El Clar al Bosc 1_2

chen-hao-1

Pot un grup humà morir en un territori salvatge i inexplorat al territori d’un dels països amb un grau de desenvolupament més alts del món? La resposta (i la resposta real, no de ficció) és que sí, i amb enorme facilitat. És aquest l’argument de la impactant The Grey (Joe Carnahan, 2011. A Espanya es va conèixer com Infierno blanco), una pel·lícula que registra l’anihilació d’un grup que té un accident d’avioneta a l’estat de Yukon, Canadà, en un desplaçament de rutina d’Alaska a l’estat de Washington. La natura, de múltiples formes, serà l’assassina implacable dels desgraciats que sofreixen l’accident, gent preparada i en bona forma física: res a fer contra un entorn hostil, indiferenciat, primari, inhabitable.

Aquest entorn és el bosc.

El bosc és un espai on no es poden establir referències. És un espai pur, amb qualitats, amb bellesa. És un desert sense horitzó, és l’anticivilització, la inhumanitat. És el lloc on no és possible un establiment humà. The Grey és l’enèsima revisió del mite del bosc com a espai inhòspit. Amb l’afegit que, trets els quatre trucs de guió habituals en una producció més o menys cara, la pel·lícula podria ser un documental. El bosc és el lloc terrorífic dels contes infantils dels grans autors canònics. És on Hansel i Gretel gairebé moren, és on la Caputxeta es troba el llop(1). El bosc és el lloc del rebel, de la sedició, del proscrit. Robin Hood es refugia al bosc, així com la Blancaneus(2). El bosc és el lloc del perill, com tants escriptors ens han recordat. El bosc és el lloc de la màgia i de l’inexplicable. El bosc és l’infern medieval. El bosc és la frontera. El bosc és el no-lloc que més que separar incomunica i converteix cada viatge que el travessa en una aventura incerta i perillosa.

the-grey
The Grey o el bosc primari com a lloc que expulsa la vida humana.

Quan a 1915 Erik Gunnar Asplund i Sigurd Lewerentz guanyen el concurs per al Cementiri del Bosc d’Estocolm els arquitectes tindran clara quina serà la decisió principal a prendre: buidar el bosc.

La ubicació del projecte el converteix en un dels exemples més purs i perfectes del buit arquitectònic.

stock-photo-5548271

Un clar artificial al bosc(3) és un recinte perfectament delimitat, un recinte que proveu orientació i referències. Un recinte que no està tancat, ni li cal: passar entre els troncs dels arbres és prou trànsit com per a que hom s’adoni perfectament quan l’abandona sense cap mena d’ambigüitat.
Un clar al bosc té qualitats simultànies d’interior i d’exterior, i és un dels pocs espais dels que es pot dir això.

Finalitzant la petita disgressió sobre el Cementiri del Bosc: el clar té arbres, i els arbres del clar no són els arbres del bosc. Signifiquen, estan plantats un a un i tenen sentit d’aquesta manera. Finalment el Cementiri s’aprofita del bosc per a disposar algunes de les construccions més emotives requerides pel programa, com la Capella de la Resurrecció (Lewerentz) o la Capella del Bosc (Asplund: aquí el nom ho diu tot): allà el clar no hi té lloc. Allà es busca precisament anular l’espai circumdant. Es busca llençar el visitant en mans d’un no-res transcendent, una experiència escatològica proveïda per l’espai sense mitjancers ni artificis: recordar tan sols l’atri que Asplund disposa davant la seva capella: bosc contra el bosc.

capella asplund
La Capella del Bosc (E. G. Asplund, 1920): el nom ho diu tot.

chen-hao-2
La Capella de la Resurrecció (Sigurd Lewerentz, 1925, la seva reconstrucció particular dels Propileus): el bosc domesticat.

El Clar al Bosc és l’inici d’una petita exploració sobre el buit a l’arquitectura.

El buit controlat, delimitat, significat, és l’element clau per a entendre l’art de l’arquitectura.

Acceptant el risc que comporta generalitzar el buit arquitectònic pot ser entès de dues maneres oposades: el buit centrípet i el buit centrífug.
A cada un d’ells dedicarem una part d’aquest article.

El buit centrífug és aquell que es deriva de la capacitat de relacionar d’alguna manera un espai tancat sense qualitats ni atributs amb el que podríem anomenar l’Espai. Permeteu-me que torni al cinema: la mínima expressió d’aquest concepte(4), la més pura, és la porta oberta de The Searchers (John Ford, 1956. Sí: és Centauros del Desierto): un interior fosc, anònim, gairebé anodí relacionat amb l’esplendor i la bellesa del desert.

The-Searchers-doorway-2

Això va per la segona part de l’article. Ara ens centrarem en el buit centrípet.

El buit centrípet és el buit convocat.

El buit centrípet és el buit controlat des d’una fita, des d’un element més o menys central. Des d’un atractor capaç de convocar i significar d’alguna manera el seu entorn. Convocar: encara no parlo d’ordenar. Aquest és l’estadi previ a això.

L’exemple extrem d’això és el menhir. Un menhir és la mínima fita humana possible per a significar un buit controlat. Un menhir és un signe d’identitat. Un menhir crea un territori.

Un menhir és una acció efectuada per algú amb consciència d’haver-se apartat el suficient de la natura com per a significar-se mitjançant un artifici. Un menhir és un punt en planta, una vertical i una línia recta: tres coses normalment no presents a la natura. Un menhir és un manifest: sóc aquí i això és meu. No goseu pensar el contrari.

menhir

Ara sofistiquem-ho.

Un menhir es pot desenvolupar en dues direccions radicalment diferents: el dolmen i el cromlech.

Les implicacions del dolmen són tan salvatges que no m’atreveixo ni a insinuar-les: les deixo per un article apart o per alguna cosa més ambiciosa. Només cal que digui que les reflexions sobre el dolmen omplirien el 90% de les llacunes deixades en aquest article.
Però ara no em dóna la gana, mira.

Seguim amb el cromlech: imagineu-vos poder entrar a un menhir i ja el teniu. Aquest espai interior serà per definició un espai sagrat. Un cromlech és un espai recintat, no tancat. Us sona?

Un clar artificial al bosc i un cromlech són germans. Un cromlech representa el buit capturat. El cromlech i el Clar al Bosc representen l’aparició del buit a l’arquitectura.
La majoria de l’arquitectura oscil·la entre el buit capturat i el buit significat.

10Stonehenge-front-superJumbo
El cromlech de Stonehenge: cinquanta-dos segles i segueix essent sagrat.

Salt copernicà: Us heu parat a pensar per què no es coneixen fotos interiors de la Biblioteca de la Universitat d’Eberswalde? Bàsicament no cal que n’hi hagi. El gran valor d’aquest edifici és convocar el lloc i transcendir-lo. Aquest edifici solet, millor encara amb el seu bessó (un edifici de seminaris molt poc conegut encara que sigui de tanta qualitat com el primer), recinta el campus de la Universitat amb el seu gest indolent d’alinear-se al carrer(5). Després les bandes horitzontals, la vibració, la rotunditat afirmada i negada simultàniament per la materialitat i per la llum: territori convocat. L’espai interior (de fet el 95% de l’encàrrec) és d’ofici(6). I es que s’han de saber distribuir els esforços.

105_CP_9905_710_MS_W

eberswalde-hochschule-fuer-nachhaltige-entwicklung
Biblioteca de la Universidad d’Eberswalde i l’aulari que li serveix de bessó i tanca el recinte. (Herzog & de Meuron, 1994-1999)

La Biblioteca de la Universitat d’Eberswalde es limita a actualitzar la manera de funcionar d’un temple grec, en realitat. Una cella, una cambra interior sense llum, un relicari, un secret, embolcallat per un perímetre porós de columnes que suporten un teulat més gran del que es necessita. Un temple grec és un edifici bastard a mig camí entre el Clar del Bosc i la Cabana Primitiva: un híbrid de cromlech i menhir que compleix el 99% de la seva funció senzillament essent-hi.

05_0004756_0

Sempre que es treu un temple grec a col·lació pot semblar que estem parlant d’història antiga, de temps passats amb poc a veure amb la nostra condició contemporània.
Res més lluny de la realitat.

La fita per excel·lència de la nostra contemporaneïtat és el gratacels. Encara.

looming-cmh2
L’Empire State Building (Shreve, Lamb & Harmon, 1930) porta 87 anys essent el símbol de la modernitat. I el que li queda.

Un gratacels és l’actualització d’un menhir: una construcció on l’eix vertical predomina sobre els altres, sensiblement esvelta: un far, una talaia. Per sobre de tot una marca.
No són estranyes, aleshores, les dificultats per convertir aquest tipus edificatori en un element urbà: no està fet per això. La seva agregació dóna més un cromlech que una ciutat.
Perquè, en el fons, un gratacels és un element sagrat.

La seva funció principal és transcendir. Per sobre de qualsevol altra cosa.

Koolhaas parla sobre el gratacels americà: superposició de funcions, atris, estructures tan flexibles que són capaces d’allotjar empreses de missatgeria, poliesportius, hotels, habitatge, jardins verticals. Virtualment de tot. Aquesta enorme flexibilitat interior que no coneix límits aparents és, en el fons, prova de la irrellevància d’aquest interior: rere una façana genèrica, comú, rere una façana que en el fons texturitza i tracta amb la massa i que com a molt exerceix de mitjancera amb l’escala humana hi cap qualsevol cosa. Perquè en el fons el que compta és l’exterior. La marca. El paisatge.

Downtown-Athletic-2_blog
Downtown Athletic Club, Nova York (Starrett & Van Vleck, 1930): la seva complexíssima secció (noti’s el poliesportiu a la planta 11), res excepcional, per altra banda, no es deixa veure a una façana que té uns altres valors.

La manera de convocar l’espai, de tractar-lo, no ha evolucionat excessivament després de tants mil·lennis. Però tampoc s’ha quedat immòbil. La innovació, l’evolució sol venir de la mà dels híbrids, aquelles tipologies ambigües. Sol venir de treure partit de les imprecisions del disseny. Dels avenços tecnològics: torres altes, però no molt (PepsiCo). Interiors francament exposats. Places elevades. Moviments de terra coberts (Vigo). Centres envoltats amb formes retorçades, reactives a un context exterior que fa que puguin funcionar en dues direccions: el Clar al Bosc pot ser extrapolat, convertit en un Clar a seques i dotat de condició urbana. Pot ser, i ha estat, estudiat, retorçat, investigat des del seu centre, des de la seva vora, des de qualsevol dels elements que el formen, reflexionat, transcendit en forma dialèctica: hi ha, es fixa, s’estableix, es reflexiona des d’un origen, es proposa un avenç i es torna enrere: l’arquitectura, la música(7), la literatura, tot el món de l’art en general es manegen d’aquesta manera.

pepsicolahq_680x510_ezrastoller_esto_03
Híbrids: Edifici Pepsico (SOM. Gordon Bunshaft, cap de disseny, 1960): el gratacels baixet revela uns valors urbans insospitats.

vigo def
Híbrids: Aulari de la Universidad de Vigo (EMBT, 1999): el clar al bosc artificial pren condició urbana.

I és així com a 1915 Erik Gunnar Asplund i Sigurd Lewerentz van posar el punt zero del buit arquitectònic. No tan per la idea com per la bellesa sobrenatural amb que la van resoldre i amb que preval: tota una manera d’entendre l’arquitectura és filla d’aquest gest.

7710718082_eb0840d6e6_b

(1) I de llops va The Grey, curiosament.
(2) I serveixi aquest petit escrit per a reivindicar les versions originals dels comptes infantils enlloc de les versions edulcorades que s’expliquen avui en dia als nens per malacostumar-los: No hi ha madrastra de Blancaneus. És la seva mare. No hi ha resurrecció miraculosa de la Caputxeta: el llop se la jala i ja, que el compte va ser escrit per advertir dels perills del bosc, precisament. I no recordarem crueltats retorçades tipus Les sabatetes vermelles perquè ja fliparíem tots.
(3) I m’és completament igual si el clar hi era ja o si van fer un buidatge massiu d’arbres per a aconseguir-lo, encara que això segon seria un flipe: el clar està degudament artificialitzat (i, per tant, arquitecturitzat) i això és més important que el seu origen.
(4) Pablo Núñez Paz intueix molt bé aquest tipus d’espais al seu llibre Huecos però, arquitecte interessant com és, trasllada amb tota intenció aquest buit a la cantonada de l’habitació al seu primer capítol: Vermeer, Coderch i tal.
(5) I deu ser un dels pocs edificis de la ciutat que ho fa: el gest més singular, el més radical, el més significant ha passat desapercebut per la naturalitat amb que s’executa.
(6) I sí: sóc conscient de la dràstica reducció de pressupost de l’edifici que va fer que aquest interior quedés formalitzat mitjançant mobles així baratets i tal. No importa. Si us mireu les plantes trobareu que són brillats tan en la seva organització de la llum con en la disposició de les taules, etcètera. El pressupost minvat és una excusa. L’important és que l’edifici no necessita aquest interior per interès que tingui.
(7) Tota. Només cal recordar els viatges de qualsevol rocker al delta del Mississipi a la recerca d’aquell blues de barri o dels espirituals que es canten cada diumenge a l’església.

This entry was posted in crítica and tagged . Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>