L’espai autoorganitzat

(Fotos: Jaume Prat, excepte indicades)
ZF_6

Un arquitecte soluciona els problemes que es deriven de viure en un entorn físic determinat, ocupat per un grup de gent que tendeix a l’autoorganització independentment del número de gent que conformi aquest grup. Independentment, fins i tot, de si aquest grup de gent pot ser considerat societat.

La solució a aquests problemes es concreta en un projecte que, eventualment, està relacionat amb la construcció. Un cop arribat al final del procés, l’arquitecte en qüestió tanca la seva intervenció (sobretot si està satisfet del resultat) explicant, promocionant, criticant, anunciant el projecte i el seu resultat.

Però aquest projecte serà, sempre, un tros de ciutat, una cèl·lula, alguna cosa semblant a un monema, que remetrà, en molts casos, a una entitat superior per a tenir un significat concret. I pot ser que de la interacció d’aquestes entitats sorgeixi un espai, un segon projecte (un metaprojecte si es vol) que, aprofitant les característiques del projecte inicial a estudiar, en tingui unes de diferents que el fonguin en una entitat superior sense autoria definida que només podrà qualificar-se d’espai autoorganitzat: l’equivalent físic al resultat (o a l’estructura) del comportament humà.

Els espais autoorganitzats són la base de la ciutat.

Un dels millors exemples d’espai autoorganitzat que conec presents a la ciutat de Barcelona és el creat per la interacció de quatre projectes diferents integrats i gestionats per quatre equips d’arquitectes que, amb unes poques regles de joc molt senzilles, han creat un espai difós, de límits imprecisos, que no pertany a cap dels quatre arquitectes en qüestió. El que no nega ni la seva qualitat com arquitectes, ni l’autoria dels diversos projectes individuals, ni la qualitat (o el valor artístic) de qualsevol d’aquests projectes com a obra d’arquitectura. De fet, l’organització d’aquest espai depèn i beu de manera directament proporcional de la qualitat dels diversos projectes que interactuen entre sí.

L’espai en qüestió està situat al final de la Diagonal, a part dels terrenys on al seu dia es va celebrar el Fòrum de les Cultures de Barcelona, l’any 2004, i els projectes implicats són el CCIB (en sí mateix un complex de varis edificis i promotors enterament dissenyat per l’estudi de Josep Lluís Mateo, anomenat aleshores MAP arquitectes), l’Edifici Fòrum (ara Museu Blau), dissenyat per Herzog & de Meuron, la plaça intermèdia i la torre Diagonal ZeroZero, dissenyada per l’estudi d’Enric Massip-Bosch.

ZF_17

El tret principal que marca el lloc és el final de la Diagonal, que en poques desenes de metres passa de marcar la cota més baixa de la ciutat de Barcelona al seu creuament amb el carrer Taulat i el final de la Rambla Prim, tot just quatre metres per sobre el nivell del mar, a morir sobre el mar a cota vint, després que el carrer (o el que sigui en que s’hagi convertit) es vianalitzi i salti per sobre la Ronda del Litoral, culminant en una mena de penya-segat de formigó que xoca violentament contra el port esportiu de Sant Adrià.

emplaçament
El lloc. La trama de carrers, el mar, l’espai imprecís, els grans edificis.

L’espai a estudiar cavalca (i marca el límit) del que va ser la línia de costa fins dates tan properes com els anys vuitanta, i actualment queda a molts desenes de metres de l’aigua, rere la Ronda, com un límit de la ciutat edificada i habitada.

Els diversos actors que interactuen a l’obra aporten una sèrie de regles de joc sense les quals seria impossible entendre el resultat final. D’ells, tres equips les creen i el quart (l’estudi d’Enric Massip-Bosch) les troba consolidades al moment d’edificar la seva torre. Massip-Bosch, sensible a la nova realitat, canviarà el seu projecte per adequar-lo a elles creant la peça exacta per a que l’espai es llegeixi complet i coherent.

Josep Lluís Mateo, amb una sensibilitat extraordinària vers l’entorn, defineix el CCIB com tres franges paral·leles a la línia de costa que subratllen i construeixen un límit físic entre a la ciutat que conté edificis d’habitatge i els terrenys indefinits que l’allunyen del mar. Una peça anàloga al negatiu d’una foto o una figura de profunditat ambigua, que té un sentit com a forma autònoma i un de diferent vista des dels límits.

ZF_18

gd_new_1
Figura de profunditat ambigua. La planta del CCIB troba la seva autonomia formal organitzada tant des del centre com des dels límits.

La primera d’aquestes franges constitueix un front sobre el carrer Taulat en forma d’edificis-pantalla de crugia molt estreta (uns vint metres) i una alçada considerable que s’acosta als cent metres, acabats amb materials petris, brillants, durs. Façanes definides per matrius o juxtaposicions de finestres rectangulars o corregudes, variades cada pocs metres per a donar la impressió de carrer construït al llarg dels anys, fortament estratificades en vertical (sòcol de cinc plantes amb sòcol-del-sòcol, torres-dins-la-torre culminant un conjunt que no s’entén sense un tall vertical que configura un buit a escala urbana penjat a cinquanta metres sobre la ciutat) de manera que, en realitat, la primera franja és una metafranja composada per una successió de franges entrecreuades que defineixen qualsevol cosa que passi dins aquells edificis: les plantes, les façanes, la secció. Aquesta franja és d’una gran complexitat programàtica i tipològica, fins a l’extrem d’arribar a amagar el projecte i assemblar-se, ella mateixa, a un espai autoorganitzat.

ZF_22

La segona està situada a uns setanta o vuitanta metres de la primera i està formada per un edifici de mida més petita, una barra de formes sinuoses que es vol relacionar amb (o definir per) el mar, la línia de costa, qualsevol fenomen natural que succeeixi a l’entorn proper o llunyà. Formalment, aquesta franja funciona com una abstracció de la natura. No seria estrany ni agosarat imaginar-la batuda per les ones si s’hagués respectat la línia de costa.

ZF_5
La tercera, ubicada entre aquestes dues, és un enorme buit. Un espai anomenat (o classificat) pel propi Mateo com a espai escombraria, segons una traducció lliure del nom amb que Rem Koolhaas l’enuncia i anomena en anglès: junk space.

Traducció que nego.

Junk no té les connotacions de la paraula escombraria. Junk remet més aviat a un desordre, a un caos, a una desorganització que no té per què estar formada pels components de rebuig, trencats i podrits, que aquí anomenem escombraria. Junk remetria, més aviat, a la noció de residu: reusable, reorganitzable, transformable en energia. Junk no és una paraula (o un concepte) finalista, sinó un estadi intermedi, inestable. Variable. Una sopa primigènia.

markus brassler
Junk space interior del CCIB. Foto: Markus Brassler

És sota aquesta llum que la franja central del CCIB pot ser anomenada junk space. Concepte que, aleshores, podria traduir-se com a espai residual. Intencionadament residual. Aquest espai es cobreix amb uns forjats suportats per unes jàsseres que, sense cap suport intermedi, el travessen en tota la seva amplada i el pauten amb tota la seva longitud, més tenint en compte que la major part d’elles és aire, i que una simple tapa transparent les pot convertir, sense cost addicional, en unes lluernes eficaces.

Vers l’espai públic a estudiar, el CCIB projecta unes pèrgoles que volen molts metres prolongant la coberta lateralment (i provocant un moment torsor important a les jàsseres principals, que absorbeixen sense exhibicionismes, modificant les proporcions sense alterar la seva geometria), desdibuixant completament els límits d’aquest espai residual (aquest junk space koolhasià) fins a no saber quan s’és dins o quan s’és fora: l’edifici no vol tenir cap límit lateral fix. Sistemes de portes corredisses (també repetides a l’interior) que admeten múltiples configuracions, façanes laterals (testers) a obrir totalment o parcialment, espais climatitzats i coberts, coberts per umbracles, coberts per arbres o descoberts.

La franja intermèdia del CCIB és un espai entre mitgeres que, idealment, podria anar-se estenent per tot el litoral, fins al port o Montjuïc o el Besòs. Es un espai mutable, definit per la seva coberta, divisible a voluntat, pautable per successions d’elements a escala petita. Un sistema que, de llegir-se de manera adequada, podria ser apte per molts programes i situacions urbanes.

L’Edifici Fòrum arriba als seus autors de rebot. Enric Miralles comença a definir-lo i mor abans de completar res que no sigui un desideràtum impossible de seguir coherentment sense la seva presència. Finalment, Herzog & de Meuron guanyen un concurs internacional amb un projecte diferent del que finalment construiran. La configuració del projecte final, i la seva relació amb la proposta guanyadora, indiquen quin és el tipus d’espai proposat.
D’entrada, l’edifici negocia els seus límits amb una parcel·la de geometries absurdes, tan retorçades i torturades que es fan difícils de seguir. Geometries que obliguen a un edifici exempt, circuitable, de formes clares i reconeixibles. El cub original, flotant al bell mig d’aquest magma, queda substituït per un triangle equilàter que, literalment, levita sobre alguna cosa semblant a una planta baixa suportat per una sèrie de capses de geometries trapezoïdals que contenen serveis, escales, patis i un enorme auditori. Bé, i algun pilar necessari per raons de cost. Aquest triangle és una de les formes més grans inservibles a la parcel·la i és producte d’alinear l’edifici amb el tester del CCIB i el traç de la Diagonal. El tercer cantó cau, literalment, on toca per completar la geometria.

ZF_13

La forma de l’edifici, en realitat, no és important: tan sols una excusa per estendre una trama de patis de diversa mida que funcionen com a làmpades que il·luminen una planta noble, quasi plana, elevada a distància variable del terra, que podria estendre’s, idealment, sense límit en qualsevol direcció. L’estudi de la façana(1) permet entendre perfectament aquesta maniobra: és definida per la macla d’alguns d’aquests patis, que l’esgarrapen fent perfectament reconstruïble la seva figura ideal a l’aire. No són tan façanes com mitgeres, límits a un sistema que configura un espai residual molt semblant al que defineix l’edifici de Mateo uns pocs metres a l’oest, amb la diferència que, per la seva estructura, per la seva configuració espacial, aquest sistema s’estén en totes les direccions possibles… elevat sobre un podi.

L’Edifici Fòrum és, doncs, el més introvertit i difós de tota la ciutat de Barcelona. El seu límit és arbitrari: tres mitgeres que tan poden ser un triangle equilàter com una ameba, com un cub. És un sistema: una estructura portant, una llum, un mètode de pas d’instal·lacions.

ZF_11
Espai sota l’Edifici Fòrum: sistema de llum zenital, reflexos, cap transició entre interior i exterior. 

Més necessària per a la seva definició és la seva coberta: una làmina d’aigua que deixa la geometria de patis com a illes al seu interior. Una làmina d’aigua obliga la coberta a una planeitat perfecta. La definició de la línia horitzontal de cornisa esdevé la seva veritable façana. A un entorn pautat per una sèrie de torres i edificis en alçada, l’Edifici Fòrum és una línia horitzontal a una certa alçada, una coberta gruixuda sobre un pla inclinat que no arriba a tocar mai.

L’Edifici Fòrum repeteix les tres franges de Mateo en secció: la primera, el soterrani, la segona, la coberta gruixuda (acabada amb aigua: la coberta de la coberta) la tercera, la franja intermèdia (aire, en realitat: un espai residual) entre aquestes dues, pautada pels corresponents connectors estructurals entre elles.

La primera relació que configura l’espai és entre aquests dos edificis: la planta d’un és la secció de l’altre.

comparació esquemes
Croquis conceptuals de la secció de l’Edifici Fòrum i la planta del CCIB

José Antonio Martínez Lapeña i Elies Torres donen les regles de joc per a l’espai buit entre aquests edificis. Es tracta d’un sistema que s’estén moltes hectàrees a la rodona i que algú ha anomenat plaça. L’arquitectura bàsica del lloc és un sistema de pendents (que no d’evacuació d’aigua, confiada a un sistema anodí que desvirtua el projecte) que uniformitza, suavitza i acomoda un paviment continu amb un límit definit per la vorada del carrer Taulat, des d’on s’estén com una taca d’oli de formes imprecises fins arribar al mar. Aquesta esplanada cobreix com una manta les entranyes del port i part de la depuradora adjacent, passa per sota l’Edifici Fòrum (que se la empassa i la digereix amb un gest d’una elegància arquitectònica excepcional) i sembla entrar i configurar l’espai residual (junk space, recordem) del CCIB en un gest (sobretot quan les portes de l’espai estan obertes) com a mínim tan elegant com el del seu edifici veí.

El paviment es formalitzarà amb una mena de pintura abstracta producte de parcel·lar amb formigons o asfalts de colors la superfície de la plaça. Herzog & de Meuron i Enric Massip-Bosch dissenyaran part d’aquest espai, cobrint-lo amb asfalt negre els primers i adaptant la paleta de colors i els materials fins a estimbar-los contra la seva torre el segon.
Lapeña-Torres tindran, encara, una segona intervenció decisiva per a la naturalesa d’aquest espai cobrint d’arbres la zona que els toca dissenyar entre els dos edificis principals, introduint un filtre visual que afegeix, amb brillantor, un grau més de complexitat a l’espai.

ZF_12

Enric Massip-Bosch/EMBA dissenyarà, anys més tard, la torre Diagonal ZeroZero. L’arquitecte havia guanyat un concurs per a edificar, a la mateixa posició i solar, un hotel per al Fòrum 2004. Els promotors desistiran i, anys a venir, se li demana un edifici d’oficines. Massip canvia el projecte, erigint una torre amb quatre característiques bàsiques:

-Una volumetria extruïda, acabada amb coberta plana al límit d’alçada que li toca. Un prisma perfecte, sense sòcol de cap mena, que arrenca directament del paviment.

-Una compacitat extrema. La planta de la torre és producte d’adossar-la contra el límit de la parcel·la amb el carrer Taulat i la Diagonal, que es troben en angle agut. La part posterior definirà un trapezi semblant a una punta de diamant.

-La negació de la resta de la parcel·la (en realitat d’una mida considerable, totalment ocupada en planta soterrani) fent passar per sobre d’ella la plaça definida per Lapeña-Torres amb una voluntat explícita de carregar les tintes sobre la torre i fer desaparèixer la resta de l’edificació.

-La secció més americana que un edifici en alçada hagi desenvolupat mai a Barcelona com a mínim, i, potser, a tota Espanya: un poderós atri de secció irregular buida part de la torre fins ben bé mitja alçada. La resta de la volumetria no arriba a estar mai completa, donant com a resultat un sòlid que adapta la geometria als requeriments del programa i de la ciutat planta a planta. El volum és restituït únicament gràcies a la façana, creant unes interessantíssimes vistes al contrallum. Capes i capes d’estructura i filtres solars converteixen aquesta façana en un organisme complex amb una capacitat de diàleg amb l’entorn impressionant, sigui reproduint com un eco la proa de l’Hotel Princess (d’Òscar Tusquets), sigui canviant la percepció del seu volum pràcticament a cada deu passes.

La torre Diagonal ZeroZero, addicionalment, es converteix en el complement ideal perfecte per a l’Edifici Fòrum. Sembla formar part del seus sistema de creixement. Sembla formar part del mateix projecte. Sembla entendre millor el projecte, de fet, que si hagués estat projectada pels propis Herzog & de Meuron. Enric Massip dissenya una peça tan inextricablement unida a l’edifici baix que junts formen una unitat volumètrica: una mesquita i el seu minaret. La seva relació geomètrica restitueix la caixa urbana de la Diagonal sense trencar la lògica de l’espai-manta de Lapeña-Torres: és la tercera interacció perfecta del lloc.

ZF_20-14-gen-12
Foto: 14 de gener 2012

L’espai final, així, és producte i resultat de la interacció complexa de quatre projectes excepcionals entre sí. No està dissenyat específicament per ningú d’ells, però la interacció de tots ells no suma, sinó que el multiplica les bondats de les intervencions originals. No estem parlant, en aquest cas, d’un diàleg de sords entre quatre projectes descohesionats, com passa massa sovint en intervencions contemporànies d’aquestes característiques, sinó d’un espai nou, diferent, híbrid: un espai autoorganitzat que ha aparegut per generació espontània. No una generació espontània atzarosa, imprecisa i casual, sinó el tipus de reacció que un químic crea al seu laboratori, producte de la interacció d’ingredients de primeríssima qualitat.

Un espai fluid, innombrable. No carrer, no plaça, no avinguda i una mica tot plegat. Un espai que, ben gestionat (el que precisament no està succeínt actualment) té un potencial insospitat per Barcelona. Un espai que significa com cap altre l’espai urbà contemporani, a estudiar i seguir definint. Un espai model en el sentit literal del terme: anem cap aquí i, si som capaços de fer-ho bé, serà una meta capaç de crear interaccions humanes insospitades.

ZF_16

(1) Una façana que, donada la seva qualitat, a la cura i la professionalitat amb que està dissenyada (i gràcies, també, a la definició que Jaques Herzog va donar d’ella, una façana que sembla dissenyada per Mies van der Rohe sota l’efecte de drogues al·lucinògenes) por enganyar l’observador incaut induint-li a pensar-la més important del que en realitat és.

This entry was posted in crítica and tagged , , , , . Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *