Corbu & the Dominos: Jussieu


A 1992 (tan sols tres anys més tard dels estudis inicials per la Mediateca de Sendai), Rem Koolhaas guanya un concurs per a la construcció de dues biblioteques al Campus universitari de Jussieu, a Paris, conegut per ser un dels epicentres del Maig del ’68. Koolhaas s’acabarà convertint en un dels darrers arquitectes que provarà de construir (físicament) els principis del moviment, o de qui se’l va apropiar. La perspectiva històrica amb que afrontar el projecte i, potser, el cinisme de l’arquitecte revelen tant el que aquest moviment va ser capaç de crear com les seves limitacions.
El primer tret definitori de la proposta és la confusió total i absoluta d’espai públic amb espai de relació. L’individu aïllat només serà capaç d’habitar-lo de manera transitòria, a partir del que porti amb ell mateix: els llibres, estris d’estudi, llibretes, ordinadors. Quan plega tota la seva parafernàlia i marxa, l’espai queda restituït. Tot l’espai de l’edifici és únic i continu: l’edifici es pot circuitar sencer sense que hom s’hagi de treure les mans de les butxaques ni pujar un sol graó. Espais de pas o bosses d’espai. Res més. El res a amagar protestant portat a la seva màxima expressió. Trencant, per fi, l’ells o nosaltres propi dels edificis amb façanes de vidre hermètiques que Richard Sennett denunciava al seu The Fall Of Public Man.

…però, al final, un edifici és un edifici. Koolhaas, des del seu Delirious New York fins a qualsevol de les seves propostes construïdes, és un arquitecte defensor de la compacitat. I, quan li demanen un edifici, fa un edifici. Contundent. Amb un bon factor de forma. Amb una estructura raonable (sigui econòmicament o urbanística, que és el que pot arribar a justificar els voladissos gegantins que de vegades proposa).

Koolhaas és, també, un arquitecte sense disjuntives. No exclou. Inclou. L’edifici resultant haurà, per tant, de condensar tres variables aparentment contradictòries: ser espai de relació (entès com a espai urbà), contenir dues biblioteques de bona mida amb totes les seves gradacions de privacitat i necessitats de control climàtic, lumínic i jeràrquic, la condensació de tot l’artefacte en un edifici el més compacte i econòmic possible. Que s’haurà de construir, obligatòriament, en alçada. Koolhaas afronta aquest edifici després d’haver superat la seva etapa de propostes teòriques. S’ha de construir, el vol construir i presenta proposta i equip per tal de fer-ho.
La segona decisió rellevant de la proposta consistirà en desvincular-la de la trama primària d’edificis del Campus, barres ortogonals entrecreuades que formen una trama rectangular de patis de la mateixa mida. Fins aquesta proposta, tot el campus forma un mat-building. Koolhaas no estarà tan interessat en la continuïtat de l’edifici (i, per tant, en la continuïtat d’una trama genèrica prou flexible) com en la de l’espai públic en ell mateix. I, seguint les seves pròpies pautes geomètriques, la trenca inserint un cub d’una alçada lleugerament superior a la resta dels edificis (per allò de destacar) a una posició que interromp completament la continuïtat futura del Campus. Un cub compacte que es contraposa a la voluntat d’estendre l’espai públic. La disjuntiva entre la voluntat d’expansió i la compacitat es trenca donant a aquest espai continu una estructura espiral.

La resposta arquitectònica primària serà un us directe de l’estructura Dom-Ino de Le Corbusier. Com Toyo Ito a Sendai. Koolhaas, com Gaudí (els dos arquitectes estan sorprenentment propers) treballa els tipus arquitectònics per deformació. En aquest cas, la deformació afecta únicament i exclusivament als forjats de l’edifici. No al seu perímetre ni a la seva volumetria, que segueix les directrius de tota la resta del Campus per posicionar un cub desenganxat de la trama primària, formada per uns edificis en parrella, barres entrecreuades formant una trama de patis continua, com a l’Escorial. Els forjats es mouran i deformaran exclusivament a l’eix Z de l’edifici, en una lògica de serpentí, d’espiral que travessa l’edifici de dalt a baix (o de baix a dalt) formant un camí únic retorçat sobre sí mateix. La lògica interna de l’edifici, per tant, no serà ortogonal, sinó un rosari de línies tortes que conformen plans inclinats de formes estranyes (relatives al programa i al moviment), sempre diferents, que porten l’usuari d’un lloc a l’altre o el deixen usar l’espai si és capaç de trobar algun lloc on estar-se quiet el temps suficient per a fer-ho.

Seccions desenvolupades pel circuït. A la part superior, comprimida. 

Val la pena recordar, aquí, una de les aplicacions que el propi Le Corbusier va proposar per a la seva Maison Dom-Ino, potser la més semblant a aquest projecte de totes: les Cases En Sèrie Per Artistes, de 1924. Un cub gairebé perfecte amb una entreplanta formada per un altell que creua en diagonal tot l’espai. Quatre crugies que necessiten d’un pilar central. Estructura i tancaments: tot formigó. El pilar central és un cilindre vertical, buit pel seu interior, que allotja l’únic baixant necessari per a desaiguar tota la coberta, que és plana. Pilar central que, cinc anys més tard, apareixerà a la Ville Savoye estriat (com l’interior de les xemeneies de La Pedrera, que l’arquitecte coneixia bé) per imprimir un moviment accelerat a l’aigua i compensar la seva secció massa petita. Invent que, per cert, no va funcionar. No seria estrany pensar que Le Corbusier va concebre igualment el pilar central de les Cases Per Artistes estriat. Celebrant el mateix moviment rotatori de l’aigua. Moviment perfectament equiparable, a escala humana, al de la gent movent-se per dins les biblioteques de Jussieu: Koolhaas equipara la lògica de fluxos de la Maison Dom-Ino a la de les seves biblioteques i la converteix en la seva gènesi formal.


Le Corbusier: Cases en sèrie per artistes, 1924. El pilar central desaigüa tota la casa i imprimeix un moviment rotatori espiral a tota la planta.
El projecte es completa per capes: sobre l’estructura i els mobles es disposarien les instal·lacions, les façanes. Tot és una reflexió a subcontractar quan es necessiti. Koolhaas (abans d’ell, Gaudí) és l’únic arquitecte actual que conec que projecta de forma fractal: cada petita decisió, cada episodi, cada element més a afegir al que l’arquitecte presenta com a proposta inicial és, en sí mateix, un projecte que remet al tot i s’autonomitza simultàniament. Que pot estar projectat, tranquil·lament, per un altre arquitecte, però no, com seria el cas de Sendai, per reclamar autonomia respecte del cos central, sinó com la constatació que l’arquitectura és un esport d’equip on tots remen en la mateixa direcció. O neden. No en va estem parlant de l’escriptor de la Història de la Piscina.

Le Corbusier projectarà una estructura de circumstàncies que, per la força i versatilitat del sistema, marcarà el segle XX. Ito la destil·larà i construirà en el seu estat més pur, per primera vegada. Koolhaas prendrà el sistema i, sense renunciar a produir amb ell una obra original i inspirada, el dotarà d’una dimensió urbana que l’actualitza al segle XXI. A partir d’aquí, Herzog & de Meuron a Miami (1111 Lincoln Rd.), i qui vingi, seguiran reflexionant sobre un sistema que no ha perdut vigència. Els instruments per l’anàlisi estan sobre la taula. La resposta hauria d’arribar en forma de nous projectes tan consistents com tots aquests exemples.

Herzog & de Meuron: 1111 Lincold Rd. La saga Dom-Ino continua.

This entry was posted in crítica. Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *