Corbu & the Dominos: Sendai

1989. Toyo Ito s’enfronta a l’edifici públic més important de Sendai, de programa molt complex: més enllà de la mediateca que dona títol al projecte, l’edifici és un centre cívic complert, amb sales multiusos, la seu de diverses associacions de barri, una cafeteria, espais per a representació i una plaça coberta. Un punt de trobada en tota regla a un solar de bona mida sobre l’avinguda principal de la ciutat, a pocs metres de l’Ajuntament. El programa és molt extens, més de vint mil metres quadrats, i el solar s’ha d’ocupar en alçada. Ito resoldrà el problema reflexionant sobre l’estructura flexible per excel·lència del segle XX: la Maison Dom-Ino de Le Corbusier, que ell entén com una estructura vertical suportada per una sèrie de pilars amb una connexió vertical col·locada on convé. La reflexió (aquest cop exhaustiva) sobre els elements que formen l’edifici li donarà la solució adoptada. Le Corbusier, al seu projecte, dona resposta a tots els elements que configuren un edifici menys a un: les instal·lacions. Allà hi ha la possibilitat de compartimentar l’edifici, de moblar-lo, d’il·luminar-lo, d’accedir-hi… de qualsevol cosa excepte de com passar les instal·lacions. Que Ito entén com vectors ascendents i descendents de flux: aire condicionat, aigües pluvials, fecals, i de boca, electricitat, dades. I persones. Ito interpretarà el públic que usi l’edifici com una dada més, un altre flux circulatori a superposar amb tots els anteriors.
La resposta al projecte serà unitària: sobre una planta baixa entesa com una plaça urbana, de molta alçada, disposa tantes safates com superfície requereixi el programa (o programes), safates complexes formades per un suport de formigó folrat amb un terra i amb un sostre tècnic que permeti el pas d’instal·lacions, i suportades per uns elements que, a falta d’un terme millor, anomenarem columnes. Columnes d’una complexitat excepcional, formades per una trama de pilars metàl·lics de secció cilíndrica, buits per dins, disposats en una gelosia retorçada sobre sí mateixa fins a formar un tub continu de secció i inclinació variable que travessi, enfilades, totes les safates. El resultat formal d’aquestes columnes és gairebé vegetal: una trama de suports mínims entrelligats amb ells mateixos formant entitats majors de gran capacitat resistent. Fins i tot al sisme, com es va tenir la desgràcia de comprovar al terratrèmol de Fukushima: a Sendai la intensitat va ser de 9 a l’escala de Richter i l’edifici no és que ho resistís, es que la llum no va marxar. Per dins aquestes columnes circulen tots els fluxos anteriorment esmentats. Amb l’afegit que Ito s’adona que els fluxos que requereixen d’una secció de tub més ampla o són discontinus o són transparents: persones i aire. I que, per tant, poden ser encapsulats dins de vidre transparent. Les escales i els ascensors a penes destorben la vista, i l’aire condicionat passa per dins una columna tractada com a plenum. La dimensió de l’edifici va donar a aquests elements un plus de complexitat: de lluny no pesen, i, d’a prop, la tremenda secció de les columnes que formen la gelosia doten l’edifici d’una materialitat i una contundència insospitades.
La llum exterior es tracta, també, com a informació, i es matisa igualment per capes, com si l’edifici estes vestit: filtres i filtres de vidre serigrafiat que matisen, sense negar, la transparència.
Per tal de complir les normatives japoneses, l’edifici va haver de cegar completament la façana lateral a la del seu accés. Mal menor que el va fer construïble.

L’interior: una esquena, 270º de llum, les columnes. Qualsevol altra cosa que es necessiti serà tractada com un moble. I, dins el repertori de mobles, ni tan sols cal que tots siguin del mateix arquitecte: SANAA va condicionar una planta o dues de l’edifici. El mostrador de la planta baixa podria haver estat dissenyat per Dalí i Tusquets. Els envans es mouen. Poc més.

La Maison Dom-Ino, un projecte incomplert expressat més a través de les seves potencialitats que d’un resultat final coherent, mai construït com a tal, acaba esdevenint, en la seva forma exposada, un projecte construït que, a través de les pròpies imperfeccions, dialoga amb el primer i, a través d’ell, amb tota la història de l’arquitectura compresa entre els dos projectes per tal de fer entrar l’arquitectura a un nou paradigma sense renunciar a la utilitat d’un edifici acotat amb un programa acotat a una ciutat concreta. El resultat final: si exceptuem els envans mòbils, pur estatisme que invita, com cap altre edifici precedent (ni tan sols un aeroport), al moviment: tot és flux. Tot són dades. Nosaltres, com si fóssim electrons, som flux i dades alhora, depenent de la nostra activitat, del nostre moviment, de la nostra posició relativa dins l’edifici. No és estrany que un dels mobles dissenyats per al consum d’audiovisuals de la biblioteca sigui una versió del Pao de la Dona Nòmada, del mateix autor: una casa. Un artefacte que ens ancori a un punt fix, amb façanes, amb un accés determinat, amb la possibilitat de convertir-se en un node que faciliti el moviment al seu voltant. Sendai és un metaprojecte, una manera de colonitzar l’espai (eventualment d’habitar-lo) que, més que redefinir l’arquitectura del segle XXI, redefineix els seus usuaris, contextualitzant-los a l’ecosistema artificial, urbà, que defineix la nostra situació actual.


Toyo Ito: Pao de la dona nòmada.

This entry was posted in crítica. Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *