ubicats a la Défense, ubicada lluny del centre per a poder posar edificis en alçada, estan parats precisament per aquest motiu.
(16) Exactament igual que la construcció en forma de retícula no es produeix per a posar-hi clavegueres però s’adapta molt ràpidament a aquesta funció.
(17) I gairebé tota l’alçada que Eiffel volia. En efecte, la torre no s’acaba construint de tres-cents trenta metres, sinó de tres-cents metres pelats per una oposició veïnal que, no se sap amb quin motiu, li tima aquesta alçada addicional.
(18) Rere el període revolucionari i de guerres civils que van deixar el país seriosament afectat.
(19) Superfícies reglades i fàcilment armables, encofrables, construibles mitjançant elements totalment rectes i, per tant, treballats tal i com surten del taller.
(20) Una sabata correguda.
(21) L’hiperboloide de l’enginyer Garin, d’Alexei Tolstoi.

This entry was posted in crítica, Gustave Eiffel, Jelena Prokopljevic, La Ciudad Socialista, Vladimir Shukhov. Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *