Cubicar la dignitat 2_2

_MG_7312+13-3
Foto: Adrià Goula.

(Sobre una casa entre mitgeres de l’arquitecte Josep Ferrando a Sant Cugat del Vallès)

1_ Esperes

Una mitgera, un volum i la casa està feta. La distància entre aquesta afirmació i l’edifici acabat és la distància del concepte a l’obra. La casa, efectivament, està acabada amb aquesta decisió, però falta tot el treball d’adaptació que possibilita que una família, i, concretament, la família promotora de l’habitatge, pugui viure-hi confortablement.

plantes
Plànols de la casa. Estudi Josep Ferrando.

S’imposa una petita reflexió sobre construcció, convenció i normativa. Les estructures convencionals(1) s’acostumen a realitzar en formigó armat(2), un material relativament nou que compta amb dècades d’un ús massiu que n’han vulgaritzat les seves possibilitats a costa de fer-se servir únicament en forma d’estructures porticades, monolítiques, molts cops sobredimensionades, treballades exactament de la mateixa manera(3) sigui a un petit habitatge unifamiliar, sigui a un gran edifici d’habitatges.

L’elecció del sistema estructural és(4) el recurs principal per a l’arquitectura. En molts grans edificis, configura gairebé el 100% d’aquesta arquitectura. El qüestionament de les estructures monolítiques dins un habitatge(5) és un dels factors més poderosos que existeixen per a configurar-ne el seu espai. Quan em refereixo a un volum i una mitgera vull dir que l’única construcció monolítica de tota la casa és, precisament, aquesta mitgera, realitzada mitjançant una doble paret de bloc de formigó ben armada i travada amb el sistema d’escales, de formigó in situ. L’estructura es fa servir directament d’acabat. Tots els elements que construeixen la casa es fan servir directament d’acabat, de fet, excepte si hi ha aigua i no es poden mullar. Totes les instal·lacions es superposaran sense més. L’estructura existent de l’habitatge, que podria tenir perfectament un parell de segles d’antiguitat(6), no és monolítica: parets de maó travades entre elles i amb les cases del costat i arriostrades amb els forjats i la coberta. Josep Ferrando ha prescindit dels forjats intermedis, conservant només la coberta, així que l’estructura de la mitgera requereix d’aquest monolitisme tan potent per a subjectar tot el conjunt. I, probablement, funcioni i afecti l’estabilitat(7) de ben bé un parell més de cases enllà. Aquesta estructura monolítica no arriba a la coberta. No la pot tocar. Si la togues n’afectaria el seu comportament estructural i la seva estabilitat podria veure’s compromesa: si funciona no ho toquis.

caixa escala
La caixa d’escala com a sistema estructural. Fotos: Adrià Goula.

Model
Axonometria del sistema estructural. Estudi Josep Ferrando.

Per la resta de l’habitatge, Josep Ferrando ha fer servir estructures lleugeres de fusta que només s’aguanten a elles mateixes, deslliurades ja de la seva funció d’aguantar la resta de la casa. Estructures realitzades amb un pannell sandwich de fusta amb aïllament interior, amb inèrcia i resistència suficients com per aguantar qualsevol requeriment estructural que puguin tenir. Estructures barates i removibles. Estructures que tenen més a veure amb la lògica d’una estanteria que amb la d’un forjat. Estructures disposades on calgui no pel funcionament estructural de l’habitatge, sinó per les demandes de la família. Així, aquests elements estructurals lleugers es disposen al buit en funció del programa, i es poden canviar tants cops com es vulgui en funció de la vida dels seus habitants, amb molt poc cost.

El que connecta les dues estructures és un sistema de fixacions d’acer molt senzilles, realitzades amb angulars que es deixen vistos. Esperes que tan poden estar allà com deixar-se i abandonar-se com posar-se’n de noves quan toqui.

_MG_7189+90-3
Forjats de fusta amb les seves fixacions. Foto: Adrià Goula.

Aquesta manera de treballar no tan sols un habitatge, sinó, eventualment, un edifici públic, no és nova a Catalunya i, en mans de dos arquitectes que han estat mestres primer i companys de feina després de Josep Ferrando, ha donat lloc a edificis de gran bellesa i interès. Els arquitectes Manel Brullet i Alfons de Luna van realitzar un CAP a Mataró(8) consistent en una sèrie de parets de formigó fortament armades i equipades amb un sistema d’esperes que permetien anar col·locant forjats lleugers allà on el programa ho requeria. La coberta, deslligada de les seves sol·licitacions estructurals, podia ser un element lleuger de xapa que va estalviar molts diners a l’administració. El volum construït resultant, sense necessitat de cap reforç estructural, aconseguia, tan sols existint, travar els murs de formigó a l’única sol·licitació estructural davant la que resultaven dèbils(9): les empentes degudes al vent. El resultat és un dels CAP més interessants existents al principat.

cirera molins 1
Manel Brullet, Alfons de Luna: CAP Cirera Molins, Mataró.

brullet mataró
La paret del CAP Cirera Molins, disposat a rebre l’edifici.

Els habitatges unifamiliars que l’equip format per Alfons Soldevila i Josep Ignasi Llorens van construir entre els anys 70 i mitjans 80(10) estan conceptualment molt propers a la casa de Ferrando. De nova planta, consistien en un doble mur de bloc de formigó que formava el perímetre de l’edificació. El full exterior suporta la coberta i, per tant, evitava els ponts tèrmics. El full interior suporta les esperes que conformen els diversos forjats interiors, sempre lleugers i de fusta, bastits, en aquest cas, en funció d’una escala, també lleugera i de fusta, col·locada normalment al centre de l’edificació, el principal element de configuració espacial de l’habitatge.

MR6 exterior

MR 6_interior
Alfons Soldevila, Josep Ignasi Llorens, casa experimental MR-6.

Aquests dos precedents defineixen amb precisió la distància que separa la tradició de la convenció. Edificis singulars, gairebé experimentals, compleixen a la perfecció el seu programa d’una manera poc convencional que beu, però, de les essències de l’arquitectura d’aquesta part del Mediterrani. La casa de Josep Ferrando no necessita beure d’aquetes essències perquè ella mateixa és una petita mostra de com es configura aquest tipus d’arquitectura. La intervenció, l’arquitectura de l’habitatge, però, actualitza de nou la tradició d’aquests tipus de construccions fugint de totes les capes de mediocritat que la construcció convencional ha dipositat sobre aquesta tipologia.

2_ Una sola paret

i les escales al seu sí. Josep Ferrando s’assegura, amb ella, la configuració interior de l’habitatge com a espai públic i el tractament de la seva planta baixa(11) com una plaça, un espai cívic de convivència per tota la família. S’assegura, també, la comunicació vertical entre els diversos nivells de l’habitatge. Les escales són, necessàriament, rectes. La comunicació entre trams es produeix pel volum principal i es negocia cas a cas. Des de l’entrada pel carrer un tram porta directament a la planta baixa. Aquest tram es veu doblat per un altre tram recte que, repetit però no aplomat, comunica tots els nivells. La planta baixa o la plaça, si es vol, queda significada, doncs, pel que des d’allà es percep com una escala imperial. Un dels trams mena a l’entrada, l’altre als nivells superiors. Els trams de l’escala queden desalineats i desaparellats de cota, requerint-se, per tant, de passadissos en rampa o escales per circuïtar la paret. Aquest recurs aparentment erràtic està relacionat amb l’estratègia principal de colonització del buit.

escala imperial
Els dos trams inferiors de l’escala funcionant pràcticament com una escala imperial. Foto: Adrià Goula.

3_ Refugis

Espai comú i espais privats per a cada membre de la casa i per a cada activitat. Càpsules, per tant, on sentir-se i poder estar aïllat. On ningú et molesti. Càpsules que no afectin la percepció global de l’habitatge. Quan aquesta, com passa a moltes cases conegudes i reconegudes, es basa en portes que només estaran totes obertes el dia que el fotògraf registra l’habitatge es converteix en un recurs fal·laç. A la casa de Josep Ferrando no passa per la senzilla raó que cada càpsula és, literalment, això: una càpsula. Un objecte que, al seu interior, allotja una vida individual i, al seu exterior, permet ser llegida com un objecte de control de llum que s’entronca en la millor tradició d’espais on el control lumínic es realitza mitjançant aquest tipus d’objectes: des dels museus construïts per Alvar Aalto o James Stirling(12) a algunes propostes d’Enric Miralles, com el Museu d’Art Contemporani de Saragossa o l’Aulari de la Universitat de València. Aquestes càpsules tindran part de les seves parets convertides en panells pivotants que permeten, a costa de reduir una mica la privacitat, la seva participació del volum principal. Aquesta tipologia suporta moltes maneres diferents de viure.

clore gallery
James Stirling & Michael Wilford: Clore Gallery, Londres. Objectes difusors de llum.

Aalto secció
Alvar Aalto: Museo de Finlandia Central, sección. Objectes difusors de llum.

miralles saragossa
Enric Miralles: Museo de arte contemporáneo, Zaragoza. Edificis difusors de llum.

secció
Secció de l’habitatge. Estudi Josep Ferrando.

axonometria_tot

domritori principal
Objectes difusors de llum a la casa. Foto: Adrià Goula.

_MG_7399+00-3
Complexitat dels objectes difusors. Foto: Adrià Goula.

4_ La memòria

Les càpsules que colonitzen el volum tenen la forma que un nen associa amb una caseta: un volum elemental amb un teulat a dues aigües. Una forma perfectament reconeixible que ha esdevingut un arquetipus fins i tot en cultures i llocs on no es donen aquest tipus de casetes(13). Una forma emprada habitualment per arquitectes com Sou Fujimoto, Herzog & de Meuron o Langarita-Navarro(14) amb un propòsit idèntic al de Ferrando: apel·lar a la memòria. Proporcionar una sensació de refugi elemental, immediat, subconscient. Una sensació de comoditat i de plaer. La casa és com una ciutat. Aquesta ciutat està formada, en aquest cas, per cases de conte. És l’abstracció d’una elementalitat bàsica. És l’extracció de les lleis dels dibuixos infantils. És una mirada diferent a un sistema d’expressió alternatiu a la perspectiva renaixentista(15).

tokyo sou fujimoto
Sou Fujimoto: Apartaments a Tokyo.

128_CP_9805_704_MS_W
Herzog & de Meuron: Casa a Leymen.

MAT_15_3_redux
Langarita- Navarro: Nave 15, Matadero Madrid. Jugant amb formes arquetípiques. Foto: Jaume Prat.

Josep Ferrando farà, encara, una nova apel·lació a la memòria obrint finestres a les mitgeres. Finestres sobre les parets existents. Finestres que projecten la casa al temps passat, que la relacionen amb el tipus arquitectònic primari. Finestres que, a més, ajuden a crear la il·lusió d’una casa exempta(16). La il·lusió d’un espai urbà, d’un carrer amb construccions a banda i banda. La possibilitat d’introduir aquesta capa històrica d’una manera que no destorbi. A l’exterior aquest recurs es reusarà projectant visuals directes sobre el monestir veí.

casetes
Formes arquetípiques: cases dins la casa. Foto: Adrià Goula.

5_ Places

O la casa amb un carrer al mig: el Kunsthal, o, millor, el Teatre Atlàntida de Vic, on el carrer es porta la seva pròpia plaça. Aquí, un passatge des del carrer superior que voreja la muralla del monestir a la cota inferior del garatge. La plaça seria la sala d’estar il·luminada zenitalment.

AT_8_redux
Llinàs-Llobet-Ayesta-Vives: Teatre Atlàntida, Vic. Carrers i places a un edifici. Foto: Jaume Prat.

plaça inferior
L’estar com a plaça pública. Foto: Adrià Goula.

6_ Habitar

Relació i refugi en qualsevol escala. No sabem si aquesta casa és, en sí mateix, un habitatge o un metahabitatge. És l’habitatge la casa o ho són les diverses cèl·lules individuals on pots gaudir d’una privacitat absoluta? La solució que aquesta casa planteja és, si seguim aquesta reflexió, extrapolable a una solució d’escala més gran, més urbana. La que permetria definir habitatges mínims, ridículament petits, si aquests presenten una bona jerarquia de relació amb els espais públics adjacents. Si aquest estan correctament servits pels equipaments necessaris. Si aquests equipaments es dimensionen, tan en preu com en mida, amb la quantitat justa de gent que els ha d’usar. La mida de la cèl·lula bàsica està en relació directa amb les prestacions de l’espai públic que la envolta.

habitar
Foto: Adrià Goula.

L’habitatge de Sant Cugat és, doncs, una casa completa i un model que defineix la condició contemporània de l’habitar. També un projecte que viu de la seva relació amb el lloc. Del seu respecte vers ell. De les possibilitats de diàleg entre el que existeix, la memòria, la tradició i les nostres necessitats actuals. És, com qualsevol bona mostra d’arquitectura, una casa sòlidament arrelada en l’aquí i ara que usa aquesta condició per convertir-se en un model vàlid per a diversos contextos i cultures.

_MG_7374+75-3
Foto: Adrià Goula.

_MG_7526+27-3
Foto: Adrià Goula.

(1) Hi ha una ratlla que separa amb precisió la convenció de la tradició. La primera és un consens pactat ràpidament, molts cops acríticament, i no té temps ni memòria. La tradició és exactament el contrari: capes i capes de temps, d’assaig-error i expertesa d’un ofici que s’ha anat mantenint i renovant repensant-se contínuament. La tradició és una resposta elaborada i complexa dipositada en mans de professionals ben formats. La convenció pot ser un elogi de la matusseria si és imposada pels diners.
(2) Hi ha mil raons perquè això sigui d’aquesta manera. M’atreviria a aventurar que les raons principals no són econòmiques a priori: són culturals. El formigó és un material resistent i econòmic que requereix menys manteniment que molts altres sistemes estructurals. Si acceptem la ficció que els edificis no necessiten manteniment, és clar, una de les fal·làcies més falses i perilloses que corren al món de l’arquitectura i que tant la ha perjudicat. La normativa ha vingut a posteriori d’això. Clarament. Les raons econòmiques, també: a la gent se li posa al cap que aquest sistema estructural és el millor, el demanen en exclusiva i el gruix de constructors ja no sap fer una altra cosa: cercle viciós cap al camí fàcil.
(3) De vegades fins caure en la paròdia.
(4) O hauria de ser. Haver perdut aquesta prerrogativa és, de fet, la mostra de debilitat més important que conec a la nostra professió.
(5) A favor d’elles: quan hi ha molta divisió horitzontal una bona massa de formigó d’uns quants centímetres de gruix constitueix un límit de propietat molt eficaç, tan físicament com psicològica, i un factor d’esmorteïment del so important. Tot i que hi ha altres recursos per aconseguir-ho. És per això que usar forjats més lleugers (i, per tant, més barats) és molt adient dins un sol habitatge, on els requeriments acústics són menors o es poden aconseguir per altres vies.
(6) O més: la cosa és que els materials que ara existeixen allà no tenen per què tenir aquesta edat. La casa podria haver estat reconstruïda perfectament a principis del segle XX reciclant poc material anterior.
(7) És a dir que col·labora a estabilitzar.
(8) Que ells mateixos han ampliat mitjançant un segon projecte tan interessant com el primer, tot i que ignoro si la crisi ha permès o no la seva realització.
(9) Aquesta debilitat era totalment intencionada i ensenya la subtilitat de l’equip d’arquitectes i del seu calculista habitual, Manuel Arguijo. Els murs van haver de ser reforçats amb cables durant l’obra. Quan els forjats van estar construïts aquests cables es van desmuntar i reusar sense problemes, i l’edifici ja va ser estable per sempre.
(10) Estan molt poc documentats, però existeix un llibre editat per la mateixa UPC, on tots dos eren professors, que recull aquestes experiències. El seu autor és Enric Massip-Bosch.
(11) No planta baixa respecte del carrer d’accés, és clar: planta baixa respecte del volum útil de l’habitatge. Per entendre’ns, la planta baixa és aquella que permet sortir al jardí a nivell. Encara que bona part del jardí sigui, després, una pendent.
(12) Penso, en aquest cas, principalment en la Clore Gallery, l’ala de la Tate Gallery construïda expressament per allotjar l’obra de Turner. La intervenció és d’una qualitat excepcional.
(13) Com podria passar a les nostres grans ciutats o a països on les cobertes de les construccions tradicionals són planes, o piramidals, o a quatre aigües, on aquesta tipologia està igualment estesa a l’imaginari col·lectiu encara que res l’arreli a la tradició. Com no sigui la tradició de contes infantils foranis o, més probablement, del cinema.
(14) A la nau 15 del Matadero de Madrid. Les línies que segueixen es poden aplicar perfectament a aquesta intervenció, que té com a segon valor afegit una enorme capacitat de jugar amb kistch sense caure-hi: apel·lar a les nostres emocions primàries recordant-te que existeix el sentit del ridícul però sense caure-hi en cap moment.
(15) Recordar Mies van der Rohe convertint en planta un quadre de de Stijl o, més emocionant encara, Enric Miralles convertint en planta una perspectiva de Gaudí al Parc dels Colors de Mollet.
(16) Que encara s’assemblaria més, aleshores, a les magnífiques cases de Soldevila-Llorens ja descrites.

This entry was posted in Uncategorized. Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *