Corbu & the Dominos, 1: Maison Dom-Ino

És conegut que Le Corbusier, al seu cubicle-despatx de l’estudi de la Rue des Sèvres (literalment un rebedor ubicat al final de l’ala del claustre d’un convent desamortitzat que formava aquest estudi) només tenia dues imatges de la seva obra: la fotografia d’uns nens jugant a la terrassa-jardí de la Unitat d’Habitació de Marsella i la perspectiva de la Maison Dom-Ino. Per tant, aquest és un dels projectes més estimats per l’arquitecte.
La Maison Dom-Ino és, potser, el projecte més influent de tot el segle XX, repetit infinitat de vegades fins a perdre el seu sentit original. No es tracta, com és comú pensar, d’una teoria materialitzada, sinó d’un sistema concret i específic que remet a una tècnica i a un moment històric concret. I és a través d’aquestes imperfeccions, a través d’aquesta concreció, que l’obra ha pogut ser tan influent.

Orbitem l’any 1918. Ha acabat la Primera Guerra Mundial, tancada en fals per un Tractat de Versalles que només podrà acabar en una segona guerra. Comença la Belle Epoque, marcada per aquest fatalisme de saber-se un període de transició que, inevitablement, tindrà un final violent. Desenes de milers de persones han perdut la seva llar, majoritàriament cases entre mitgeres de murs portants de pedra o totxo bombardejades i enrunades irremeiablement, i un arquitecte de 31 anys, Charles-Édouard Jeanneret, que vuit anys més tard, gràcies a la seva afició a l’alcohol i als jocs de paraules, adoptarà el nom de plumme que el farà famós, vol donar solució a aquest problema. Les ruïnes de les cases no poden ser controlades a l’engròs ni testades per a crear noves parets portants barates i segures, de manera que l’arquitecte definirà una estructura portant de formigó armat (un forjat unidireccional de dues crugies de biguetes estàndard sense tallar, seguint la terminologia de l’estudi) que podrà suportar uns envans i unes façanes exteriors que reciclin tot aquest volum de runa generat per la guerra. (El futur) Le Corbusier haurà creat, doncs, una obra de circumstàncies, enfrontat a la impossibilitat de repetir el model d’habitatge característic del lloc i, alhora, al haver de reciclar els materials que l’havien format.

D’aquest model d’habitatge només en transcendirà la seva carcassa. Que dona moltes pistes sobre la seva funció primigènia, quan s’analitza amb cura. El dibuix més conegut mostra la perspectiva de la casa des de l’alçada de la planta baixa, que està lleugerament elevada respecte del terra. Els fonaments, uns daus de formigó, estan a la fresca, cosa que vol dir que la casa està o bé dibuixada sobre un pla ideal o bé requereix d’una fonamentació addicional que suporta els fonaments a la vista. El cel-ras és completament llis, contradient el sistema estructural i insinuant una capa d’acabat, un revestiment aplicat contra aquest cel-ras que amagui els ossos, la musculatura de l’estructura: la capa d’ambigüitat enuncia un treball sobre aquest sistema que nega que això sigui una estructura pura deixada a la fresca sense treball a posteriori. L’únic element no portant que apareix al dibuix és l’escala, adossada contra un dels costats curts de l’edifici, en contacte amb l’exterior. Cada forjat es salva amb dos trams amb un replà intermedi, que obliga a un gir de 180º a meitat del recorregut. No està dibuixat l’accés a la planta baixa, que requerirà d’un tram d’escales addicional. Podria estar ubicat, d’una manera lògica, sota el tram d’escales ascendent, el que forçaria al visitant a la casa a rodejar l’edifici i girar 180º per encarar-lo, insinuant un accés tortuós a l’edifici propi de tota l’obra posterior de l’arquitecte. Els pilars, també de formigó, molt més esvelts del que estem acostumats a veure, no estan enrasats amb el cèrcol perimetral, sinó lleugerament reenfonsats, deixant al costat curt una banda de formigó perimetral que permetria recolzar un full de façana (de runa reciclada), que passaria net per davant de l’estructura. Als costats llargs això és més evident: el perímetre de l’estructura passa més d’un metre per davant aquests pilars, creant, entre l’estructura i la façana, un coixí d’aire considerable, un gruix de façana important que dialogarà amb el full exterior de tancament, que idealment podrà ser poc més gruixut que un envà. Addicionalment, aquest vol del forjat (si es treballa com una estructura de formigó encastada) compensarà la fletxa de la crugia intermèdia, reduint-la. Les escales estan suportades únicament pels replans encastats al forjat, en voladís respecte d’ells. No hi ha cap altra estructura addicional dibuixada per a suportar-les, el que obligaria a uns armats especials i dificultosos d’assumir amb aquest gruix, a causa dels moments creuats que això generaria a sobre l’estructura principal. El projecte, tan senzill en aparença, presenta, doncs, una certa complexitat estructural. La seva aparença neta és molt dificultosa de portar a la pràctica. I és aquest diàleg entre un paper que ho aguanta tot i la voluntat evident de ser una estructura construïble el que enriqueix més el projecte, alhora una proposta d’emergència, una materialització amb autonomia formal i (pel propi arquitecte) la possibilitat de reflexionar sobre ella fins a trobar els Cinc Punts de la (seva) Arquitectura Moderna.

This entry was posted in crítica. Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *