Crear un lloc

(Article pubicat a Scalae el 12-03-13)

Ivo Andric relata, a la seva novel·la Un Pont Sobre el Drina*, escrita durant la Segona Guerra Mundial i publicada al mateix 1945, com una construcció civil, una obra d’arquitectura, és capaç no tan sols de qualificar un espai, sinó de crear-lo. La base del llibre és un projecte real, construït per l’arquitecte otomà Sinan ibn Adülmennan, cristià armeni de naixement, més conegut com a Mimar Sinan (l’arquitecte Sinan): el pont que connecta Visegrad amb la resta de Bòsnia sobre el riu Drina, el curs del qual forma una frontera natural entre aquest país i Sèrbia.

L’argument tractarà el pont com a genius loci del lloc, personatge principal d’una novel·la coral que es desenvoluparà glossant la vida del lloc a través d’aquesta construcció, punt de trobada, porta d’entrada a Europa, frontera de l’Imperi Otomà. Amb la destrucció del pont, minat durant la Primera Guerra Mundial, el lloc deixarà d’existir.

Aquest pont, reconstruït al final de la Segona Guerra Mundial, revitalitzant la ciutat, és, des de 2007, Patrimoni Mundial de la Humanitat.

Norman Foster és un arquitecte proper als vuitanta anys. Té una edat i una posició econòmica i social que li permeten dirigir la seva carrera i escollir molt bé els projectes amb els que vol acomiadar-se. El que, un cop reajustada la maquinària del seu estudi, ara una multinacional de l’arquitectura amb centenars d’arquitectes al seu càrrec repartits per desenes de països, està fent concentrant-se en l’espai públic.

L’interès de Foster per la definició de l’espai públic a través de l’arquitectura és antic. El seu Banc de Hong Kong és un edifici en alçada despenjat d’unes jàsseres gegantines a partir d’uns pilars laterals que protegeixen una plaça situada a la seva planta baixa, una prolongació del carrer. A Nimes, a Dallas, a Gateshead, ha situat edificis amb carrers al seu interior, d’una manera infinitament més natural que l’estudiat i reestudiat Carpenter Center de Le Corbusier, on aquest carrer és un recurs formal sense un us real. Foster formula els seus edificis a través d’aquests espais comuns, halls sobredimensionats expressament que uneixen interès comercial amb bondat urbanística, aportant un flux constant de públic al seu interior (públic que troba, a través d’aquests espais, una drecera per les seves rutes quotidianes) que, eventualment, consumeix el que sigui que venguin aquestes construccions. Places, carrers, passadissos, racons: aquest serà el seu llegat.

Una de les seves darreres construccions és la rehabilitació del Port Vell de Marsella. A la memòria de projecte apareix nombrat com a masterplan. Nom absurd tenint en compte que no es tracta d’un pla de desenvolupament, sinó d’un projecte d’execució en tota regla que unifica, condensa, arquitecturitza una visió política, una gestió a nivell urbà per alliberar, descobrir, crear espai on abans només hi havia un nus viari permanentment col·lapsat, serpentejant entre parterres malcuidats d’accés impossible, amb el flux de vianants apropiant-se de l’espai sobrant després d’haver perdut el negociat amb els automòbils.

Foster i el seu equip estudien en profunditat el lloc, enquesten vianants, automobilistes, tècnics municipals, per arribar a una solució no tant de síntesi com de màxims. La peça que falta al lloc per a que aquest existeixi, per a que aquest es converteixi en un condensador social. El que aconseguirà sense a penes construcció. Però Foster no renuncia ni a la inspiració ni a la bellesa. El lloc quedarà significat, celebrat, per una pèrgola de cantell mínim acabada al seu cel-ras en metall polit. Un mirall que, segons la posició relativa del vianant, serà capaç de reflectir el cel, el mar, els altres ciutadans o al propi espectador. Un refugi, una joguina, una marca geogràfica. Una construcció mínima que gairebé no pesa, que, jugant amb l’ambigüitat del seu aspecte, celebri el lloc descobert.

L’arquitectura és la construcció física d’un sistema polític. És la construcció de l’espai polític. De l’espai, per tant, cívic. De la mateixa civilitat. Arquitectes com Sinan ibn Adülmennan o Norman Foster, separats per cinc segles, sabien això, i, des de la seva posició propera al poder, porten el fet arquitectònic a la seva màxima expressió.

(*) Les primeres edicions en castellà de la novel·la van traduir erròniament el títol com El Pont Sobre el Drina, singularitzant un fet que, tant per a Andric com per al seu contemporani Martin Heidegeger, que publicarà Construir, Habitar, Pensar cinc anys més tard que la novel·la que ens ocupa, té condició universal.

This entry was posted in crítica, literatura. Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *