Cubicar la dignitat 1_2

_MG_7542+43-3
Foto: Adrià Goula.

(Sobre una casa entre mitgeres de l’arquitecte Josep Ferrando a Sant Cugat del Vallès)

1_ Material

La condició contemporània de l’arquitectura ens indueix a considerar els interiors des de la seva condició d’exterior privatiu, o privat. Íntim. Fer-ho és quadrar el cercle: obrir-se al medi ambient és incorporar-lo a l’habitatge. És rebentar l’habitatge-bombolla, és ser sensibles a les condicions exteriors. Notar el fred, la calor, el pas del dia, de les estacions. Dissenyar no tant un organisme condicionat com un organisme adaptat. No tant una màquina per habitar com una atmosfera per habitar(1). La casa que Josep Ferrando ha dissenyat al costat de la muralla del monestir de Sant Cugat, un dels interiors més purs que mai hagi tingut oportunitat de visitar, quedarà convertida en aquest tipus d’espai exterior habitable gràcies a la seva definició com a espai urbà(2). La casa no serà tant un tros de natura com una successió d’espais amb el mateix caràcter, nom i material que els que, adjacents a ella, formen alguns dels espais més vivibles de la ciutat.

Les circulacions verticals i l’ingrés des del carrer es produeixen a través d’una caixa extreta, llarga i alta executada amb un bloc de formigó estàndard, de color gris i mides convencionals, magníficament executada. Els elements horitzontals són de formigó in situ. Si travessem la llinda de vint centímetres d’aquesta caixa entrem al regne de la fusta. Mirem on mirem a penes es veu cap altre material que una fusta que ho forma tot: forjats, parets i mobiliari. La fusta pot estar en taulons sencers o en panells de serradures orientades. La textura variarà però el color serà sempre el mateix, perquè no s’ha usat cap altre fusta que la de pi.

materialitats
Les dues materialitats de la casa. Fotos: Adrià Goula.

Cap element s’ha revestit. Tots els elements de la casa apareixen en el seu color natural. La condició urbana abans esmentada queda reforçada per aquesta decisió: la major part d’elements de mobiliari urbà no es revesteixen mai. L’escala dels espais, però, és domèstica, el que confereix a aquests materials una calidesa, una tactilitat, una aparença, que, lluny de tota literalitat, dota aquests interiors de la doble condició d’espai públic i d’espai íntim sense cap mena de contradicció. Fins i tot, al cas dels espais on la fusta és més present, de cosa viva.

_MG_4322-3
Materials en brut. Foto: Adrià Goula.

Els espais apareixen inundats de llum, una llum sorda, càlida, que evita els reflexos. Una llum que il·lumina, defineix, s’amplifica a través del tret més significatiu d’aquesta petita construcció: la seva expressió a través del volum. La casa permet, des de qualsevol posició en la que ens trobem, ser llegida en la seva integritat. Ser descoberta, admirada, viscuda globalment, sense cap mena de prejudici per la privacitat dels seus habitants.

_MG_7236+37-3
Foto: Adrià Goula.

Per tot això, experimentar l’interior d’aquest habitatge permet, en molt poc temps, prendre consciència de dos trets simultanis:

-No veus ningú que no vulgui ser vist. Les activitats privades passen a alguna altra banda. La percepció de tot l’habitatge d’un sol cop de vista no destorba els diversos habitants de la casa.

-Els buits que comuniquen l’interior(3) de l’habitatge amb l’exterior no tenen, ni poden tenir, noms convencionals. Els que pertanyen al carrer estan tractats com a lluernes. Relacionen l’exterior amb el volum, no amb espais individuals, autònoms. Relacionen l’exterior amb visuals interiors. No amb peces. Els que pertanyen al jardí, a l’espai interior de l’habitatge, prenen cos, volum en ells mateixos. Són un espai, una llinda que es sent: la llum és escassa, preciosa. La llum és rara avis. La quantitat existent (ni un lux menys) defineix el volum i es condueix allà on els habitants la necessiten.

_MG_7366-3
Foto: Adrià Goula.

2_ Els condicionants

Som a Sant Cugat, població que ha renunciat al seu caràcter(4) per a dedicar-se a ser una ciutat-dormitori especialitzada per a un determinat públic barceloní. Sant Cugat: barris residencials, una sèrie de polígons industrials i d’oficines de bona mida completament divorciats del que els envolta, connectats umbilicalment amb la xarxa de transport públic i privat que els alimenta, i un centre històric convertit, identificat, confós, amb un centre comercial. La major part dels pocs vestigis d’arquitectura de més de cent anys del municipi, a excepció de dues o tres masies, estan ubicats a aquest centre. El catàleg que descriu aquest patrimoni històric és(5), al millor dels casos, arbitrari, erràtic, perillosament incomplert pel que fa al patrimoni dels darrers trenta anys(6) i equivocat a l’hora de jutjar el patrimoni històric(7). Els tècnics municipals, sota la consigna d’evitar conflictes més que problemes, han contribuït de manera decisiva a crear una ficció de ciutat, un desgavell postmodern cada cop menys defensable: no l’arquitectura d’un centre històric més o menys viscut, sinó l’arquitectura del centre comercial que ha esdevingut. Més un parc temàtic que un lloc amb història acumulada. Més la Roca Village que una ciutat viscuda.

La casa que Ferrando ha construït s’emplaça a l’antic camí que comunicava Valldoreix amb Cerdanyola, d’estructura suburbana: parcel·les estretes, d’uns quatre metres, i llargues, un carrer, a aquella alçada, asimètric, que enfronta una tira de construccions a la muralla del monestir. El carrer coincideix, a l’alçada de la casa, amb el camí de ronda exterior de la muralla del Monestir. Les construccions s’han anat adaptant i substituint al llarg del temps, i la casa en qüestió ha passat a ser la darrera d’una filera de cases de planta baixa i pis més o menys iguals que comparteixen façana i teulada. Els dos elements s’han catalogat(8) amb un grau de conservacionisme tal que va arribar a perillar la seva estabilitat estructural(9). Curiós quan l’edifici adjacent a aquest per la seva dreta és de nova planta i trenca completament i irreversible el caràcter del carrer, sense que, d’altra banda, sigui una desgràcia arquitectònica: es tracta d’una construcció funcional que allotja una cooperativa.

_MG_0869-3
La façana de la casa. Foto: Adrià Goula.

176 _Aerial View
La col·locació de la casa respecte del cas antic de Sant Cugat. Imatge: Estudi Josep Ferrando.

El monestir de Sant Cugat està en alt, i el carrer, paral·lel a les corbes de nivell. La diferència de nivell entre la part superior i la inferior de la parcel·la s’acosta a les dues plantes, pel que el volum resultant amb el que Ferrando va poder treballar no comprèn dos, sinó tres nivells d’alçada estàndard treballats fonamentalment en secció. El treball en planta tendeix a la fragmentació del volum, a la divisió i especialització dels espais. El treball en secció tendeix a cohesionar l’habitatge, a deixar que aquest s’expressi en veritable magnitud. A l’espai únic.

Model
La casa al seu context. Axonometria: Tectonics/ Estudi Josep Ferrando.

L’única decisió en planta rellevant que s’ha pres té a veure, de nou, amb l’estructura urbana de la casa. Adolf Loos, a la seva etapa com a arquitecte municipal de Viena, enfrontat amb el problema de l’habitatge massiu, decideix creuar, com a solució al problema, el sistema constructiu en fusta que ha après als Estats Units(10) amb la casa entre mitgeres europea. El resultat serà la Casa d’una sola paret. En aquest sistema de cases en filera, per a construir la casa següent només fa falta construir una paret més. L’anterior ve de regal. De manera que una casa, una paret. O dues mitges, si es vol. Ferrando, conscient de l’assimetria estructural d’aquest sistema, construirà una sola mitgera, la corresponent a l’accés, que ja li ve donat per la façana existent. Aquesta mitgera serà la caixa de formigó abans descrita, i contindrà al seu interior les circulacions verticals. Exclusivament les circulacions verticals. Una mitgera i un volum. La casa ja està feta.

loos una sopa paret
Adolf Loos, Casa d’una sola paret. 1921.

secció

(1) Crec que aquesta és la frase més maca que mai m’hagi dit Carme Pigem no tan sols sobre la seva arquitectura, sinó sobre totes les arquitectures que li interessen. La casa aquí glossada ho compleix al 100%.
(2) Cal recordar l’Oriol Bohigas explicant les seves escoles nombrant els diversos espais que les formaven com trossos de ciutat: carrers, places, placetes, passatges. En cap moment va parlar d’aules, passadissos o patis. La millor part d’aquestes declaracions van quedar recollides a l’ebook que vam editar a Scalae.
(3) Pur. Tan pur.
(4) El poc o molt que històricament pogués tenir.
(5) I creieu-me: sóc indulgent i vaig amb el fre de ma posat.
(6) I comença a ser preocupant. Sant Cugat és molt ric en habitatge unifamiliar benestant, una tipologia molt sensible als canvis i difícil de protegir. Compta, per exemple, algunes de les millors cases de l’equip Clotet-Tusquets, inclòs el xalet de Glòria Rognoni, de Clotet en solitari, guanyador d’un FAD, una de les cases més famoses de Coderch (la Luque, que ja s’ha reformat amb bastant d’encert. Cap arquitecte va intervenir en aquesta reforma, i això fa pensar), cases de Bonet Garí (projectades, però, per un Bonet Armengol de menys de trenta anys), Lapeña/Torres, Esteve Bonell, als dos casos obres primerenques, poc conegudes i d’enorme qualitat, o edificis d’habitatge de Mateo o Bohigas, així com un parell de les millors intervencions d’Artigues-Sanàbria, una d’elles perillosament degradada. I això en una aproximació superficial.
(7) El catàleg arriba a parlar de números d’or i simetries. És obvi que bona part de l’arquitectura tendeix al número d’or per aproximació, però el seu ús explícit pertany a una arquitectura culta que no existeix al municipi. Cap de les petites cases entre mitgeres catalogades és simètrica. El mòdul de quatre metres acostuma a resoldre’s amb dues finestres per planta, i una d’elles es torna porta. L’assimetria de la tipologia és, doncs, estructural, inherent al seu funcionament. Per no mencionar desgràcies com l’enderroc sense cap mena d’explicació d’uns preciosos habitatges d’aquell modernisme de segona fila que no surt a cap manual però que tanta capacitat té per a fer ciutat i la seva substitució per unes aparellades anodines, que va produir-se literalment davant els meus ulls. I ha estat qualsevol cosa menys un cas aïllat.
(8) No és que ho jutgi ni ho discuteixi. El tema és haver-ho fet sota aquests supòsits tan estranys.
(9) La gràcia que poden tenir aquests elements és la seva harmonia, el seu valor de sèrie. No els seus materials ni la seva execució. No es va permetre desmuntar la teulada, sense que l’ajuntament fons conscient que aquesta podia haver estat reformada feia poques dècades i que, amb tota probabilitat, no conservava els materials originals. Tres quarts del mateix amb la façana. Moltes de les que arquitectes locals amb més ma esquerra, o més màniga ampla, han reformat, ha substituït els revocats de morter de calç originals (els mateixos que donen aquelles textures tan maques) per d’altres més lletjos i ineficaços.
(10) Més rellevant per l’arquitectura europea com més al nord anem.

This entry was posted in crítica, Josep Ferrando and tagged , , . Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *