De l’específic i el recurrent en l’obra d’Álvaro Siza

p9240449_blog
Foto: Carles Sánchez

Reflexions al voltant del Rectorat de la Universitat d’Alacant

El campus

Hom podria pensar que reciclar un aeròdrom dels anys trenta en desús com a campus universitari donaria als urbanistes la llibertat de la taula rasa. Però això ha estat així només a mitges. D’entrada les construccions preexistents, de racionalisme digne i escala controlada(1), han estat restaurades i reusades amb encert, jerarquitzant l’espai de manera subtil. Espai que, adaptant-se a aquesta preexistència, s’ha urbanitzat com una estora d’edificis de molta superfície i poca alçada(2) il·luminats, ventilats, protegits, activats i protegits d’aquell sol inclement per totes les tipologies de pati imaginables. De sortida hi ha accessos, límits urbans, vegetacions existents, etcètera. Lidiar amb aquestes circumstàncies ha donat com a resultat un campus mesurat, passejable, decent tot i que la formalització dels carrers cutreja un tant (res que uns arbres crescuts no puguin maquillar amb eficàcia), amb un nivell mig de construcció més que acceptable i dos o tres moments arquitectònics bons. Mes dos edificis fora de categoria: el petit aulari de Javier García Solera, amb aquella pinta d’edifici provisional espanyol(3) i el Rectorat, obra d’Álvaro Siza, com a joia de la corona.

siza-alacant

L’edifici

El Rectorat serveix de fons a la plaça major del campus segons s’hi entra, i, per la seva posició, presideix el recinte. Fet gens casual si es tenen en compte les preexistències que havia anomenat prèviament: s’ubica al costat de la torre de control de l’aeròdrom(4), torre que, en virtut de les petites dimensions dels edificis circumdants i dels avions de l’època, a penes deu tenir deu metres d’alçada. És a dir: l’edifici origen de tot el campus no té mida suficient com per a competir amb el que l’envolta. El problema es soluciona fàcilment per les bandes on aquesta torre toca els edifici preexistents, que són encara més petits que ella, i molt bells.

rectorat-des-de-laire
El Rectorat des de la sala de control de la Torre de Control.

Siza s’enfronta a aquest problema de tres maneres diferents:

siza-planol-rectorat

La primera manera consisteix en baixar el Rectorat tant com pot quan s’acosta a la torre (poc més de tres metres, diria), de manera que li serveixi de sòcol. El Rectorat és, doncs, una pastilla llarga, molt llarga (igual fa ben bé més de cent metres) i estreta que presenta aproximadament dos terços de la seva longitud en planta baixa i pis, convertint-se en un pavellonet d’una sola planta en contacte amb la torre.

sizal_8_bn
Foto: Jaume Prat

La segona manera inverteix la jerarquia d’alçades tradicional en un edifici representatiu, on la planta baixa té una gran alçada i la planta primera una alçada més petita. Aquí la planta baixa de tota la intervenció tindrà una alçada reduïda i domèstica i la primera planta una alçada més representativa. Quan es requereixi d’un espai representatiu en planta baixa, per exemple a l’accés o al petit auditori, Siza buidarà l’edifici en aquell punt.

sizal_4_bn_blog
Foto: Jaume Prat

La tercera manera passa per introvertit l’edifici al màxim. És possible que el Rectorat sigui l’edifici més introvertit que hagi mai hagi construït Siza. A penes deu tenir dues finestres obertes a l’exterior, mes el balcó que deu correspondre al despatx del Rector, configurat com un mirador amb un finestrot d’enorme gruix, tan gruixut que l’arquitecte projecta el gruix de la finestra en voladís fora l’edifici. És per això que he escrit que l’edifici serveix de teló de fons a la plaça principal, i no que la presideix: el teló de fons és un mur blanc completament cec, tan sols animat per un sòcol de pedra sorrenca d’un gruix també considerable(5). L’edifici, doncs, no contamina amb la seva activitat el conjunt sòcol-torre de control i, en aquell punt, esdevé paisatge.

arcspace_rectory_building_2
Foto: arcspace

sizal_1_bn
Foto: Jaume Prat

Una visita a aquest edifici, que sol passar desapercebut en les recopilacions d’edificis d’Álvaro Siza, em va permetre constatar-lo com una de les seves obres majors.
A partir d’aquí, comentaré l’edifici a través de tres trets que m’interessa ressaltar de tota l’arquitectura del mestre portuguès, presents aquí en la seva manera més pura.

Primer tret: Fúria i implosió

Álvaro Siza va néixer l’any 1934. Els seus referents culturals estan, per tant, bastant allunyats dels d’una persona que ara tingui vint-i-pocs o trenta anys i pugui ser néta seva sense massa dificultats. Però, si s’observen atentament aquests referents i es fan saltar les distàncies generacionals, es veurà que presenten trets comuns interessants. Quan Siza era jove no existeix res que pugui anomenar-se contracultura. Menys encara en el seu context portuguès amb un aïllament internacional considerable. Siza es formarà llegint Steinbeck i Hemingway. Escoltarà música de protesta de quan la música de protesta tenia més inspiració francesa que no pas anglesa o nord-americana(6). El jazz no li és aliè. Siza és, per tant, un representant de la cultura emprenyada del seu temps: la que protesta, la que trenca motllos, la que comet excessos. La que escandalitza. Una cultura encara molt contradictòria, bastant deutora d’un cert classicisme en les formes. Una cultura furiosa i visceral.

L’arquitectura de Siza digereix tot aquest magma, el fermenta, el fa créixer i, finalment, l’implosiona. L’arquitectura de Siza és de portes endins. O de recintes endins. L’arquitectura de Siza respira tensió. És capaç d’agafar aquesta fúria i projectar-la en la proporció justa, en la mida precisa, en gestos que tenen alguna cosa de sexual. Siza porta el classicisme a un límit gens evident en aparença, i aquest límit dóna el caràcter a tota la seva arquitectura: és el límit just de quan l’arquitectura s’imposa. És el límit de la domesticitat. És el límit de la grandiloqüència. De la modèstia. Del crit. Però sempre, sempre, frega aquest límit per la banda humana. Per la banda còmoda. Per la banda domèstica. Per la banda vivible: Siza és un arquitecte amb totes les de la llei i no oblida que el seu art està al servei de l’habitatge i no a l’inrevés. Mai ho oblida.

L’arquitectura de Siza no pren el model de l’Home de Vitruvi, centre de l’arquitectura des de Palladio fins a Le Corbusier, que només podrà reinterpretar-lo sense afegir-hi massa més a l’Home del Modulor. Siza No. El model de l’arquitecte pot ser el que podríem anomenar l’Home de Muybridge(7). O millor: els éssers vius de Muybridge, tensos, esforçats, actius, capturats en moments que l’ull humà no pot incorporar al seu imaginari sense ajut(8).

V0048688 A man standing on his hands from a lying down position. Phot

El Rectorat és una bona mostra d’això. L’edifici respira tensió. Respira una tensió amagada que el fa semblar més un felí perillós rostint-se còmodament al sol després d’haver-se atipat que no pas un objecte que està allà, senzillament. L’edifici dóna i rep del seu entorn constantment: De la plaça, que de sobte té una esquena en la que recolzar-se, dels barracons reciclats de l’aeròdrom, que de sobte troben el seu límit, de la torre de control, dels enormes edificis multifuncionals que segueixen la seva estela. El Rectorat respira tensió al seu interior, guiant el visitant inadvertidament a través d’una entrada aparentment selvàtica i caòtica. Respira tensió a través dels seus voladissos, del pes dels seus revestiments. De portes de quatre-cents quilos que pots moure amb una sola mà. El Rectorat no es limita a estar allà. És.

arcspace_alicante-5
Foto: arcspace

p9240401-bn_blog
Foto: Carles Sánchez

Segon tret: Desintel·lectualitzar-se.

Siza és un arquitecte capaç de saber on és a cada moment. Siza és capaç d’explicar-se, de prendre decisions de manera controlada, de manejar la geometria amb un virtuosisme excepcional, de manejar les dimensions de qualsevol tipus d’element constructiu, decoracions aplicades, estructures complexes… I Siza és capaç d’esborrar tot aquest control que té sobre el projecte per a evitar que aquest molesti amb explicacions farragoses.

Siza és poesia. Siza passa per sobre la seva teoria i et desarma amb qualsevol de les seves construccions, que respiren una energia pròpia. Que vibren. Que t’embolcallen. Siza és capaç de fer sentir amb l’arquitectura el mateix que es pugui sentir escoltat música.

…i, de fet, és aquest un dels mèrits principals del Rectorat. Un no l’ha de comprendre: un se’l posa. Un no pensa en ell. Els jocs geomètrics són presents a cada moment, i es poden descobrir fàcilment. Però no és normal que ho facis a no ser que ho busquis, perquè no cal. Senzillament es contempla, s’usa, es respira emocionat i els escarrassos ja faran interpretacions a posteriori.

p9240448_blog
Foto: Carles Sánchez

Un petit exemple: les columnes girades dels dos claustres de les oficines(9) ritmen el claustre d’una manera subtil, duplicant el ritme de la crugia sense amagar una columna intermèdia exactament de la mateixa secció i mida que l’anterior, però girada cent vuitanta graus. I què bé que gira la cantonada, a més. El recurs és tan simple com anar replantejant i anar girant la columna i disposant els elements addicionals on toquen, sense més. Això serà capaç de fer desaparèixer un dels gestos més radicals de l’edifici: treure totes les columnes de la galeria del pis superior deixant-la en voladís. El gest és d’una naturalitat tan pasmosa que ni tan sols hi penses fins que, al cap d’una estona, descobreixes el què. Posar columnes només a baix és el tret que permet formalitzar aquell enorme pati com si fos un de sol quan en realitat són dos: el que té dues plantes i el que en té una. La clau per aconseguir aquest efecte és aquell pont estrany de la primera planta, un pont cobert sobre el claustre, cobert però exterior, que permet tancar el circuït i donar un teló de fons eficaç al pati d’una sola planta. L’efecte que es té és quan s’és allà no apareix als plànols i és francament complicat de mostrar fotografiant-ho. Una visita a l’edifici permet comprovar que som davant no d’un enorme pati, sinó de dos encadenats. Només he vist un efecte semblant a alguns monestirs amb més d’un claustre. San Francesco delle Vigne a Venècia podria ser un d’ells, per exemple.

sizal_9

sizal_6_bn
Fotos: Jaume Prat

p9240423_blog
Foto: Carles Sánchez

Tercer tret: Dualitats

Penseu en qualsevol construcció de Siza que us agradi. El recurs que la caracteritzarà serà sempre el mateix: un diàleg, gairebé en qualsevol de les vistes de l’edifici, entre dos conceptes, entre dos construccions oposades. Singularment un diàleg entre potència i fragilitat. Entre massa i esquelet, un esquelet tan prim i fràgil que de vegades fa angoixa i tot. Mil exemples a totes les escales: Les dues parets oposades de l’església de Marco de Canavezes, la de la dreta amb aquella finestra correguda que porta l’estructura al límit, la de l’esquerra una panxa abombada per l’efecte de la llum zenital. El porxo mòbil i la massa de maó amb petites perforacions de la Nau Vitra(10). El tendal i l’edifici compacte al Pavelló de Potugal de l’Expo ‘98. L’entrada de la Facultat de Periodisme de Santiago, amb les baranes de ferro que donen la benvinguda. L’estructureta metàl·lica adossada a la façana posterior de l’escola de Berlin. Les dues casetes al parc de la Haia. Els triangles de formigó i les roques naturals de les piscines(11). La piscina el·líptica i les pistes rectangulars de Cornellà.

index-1
Fábrica Vitra, Weil am Rhein

20161114_195554
Guarderia a Berlín

A Alacant la dualitat present a l’edifici és més complexa i fractal. Hi ha dualitats a totes les escales i en tots els elements constructius. La principal es dóna entre el pati d’entrada, convex, ple de plantes, sense sòcol, blanc i verd, un pati transitori que amaga l’escala de l’edifici, un pati ple com aquelles maletes abombades, amb el cilindre de l’auditori i les plantes i voladissos i escales exteriors, i el pati de repòs i ventilació de les oficines, els claustres que serveixen de sòcol a la torre de control, de vistes obertes i netes, serenes, que reivindiquen la seva veritable magnitud.

Entre la llum, filtrada per les plantes al primer pati i filtrada per elements arquitectònics al segon. Entre serralleries fràgils com les baranes i les escales d’emergència del pati d’entrada i els volums blancs en els que es munten. Fins i tot entre les pròpies fusteries, d’acer a l’exterior, de fusta a l’interior. Entre claustres amb columnes i claustres sense columnes. Entre sòcols ceràmics i parets blanques. Entre les mateixes columnes. Entre alçades de pisos.

p9240393-bn_blog

p9240403-bn_blog

p9240426_blog
Fotos: Carles Sánchez

També es donaria entre aquesta lectura, que pretén encaixar el Rectorat com un element paradigmàtic de l’obra de Siza i la lectura que reivindica aquest edifici com una obra singular, única, irrepetible, ancorada al seu context.

sizalmb_1_blog
Foto: Jaume Prat

(1) Tot ha crescut en aquests darrers anys, i la mida dels avions també. Abans eren poc més que cotxes grans. Ara la seva mida ha portat a la convenció de situar totes les àrees de sortida en un primer pis que queda a l’alçada gairebé exacta de les portes dels avions, i el desenvolupament de rampes, i els jocs de cobertes i mil etcèteres més: el signe dels temps.
(2) La majoria dels edificis són de planta baixa i pis. No resulten estranys pavellons en planta baixa. La cota màxima del campus no deu tenir més de tres alçades, això sí, amb unes cobertes bastant aparatoses. Diria que aquests edificis més armatoste, d’una (bona) factura bastant aaltiana, encara que massa grans, són obra de Juan Antonio García-Solera pare, sí, de Javier García-Solera.
(3) Expressió gens pejorativa, ans el contrari: els arquitectes espanyols tenen una noble tradició d’obres improvisades amb quatre duros que se suposa que es construeixen per tres anys, n’acaben durant trenta i quan són substituïdes per l’edifici permanent, es descobreixen d’una categoria arquitectònica difícilment superable i passen a la història, però l’edifici ja no hi és. Igual és que Espanya té més gràcia proposant que disposant i la seva arquitectura n’és un perfecte reflex. L’edifici de García Solera és d’una bellesa excepcional. Subratllada en aquest cas per la seva eficàcia: serveix perfectament al seu propòsit. De ben segur mereix un article que potser escrigui algun dia.
(4) Restaurada amb encert per Juan Antonio García-Solera, un altre cop.
(5) Els aplacats de Siza no solen ser cap broma. El de l’edifici Zaida de Granada fa uns quinze centímetres de gruix ben bons. Juan Domingo Santos, soci local de Siza en aquest projecte, jura que seria autoportant si es tragués l’edifici que protegeix del seu darrere. No és l’únic projecte on passa això.
(6) La música francesa és més depenent de la paraula, menys autònoma, més conservadora en qualsevol aspecte musical pur. I seguirà així fins l’aparició de Serge Gainsborough. Curiosament, aquesta dependència de la lletra l’emparenta directament (d’una manera rància i pedant, però) amb un dels manaments fonamentals del punk: s’acaba la lletra, s’acaba la cançó. Mireu Brassens, sinó. Llàstima d’aquelles tornades afectades. Actualment la música popular francesa (la popular de debò, la que s’escolta als suburbis, la més furiosa i marginal) és de les més interessants d’Europa sencera.
(7) Eadweard Muybridge (1830-1904), excepcional fotògraf famós per aconseguir capturar per primer cop no imatges en moviment (això seria el cinema), sinó el moviment en una imatge (convertint-se, per tant, en una gran influència per als cineastes) exposant múltiples imatges solapades d’una acció en una sola placa d’enorme bellesa.
(8) Si escoltem l’única cançó bona d’aquest instrumentista genial de pèssima carrera en solitari anomenat Phil Collins, In the air tonight, descobrirem que tres quatres parts de la cançó són el músic creant tensió cantant versos curts que creixen ràpid i s’apaguen al ritme esmorteït d’una caixa de ritmes CR-78. Això culmina en aquell break de bateria que tothom recorda, on en un passin de vuit tocs desferma tota la tensió acumulada en un dels moments més bestials de la música moderna. L’arquitectura de Siza representaria la centèsima de segon abans de que engegui aquest break.
(9) Que, si no m’erro, apareixeran per primer cop a l’Institut de Setúbal, una altra obra major, i tornaran a aparèixer transformades al Pavelló de Portugal, on petits detalls activen i giren amb molta elegància el porxo que entrega al mar al cos sòlid i menys explorat de l’edifici, eclipsat de l’imaginari popular per la potència del tendal i per la seva pròpia complexitat. Siza ha pogut observar cantonades cèlebres al seu Portugal natal. Només cal recordar com gira el claustre del Monestir dels Jeronimos, per exemple, amb aquell fals voladís. I hi ha més casos.
(10) I una merda petites. Són uns finestrots enormes, de potser tres o quatre metres d’alçada. Però el seu diàleg amb l’enorme massa de la façana de maó vermell fa que semblin així de petites des de fora. Des de dins és un d’aquells elements sempre més grans que l’escala humana que, segons l’arquitecte, dignifiquen les persones perquè n’uniformitzen la seva mida a l’enfrontar-se amb l’escala de l’element. N’estic molt d’acord.
(11) Un projecte inspirat en Wright, diuen, quan al final Siza fa exactament el contrari que l’arquitecte americà: on Wright busca fusionar arquitectura i natura sense caure en falsos mimetismes ni demagògies, on Wright busca seguir estructures geològiques i biològiques, on Wright busca crear recursos que li permetin projectar un edifici que sembli haver crescut al lloc, Siza juga constantment amb el diàleg entre el natural i l’artificial: Déu no construeix línies rectes, i aquestes dialoguen amb les roques per oposició de manera no massa diferent a una peça de land-art. Siza no busca la fusió. Com diria en Souto, Siza sempre hi és.

This entry was posted in crítica, siza and tagged , , . Bookmark the permalink.

3 Responses to De l’específic i el recurrent en l’obra d’Álvaro Siza

  1. Pingback: DE LO ESPECÍFICO Y LO RECURRENTE EN LA OBRA DE ÁLVARO SIZA | Blog de STEPIEN Y BARNO - publicación digital sobre arquitectura

  2. Pingback: DE LO ESPECÍFICO Y LO RECURRENTE EN LA OBRA DE ÁLVARO SIZA | | Dampoo

  3. Edson Mahfuz says:

    Por más que se pueda analisar el Rectorado en términos sofisticados, cuando estuve alli me llamaron la atención su introversión y aridez. No entiendo porque, en un campus tranquilo y agradable, ese edifício se cierra totalmente a su contexto. Y, una vez cerrado, sin acceso visual al exterior, porque el pátio es tan árido. No seria el caso de haber un jardin ahi y de abrir vistas de las oficinas a el?

    Quizás yo no sea lo suficientemente inteligente para captar la sofisticación de las intenciones de Siza, lo admito sin problemas. Pero como usuário lo encuentro raro, para decir lo mínimo.

    En mi ciudad (Porto Alegre, Brasil) también tenemos un Siza, un museo. Aqui también hizo cosas raras, que van en contra del senso comun.

    Los edifícios de Siza siempre funcionan bien pero a mi parece que una vez que tenga logrado hacerlos cumplir con el programa se pone a tornarlos “interesantes”, ni siempre con éxito.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *