El dimoni està nu

Mirada amb perspectiva suficient l’obra d’un artista, i, singularment, la d’un arquitecte, és impossible d’explicar si no es creua amb la seva biografia. Fem el que vivim, o fem el que ens agradaria viure. Treballem per conseqüència o per oposició o per frustració o per enveja o per qualsevol altra raó que se m’escapi. Perquè treballem des de la subjectivitat. Cap consideració social, cap associació tècnica, cap divisió de poders, cap burocratització, cap sentit de la responsabilitat pot acabar amb aquest fet gairebé objectiu: la nostra feina és subjectiva. Així que, sense l’home al darrere, és impossible entendre l’arquitectura. Frase que es pot entendre de maneres diverses. Sense l’home al darrere implica la figura del creador. Però també implica la mesura física de l’home. Implica el cos humà i el que es deriva d’ell: geometria, física, biologia. I, òbviament, el conjunt de reaccions químiques que configura el nostre cervell, i el conjunt d’interaccions entre éssers vius de la nostra espècie, més quan el mecanisme biològic que ens assegura la supervivència per sobre de la d’altres éssers vius dotats de mecanismes biològics diversos al nostre que podrien, que poden, amenaçar la nostra existència(1), es torna tan complex que crea un nou mecanisme que prepara el cos humà per a poder adaptar-se, i, en última instància, sobreviure al seu propi mecanisme de defensa(2).

Quan vaig començar a treballar sobre l’home i l’arquitectura van entrar, gairebé a priori, les consideracions semàntiques pròpies de qui, com jo, odia desprendre’s del principi d’economia del llenguatge i parlar d’homes i dones com a genèric. Per tant, d’una manera gairebé automàtica, vaig seguir els meus apunts substituint la paraula home per la més neutra persona.

I em vaig posar a pensar sobre el significat d’això.

Home. Home a usar, aquí, com a genèric. Home implicarà, en aquesta sèrie d’articles, home i dona. Però el terme, per a mi, té un significat precís: home es refereix, en aquest cas, al nostre ésser físic: compostos derivats del carboni, 70% aigua, una estatura que, en condicions normals, defineix un ventall d’aproximadament mig metre, o seixanta centímetres, entre els 1,45 i els 2,05, que pot allotjar un percentatge de la població mundial important. Ídem amb altres paràmetres com pes, relació de greix corporal, alçada dels ulls, envergadura dels braços, llargària de les cames, etcètera. Home és, en aquest article, un fet físic que, considerant aquest ventall, es pot estandaritzar. I, a través d’ell, pot conformar arquitectura de dues maneres diferents: a través de la proporció i a través de la pròpia forma.

Persona. El terme persona és genèric en ell mateix. I convé preguntar-se per què. Una consulta ràpida al diccionari revelarà que persona és una paraula grega que passa sense variacions a l’etrusc, al llatí i al nostre idioma. És una paraula que ha variat poc en la seva pronunciació i està present a molts altres idiomes.

La definició original de persona és clara i precisa: una persona era, és, la màscara que els actors grecs feien servir per a representar tragèdies. Una màscara amb tres característiques bàsiques: ocultar el rostre de l’actor, oferir una una i única expressió a l’espectador i amplificar la parla.

És a dir, el terme genèric que fem servir per a definir-nos no remet a la nostra realitat física, sinó a un filtre. A un mitjancer.

L’article que preparava va prendre, arrel d’aquesta descoberta(3) un nou caire. Es va desdoblar en dos: arquitectura que remet a l’home i arquitectura que remet a la persona. És un article instrumental. Res del que hi surti serà un absolut, ni una categorització rígida i indivisible. Els exemples podran ser entesos de les dues maneres. I és deliberat, perquè l’arquitectura és un fet complex que, com a hipòtesi de treball, pot ser divisible en factors o en consideracions més petites. Sense oblidar que, si la dividim massa, podem adonar-nos que el problema a estudiar desapareix, perquè hi ha problemes, o qüestions, que només poden ser abordades des de la complexitat. Així, pretenc desdibuixar-la una mica (només una mica), sense perdre-la de vista, per a investigar sobre alguns trets rellevants de l’arquitectura.

Un exemple(4): l’any 1998 Robert LePage(5) i el seu grup Ex-Machina creen La géométrie des miracles, una obra de teatre sobre els darrers dies de la vida de l’arquitecte Frank Lloyd Wright. L’obra, que vaig veure representada al Teatre Nacional de Catalunya, va causar-me un fortíssim impacte. Explicant l’home, la persona, es donaven les claus de la seva obra. I no tan sols això: es donaven les claus per a rellegir la seva obra d’una manera diferent, més rica, més precisa. Més complexa. Wright és vist com un personatge que ha fet un pacte fàustic amb el dimoni a canvi de l’eternitat(6).

Wright, a l’obra, no és algú que parli. És de qui es parla. Gairebé un objecte. Wright és analitzat, esquarterat. Jutjat. El fil conductor de l’obra, el personatge que la introdueix i que, periòdicament, va sortint fins als crèdits finals(7) és el dimoni que ha fet un pacte amb l’arquitecte.

El dimoni és interpretat per un actor caracteritzat per unes banyes, el cap rapat i una barbeta mefistofèlica. Res més. Literalment: està completament nu.

La caracterització d’aquest personatge resumeix a la perfecció tan les intencions d’aquest article com la pròpia arquitectura de Frank Lloyd Wright(8). La nuesa total remet, en cru, a l’home. A l’ésser humà com a genèric, com a mida, motor, destinatari i creador de l’arquitectura. La màscara que porta l’actor per a ser identificat com a dimoni remet a la persona. Al component social de l’arquitectura. A un component social, interactiu, de l’arquitectura tan capaç de crear forma com el propi cos.

L’arquitectura de Frank Lloyd Wright és el tot: l’home i la persona. No separades. Juntes. Integrades.

L’arquitectura sense adjectius, sense actor, o sense aquest actor, també. I és la base d’aquesta reflexió.

geometryofmiracles

(1) Llegeixi’s la intel·ligència.
(2) Llegeixi’s la societat.
(3) Sabeu aquelles descobertes òbvies que et fan sentir una mica tonto i tot quan les trobes? Doncs això. Bé, de fet, des de sempre que una de les bases d’aquest blog és el treball sobre la obvietat.
(4) O sigui, el mateix que heu llegit però passat pel sedàs d’una obra completa. El que crec que és inexacte, però em ve de gust explicar-me cada cop menys, que ve a ser el que faig quan em toca fer una roda de premsa o parlar en públic o alguna cosa semblant. Així em vaig entrenant.
(5) Incult de mi, procuro omplir les meves carències investigant els crèdits del que m’agrada. Així, a través de les escenografies de Peter Gabriel vaig arribar a aquest dramaturg imprescindible.
(6) L’arquitecte Enric Massip-Bosch, en una entrevista recent, va assegurar-me que els bons arquitectes no busquen ser socials. Busquen ser eterns. Per després relacionar societat i eternitat d’una manera tan interessant que mereix un article a part.
(7) Una escena al·lucinant que representa, des del punt de vista del teatre, una de les fusions més perfectes que mai hagi vist entre cinema i teatre.
(8) El que introdueix una derivada apassionant a aquest pacte fàustic: el diable no dóna a Wright la possibilitat de fer bona arquitectura. El diable mateix és l’arquitectura de Wright. Wright, per tant, no té cap possibilitat de fer alguna cosa diferent al que fa. El pacte fàustic no és, doncs, a canvi de la llibertat. És a canvi de la qualitat.

This entry was posted in crítica and tagged . Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *